Amics de l'Òpera de Sarrià

«Només hi ha dues maneres de viure la vida: una és com si res no fos un miracle. L'altre és com si tot fos un miracle». Amb aquesta citació d'una cèlebre frase d'Albert Einstein va començar Ramon Gener la presentació de la Gala Lírica dels Amics de l'Òpera de Sarrià el passat divendres 1 de desembre. Ramon va continuar: «i jo de ser dels que creuen que hi ha coses que són un miracle, com és poder organitzar no ja una temporada d'òpera de cambra, sinó anar ja per la quarta temporada d'aquesta dels Amics de l'Òpera de Sarrià».

Aquesta quarta temporada ja us la vam avançar fa uns dies (vegeu aquí) i en resum presentarà les òperes Il campanello de Gaetano Donizetti (gener 2018), L'Isola Disabitata de Manuel García (març 2018) i L'inganno Felice de Gioacchino Rossini (maig 2018), juntament amb els recitals lírics de la soprano Maria Goso (febrer 2018) i la soprano Hélène Walter (abril 2018).

Aquest format d'òpera de cambra pretén oferir obres que no entrin en competència amb les altres sales d'òpera properes, és a dir, posar a l'abast una oferta complementària que pugui comptar amb cantants joves, però per això mancats de qualitat. La gala d'inici de temporada ens va permetre gaudir d'uns bons cantats, amb una baixa d'última hora que va ser coberta pel tenor argentí Raúl Giménez, director artístic dels Amics de l'Òpera de Sarrià. Així, van actuar, per ordre d'aparició a l'escenari, el baríton Jorge Abarza, el tenor Renato Cordeiro, la soprano Aina Martín, el tenor Beniat Egiarte, la soprano Sol Vicente, la soprano Odile Hermburger (qui va tocar també el violí en la seva segona ària), el tenor Ignacio Encinas, la soprano Mercedes Gancedo i el baix Carlos Chausson, amb l'acompanyament al piano de Viviana Salisi, excepte en la segona ària d'Ignacio Encinas, que va ser acompanyat pel fill del tenor.

S'ha de dir que els dos primers intèrprets van haver de patir la baixa temperatura de la sala, mancada d'una bona calefacció en un dels dies més freds de l'any a Sarrià (de fet, en sortir de la gala vaig observar que la temperatura exterior amb prou feines arribava als dos graus). En el cas del tenor brasiler Renato Cordeiro la seva ària, Un aura amorosa del Cossì fan tutte de W. A. Mozart, va resultar molt poc brillant i, encara que podem confiar en el fet que Cordeiro pot oferir més, no va arribar en cap moment a fer entrar en calor als espectadors, no passant de ser la seva intervenció un assaig no gaire afortunat, fet amb espectadors.

L'altre cantant que obria, el baríton Jorge Abarza, que va començar amb una freda Aria Batone de L'inganno felice de Rossini, va tenir l'oportunitat de deixar una millor empremta amb el duo La ci darem la mano del Don Giovanni de Mozart, fet amb la soprano Sol Vicente. Segurament la representació escènica li deu resultar més natural que el recital, o potser aquest paper de Mozart fa més per ell que el de Rossini. Això a més considerant que la seva companya en el duo, Sol Vicente, no va assolir un bon nivell ni interpretatiu ni vocal. Excessivament inexpressiva, la seva veu semblava servir al duo sense el necessari esperit mozartià.

Aina Martín va completar l'inici fred del programa, no arribant tampoc a convèncer amb una partitura mozartiana, l'ària Padre Germani de l'Idomeneo. Hi havia quelcom en el seu llenguatge gestual que indicava que no s'hi trobava a gust amb l'ària, o això em va semblar, un fet que encara que sigui totalment subjectiu sí que indica que quelcom no funciona en la seva comunicació musical.

Odile Hermburger resulta a estones un xic estrident. Dotada d'una molt ampla veu de fort volum, no sempre sap controlar la potència vocal. L'ària Salut a la France de La fille du régiment de Donizetti no comunicava ni belcantisme ni patriotisme, amb uns aguts que encara que ben entonats no mostraven cap bellesa. Definitivament no sembla que el belcantisme faci per ella, però en canvi en la seva segona ària, Heia indem Bergen de l’opereta Czardas fürstin d'Emmerich Kalman, sí que vam poder veure una interpretació més acurada i més propera a les característiques que podem intuir de la seva veu. Ens va delectar a més amb uns fragments interpretats amb violí, instrument que domina i amb el qual es va embutxacar els espectadors, potser més que amb el cant.

Mercedes Gancedo, a qui vaig veure recollir el premi del Primer Palau el dia abans al Palau de la Música Catalana, va ser sens dubte la millor dels intèrprets joves, amb una primera ària que potser és més de mezzosoprano que de soprano, la Net, tol'ko tot, kto znal de Piotr Ilitx Txaikovski, i una segona ària de sarsuela cubana, la romança de Maria la O d'Ernesto Lecuona, molt ben cantada, però també poc per demostrar la seva gran qualitat vocal. Tot i agradar-me molt com ho va fer he de dir que el repertori escollit no va ser prou intel·ligent.

A Beniat Egiarte ja havia tingut jo ocasió d'escoltar-ho abans, i crec que va pel bon camí. Té taules, es mou bé a l'escenari, fins i tot en el format del recital, és expressiu, afinat, amb una bona transició en el color i amb una veu que sap controlar en potencia i en tendresa. Va cantar l'ària Allegro io son de Rita de Donizetti amb una gran dolçor i va resultar un Nemorino gairebé perfecte en el duo Ardir de l'Elisir d'amore cantat amb el gran Carlos Chausson, possiblement perquè és molt més un home d'escena que de recitals. L'altre triomfador entre els joves, a parer meu.

He deixat pel final als tres experimentats cantants de la nit: Raúl Giménez, Ignacio Encinas i Carlos Chausson. En realitat els tres van anar a cantar entre amics i per a amics, i la seva sobrada capacitat vocal no va decebre ningú. Entre ells cal destacar l'aportació de Carlos Chausson, magistral en el duo de l'Elisir d'amore i més que brillant en l'ària La vendetta del personatge Don Bartolo de Le nozze di Figaro de Mozart. És un home de teatre i sap escenificar i improvisar com i quan cal, com va demostrar en el duo quan després d'haver donat l'ampolla d'elixir al jove Nemorino confessa al públic que no es tracta d'un elixir, sinó d'una ampolla de vi ("è bordò, non elisir") però en comptes de dir el tipus de vi, i tot veient que li havien donat pel duo una ampolla d'un producte de cacau amb llet, va dir el nom comercial del producte. Això és el que té el teatre: comunicació directa amb els espectadors.

Per últim, s'ha de reconèixer i agrair l'esforç de Viviana Salisi al llarg de tota la gala, protagonista sense ser-ho, acompanyant amb solidesa i enorme consistència a tots els cantants, fent d'orquestra i de director tot alhora.

Catalunya: el "a por ellos"

La majoria de nosaltres, gent de Catalunya, tenim amics o familiars en la resta d'Espanya. Imagino que només deuen haver-hi uns pocs que ni una cosa ni l'altre. O sigui, la majoria sap què i com s'opina de Catalunya des d'aquesta resta d'Espanya i ho sap de primera mà, a més del que es llegeix als diaris i s'escolta als mitjans audiovisuals.

Em pregunto, i no és pas retòric, com és que la gran majoria, no silenciosa i no implicada políticament, de fora Catalunya no arriben a entendre què està passant aquí, com és que tanta gent creu que és la classe política catalana la que ha ficat en el cap dels catalans el dret a decidir i el dret a l'autodeterminació. És clar que ells no tenen la informació que nosaltres tenim, que no escolten només que una part i que això vol dir, òbviament, que no coneixen només que la part que interessa que ells coneguin. Primera part del problema identificada: visió parcial filtrada de la realitat.

Ens acusen d'adoctrinament. He sentit moltes vegades aquest argument, ho he vist escrit, en dibuixos, en acudits ofensius, en debats, en titulars, en comentaris de polítics o periodistes, en boca de coneguts intel·lectuals, actors, gent del showbusiness i en general de qualsevol que els diaris pensin que perquè són famosos tenen alguna a dir. Malauradament hi ha gent que creu, com si fos la Verge, en el que diuen els famosos.

Per a mi en això dels famosos en passa que ni els d'una opinió ni els de la contrària mouen els meus pensaments una línia del que la meva experiència m'ha demostrat. M'he equivocat molts cops al llarg de la meva vida, tants que ja sempre dubto de la meva seguretat en qualsevol cosa, i les errades en les quals la meva opinió s'havia sedimentat en la de famosos em van fer veure la futilitat de l'opinió sobrevalorada. Segons el pensament científic només has de creure el que pots demostrar per tu mateix. Les opinions dels que escalfen sistemàticament cadires a les tertúlies de televisió o ràdio em provoquen la mateixa reflexió que la que va fer al seu dia en Georges Brassens (popularitzada a Espanya en castellà per Paco Ibáñez): «la musique qui marche au pas / cela ne me regarde pas» (la música de desfilada no em commou). Celebro aquelles opinions que coincideixen amb la meva, però res més, i tanmateix dubto de les meves conviccions quan coincideix amb elles algú del que jo pensi que té interessos particulars en les seves manifestacions.

Aquest exercici de contínua reflexió pot produir un canvi d'opinió sobtat, com en un despertar quan t'adones que tot allò no era més que un somni. Hem d'estar preparats per aquests moments, hem de saber que tota opinió pot ser superada per una futura realitat. Romandre tancat a la realitat produeix fòbies i fanatismes.

Altres persones no tenen tantes possibilitats com jo de conèixer què es cou a Catalunya, i per tant segueixen de manera natural les opinions d'aquells en què hi confien, siguin periodistes, emissores, polítics o amics. A més hi ha conceptes que molts consideren inamovibles, com ara la Pàtria, la Bandera, la Religió, etc. (en majúscula per indicar el respecte a allò que és un principi bàsic de vida). Tocar aquests conceptes significa no només una reacció de defensa primària, com és la de la defensa de la vida, sinó una reafirmació de la identitat i de la pertinença a un col·lectiu humà. Certes lleis serveixen també per a protegir aquests mateixos conceptes, barrejant llavors les conviccions amb els principis legislatius de la nació, una autodefensa contra els invasors.

I és en aquest punt que sorgeix el "a por ellos": és l'autodefensa, l'instint primari de defensa de l'estructura que dóna sentit a molts dels sentiments i dels comportaments de la gent. Quan trontolla la bastida, s'han de llançar les defenses contra tot allò que estigui provocant l'alarma.

Malauradament les defenses són justament la part menys humana del col·lectiu, són només els missatgers de la reacció autoimmune, són els predadors, els executors de les ordres de defensa. Altres els han enviat, i no ha estat la gent del poble qui ho ha fet, han estat els polítics, els periodistes, els intel·lectuals, tots aquells que sí que tenen la informació necessària per saber el que fan i que juguen la seva carta de poder.

La gent del cor negre

Recordo una vegada, quan jo tenia uns 18 anys, que en uns moments de descans a l'aula de la Facultar va entrar un professor que no tocava a aquella hora. Era el pare Botella (Francisco Botella Raduán, 1925-1987), un sacerdot que donava classes de geometria analítica i topologia a la nostra Facultat de Ciències Exactes.

Ràpidament ens va dir que la policia (els "grisos") anaven a desallotjar la Facultat aula per aula, i que ell ens ajudaria a no ser agredits per la policia. Efectivament, quan va arribar el caporal i la resta de policies, el pare Botella els va fer fora de l'aula tot dient que estàvem en plena classe. No van marxar, però ens van deixar sortir sense ser massacrats.

Ahir vaig pensar en el pare Botella. Vaig pensar molt, tot veient la que ens queia a sobre sense que ningú pogués aturar la indignitat d'una policia massacrant gent de la terra sense més culpa que la de voler expressar una opinió.

Res no justifica la violència, ni tan sols la defensa de la llei. La finalitat no deu mai justificar els mitjans.

Ahir vaig pensar molt en el pare Botella, i avui continuo pensant en ell, qui de ben segur s'hauria interposat entre el poble de Catalunya i les bèsties inhumanes, autèntics trolls, que van fer vessar la sang dels meus amics, dels meus veïns (literalment), de la gent de la meva terra.

Visca Catalunya, visca la terra de Pau. I que pagui davant la Justícia (sigui la que sigui) tot el que tingui el cor negre i les mans tacades de sang innocent.

No cal dir cap de quins són aquests cors, alguns de dins i altres de fora de Catalunya, no cal, són tots aquells que han justificat amb llenguatge estudiat per a no perdre vots l'ús indiscriminat de la força, que l'han intentat amagar, que el neguen, que encara afirmen, amb la sang al cor, que ho tornarien a ordenar o a fer.

Sortiu de la meva terra, gent del mal, Gent del Cor Negre, Catalunya és i serà sempre una terra de Pau.