El clarinet di basetto de Sabine Meyer

Quina meravella de sonoritat té el clarinet di bassetto, quina dolçor en els greus, quin plaer en les notes mitjanes i quina lluminositat en les agudes! De ben segur Wolfgang Amadeus Mozart hauria creat noves partitures per aquest instrument d'haver viscut més anys, tan sols ens va deixar un concert per demostrar la qualitat de tan magnífic instrument: el Concert per a Clarinet en La major KV.622, una obra mestra, una obra d'art. Malauradament la història va ignorar l'existència del clarinet di bassetto, potser perquè eren pocs els músics que l'empraven -de fet diuen que només un, l'Anton Stadler- i altres tipus de clarinets van substituir al di bassetto en la interpretació d'aquest concert. Quina errada! Bé, en la música l'evolució no sempre deixa vius als més dolços dels instruments, la flauta de bec i la travessera de fusta s'arraconen sovint i se substitueixen per la travessera metàl·lica actual en molts concerts del barroc, els concerts de fortepiano s'interpreten amb pianos actuals, guitarres actuals es fan servir per a concerts fets per a guitarres de 5 cordes, trompes amb vàlvules en comptes de trompes naturals, etcètera, i no parlo d'arranjaments, sinó d'interpretacions amb partitura si fa no fa original.

Sabine Meyer ©Christian Ruvolo

La música és color, o colors, molts colors amb molts matisos, moltes variacions en lluminositat, tot un espectre formidable que s'addicionen, com en un quadre impressionista, per donar un resultat emotiu únic i irrepetible. Cada concert es viu només un cop, i només aquest cop pots sentir aquests únics colors que es barregen, confonen i alimenten dels veritables colors de la sala, dels concertistes i de tots els que, sense adonar-te, vius mentre l'arc colorista del so t'envaeix i subjuga. El color del clarinet di bassetto queda per sempre impregnat del color modernista del Palau de la Música Catalana, de la seva estimada arquitectura, de les seves més-de-mil flors, encara més vives en una diada de Sant Jordi, la d'aquest concert de l'Orquestra Camera Musicae amb la clarinetista alemanya Sabine Meyer, qui, per cert, apareix en un concert com a solista a Barcelona per primer cop des de l'any 1989. Hem d'agrair enormement a l'OCM l'encert de convidar-la a la seva temporada.

Sabine Meyer ens va conquerir a tots els presents, espectadors i músics de l'orquestra. No es pot demanar més perfecció musical, d'un intens color en tots els registres, amb un ritme clar i una perfecta comunió amb el concert. Si alguna cosa es pot dir dels concerts de Mozart és que cap nota està de més, cap és anecdòtica o prescindible, i totes sumen al resultat, siguin les de l'instrument solista o siguin les de l'orquestra. Parlar de l'èxit de Sabine Meyer és el mateix que fer-ho del que va assolir l'OCM amb ella, sota la intel·ligent direcció de Tomàs Grau, una proposta d'equilibri sonor ben estudiat, amb les cordes constituint un suar suport del clarinet quan aquest vol volar, o jugant amb ell de tu a tu, quan així s'escau. L'orquestra ha de ser tan protagonista com el solista en aquests concerts, no es pot amagar rere ell. És aleshores quan sonen tots els colors que el compositor va plasmar en la partitura. Si no és com aquells quadres exhibits a museus en fosques sales i amb una llum mal situada que desvirtua la profunditat de l'art del pintor. L'OCM, de la mà d'en Tomàs Grau, va obrir les finestres de la sala a tota la llum de Mozart, fent del clarinet el convidat d'excepció, i crec que fent gaudir la Sabine Meyer del concert tant com a nosaltres, els espectadors. De propina la clarinetista ens va oferir, juntament amb els primers cordes de l'OCM, Cati Reus (concertino), Christian Torres (violí segon), Miquel Córdoba (viola) i Ferran Bardolet (violoncel), un dels moviments del Quintet amb clarinet en La major KV.581, de Mozart, una propina ben coherent amb el concert.

A la segona part del concert l'OCM ens va presentar la Serenata per a orquestra de cordes, Op.48, de Piotr Ílitx Txaikovski. Es tracta d'una obra popular i agradable d'escoltar, sempre ben rebuda, de la que el que busques és un equilibri sonor que et permeti gaudir de les frases de cada grup instrumental, dels jocs de paraules entre ells, de les respostes i contra-respostes, dels diàlegs sonors i tímbrics. Ahir l'equilibri va ser molt notable, i el protagonisme en el fraseig de les veus principals es traduïa sistemàticament en un somriure per part dels instrumentistes, i els diàlegs en dissimulats copets d'ull entre ells. És fantàstic quan els músics són feliços amb el que fan, no només transmeten els colors de la música, sinó que transmeten els colors dels sentiments d'universalitat de la mateixa música.

Després de la Serenata, i corresponent amb els entusiàstics aplaudiments del públic, l'OCM ens va oferir com a propina un arranjament per a orquestra de cordes del Cant dels ocells, amb una interpretació solista magnífica per part de Ferran Bardolet, ben recompensada amb els aplaudiments dels espectadors, i com a bis la repetició del vals de la Serenata de Txaikovski. Va ser aleshores quan ja vaig recordar al mestre Ígor Markévitx dirigint els moviments amb valsos, tot fent amplis cercles amb el braç, fent coincidir l'inici del compàs amb el punt més baix del cercle.

La música és això: color, so, moviment, entorn, records i emocions.

Lluís Claret i les Suites de Bach

Poca llum, la justa, destacant la figura del violoncel·lista. Aquest aixeca suaument l'arc, i acarona les cordes del violoncel mentre els seus dits recorren amb pulcritud i seguretat tots els registres que el gran mestre Johann Sebastian Bach va saber treure d'aquest magnífic instrument. El so que surt amb la interpretació que d'aquestes Suites de Bach fa el violoncel·lista Lluís Claret omple la sala del Palau de la Música Catalana del seu mestratge.

En Lluís Claret toca un violoncel Nicolas Lupot de 1820, un dels millors lutiers a la seva època i de tots els  temps a França, instruments que van merèixer el sobrenom dels "stradivari francesos". El so d'aquest instrument és profund, amb uns greus notablement dolços, d'un bell marró una dolçor que s'estén a tots els registres, i que no perd en els aguts, que són de color crema torrat. Res d'estridents llampecs, res de pèrdues de color, a mans de Lluís Claret el Lupot sona a estones a clavecí, altres a orgue, de vegades a oboè, i amb el seu solitari discurs pots percebre les llums de la música harmonitzant l'ànima de Bach.

Aquest concert del diumenge 2 d'abril de 2017 el va organitzar l'Orquestra Camera Musicae, un concert amb un sol intèrpret, en una residència que ens permetrà gaudir del violoncel·lista Lluís Claret en més ocasions amb el conjunt de l'OCM. Per primera vegada aquesta institució proposa un recital a les seves temporades de concert, i ho fa amb dos propòsits ben concrets: d'una banda celebrar el 140è aniversari del naixement d'en Pau Casals (29 de desembre de 1876) i d'una altra presentar aquesta residència de Claret amb l'OCM, que es perllongarà 3 anys. Pau Casals va ser el padrí d'en Lluís Claret, i Enric Casals el seu professor al llarg de molts anys. Així doncs els dos propòsits s'esdevenen intensament relacionats.

El programa de les Suites de Bach és, a més, un altre copet d'ull a Casals: ell va ser qui va redescobrir aquestes magnífiques peces, i que les va fer gairebé imprescindibles al repertori de la música a partir de les seves interpretacions, i no parlo només de la música de violoncel, sinó de la música en general. I va ser a Barcelona on Casals les va trobar a una llibreria, l'any 1890, i les va fer seves. Barcelona, Casals, Bach i Claret, tot encaixa d'una manera natural en aquest concert.

El violoncel de Pau Casals, la seva escola, se sent en les interpretacions de Lluís Claret. És l'escola que va donar noms com ara Casals, Gaspar Cassadó, Francisca Vidal (la dona de Pau Casals)... Una escola que no va començar en Casals, sinó abans, tot i que la genialitat del mestre del Vendrell, i la seva dedicació a l'ensenyament, fan creure que va ser l'impulsor d'aquesta escola. Però és cert que Casals va donar al violoncel la importància que ara li donem, el va treure del passat i el va fer etern, com el mateix Lluís Claret va explicar en les pàgines de Núvol ara fa un parell d'anys (vegeu http://www.nuvol.com/noticies/lluis-claret-homenatja-rostropovich-amb-pau-casals/).

Va ser un immens plaer el fet d'escoltar quatre de les sis suites per a violoncel de Bach de les mans de Lluís Claret. Van ser les suites 1 a 4 (BWV 1007, 1008, 1009 i 1010), totes elles amb un preludi i cinc danses, i jo encara hauria demanat més, perquè va ser tot un privilegi ser-hi al Palau. Claret va fer un emotiu afegit fora de programa i, com no podia ser d'una altra manera, un que tancava els lligams de la nit: la versió de Casals del Cant dels ocells. Gràcies, mestre!

Molière: del verd al groc, la malastrugança a escena

Sé que aquestes línies les he de començar tot dient que jo no sóc pas supersticiós, i que no crec pas en maleficis de colors ni en llegendes negres. Però haberlas háylas. Vull dir que hi ha gent que creu que aquestes coses passen, i en el món del teatre podem trobar un bon fotimer d'obres maleïdes i de supersticions associades al teatre. Sens dubte la més famosa és aquella de que no es pot portar res groc en escena, perquè, diuen, aquest n'era el color del vestit que duia Jean-Baptiste Poquelin "Molière" en la seva darrera representació, al final de la qual morí. La seva mort no va estar en absolut relacionada amb el vestit, ni amb el color groc, però vés per on allò del groc no li ha tornat a fer gràcia a cap actor.

Permeteu-me que no passi de llarg sobre la mort de Molière, de la qual es diuen moltes coses que, a la babalà, corren de tinta en tinta sense que ningú prengui la precaució de confirmar-les en biografies serioses. Es diu que va morir en escena: no va ser així. Es diu que va morir entre bastidors durant la representació: tampoc. Es diu que va morir al teatre vestit de groc: tampoc. Va morir a casa seva, després de la quarta representació de la genial obra seva "El malalt imaginari". No es trobava gens bé aquell dia 17 de febrer de 1673, tan malament que tant la seva dona com el seu jove amic actor Michel Boyron, conegut com a Michel Baron, li havien demanat insistentment que no representés l'obra, que es quedés a casa. Però ell va contestar: «què voleu que faci? Hi ha cinquanta treballadors que no tenen res per viure si no és pel salari que hi guanyen». I va anar a la representació. Molt fatigat, va poder interpretar l'obra, però a les acaballes va patir una sobtada convulsió, malgrat la qual cosa va aconseguir acabar l'obra.

Va arribar a casa seva, al carrer Richelieu, acompanyat de Baron, i de seguida va demanar pa i formatge. Després de menjar una mica es va anar al llit, pel seu propi peu. Va patir llavors un violent  atac de tos, tan fort que se li va trencar un vas sanguini als pulmons. Va demanar que fessin arribar un sacerdot de la parròquia de Sant Eustaqui, però abans no arribés el sacerdot, Molière morí en braços de dues Germanes de la Caritat Clarisses, les quals eren hostes a casa seva. Va morir d'hemoptisi franca, produïda per la tuberculosi que patia des de feia anys. Fins aquí la realitat sobre la mort de Molière, la resta és el que podríem anomenar la versió tradicional espanyola i escènica de la mort del gran Molière. No se m'acut res més curt, disculpeu-me per tanta cursiva.

Tornant al color groc, que no surt per enlloc en la veritable història de la seva mort, en cap de les biografies consultades (algunes fonts parlen del color vermell pel personatge interpretat per Molière). Se sap que el color groc es feia servir en representacions de les seves obres, combinat amb altres colors, per exemple verd i groc, però no consta històricament que en aquella darrera representació de la seva vida ell lluís una vestimenta parcial o totalment groga. I ara la sorpresa: els francesos diuen que Molière vestia de verd aquell dia, i per ells el color que no volen dur a escena és precisament el verd, no pas el groc. I encara més: saben que els espanyols rebutgen el groc a escena, però, segon ells, a cosa del color de les capes de torejar, no pas del color que va portar Molière el dia de la seva mort. Apa-li, la malastrugança del groc és un invent espanyol ! Ah, i els britànics tenen el blau com a color maleït, i els italians el violeta. Si ajuntem plegats actors de totes les nacionalitats, aleshores ens serà ben complicat vestir als personatges !

Però continuem amb el color verd, el del Molière francès. Algunes fonts indiquen que la superstició del color verd ve d'una pràctica de pigmentació de l'Edat Mitjana, l'ús de l'òxid de coure per tenyir la roba, el qual causa irritació, amb implicacions pels sistemes endocrí i nerviós central. Curiosament aquest producte no només serveix per tenyir de verd, sinó de blau o de vermell. És emprat com a pigment pirotècnic, o sigui que ja sabeu quins són els seus espectaculars efectes.

Una altra versió sobre el color verd de la superstició francesa, que deixa de banda els productes químics sobre la roba, és el que fa referència al verd com a color de superstició als vaixells, una superstició que hauria fet un salt a l'escena teatral, i no només a l'escena, sinó que va influir poderosament en la moda francesa a finals de l'Edat Mitjana. En aquella època el blau es va imposar com a color de moda.


Encara hi ha més sobre el verd: seria el color de l'Islam, dels musulmans, a l'època de les Croades. Els catòlics haurien doncs rebutjat aquest color per raons religioses, i la religió i les supersticions eren molt properes en les ments de les persones humils, sense gaire formació. El color verd s'esdevindria un sinònim de mort i de desastres.

 I de bojos! El color verd a la França de XVII era també un color de bogeria, com veiem en aquests versos de 1674:

«Monseigneur, puisque vous raillez,
Du vert et du gris que je porte,
Souffrez au zèle qui m'emporte
De vous dire que vous faillez.
Le vert, cette couleur jolie,
Est un blason de la folie,
Comme le gris l'est des douleurs»

 Els tres darrers diuen això:

 El verd, aquest alegre color,

és un emblema de bogeria,

 com el gris ho és dels dolors.

 
Vaja, un actor portant verd a un escenari francès s'esdevé doncs un home intoxicat, religiosament infidel ... i boig. Ara entenc que no vulguin passejar-se per l'escenari amb tal mena de vestits!

Però ja és l'hora de tornar cap a Espanya, i deixar el verd de més enllà dels Pirineus per centrar-nos de nou en el groc, o sigui, en el color en la tradició de l'Edat Mitjana espanyola que havien de dur els heretges, dels traïdors i dels, en general, repudiats, com ara les meuques. Aquella època determina un punt sense retorn en els gustos pels colors, inexistents abans, i les robes es tenyeixen amb uns colors forts, podem dir que escandalosos, als quals a més se'ls dota de significats específics. El vermell, color de la sang i del foc, és un color marcadament litúrgic, tot recordant la sang de Jesús de Natzaret. El groc recorda al metall més estimat per l'ésser humà, l'or, però també és el color del sofre (per tant de l'infern), dels malalts d'icterícia i dels morts. La paraula castellana amarillo ve de la paraula llatina amarus, que vol dir amarg, mentre que la catalana groc ve del safrà, corcus en llatí.

Com a color de roba a l'Edat Mitjana el trobem tant als vestits cerimoniosos, representant justament l'opulència que dóna l'or, com a la roba dels rebutjats. En aquest segon cas podria ser com a conseqüència, per oposició, del primer cas: el groc és pàl·lid al costat de l'or, és un succedani indesitjat, un color traïdor, i es converteix en el símbol dels traïdors. Recordem, a més, que el color d'un dels cavalls que anuncien l'Apocalipsi és el groc. Aquest cavall va muntat per un esquelet, el qual porta a la mà una dalla: és la mort.

Mort, traïció, malaltia, bogeria ... tot un ventall de significats, que associats al groc, el van fer fora dels escenaris teatrals. El pobre Molière no va tenir la culpa de res !