El passat dimarts 15 de novembre vaig assistir a un d’aquells
concerts que sobre el paper em produeixen una certa preocupació: tres obres de
Wolfgang Amadeus Mozart. La preocupació té una explicació molt subjectiva: m’agrada
més varietat en un concert, un cert contrapunt que pugui, opcionalment, suposar
un descans si la lectura de l’únic compositor per part del director no és del
meu plaer. Però bé, no per això arribava predisposat en contra dels resultats.
El programa incloïa 3 obres: 1) Música
per a un funeral maçònic, KV477 (479a); 2) Concert per a piano n.23 en La major, KV488; 3) Rèquiem en Re menor, KV626 (versió Franz
Xaver Süssmayr). Com a solistes: al piano l’Ignasi Cambra, i al Rèquiem la
soprano Elena Copons, la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert, el tenor David
Alegret i el baríton José Antonio López. Amb ells l’Orquestra del Gran Teatre
del Liceu, dirigida per en Josep Pons, i el seu Cor, dirigit per la Conxita
Garcia.
Fetes les presentacions, començaré per dir que estaria bé
que els responsables escènics del Liceu pensessin en les files de platea, si
més no en les primeres, a l’hora de crear l’espai escènic. Des de la meva
posició, a la fila 6, no podia veure més enllà de la primera fila de cordes,
cap so directe dels instruments de vent, siguin fusta o metall, ni de la percussió.
És a dir, un so descompensat en la recepció auditiva. El so dels instruments de
vent m’arribava, òbviament, per reverberació, mentre violoncels, contrabaixos i
violins primers m’arribaven directament. Violes i violins segons molt esmorteïts.
Donat que van poder preparar una plataforma pel cor, no es podria fer el mateix
pel vent fusta i metall, com a tots els teatres simfònics del món? No és pas l’únic
teatre al qual he assistit amb aquest problema, molt freqüent amb locals que de
fet són locals de teatre, dramàtic o líric, però estem parlant del Gran Teatre
del Liceu.
Entrant ja en la Música
per a un funeral maçònic he de dir que els meus dubtes es van veure esvaïts
en qüestió d’un parell de compassos: l’entrada desordenada dels instruments
convidava a marxar de la sala, a esperar el final de l’assaig i tornar després.
Però lamentablement no es tractava d’un assaig, i aquest problema d’entrades
esglaonades dels instruments, on caldria esperar entrades a l’uníson, va
continuar al llarg de tota la nit en moments puntuals, o sigui, quan fa mal. El
ritme d’aquesta peça, sumat a la falta d’inflexions dramàtiques o de modulacions
melòdiques, va produir l’equivalent d’un tic-tac-toc, una pulsació continua sense
matisos, amb molt poc encert en la direcció. I faltaven dues obres del mateix
compositor!
El Concert per a piano número 23 de Mozart és senzillament
una obra per a gaudir-la de principi a fi, en una tonalitat, la de La major,
poc freqüent en obres orquestrals, però de les poques una és la sensacional
Simfonia No.7 de Ludwig van Beethoven, i com aquesta, el concert de piano de
Mozart es caracteritza per ser brillant, lluminós, despreocupat i, segons la tradició
musical, representa l’amor innocent, l’alegria juvenil ... No m’ho va semblar
així al Liceu, em va semblar molt planer, sobretot en la part pianística,
mancat d’inflexions, mancat de brillantor no per excés de lluminositat, sinó
per absència. M’explico: si toques amb un pianoforte de l’època de Mozart pots
esperar obtenir un so d’aquestes característiques, però si ho fas amb un
Steinway & Sons actual és d’esperar que, fins i tot Mozart, soni més lluent. Ignasi Cambra va
demostrar un bon coneixement de l’obra, tret de les errades de la Cadenza, però crec que li falta una
lectura musical més profunda.
Responent als aplaudiments del públic, i a l’evident
suggeriment del director Josep Pons, Cambra ens va oferir com a propina una
Sonata en Re menor de Domenico Scarlatti, si no m’equivoco la Kk.9 “Pastorale”,
amb un resultat força millor que el del concert, amb un so planer com s’espera
d’una sonata escrita per a un instrument anterior al piano.
Després d’un descans de mitja hora, l’habitual al Liceu, em
vaig preparar a escoltar el Rèquiem
de Franz Xaver Süssmayr, sobre uns apunts de Wolfgang Amadeus Mozart, alguns d’ells
força acabats, pel que diuen. A banda de l’entrada un altre cop gens encertada,
el cor inicial, el del Introitus em
va donar esperances, si el cor aguantava el nivell aleshores podíem encara
gaudir d’una bella obra, sabent a més que els solistes, a tots els quals he
sentit abans, ho farien bé, que ho van fer. Però no, el cor del Liceu és un cor
d’òperes, té el so agafat d’un cor d’òperes, i les sopranos canten amb un
enorme vibrato tan bon punt la nota s’enfila
amunt, convertint-se en protagonistes, quasi en antagonistes de la resta dels
cantaires. Aquí hi ha un altíssim component personal meu en la meva apreciació:
no suporto que les sopranos passin per sobre de la resta de les veus
(difícilment ho faran els baixos, l’orella humana percep més els aguts, per
això els sons dels mòbils són sempre aguts). Les demés veus del cor li van donar un bon equilibri a les intervencions corals de l'obra.
Deixeu-me dir que la trompa és un instrument infernal (ho
dic a cada crònica) i que només per això acostumo a disculpar els
instrumentistes de trompa. Un cop dit això afegiré que ahir no es va assolir,
ni de bon tros, el nivell esperat en un concert d’aquesta orquestra.
Molt bé els quatre solistes, amb uns concertants molt ben
executats, sense tapar-se entre ells, respectant-se i respectant la partitura
amb una gran professionalitat. Nobles veus totes elles, la millor part de la
nit, gairebé l’única bona part de la nit, veus que espero poder gaudir en
millors circumstàncies.
Per últim, comentar el bon nivell
del programa de mà, en el que donava una pista del que no vam viure: es destaca
la Música per a un funeral maçònic
amb la frase “il·lustra amb gran intensitat
expressiva el caràcter espiritual que batega en la música maçònica de
Wolfgang Amadeus Mozart”, justament una intensitat expressiva que no va ser
present al Liceu.
