Orquestra Barroca Catalana: Virtuosisme i Sentiments

21 de Maig de 2016
Oratori de Sant Felip Neri, Barcelona

«Quan sentim la paraula virtuosisme normalment l'associem a espectacle. Així, ens fixem més en la dificultat tècnica, el lluïment personal o el que ens transmet la música?»

Aquestes paraules al programa de mà del concert d'ahir de l'Orquestra Barroca Catalana a l'Oratori de Sant Felip Neri (Barcelona) serveixen bé d'introducció del concepte del virtuosisme musical, i si bé és cert que sovint el virtuosisme sembla més una pràctica d'habilitat que no pas una excel·lència de recursos tècnics, també és cert que hi ha un públic que sap diferenciar entre la demostració quasi circense i la creació musical. I aquest públic era ahir present a Sant Felip Neri.

El programa ens oferí una alternança de barroc anglès, representat per Henry Purcell i Matthew Locke, amb el barroc italià, representat per Nicola Fiorenza i Antonio Vivaldi. Les composicions dels italians van ser concerts per a flauta, de fet per a diferents tipus de flauta. El concertista, l'iranià Tiam Goudarzi, va fer bo allò del virtuosisme expressiu, o amb sentiment, del títol genèric del concert: un gran virtuós i un gran músic, amb una enorme sensibilitat i una tècnica impressionant, que va conquerir de seguida al públic, entre el qual un nen de 5 anys somreia entusiasmat. Els demès érem una mica com el nen, gaudíem de la música plenament.

El conjunt instrumental va ser dirigit ahir per la violinista canadenca Farran Sylvan James, primer violí del concert d'ahir, que interpreta amb un violí Johannes Cuypers de 1790, un instrument amb un so remarcable i molt adient al tipus de música del barroc. Impecable direcció, com excel·lent va ser el resultat global.

Em va agradar molt la sonoritat d'aquesta església, a la qual jo mai havia assistit a un concert, o si més no jo vaig seure on el so era pur, sense reverberacions, i molt ben equilibrat. Tot recordant el Messies de G.F. Händel que l'Orquestra Barroca Catalana oferí mesos enrere a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona (un magnífic concert que vaig comentar també en aquest mateix blog) vaig felicitar l'idea de fer aquest Virtuosisme i Sentiments a Sant Felip Neri, un escenari força millor des d'un punt de vista acústic que la Basílica.

El concert va estar construït com un continuo, sense mitja part, i amb una propina treta d'una de les obres del concert. Fet així va permetre millor el poder gaudir de les notables diferències entre el barroc anglès i el barroc italià, d'una banda, i entre les peces per a conjunt orquestral, les angleses, i els concerts per a flauta, les italianes. L'Orquestra Barroca Catalana és un gran conjunt barroc, amb una percepció de la sonoritat del conjunt molt accentuada, i sens dubte treballen molt l'equilibri dels volums sonors. El baix, construït amb el clavicèmbal, el contrabaix i el violoncel, reforçats de vegades per la viola en tasques de baix continuu, dona molta solidesa a la construcció orquestral, tot mantenint-se com el rerefons que cal esperar però sense assolir un excessiu paper protagonista quan podria fer-ho. I és que encara que la melodia, el cantabile, la construeixen els violins, i la flauta als concerts, aquesta part melòdica no es pot desenvolupar sense el recolzament del baix, que actua de suport al vols tímbrics del instruments més aguts.

Aquesta orquestra és per a mi com un oasi al ben mig d'una oferta musical que, en general, sovinteja molt més el segle XIX que no pas el XVIII, una oferta que cerca més el fer grans espectacles que concerts de format petit. El barroc el trobem de vegades interpretat per conjunts orquestral amb un nombre d'intèrprets impossible als temps del barroc, i interpretat amb instruments hereus d'aquells pels quals es van escriure aquelles partitures. No és el mateix un concert barroc amb flauta travessera metàl·lica actual que el mateix concert amb una flauta de fusta similar a aquella en la qual pensava el compositor quan va escriure la partitura. L'Orquestra Barroca Catalana ens ofereix sempre interpretacions properes al barroc, encara que no sigui amb instruments de la mateixa època, però sí amb instruments similars. Això ens permet gaudir d'una sonoritat equilibrada i molt bonica, i això fa d'aquesta orquestra un oasi, dels més macos, en la oferta musical a Barcelona.

Des d'aquestes línies vull animar els seus components a seguir en aquesta bona direcció, que en aquests difícils temps per a la creació musical de ben segur que és una línia amb moltes preocupacions i amb molta inseguretat en el seu propi futur. El seu públic fidel continuarem recolzant tanta bona feina. Gràcies per tot!

Orquestra Barroca Catalana

Violins: Farran Sylvan James, Santi Aubert, Elisabeth Bataller, Kathy Leidig, Ricart Renart i Ángela Moro.
Viola: Natan Paruzel
Violoncel: Urko Larrañaga
Contrabaix: Vega Montero
Clavicèmbal: Jordi Reguant
Flauta: Tiam Goudarzi

En Stereo i al natural (El Messies amb l'Orquestra Barroca Catalana)

Era Monoural, i espero que alguns encara recordin el que era això. El primer Messies de Haendel que mai vaig escoltar era un conjunt de discos Monoural, una versió dirigida per Sir Adrian Boult el 1961, i que més tard es va comercialitzar en versió Stereo. A aquella versió cantava la gran Joan Sutherland, i amb ella Grace Bumbry, Kenneth McKellar i David Ward, amb la London Symphony Orchestra i Cors. La discogràfica era la DECCA.

Aquella versió va marcar el com vaig entendre jo la genial obra dwe G.F.Haendel durant molt anys, sent incapaç de suportar versions allunyades del tempo del director Sir Adrian Boult. Avui en dia tothom consideraria massa lenta aquesta versió, i poc ajustada a l'esperit del Barroc, però creieu-me, aquella versió va ser "la versió", la que va tancar una manera d'entendre el barroc i va encetar la revisió historicista d'aquell període de la música, i en particular a l'Anglaterra del director, la revisió de la forma d'interpretar Haendel. Sir Adrian Boult va crear una obra d'art suprimint afegits i retornant a la partitura original del Messies, però és cert que amb un tempo massa lent, influït sens dubte pel seu temps, per la seva dedicació a les obres de compositors britànics com ara Ralph Vaughn Williams i Edward Elgar. Eren d'altres temps.

Jo res sabia de tot això, només sabia que no m'agradava cap altre interpretació del Messies, acostumat com estava a escoltar la de Sir Adrian Boult cada diumenge al matí, abans d'anar a missa, des de l'any 1961, quan jo tenia 6 anys, fins ben bé 1972, quan el pare va deixar de sobtar de programar-ho. Em va costar molt acceptar d'altres versions, tant com acceptar al seu moment que les versions de Bach de Karl Münchinger tampoc eren representatives del barroc alemany, no al menys del nostre concepte actual de com hauria de sonar aquella música.

El temps, que tot ho cura o empitjora-ho, em va ajudar a obrir-me a d'altres versions, a d'altres barrocs. Avui en dia puc escoltar moltes versions de l'oratori El Messies sense sentir que no m'agraden perquè no són aquella versió antològica. De fet gaudeixo descobrint com diferents directors s'enfronten a aquesta partitura eterna. I amb aquest esperit vaig arribar ahir a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, per a escoltar l'Orquestra Barroca Catalana dirigida per Xavier Puig i amb la Coral Cantiga, autèntica protagonista d'una obra pensada en realitat per a cor, i amb el grup de solistes Soledad Cardoso, Jordi Domènech, Roger Padaullés i Pau Bordas, i la direcció del cor de Josep Prats.

Començaré dient que no sé per quin motiu es van suprimir alguns números de l'obra, si per evitar una durada excessiva del concert o per d'altres motius, però la veritat és que quan es van saltar el número 11 vaig fer un bot a la cadira, allò em va treure del món dels esperits per tornar-me a la terra, a la Basílica i als intèrprets, quan jo era gaudint en un món de perfecció musical, la del barroc i la de Haendel.

He de continuar, seguint amb els punts negatius, dient que aquesta església no té la millor acústica possible, ni de bon tros, amb un excessiu ressò i molt poca amplificació de les veus dels solistes, a no ser que tinguis la fortuna de seure entre les files més properes als intèrprets. Cor i orquestra no es veuen tan desfavorits com ara els solistes, i aquesta és una obra coral, per la qual cosa el problema no és pas tan greu, però no deixa de ser una llàstima no poder sentir plenament als solistes.

Un altre problema de la Basílica, o potser de la humitat que feia ahir, és que els instruments de corda es desafinen més del que seria desitjable, i en alguns moments vaig poder percebre certes desafinacions. L'orquestra fa afinar instruments tres cops, abans de cadascú de les parts de l'obra. Ben fet i ben agraït per part meva.

I dit tot això anem a la crítica de les interpretacions. M'encantes les interpretacions de música del barroc a les quals no es fan servir instruments posteriors a l'època, que trenquen l'equilibri natural previst pel compositor. Veure flautes de bec en compte de travesseres i trompetes naturals, i sentir les timbales de l'època, és tot un plaer, el que permet imaginar el so que Haendel imaginava poder crear amb la seva portentosa imaginació.

L'Orquestra Barroca Catalana és un conjunt sòlid, sense fissures importants, amb uns intèrprets que gaudeixen del que fan i així ho saben transmetre, amb molta experiència acumulada i moltes ganes d'oferir un barroc "sense subterfugis", senzill, natural, gens artificiós. És el seu ADN, oferir música sense valors externs afegits, sense voler enredar el públic amb propostes efectistes. Un bon exemple de la bona escola catalana de música, que tan aprecio i admiro. La direcció de Xavier Puig, en molts sentits ben allunyada de la mítica de Sir Adrian Boult, té el mateix segell de senzillesa i naturalitat que la de la pròpia orquestra, i això no és pas una casualitat. Dirigeix, o més aviat, seguint el nom que donen els anglosaxons a aquesta feina, condueix l'orquestra i el cor amb un ull al barroc i un altre a les persones que interpretant l'obra sota els seus inequívocs moviments de batuta i de mans i braços. Es fa molt de plaer veure les mirades que s'intercanvien director i intèrprets durant el concert, i potser veig en elles els recordatoris d'allò parlat durant els assajos. No és pas un director convidat, és qui ajuda a fer que la suma de voluntats sigui complementària de la qualitat, i no pas del rigor o de la imposició del gustos del director de torn.

El gran protagonista és el cor, ja ho he dit, i ahir la Coral Cantiga va assumir aquest protagonisme amb una excel·lent nota, amb totes les veus cohesionades en conjunt i internament en cada veu. Molt bona feina i molt bona direcció de la coral.

En definitiva va ser una versió molt solvent del Messies, i encara que algú pugi dir que si aquella nota no del tot afinada o aquella altra trencada abans de néixer baixen la nota general, jo he de dir que la humilitat en les propostes i el bon fer de tots em van produir, un cop més, la mateixa sensació que quan jo era nen em produïa el gran Sir Adrian Boult.

1 Bones Festes a tothom.