Ni la pluja ni les flors (ahir començava el Temps de Flors a la ciutat) van allunyar el fidel públic de la GIOrquestra de l'Auditori de Girona. I és que quan les coses es fan bé els resultats, com el públic, acompanyen l'orquestra.
El programa era d'aquells que contribueixen a omplir un auditori, això és ben cert, un programa atractiu per tots els públics: des dels joves, amb molts nens entre ells, als avis i besavis d'aquest menuts tota Girona es va sentir atreta per una GIOrquestra que els volia enamorar, i que va complir amb quelcom més que una bona nota el seu propòsit. Però anem per parts.
Si hi ha un concert per a violí que representa el compendi del romanticisme i del virtuosisme és el Concert per a Violí en Re Major Op.35 de Piotr Ílitx Txaikovski. Una obra molt popular, habitualment molt aplaudida, però tot un repte pels concertistes, donada la seva gran dificultat, una dificultat que va fer que l'obra fos rebutjada pel violinista destinat a estrenar-la el 1878, Leopold Auer. Vist amb la perspectiva d'aquests 138 que han passat des de la seva estrena no sembla normal que algú rebutgés interpretar una obra tan genial, però en aquells anys finals del segle XIX els instrumentistes de violí no esperaven trobar-se davant una partitura tan complexa i amb tanta exigència tècnica, tret d'algunes peces menors més pròpies de les exhibicions d'habilitat del violinista espanyol Pablo de Sarasate.
Aquest Txaikovski de 37 anys que escriu aquest concert és un home que comença a sortir del pou anímic personal al que caure un any abans, una època a la qual es va casar amb una dona que no estimava amb la intenció de allunyar de si el fantasma de l'homosexualitat i amb un matrimoni que ràpidament va esdevenir un fracàs, i el va dur a un estat anímic depressiu que el va deixar molt a prop d'un suïcidi que no va arribar a dur a terme. Però va sortir i la música el va ajudar a fer-ho, i aquest concert de violí va ser una de les obres que el van obrir les portes d'una reconciliació amb la vida. És una obra agitada i intensa, però també brillant i amb passatges tendres d'un gran lirisme, una obra que en mans d'uns intèrprets que només vulguin fer valer les seves dots virtuosístiques pot esdevenir histriònic, i en mans d'uns intèrprets massa lírics pot esdevenir incomprensible. Aquesta és la part més difícil del concert de violí: virtuosisme tècnic i lirisme musical han de córrer paral·lels i al servei del resultat musical, mai del virtuosístic.
He assistit en directe a un bon grapat d'interpretacions d'aquest meravellós concert, des que el vaig escoltar per primer cop fa més de 45 anys en un enregistrament ni més ni menys que del gran David Óistrakh. He assistit a interpretacions properes a l'art del Circ, a exhibicions de tècnica i virtuosisme molt allunyades de qualsevol percepció musical de l'obra, i he assistit també a un bon grapat d'interpretacions a les quals no s'acabava de trobar l'equilibri necessari entre el virtuosisme i el missatge romàntic que deu sortir entre tantes habilitats de l'intèrpret. També, és clar, a interpretacions magistrals ben equilibrades. La de ahir, del violinista serbi Nemanja Radulović (1985) la he d'incloure entre les bones, i tot s'ha de dir, entre les sorprenents. Un concert com el de ahir no hauria sigut possible sense una comunicació intensa i una col·laboració ben propera del violinista i el director de l'orquestra, en Marcel Sabaté. De fet podria dir que tots dos van dirigir l'obra, de la mà i amb la contribució entusiasta dels intèrprets de l'orquestra. S'ho van passar d'allò mes bé! Nemanja Radulović va interpretar mirant sovint els seus companys i no pas cap els espectadors, amb gran gran somriure i moltes picades d'ull vers els músic de l'orquestra.
En acabar el primer moviment del concert el públic no va poder evitar els entusiastes aplaudiments i crits de "bravo, bravo", que van ser ben acceptats pels músics. Sovint els aplaudiments "fora de programa" (entre moviments) molesten, o si més no distreuen, els intèrprets, que veuen trencada la seva concentració, però no ser així ahir, o a mi em va semblar que tots agraïen de bon grau aquest aplaudiments. La concentració va continuar sent la mateixa, al igual que la intensitat i el discurs romànticament musical de la resta del concert. L'emotiu segon moviment, al qual van poder apreciar que el violinista serbi no és només un prodigi de tècnica, va deixar pas a la guinda del tercer moviment i a l'esclat d'entusiasme d'un públic entregat als intèrprets, a tots ells, i amb ple mereixement. I un detall molt maco: durant la cadenza del primer moviment no es va sentir cap tossit, cap sorollet, ni un de sol. Ho he anotat amb lletres d'emoció al meu diari.
Com a propina el virtuós violinista ens va regalar un no menys impressionant Preludi No.24 de la Opus 1 de Niccolò Paganini, entre el deliri del públic, que hauria volgut més i més, si hagués estat possible.
La segona part del programa ens portà una altra de les més populars obres del compositor rus: la Simfonia No.5 Op.64. Jo hauria preferit la Sisena Simfonia, en comptes de la Cinquena, per tal d'equilibrar una mica el balanç del romanticisme brillant d'aquestes obres, fugint una mica del metall de la Cinquena i deixant acabar el concert amb els tons foscos i amargs del darrer moviment de la Sisena, però entenc perfectament que el públic assistent esperava una altra cosa de la vetllada musical, i la Cinquena havia de ser el punt extra necessari i congruent del concert. Marcel Sabaté la va dirigir de memòria, com acostuma a fer amb les obres de repertori. Amb una orquestra entregada al txaikovskianisme més lúcid, i gaudint molt de la seva pròpia participació, la direcció va treure un molt bon nivell de l'orquestra en tots els seus grups d'instruments, amb detalls de gran qualitat com per exemple la part solista de trompa del segon moviment, interpretada amb molt sentiment i notable tècnica per part del primer trompa. Superbes també les aportacions de tots els instruments de vent fusta en aquest seductor segon moviment, com al del vent metall al llarg de tot el concert, veritablement sense fissures. I té molt de mèrit!
La nit ens va regalar un altre detall, dels que no s'acostumen a viure: el final del quart moviment de la simfonia no es va veure interromput pels aplaudiments del públic, com sol passar quan un clímax orquestral queda aturat per un instant de silenci total que dona inici a la brillant coda final. És un moment en el que sempre hi ha algú que comença a aplaudir i molts que el segueixen, mentre l'orquestra ataca la coda, però ahir no va succeir. Genial! Va ser en Marcel Sabaté amb el seu gest el que va indicar al públic que s'esperés o va ser el coneixement que de l'obra tenia el públic assistent?
Per acabar l'orquestra ens va regalar el Vals del ballet "La bella dorment" de Txaikovski, una propina molt ben rebuda per tots els assistents.
En resum, la GIO va funcionar com una orquestra sòlida i equilibrada, fent veritat allò que vaig dir desprès d'un dels anteriors concerts de la formació: treballant per arribar a un nou món on els encerts i la qualitat els fan arribar al bon port de fer feliços als seus fidels espectadors. Gràcies per tot plegat!
El programa era d'aquells que contribueixen a omplir un auditori, això és ben cert, un programa atractiu per tots els públics: des dels joves, amb molts nens entre ells, als avis i besavis d'aquest menuts tota Girona es va sentir atreta per una GIOrquestra que els volia enamorar, i que va complir amb quelcom més que una bona nota el seu propòsit. Però anem per parts.
(c) Dugudun Fotografia / GIOrquestra
Si hi ha un concert per a violí que representa el compendi del romanticisme i del virtuosisme és el Concert per a Violí en Re Major Op.35 de Piotr Ílitx Txaikovski. Una obra molt popular, habitualment molt aplaudida, però tot un repte pels concertistes, donada la seva gran dificultat, una dificultat que va fer que l'obra fos rebutjada pel violinista destinat a estrenar-la el 1878, Leopold Auer. Vist amb la perspectiva d'aquests 138 que han passat des de la seva estrena no sembla normal que algú rebutgés interpretar una obra tan genial, però en aquells anys finals del segle XIX els instrumentistes de violí no esperaven trobar-se davant una partitura tan complexa i amb tanta exigència tècnica, tret d'algunes peces menors més pròpies de les exhibicions d'habilitat del violinista espanyol Pablo de Sarasate.
Aquest Txaikovski de 37 anys que escriu aquest concert és un home que comença a sortir del pou anímic personal al que caure un any abans, una època a la qual es va casar amb una dona que no estimava amb la intenció de allunyar de si el fantasma de l'homosexualitat i amb un matrimoni que ràpidament va esdevenir un fracàs, i el va dur a un estat anímic depressiu que el va deixar molt a prop d'un suïcidi que no va arribar a dur a terme. Però va sortir i la música el va ajudar a fer-ho, i aquest concert de violí va ser una de les obres que el van obrir les portes d'una reconciliació amb la vida. És una obra agitada i intensa, però també brillant i amb passatges tendres d'un gran lirisme, una obra que en mans d'uns intèrprets que només vulguin fer valer les seves dots virtuosístiques pot esdevenir histriònic, i en mans d'uns intèrprets massa lírics pot esdevenir incomprensible. Aquesta és la part més difícil del concert de violí: virtuosisme tècnic i lirisme musical han de córrer paral·lels i al servei del resultat musical, mai del virtuosístic.
He assistit en directe a un bon grapat d'interpretacions d'aquest meravellós concert, des que el vaig escoltar per primer cop fa més de 45 anys en un enregistrament ni més ni menys que del gran David Óistrakh. He assistit a interpretacions properes a l'art del Circ, a exhibicions de tècnica i virtuosisme molt allunyades de qualsevol percepció musical de l'obra, i he assistit també a un bon grapat d'interpretacions a les quals no s'acabava de trobar l'equilibri necessari entre el virtuosisme i el missatge romàntic que deu sortir entre tantes habilitats de l'intèrpret. També, és clar, a interpretacions magistrals ben equilibrades. La de ahir, del violinista serbi Nemanja Radulović (1985) la he d'incloure entre les bones, i tot s'ha de dir, entre les sorprenents. Un concert com el de ahir no hauria sigut possible sense una comunicació intensa i una col·laboració ben propera del violinista i el director de l'orquestra, en Marcel Sabaté. De fet podria dir que tots dos van dirigir l'obra, de la mà i amb la contribució entusiasta dels intèrprets de l'orquestra. S'ho van passar d'allò mes bé! Nemanja Radulović va interpretar mirant sovint els seus companys i no pas cap els espectadors, amb gran gran somriure i moltes picades d'ull vers els músic de l'orquestra.
(c) Dugudun Fotografia / GIOrquestra
En acabar el primer moviment del concert el públic no va poder evitar els entusiastes aplaudiments i crits de "bravo, bravo", que van ser ben acceptats pels músics. Sovint els aplaudiments "fora de programa" (entre moviments) molesten, o si més no distreuen, els intèrprets, que veuen trencada la seva concentració, però no ser així ahir, o a mi em va semblar que tots agraïen de bon grau aquest aplaudiments. La concentració va continuar sent la mateixa, al igual que la intensitat i el discurs romànticament musical de la resta del concert. L'emotiu segon moviment, al qual van poder apreciar que el violinista serbi no és només un prodigi de tècnica, va deixar pas a la guinda del tercer moviment i a l'esclat d'entusiasme d'un públic entregat als intèrprets, a tots ells, i amb ple mereixement. I un detall molt maco: durant la cadenza del primer moviment no es va sentir cap tossit, cap sorollet, ni un de sol. Ho he anotat amb lletres d'emoció al meu diari.
Com a propina el virtuós violinista ens va regalar un no menys impressionant Preludi No.24 de la Opus 1 de Niccolò Paganini, entre el deliri del públic, que hauria volgut més i més, si hagués estat possible.
La segona part del programa ens portà una altra de les més populars obres del compositor rus: la Simfonia No.5 Op.64. Jo hauria preferit la Sisena Simfonia, en comptes de la Cinquena, per tal d'equilibrar una mica el balanç del romanticisme brillant d'aquestes obres, fugint una mica del metall de la Cinquena i deixant acabar el concert amb els tons foscos i amargs del darrer moviment de la Sisena, però entenc perfectament que el públic assistent esperava una altra cosa de la vetllada musical, i la Cinquena havia de ser el punt extra necessari i congruent del concert. Marcel Sabaté la va dirigir de memòria, com acostuma a fer amb les obres de repertori. Amb una orquestra entregada al txaikovskianisme més lúcid, i gaudint molt de la seva pròpia participació, la direcció va treure un molt bon nivell de l'orquestra en tots els seus grups d'instruments, amb detalls de gran qualitat com per exemple la part solista de trompa del segon moviment, interpretada amb molt sentiment i notable tècnica per part del primer trompa. Superbes també les aportacions de tots els instruments de vent fusta en aquest seductor segon moviment, com al del vent metall al llarg de tot el concert, veritablement sense fissures. I té molt de mèrit!
La nit ens va regalar un altre detall, dels que no s'acostumen a viure: el final del quart moviment de la simfonia no es va veure interromput pels aplaudiments del públic, com sol passar quan un clímax orquestral queda aturat per un instant de silenci total que dona inici a la brillant coda final. És un moment en el que sempre hi ha algú que comença a aplaudir i molts que el segueixen, mentre l'orquestra ataca la coda, però ahir no va succeir. Genial! Va ser en Marcel Sabaté amb el seu gest el que va indicar al públic que s'esperés o va ser el coneixement que de l'obra tenia el públic assistent?
Per acabar l'orquestra ens va regalar el Vals del ballet "La bella dorment" de Txaikovski, una propina molt ben rebuda per tots els assistents.
(c) Dugudun Fotografia / GIOrquestra
En resum, la GIO va funcionar com una orquestra sòlida i equilibrada, fent veritat allò que vaig dir desprès d'un dels anteriors concerts de la formació: treballant per arribar a un nou món on els encerts i la qualitat els fan arribar al bon port de fer feliços als seus fidels espectadors. Gràcies per tot plegat!
