Crítica o crònica

I tu, fas crítica o crònica?

Bé, diguem d'entrada que jo escric cròniques, és a dir, relats en primera persona d'algun fet viscut, normalment musical, encara que no sempre ho són, que de vegades n'hi ha algun altre tipus d'esdeveniments que m'empenyen a escriure, i em deixo dur per la ploma.

És clar que, si agafem el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, pot pensar-se que també, de vegades, faig crítica:

Crític: Persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes.

Crític: Art de jutjar el valor, les qualitats i els defectes d’una obra literària, artística, etc.

Hom considera que un crític ha de ser una persona amb coneixements tècnics sobre la matèria que valora, en canvi un cronista pot parlar de la fira tal com la va viure, sense haver d'explicar en quins estudis recolza les seves opinions. Així, quan jo dic «va desafinar a la seva entrada solista del segon moviment» qui ho llegeixi pot pensar que sóc força crític amb el pobre trompa, o que jo vaig creure que el músic desafinava, però que en realitat ho dic sense coneixements tècnics, només és una opinió personal, mai ho va fer, de cap de les maneres ... tot i que jo sé que desafinava.

També puc dir que de vegades sóc un pel crític amb les meves opinions, o sigui, tornant a l'IEC:

Crític: Que fa notar els defectes de les persones, de les coses, que censura les accions, la conducta, d’algú.

Crítica:  Acció de fer notar els defectes de les persones, de les coses, de censurar les accions, la conducta, d’algú.

Un pot ser cínic o sarcàstic, i res no passa amb els crítics professionals, però si un emet un comentari massa tècnic els crítics ràpidament et diuen que tu no ets un crític, que no facis crítica, i que les teves opinions son, doncs, criticables. Deu em valgui! Voler jo tenir problemes crítics en aquesta vida? Per res! La meva salut podria esdevenir crítica!

Deixeble: "Mestre, quan podré compondre una simfonia?"
Mozart: "Quan estiguis preparat, abans hauràs d'escriure obres menors"
Deixeble: "Però mestre, vostè a la meva edat ja n'havia fet unes quantes!"
Mozart: "Cert, però no li ho vaig preguntar a ningú"

Recordo que el pare del compositor i violinista Joan Maré no va deixar al seu fill estudiar composició, perquè volia que el noi desenvolupés una creativitat natural, no mediatitzada pels ensenyaments que podien forçar el seu art de compositor. Manén va ser, doncs, el que anomenem autodidacta, o sigui, un que s'instrueix sense ajuda d'un mestre. Sincerament crec que no existeix ni pot existir cap autodidacta, paraula que literalment vol dir que s'instrueix a si mateix, la qual cosa és notablement impossible, però Manén no es va deixar intimidar per la vida i va cercar la informació que necessitava pel seu compte, instruint-se amb llibres i partitures. Autodidacta de biblioteca, vaja.

Parlava jo de cròniques i crítiques, i ara de mestres autodidactes, i tinc la sensació de que ho he d'explicar: ser crític o ser cronista ve a ser com ser mestre o ser només deixeble, per moltes classes que rebis potser mai seràs un bon crític, o per molt que posis de la teva part, potser mai, malgrat ser tant il·lustrat, arribaràs a ser un aprenent de crític, mai deixaràs de ser un cronista, bo o no tan bo. I malgrat no haver rebut mai aquella formació que t'hauria convertir de ben segur en un crític titulat, potser les teves opinions són rebudes com valuoses pels professionals, i aleshores tant farà si ets crític titulat o cronista de carrer.

"I tu, fas crítica o crònica?"

"Depèn de qui em llegeixi". Vet aquí la meva resposta.

L'OBC inaugura la seva temporada 2016-2017

Hi havia curiositat per veure el resultat del primer concert de la temporada de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l'OBC, d'aquesta temporada 2016-2017. El seu director titular, Kazushi Ono, va dirigir l'orquestra aquest cap de setmana, tal com va fer en el primer concert de la temporada 2015-2016, la primera a la qual l'orquestra el va tenir com a director titular. Però a diferència de la temporada passada en aquesta el tornarem a veure aviat al faristol principal de l'orquestra, els dies 29 i 30 d'octubre, després al desembre, al febrer del 2017 i al maig per dos cops. Uns pocs més concerts que la temporada passada, i esperem que també hi hagi una major feina de continuïtat amb l'orquestra, que sincerament crec que la necessita.

El concert inaugural de la  temporada va començar amb una d'aquelles obres que saps que comencen i acaben sense que trobis un per què, dues composicions d'Hèctor Parra, compositor en residència per segona temporada a l'Auditori, anomenades "Lumières Abissales - Chroma I" i "Kárst - Chroma II". En una breu explicació, abans de l'audició de totes dues, el compositor va explicar al públic assistent el sentit de cadascuna de les peces, una que intenta expressar les llums de les profunditats abissals i l'altre que expressa la terra en si mateixa. També ens va explicar que les peces cerquen la col·laboració entre els músics, entre els grups d'instruments, sense la qual la producció de les obres no pot entendre. Sincerament no vaig trobar cap més diferència substancial entre totes dues que els títols, i això que per les explicacions es podien esperar contrastes entre elles; tot plegat em va semblar com la part musical d'un documental al qual li mancaven les imatges, sense les quals la música en si mateixa no produïa ni cap descripció ni cap motivació específica. Llampegades de so, sons produïts com la pintura que surt disparada d'un pinzell quan el pintor vols des de lluny impressionar dràsticament un llenç, brots aïllats de vegetació que sense cap ordre surten en terrenys desèrtics ... moltes comparacions es podrien fer per acabar dient que són composicions que no tenen les bases que fan que la música quedi al cap dels oients: ritme i melodia. És a dir, per molt que una obra sigui tècnicament molt interessant pels músics, al final el gran públic és el destinatari final, i aquest gran destinatari acaba apreciant d'allò més la música que pot reconèixer i, potser, recordar. Disset minuts de Chroma per a inaugurar la temporada de l'OBC, disset minuts de sons fets a cops cromàtics i percussionistes, com llampecs, com pintura llançada amb força sense més intenció que la de produir sons. I sense més història que recordar.

Aquest primer concert de la temporada ens ha permès escoltar dues peces poc freqüentment programades, el quart Concert per a piano de Serguei Rakhmàninov, Op.40, en Sol menor (versió de 1941) i la tercera Simfonia de Piotr Ilitx Txaikovski, Op.20, "Polonesa".

El concert de Rakhmàninov sembla una prolongació poc afortunada dels dos anteriors concerts del mateix compositor, sobretot del tercer, i és un concert mancat de la inspiració d'aquells altres dos. Va ser retallat en durada successivament fins a arribar a la versió de 1941, la que normalment s'interpreta avui en dia. Tot i ser una obra complexa en la part pianística, el seu romanticisme queda lluny del de les millors obres de Rakhmàninov, i difícilment subjuga. La interpretació del pianista noruec Leif Ove Andsnes va ser molt correcte, remarcable en el fraseig, però en una partitura que cerca inútilment el seu tema principal és difícil arribar a veure si a més de l'excel·lent tècnica emprada el pianista noruec aporta la plusvàlua del sentiment musical. Una melodiosa propina, potser ser un complement necessari per a justament mostrar les seves capacitats musicals, ens va permetre gaudir de la seva interpretació des d'una òptica ben diferent, la del compositor Jean Sibelius i una romança per a piano de la Op.24.

L'OBC en aquesta obra es va mostrar fidel a la partitura, sense entusiasme però, com tot en aquesta obra. Una bona col·laboració entre tots, orquestra, pianista i director, ens va permetre tornar a donar un cop d'ull a una obra poc convincent.

La segona part ens va presentar la tercera de Txaikovski, primera audició per part de l'OBC, una obra que navega entre la simfonia, la suite i el ballet simfònic, excepte potser en el seu darrer moviment, brillant i que fa preveure la meravellosa quarta simfonia en el seu interior. Per oferir el resum abans que el detall, he de dir que l'orquestra va sonar molt ben equilibrada, tret d'algun passatge on el tutti va desdibuixar la coherència de la partitura. Tot a l'obra de Txaikovski s'ha de poder escoltar, tots els grups d'instruments tenen molt a dir en cada moment de la simfonia. L'equilibri en la sonoritat de les famílies instrumentals és per això delicat, difícil i imprescindible. El so característic de la música d'aquest compositor rus és un so compacte i equilibrat, sense el qual la seva música s'esdevé poc convincent. L'OBC va trobar aquest punt sota la batuta de
Kazushi Ono, també amb excel·lents aportacions solistes de les quals vull destacar la d'en Juan Manuel Gómez, amb la trompa. Potser en alguns moments de l'últim moviment el so aclaparador del vent metall no ens va deixar sentir tal com voldríem les cordes més greus, però sincerament crec que això també depèn del lloc que ocupis com a espectador a l'Auditori.

En resum, un concert d'aquells que no deixen entreveure si l'orquestra pica cap amunt o es manté estable. Veurem en els propers concerts.

Elisabet Franch: de La Pedrera a Suzhou

La Fundació Catalunya-La Pedrera ha reprès les seves activitats musicals aquest setembre, amb les seves "Residències Musicals", una iniciativa destinada a recolzar els joves talents de casa nostra. Aquesta nova temporada, la 2016-2017, la Fundació ens presentarà en concert a la flautista Elisabet Franch, al violinista Joel Bardolet i al pianista Carles Marigó.

El concert inicial de la temporada ens ha servit per a constatar, un cop més, l'excel·lent progressió de la flautista santcugatenca Elisabet Franch, la qual va encetar el passat diumenge 18 de setembre les Residències Musicals amb el primer dels tres concerts que donarà en aquest cicle.

El programa de concert ha mostrat un ferm desig de continuar la seva carrera sense aturar-se en la collita dels èxits de la publicació del seu CD «Gypsy Airs», publicat el novembre del 2015 per Solfa Recordings, i que suposava la realització d'un dels premis rebuts per la flautista l'any 2015, el de l'11è Concurs Internacional de Música de Les Corts (del 30 de maig de 2015), un concurs per a joves intèrprets durant el qual la flautista va tenir com pianista acompanyant a Josep Buforn. Segons l'Elisabet, a qui he tingut l'ocasió de poder entrevistar, l'aportació del pianista català va ser decisiva aleshores, i per això ella no va dubtar en demanar-li que també fos ell qui enregistrés amb ella el CD que formava part del premi del concurs de Les Corts. El CD el van presentar tots dos al Palau de la Música Catalana el març passat, un esdeveniment al qual vaig tenir el plaer d'assistir, i el mes de maig al Carnegie Hall de Nova York.

Així doncs ells dos porten ja un cert recorregut treballant plegats, més d'un any, i això n'és un dels punts forts a priori de les seves actuacions: saps que no assistiràs a un concert de solista acompanyat, sinó a un veritable concert de dos intèrprets que gaudeixen treballant plegats. Em confesso un admirador de la forma de treballar de Josep Buforn en els acompanyaments, una activitat que requereix molta entrega i molta renúncia, però que quan ambdues coses es fan en un alt nivell, com és en el seu cas, mereixen no només els aplaudiments sinó la valoració entusiasta del crític, i no només perquè el pianista sàpiga crear l'atmosfera que espera el solista, sinó perquè també interpreta i aporta la seva visió de les partitures. En el meu record queda la seva gran aportació a la Petite Messe Solennelle de G.Rossini al Palau de la Música Catalana, l'1 de desembre de 2015, un concert de Cicle Coral de l'Orfeó Català amb el que sota la direcció de Josep Vila i Casañas es va homenatjar a l'Enric Álvarez, un home molt estimat de la institució, traspassat el gener del 2015. Vila i Casañas va deixar marge al pianista per a treballar la partitura pianística de la Messe amb criteris personals, i el resultat va ser veritablement fantàstic, per a mi una interpretació de referència.

El diumenge passat l'Elisabet Franch va voler fer un pas cap endavant deixant enrere el seu exitós CD, i al programa del concert només la primera peça, la Chanson Gitane de Manuel Infante, suposava un cert punt d'enllaç, una picada d'ull, tot i que aquest títol no apareix al CD. El programa 'aquesta primera Residència contenia doncs obres de Manuel Infante, de Jules Mouquet (La Flûte de Pan), de John Rutter (Suite Antique), de Carl Reinecke (Sonata "Undine"), de Giulio Briccaildi (Fantasia sobre "Il Trovatore" de Verdi) i de Theobald Böhm (Grand Polonaise op.16), aquesta darrera una peça de gran dificultat. Un programa no només trencador respecte als darrers concerts de la flautista, sinó que a més incorporava dues primeres interpretacions seves en públic, les obres de Jules Mouquet (1867-1946) i de Theobald Böhm (1794-1891), i la represa d'una obra que feia ja 9 anys que havia interpretat, la de Carl Reinecke (1824-1910).

Des del meu punt de vista el programa va ser un encert, oferint atractiu per a un públic que no sempre sap a què s'enfronta en concerts amb instruments solistes i amb noms de compositors poc coneguts fora dels ambients dels músics. Ben equilibrat, amb agilitats i lirisme, les obres van ser molt bé acollides pel públic, el qual a la segona part del concert, potser la part més brillant en lluïment de la flautista, va acabar per ovacionar amplament, i merescudament, als intèrprets. Una propina i un bis van perllongar, per fortuna, una mica més el concert. La propina, poc convencional, com va dir l'Elisabet Franch, va ser Pie-in-the-face Polka de la pel·lícula La gran carrera del segle (The Great Race) amb música del genial Henry Mancini, una peça, que per cert, va enregistrar James Galway, el gran flautista, professor de classes magistrals a les quals ha assistit l'Elisabet Franch. El bis va ser el segon número, l'Obstinato, de la Suite Antique de John Rutter.

La meva valoració tècnica, no sent jo especialista en flauta, és ben positiva, tot reconeixent petites errades de respiració o fiato, que podrien tenir el seu origen el la característica de la sala de La Pedrera, certament un xic seca pel que fa a la sonoritat, i que obliga al flautista a fer servir una pressió una mica més elevada del normal per a no ser aclaparat per la sonoritat del piano. Vaig trobar encartat que el piano estigués obert només al mínim possible, i encara amb això es notava lleugerament desequilibrat el conjunt. Potser una posició més avançada, però poc natural, de la flautista hauria compensat aquest efecte. He de dir, de totes maneres, que la flauta era ben audible a tota la sala. Em consta que l'Elisabet Franch n'és ben conscient d'aquestes petites errades, sé que ella és molt crítica amb si mateixa, com ens ho va demostrar a la presentació del CD al Palau de la Música, quan ens va dir que «bé, quan jo l'escolto em fa una mica de vergonya sentir algunes errades». He escoltat molts cops el CD i encara no l'hi he trobat les errades!


El que sí que vaig trobar és la seva impressionant tècnica, capaç de fer-nos sentir que tocava dos instruments en la Fantasia sobre "Il Trovatore", un per a les agilitats i un altre per la melodia, de tal manera que la melodia en comptes de veure's tallada per les agilitats continuava sonant i enllaçant-se perfectament amb la continuació melòdica. Tot un efecte piano, en un instrument que no té el pedal de sustentació del so. I és clar, també la seva gran musicalitat, sense la qual la tècnica no seria més que una habilitat particular, però no pas art, i l'Elisabet és una gran artista.

I de La Pedrera l'Elisabet marxa ara cap a la Xina, a formar part d'una gran aventura, la de la creació de l'Orquestra Simfònica Suzhou, la qual farà el seu concert de presentació el 31 de desembre sota la direcció de Xen Xieiang i amb l'extraordinària violinista Anne-Sophie Mutter, en un programa que presentarà, entre altres obres, la Fantasia sobre Carmen de Pablo Sarasate, una obra que en versió flauta coneix molt bé l'Elisabet Franch, i que forma part del seu CD "Gypsy Airs". De La Pedrera a Suzhou, per a retrobar-s'hi.

20 de setembre de 2016: notícia de darrer minut: l'Elisabet Franch acaba de guanyar el prestigiós Akademia Music Award for Best Classical Album September 2016, pel seu CD "Gypsy Airs", un premi que pot donar un nou impuls a la seva carrera com a solista internacional. Enhorabona!