dilluns, 29 de febrer del 2016

La GIOrquestra navega cap a on Nou Món

«Un encert, tot un encert!». Això és que el que vaig pensar desprès del Concert per a Violoncel d'Antonin Dvořák que ahir va interpretar la GIOrquestra a l'Auditori de Girona, amb el solista Daniel Müller-Schott.

Tot un encert, en primer lloc per la immensa qualitat de l'intèrpret escollit, l'alemany Daniel Müller-Schott, nascut a Munic el 1976, i en segon lloc perquè amb aquesta elecció l'orquestra ha signat una interpretació molt sòlida i conjuntada, confirmant que, malgrat els pocs concerts que fan plegats cada temporada, el bon camí que ara fa un any vaig dir que feia la GIOrquestra.

Fins i tot la segona obra del concert va sortir força rodona, la Simfonia del Nou Món del mateix compositor. Calia la possibilitat de que desprès d'una molt bona primera part la segona fos un xic menys intensa, i sortís mancada d'intensitat interpretativa, però benauradament no va ser així, ens van regalar una simfonia molt ben construïda de la qual es poden sentir molt orgullosos.

Però s'ha de treballar, no obstant el que he dit, perquè no tot és d'una absoluta perfecció, ni esperàvem que ho fos. Per a mi, que no visc de la música i que per tant em puc equivocar però sense cap interès que pugui filtrar les meves opinions, va mancar coordinació als violins primers, un conjunt que acostuma a ser ben sòlid a la majoria de les formacions de casa nostra, però que en aquest cas va mostrar imprecisions, atacant els intèrprets no sempre al mateix moment els inicis de les intervencions, encara que rectificant desprès per anar ben en conjunt.

Dit això, afegiré que es l'únic punt negatiu que li vaig trobar al concert, juntament amb l'inevitable fet de que l'Auditori de Girona disposa d'un escenari limitat en espai i amb una paret al fons que fa de pantalla amplificadora del vent metall, no sempre amb bons resultats. Ja ho vaig comentar això fa un parell d'anys amb alguns amics de l'orquestra, i en sóc conscient de que no té solució aquest problema. En obres com ara les d'ahir una mica més de metall, ben afinat, no és molt problemàtic si s'equilibra en volum amb la resta d'instruments, i crec que ahir va funcionar aquest equilibri.

I anant per feina, que és gerundi, he de tornar a felicitar l'elecció del muniquès Daniel Müller-Schott, que amb el seu meravellós violoncel Matteo Goffriller de 1727 (un instrument amb quasi 300 anys d'història!) va oferir una molt vibrant versió del concert de Dvořák, on vibrant no és sinònim d'impetuosa ni de descontrolada: tot al contrari, la seva versió va ser d'una execució impecable, amb arpegis dolços i frasejos apassionats, amb un perfecta afinació en tot moment, i a més a més amb un gran conjunció amb la resta de l'orquestra, amb permanents gestos de complicitat i coordinació amb els músics de l'orquestra, ara mirant els violins ara els violoncels, ara al director. D'una gran expressivitat, el seu violoncel ens deixava escoltar els sons de la primera meitat del segle XVIII, greus poderosos, aguts tendres, tota la gamma de notes que Dvořák va compondre en el seu concert i que Daniel Müller-Schott va saber magistralment interpretar. Un músic al que paga la pena seguir la pista, sentirem molt a parlar d'ell, de ben segur. [De propina ens va oferir l'Havanera de Maurice Ravel, una peça amb molta sensualitat molt ben executada]



Marcel Sabaté i Reixach, director de la GIOrquestra, va deixar la partitura de la Simfonia del Nou Món tancada al llarg de tota la interpretació de la Simfonia, i és ben clar que no li calia obrir-la. Domina perfectament tota la partitura, totes les indicacions, totes les entrades, totes les onades d'aquest viatge a travès de l'oceà d'aquesta bella obra. Prestant atenció a cada fraseig, controlant volums sonors, donant entrades, i marcant un ritme personal i molt suggerent, la versió de Marcel Sabaté no va ser una més, no va ser una versió d'aquelles de no complicar-se la vida, va ser arriscada amb les pauses i els ritmes, amb una visió per a mi molt reflexiva de la partitura. Enhorabona per assumir aquest risc i assolir aquests resultats!

He inclòs en aquestes línies la caràtula de la primera versió que jo vaig escoltar mai d'aquesta obra, amb Antal Dorati al capdavant de la New Philharmonia Orchestra, i ho he fet perquè ahir la GIO em va recordar aquest quadre, aquest vaixell que va significar la meva primera imatge de l'obra del compositor txec. Quedi clar que no em va recordar la versió d'Antal Dorati, sinó que em va fer navegar cap a un món nou, aquest món al que la GIO arriba, el món de la consolidació com a orquestra de les nostres terres, un referent que em sento orgullós d'acompanyar sempre que puc.

Benvinguts al Nou Món de la GIOrquestra!

dijous, 11 de febrer del 2016

L'homenatge a Federico Chueca a Barcelona el 1888

Señor Chueca; es gran merced
verme hoy aquí, porque así
usted me conoce a mi,
y yo le conozco a usted.
Mas si he de hablar en conciencia,
que es como lo manda Dios,
declaro que entre los dos
hay notable diferencia.
En mi, se extinguió la llama
en que inspirarme solía;
usted se abrió «La gran vía»
que le conduce a la fama.
Y aunque ha tiempo que le abona
su nombre, nuevo homenaje
hoy recibe en su viaje
«de Madrid a Barcelona».
A usted, su naciente gloria
le abre, entre dorados sueños,
mil horizontes risueños;
a mí me queda... ¡la historia!
Y por mucho que yo haga,
somos, y bien se comprende,
usted la luz que se enciende,
y yo la luz que se apaga.
¡Ley impuesta a los humanos
por la Omnipotencia suma!
Mas si muerta está mi pluma
aun tengo vivas las manos.
Y aquí, en el alma, en verdad,
al aplaudirle con ellas,
deja mi entusiasmo huellas
de mi buena voluntad.
Yo sé bien que es fuerza, mucha
mucha fe, mucho ardimiento,
para que venza el talento
del mundo en la humana lucha.
Sé que antes, de hados adversos,
triunfa en el rudo combate,
quien sabe hacer chocolate
que el que hace música y versos.
Sé que cualquier vividor,
prestamista o especiero,
si consigue hacer dinero,
llega a duque o senador.
Y que artistas y poetas,
al morir, dejan, cabales,
el que menos ... seis reales;
el que más ... cinco pesetas.
¡Y bien! De tan triste palma
el privilegio yo invoco,
que si en mi mente hay ya poco,
¡me queda mucho en el alma!
Dios quiso dar, bienes dos,
aquí a la humana miseria:
el uno, todo materia;
el otro, ¡esencia de Dios!
¡Y es claro! La gloria estriba
en llegar al que nos trajo;
si el uno se queda abajo,
el otro nos lleva arriba.
Nutra, pues, sus ilusiones;
conquiste coronas ciento,
que un adarme de talento
¡vale más que cien millones!
Si usted, a quien glorifico,
por arrobas lo alimenta,
puede usted echar la cuenta,
¡y juzgue si es usted rico!
Riqueza honrada y preclara;
banca sin falsos halagos,
que no suspende sus pagos,
que en quiebra no se declara.
Por eso es la admiración
que hoy este grupo le envía;
noble y franca, cual la mía,
¡que sale del corazón!

----------------------------------------------------------------------------------------------

De esta guisa se dirigió en célebre reunión de homenaje al maestro Chueca el escritor don Luis de Loma y Corradi. Corría el mes de febrero de 1888, un mes que vio el estreno en Barcelona de una obra del maestro Chueca Robles, don Federico, sobre texto del escritor Eloy Perillán Buxó. El estreno de la obra fue propiciado por el empresario don Ceferino Palencia, como una acción de acercamiento de las sociedades madrileña y barcelonesa, y para demostrarlo más explícitamente lo hizo con una obra intitulada "De Madrid a Barcelona", estrenada tal día como hoy, el 10 de febrero de 1888. Cabe mencionar la colaboración siempre fiel de don Joaquín Valverde Durán (el padre) en la música de la obra.

Fue aquella una velada gloriosa, un tributo al castizo maestro Chueca en la capital catalana, y fue aquél un estreno aplaudido, el de una revista que termina con una jota, una música que, por cierto, es tan catalana como castellana, y aunque se lleva la fama la jota aragonesa es sin duda el baile español por excelencia, extendido a todas las regiones, que en tiempos se llevó incluso a las Filipinas, entonces ocupadas por España. Esa jota «De Madrid a Barcelona» tiene esta letra:

Cuchichí la-ra-ra la-ra la-ra-ra
Cuchichí la-ra-ra la-ra la-ra-ra

Es Barcelona un edén, un jardín ameno,
donde se respira placeres y amor.
Es sin disputa el país donde las mujeres
tienen en sus ojos un chic seductor.

A la jota jota de las catalanas
que sin ser flamencas son ufanas barbianas.
Olé por el pueblo, olé por Madrid,
olé por la gente que estamos aquí.

Cuchichí si esta obra te agrada
Cuchichí danos una palmada,
pero en fin si es que no te agradó
ten piedad, ten piedad del autor.

¡Viva el madrileño! ¡Viva el catalán!
Hoy sus corazones fraternizarán
y si bien unidos se les logra ver
será nuestra Patria lo que debe ser.

----------------------------------------------------------------------------------------------

Os dejo con un número musical de la obra, en un registro muy antiguo: http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000135074&page=1

dimecres, 10 de febrer del 2016

El manual del viatger, de Madrid a Barcelona (1853)

«Para que la legua corresponda próximamente a lo que en toda España se ha llamado y llama legua (que es el camino que regularmente se anda en una hora) será dicha legua de veinte mil pies, la que se usará en todos los casos que se trate de ella, sean caminos Reales, en los Tribunales y fuera de ellos»

Aixó ho va dictar el rei Carles IV d'Espanya l'any 1801, fixant definitivament la distància equivalent a una llegua. És calr que vint-mil peus són molts peus a comptar, i si són meus o són d'un altre més alt que jo la cosa comença a donar valors diferents.

En realitat la llegua equivalia si fa no fa al que es feia caminant al llarg d'una hora, o sigui, una mica més de 5 kilòmetres en sistema mètric decimal, un sistema que el senyor Napoleó va tenir en gràcia potenciar per a ves a saber quina estratègia, i que no representa ni de bon tros la tradició, i que ni tan sols es pot mesurar amb el cos com a paràmetre.

Antigament les distàncies es mesuraven a peus. Als 3 peus (i no els del gat) li van dir una iarda (o una vara en català), i com que els peus i les mans mai són iguals de llargària la cosa sortia com a 4 pams (4 pams = 3 peus, doncs). La relació amb les milles de tot això és fàcil: 1 milla és un terç de llegua, o sigui, el camí que es fa en 20 minuts de rellotge.

Tot aproximat, que l'home no en té cap necessitat de ser precís, quan camines de Igualada a Castellolí tan fa si són 1½ llegues o 1½ llegues més 3 peus. Peu va peu ve son faves comptades, oi?
Vet aquí que el senyor Napoleó Bonaparte, i que es deia en realitat Napoleone di Buonaparte (genovès afrancesat, tot s'ha de dir, per la compra de Còrsega als genoveses per part de França un any abans de que nasqués el futur emperador) va decidir tirar cap endavant el canvi a unes unitats de mesura úniques per a tota la civilització (els britànics van quedar fora, com sempre) fent obligatori el sistema mètric decimal tal com una mica abans havia sigut definit pels revolucionaris francesos. Corria l'any de 1800 quan Napoleó va fer obligatori aquest sistema a França.

La ciutat de Barcelona va ser una convidada molt especial a la definició del kilòmetre, perquè els francesos van mesurar la de distància des de Barcelona (des del Castell de Montjuïc) a Dunkerque, o millor dit, la cosa anava des de Dunkerque a la frontera francesa dels Pirineus, però no se sap ben bé perqu`q (ni la Pedrera ni la Sagrada Família encara no s'havien començat a construir) els científics francesos van decidir arribar fins a Barcelona. El propòsit bàsicament consistia en mesurar un la longitud d'un arc terrestre, però com que donar la volta al planeta no era gens pràctic (com caminar per sobre les agües dels oceans encara no s'havia inventat) van parar a Barcelona. El viatge mesurant, mesurant i mesurant van durar més de 7 anys, però va pagar la pena fer-ho, van crear el metre, una mesura més gran que 3 peus, més petita que 4 peus, que no es pot mesurar en pams, que no hi ha qui la pugui mesurar sense fer servir una cinta mètrica. O sigui, és van passar 3 peus.

A Espanya es va adoptar aquest metre l'any 1849, encara que pocs es van assabentar, i no va ser fins 1879 que es va declarar aquest sistema, el mètric, com a sistema oficial de mesures. Hem de dir que ara les modes franceses ens arriben més ràpidament que al segle XIX, 79 anys per a adoptar el sistema obligatòriament !

Explicat tot això ara ja podeu comprendre les distàncies del gran llibre "De Madrid a Barcelona" publicat el 1853, i que descriu un viatge des de la capital d'Espanya a la capital catalana, un llibre que explica com era la societat d'aquells "vells" temps, com les terres i com els costums (i de pas com era l'ortografia!).

 Gaudiu de la lectura, amics.

Clique aquí i gaudiu del llibre