«Un encert, tot un encert!». Això és que el que vaig pensar desprès del Concert per a Violoncel d'Antonin Dvořák que ahir va interpretar la GIOrquestra a l'Auditori de Girona, amb el solista Daniel Müller-Schott.
Tot un encert, en primer lloc per la immensa qualitat de l'intèrpret escollit, l'alemany Daniel Müller-Schott, nascut a Munic el 1976, i en segon lloc perquè amb aquesta elecció l'orquestra ha signat una interpretació molt sòlida i conjuntada, confirmant que, malgrat els pocs concerts que fan plegats cada temporada, el bon camí que ara fa un any vaig dir que feia la GIOrquestra.
Fins i tot la segona obra del concert va sortir força rodona, la Simfonia del Nou Món del mateix compositor. Calia la possibilitat de que desprès d'una molt bona primera part la segona fos un xic menys intensa, i sortís mancada d'intensitat interpretativa, però benauradament no va ser així, ens van regalar una simfonia molt ben construïda de la qual es poden sentir molt orgullosos.
Però s'ha de treballar, no obstant el que he dit, perquè no tot és d'una absoluta perfecció, ni esperàvem que ho fos. Per a mi, que no visc de la música i que per tant em puc equivocar però sense cap interès que pugui filtrar les meves opinions, va mancar coordinació als violins primers, un conjunt que acostuma a ser ben sòlid a la majoria de les formacions de casa nostra, però que en aquest cas va mostrar imprecisions, atacant els intèrprets no sempre al mateix moment els inicis de les intervencions, encara que rectificant desprès per anar ben en conjunt.
Dit això, afegiré que es l'únic punt negatiu que li vaig trobar al concert, juntament amb l'inevitable fet de que l'Auditori de Girona disposa d'un escenari limitat en espai i amb una paret al fons que fa de pantalla amplificadora del vent metall, no sempre amb bons resultats. Ja ho vaig comentar això fa un parell d'anys amb alguns amics de l'orquestra, i en sóc conscient de que no té solució aquest problema. En obres com ara les d'ahir una mica més de metall, ben afinat, no és molt problemàtic si s'equilibra en volum amb la resta d'instruments, i crec que ahir va funcionar aquest equilibri.
I anant per feina, que és gerundi, he de tornar a felicitar l'elecció del muniquès Daniel Müller-Schott, que amb el seu meravellós violoncel Matteo Goffriller de 1727 (un instrument amb quasi 300 anys d'història!) va oferir una molt vibrant versió del concert de Dvořák, on vibrant no és sinònim d'impetuosa ni de descontrolada: tot al contrari, la seva versió va ser d'una execució impecable, amb arpegis dolços i frasejos apassionats, amb un perfecta afinació en tot moment, i a més a més amb un gran conjunció amb la resta de l'orquestra, amb permanents gestos de complicitat i coordinació amb els músics de l'orquestra, ara mirant els violins ara els violoncels, ara al director. D'una gran expressivitat, el seu violoncel ens deixava escoltar els sons de la primera meitat del segle XVIII, greus poderosos, aguts tendres, tota la gamma de notes que Dvořák va compondre en el seu concert i que Daniel Müller-Schott va saber magistralment interpretar. Un músic al que paga la pena seguir la pista, sentirem molt a parlar d'ell, de ben segur. [De propina ens va oferir l'Havanera de Maurice Ravel, una peça amb molta sensualitat molt ben executada]
Marcel Sabaté i Reixach, director de la GIOrquestra, va deixar la partitura de la Simfonia del Nou Món tancada al llarg de tota la interpretació de la Simfonia, i és ben clar que no li calia obrir-la. Domina perfectament tota la partitura, totes les indicacions, totes les entrades, totes les onades d'aquest viatge a travès de l'oceà d'aquesta bella obra. Prestant atenció a cada fraseig, controlant volums sonors, donant entrades, i marcant un ritme personal i molt suggerent, la versió de Marcel Sabaté no va ser una més, no va ser una versió d'aquelles de no complicar-se la vida, va ser arriscada amb les pauses i els ritmes, amb una visió per a mi molt reflexiva de la partitura. Enhorabona per assumir aquest risc i assolir aquests resultats!
He inclòs en aquestes línies la caràtula de la primera versió que jo vaig escoltar mai d'aquesta obra, amb Antal Dorati al capdavant de la New Philharmonia Orchestra, i ho he fet perquè ahir la GIO em va recordar aquest quadre, aquest vaixell que va significar la meva primera imatge de l'obra del compositor txec. Quedi clar que no em va recordar la versió d'Antal Dorati, sinó que em va fer navegar cap a un món nou, aquest món al que la GIO arriba, el món de la consolidació com a orquestra de les nostres terres, un referent que em sento orgullós d'acompanyar sempre que puc.
Benvinguts al Nou Món de la GIOrquestra!
Tot un encert, en primer lloc per la immensa qualitat de l'intèrpret escollit, l'alemany Daniel Müller-Schott, nascut a Munic el 1976, i en segon lloc perquè amb aquesta elecció l'orquestra ha signat una interpretació molt sòlida i conjuntada, confirmant que, malgrat els pocs concerts que fan plegats cada temporada, el bon camí que ara fa un any vaig dir que feia la GIOrquestra.
Fins i tot la segona obra del concert va sortir força rodona, la Simfonia del Nou Món del mateix compositor. Calia la possibilitat de que desprès d'una molt bona primera part la segona fos un xic menys intensa, i sortís mancada d'intensitat interpretativa, però benauradament no va ser així, ens van regalar una simfonia molt ben construïda de la qual es poden sentir molt orgullosos.
Però s'ha de treballar, no obstant el que he dit, perquè no tot és d'una absoluta perfecció, ni esperàvem que ho fos. Per a mi, que no visc de la música i que per tant em puc equivocar però sense cap interès que pugui filtrar les meves opinions, va mancar coordinació als violins primers, un conjunt que acostuma a ser ben sòlid a la majoria de les formacions de casa nostra, però que en aquest cas va mostrar imprecisions, atacant els intèrprets no sempre al mateix moment els inicis de les intervencions, encara que rectificant desprès per anar ben en conjunt.
Dit això, afegiré que es l'únic punt negatiu que li vaig trobar al concert, juntament amb l'inevitable fet de que l'Auditori de Girona disposa d'un escenari limitat en espai i amb una paret al fons que fa de pantalla amplificadora del vent metall, no sempre amb bons resultats. Ja ho vaig comentar això fa un parell d'anys amb alguns amics de l'orquestra, i en sóc conscient de que no té solució aquest problema. En obres com ara les d'ahir una mica més de metall, ben afinat, no és molt problemàtic si s'equilibra en volum amb la resta d'instruments, i crec que ahir va funcionar aquest equilibri.
I anant per feina, que és gerundi, he de tornar a felicitar l'elecció del muniquès Daniel Müller-Schott, que amb el seu meravellós violoncel Matteo Goffriller de 1727 (un instrument amb quasi 300 anys d'història!) va oferir una molt vibrant versió del concert de Dvořák, on vibrant no és sinònim d'impetuosa ni de descontrolada: tot al contrari, la seva versió va ser d'una execució impecable, amb arpegis dolços i frasejos apassionats, amb un perfecta afinació en tot moment, i a més a més amb un gran conjunció amb la resta de l'orquestra, amb permanents gestos de complicitat i coordinació amb els músics de l'orquestra, ara mirant els violins ara els violoncels, ara al director. D'una gran expressivitat, el seu violoncel ens deixava escoltar els sons de la primera meitat del segle XVIII, greus poderosos, aguts tendres, tota la gamma de notes que Dvořák va compondre en el seu concert i que Daniel Müller-Schott va saber magistralment interpretar. Un músic al que paga la pena seguir la pista, sentirem molt a parlar d'ell, de ben segur. [De propina ens va oferir l'Havanera de Maurice Ravel, una peça amb molta sensualitat molt ben executada]
Marcel Sabaté i Reixach, director de la GIOrquestra, va deixar la partitura de la Simfonia del Nou Món tancada al llarg de tota la interpretació de la Simfonia, i és ben clar que no li calia obrir-la. Domina perfectament tota la partitura, totes les indicacions, totes les entrades, totes les onades d'aquest viatge a travès de l'oceà d'aquesta bella obra. Prestant atenció a cada fraseig, controlant volums sonors, donant entrades, i marcant un ritme personal i molt suggerent, la versió de Marcel Sabaté no va ser una més, no va ser una versió d'aquelles de no complicar-se la vida, va ser arriscada amb les pauses i els ritmes, amb una visió per a mi molt reflexiva de la partitura. Enhorabona per assumir aquest risc i assolir aquests resultats!
He inclòs en aquestes línies la caràtula de la primera versió que jo vaig escoltar mai d'aquesta obra, amb Antal Dorati al capdavant de la New Philharmonia Orchestra, i ho he fet perquè ahir la GIO em va recordar aquest quadre, aquest vaixell que va significar la meva primera imatge de l'obra del compositor txec. Quedi clar que no em va recordar la versió d'Antal Dorati, sinó que em va fer navegar cap a un món nou, aquest món al que la GIO arriba, el món de la consolidació com a orquestra de les nostres terres, un referent que em sento orgullós d'acompanyar sempre que puc.
Benvinguts al Nou Món de la GIOrquestra!
