Catalunya Música abandona la crítica musical

Creieu que la crítica dels concerts és necessària o prescindible?

Aquestes paraules, escrites fa dies per la Mònica Pagès, em van semblar estranyes i preocupants alhora. Les respostes a la pregunta semblaven anar cap a dues direccions ben oposades: mentre que alguns músics preferien no tenir-ne els que ens dediquem a assistir a esdeveniments musicals, i a escriure el que pensem de tot plegat, parlàvem de necessitat i de conveniència de les crítiques constructives.

Han passat uns quants dies d'aquella pregunta, i avui la recordo justament perquè Catalunya Música ha anunciat que els espais anomenats "Contrapunt" desapareixen del seu espai de programació. Els contrapunts són, i aviat haurem de dir eren, els espais de crítica musical de l'emissora Catalunya Música, cròniques que han portat la signatura dels grans cronistes de casa nostra, com ara Xavier Chavarria, Mònica Pagès, Aleix Palau, Antoni Colomer, Jaume Radigales, Xavier Cester ... alguns de plantilla de l'emissora i altres externs (em sap greu si em deixo noms, segurament manquen noms a la llista!).

Fa anys que segueixo aquests contrapunts, molts anys, i fa temps que comparo les opinions dels que els signen amb les meves, escrites o pensades abans d'escoltar els contrapunts. I és per això que sé com ha anat un concert, com és un intèrpret, què de bo (o de no tan bo) hi ha de nou als nostres escenaris, etc., i és tal el marge de confiança que tinc en aquest cronistes que no necessito gaire més per saber què n'hauria jo sentit si hagués anat a aquell concert o a aquella representació.

Catalunya Música fa un servei públic, però mica en mica va perdent els lligams amb els seus oients fidels, va diluint la seva programació en la mancança de la despesa pública de la Generalitat -coses dels Pressuposts dels que tant estem parlant aquest dies- i sembla que s'acabarà convertint en una màquina de posar discs, una jukebox clàssica, sense més valor afegit que l'estima impagable que tenim per ella la majoria dels oients, alguns que ho som des del primer dia d'emissió, l'any 1987.

[Un reflexió de darrer minut: Si no fossin motius pressupostaris encara seria pitjor errada. El fet d'adjudicar-ho a problemes de l'ofegat calaix de la Generalitat no deixa de ser sinó l'excusa perfecta, que alleugera el pes cultural i el fa recaure sobre l'econòmic, una infranquejable barrera que amb el nom de "dèficit públic" garrota l'Administració i perjudica a tots els que hi tenen contacte amb ella, o sigui, en definitiva ens perjudica a tots.]

Bé, se'm pot dir exagerat pel fet de veure en la finalització dels contrapunts una brutal davallada de la qualitat del servei de Catalunya Música, però el que no es pot negar és que una emissora de música clàssica que no opina sobre l'actualitat no és pas una emissora que visqui el present, encara que ens faci arribar l'agenda de concerts o que destini temps a promocionar-los (fent fins i tot de mitjancer en l'entrega d'entrades gratuïtes de vegades).

L'actualitat queda encara en mans d'uns quants minuts diaris, les entrevistes del Notes de clàssica que amb molt d'encert dirigeix l'Albert Torrens, i poca cosa més. Desaparegut el programa de les novetats discogràfiques, l'MPClàssics -i de ben segur que els pressuposts tenen a veure amb això- i diluïda la informació que es donava en aquest clàssic de CM en d'altres espais (el Preludi i el Només hi faltes tu), desapareguts els contrapunts, Catalunya Música demostra anar tancant mica en mica les portes al present, i aborda un futur de pianola, estimada pianola, sense cap valor afegit, com aquella emissora castellana anomenada Sinfo Radio que al final de la seva curta vida oferia música sense ni tan sol anunciar el títol, perquè ja no tenien diners ni per a pagar això.

Decebut i colpit, escric aquestes línies que tant de bo estiguin errades.

El violoncel català a l'Associació Joan Manén

Si preguntéssim a persones poc habituades a la clàssica quins noms de cantants de clàssica coneixen, o sigui cantants d’òpera per ells, sortirien els noms de tenors i de sopranos, i poca cosa més. Sens dubte Plácido Domingo i Luciano Pavarotti, i entre les dones (i suposo feta la pregunta a les nostres terres) segurament la Montserrat Caballé i potser la Callas, ja una mica enrere en el temps i per això un xic oblidada del gran públic. Tenors i sopranos, els registres més aguts de la veu.

I és que els aguts agraden, o si més no semblen més difícils i per tant més meritoris. Un do de pit, com ara els 9 de la famosa ària “Ah, mes amis quel jour de fête!“ de La fille du régiment de Donizetti fan que el tenor que els dona amb l’aparença de no haver-se esforçat sembli el més gran tenor de la historia. I què no direm de la soprano que canta aquelles notes que com perletes farceixen l’ària “Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen” de La flauta màgica de Mozart. Notes que semblen impossibles per a molta gent, i sens dubte ho són, notes que fan herois a quins les canten.

Amb els instruments passa una cosa semblant, encara que potser no tan evident. Un violí sempre pareixerà més meritori que un violoncel, i una flauta travessera que un fagot. Però a mi m’agraden més els instruments greus que els aguts, i si ho analitzés de ben segur trobaria que jo no sóc capaç d’emetre notes agudes, no són un tenor, i que segurament per això el meu cos harmonitza més els greus.

 

(c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Guillermo Pastrana (nascut a Granada el 1983) toca el violoncel. Bé, això és el que es diu normalment del que fa música amb un instrument, que el toca, però Pastrana no toca, Pastrana interpreta amb el violoncel, que és molt diferent i, és clar, molt millor des del meu punt de vista d’oient melòman perdut. El seus estudis i el seu repertori ens expliquen que no li té por a qualsevol música feta per a un violoncel ... o feta per a un altre instrument i si cal l’arranja ell. És d’aquells instrumentistes que tracten el seu instrument de tu a tu, si tu pots jo també, i els fa entregar tota la seva dolçor i tota la seva gamma d’harmònics, de volum, del magnífic so que poden donar els violoncels, per a mi uns instruments brutalment perfectes.

El programa del concert del divendres 3 de juny de 2016, a l’Ateneu Barcelonès, ha tingut els ingredients que fan de l’Associació Joan Manén una de les grans valedores de la defensa de la música catalana: Joaquim Cassadó, Gaspar Cassadó, Enric Granados i Joan Manén. Acompanyant però amb un notable paper protagonista també, el pianista Daniel Blanch, president de l’Associació. El concert va anar de la música més senzilla, la de Cassadó, a la més tècnica i complexa, la de Joan Manén. I amb el mateix sentit ascendent de les dificultats els dos intèrprets van anar creixent al llarg del concert, creixent en execució però també en delicadesa, que quan el compositor augmenta la dificultat tècnica és quan l’intèrpret ha d’interpretar més la música, i no pas tocar-la. La gran dificultat de la Sonata di Concerto de Joan Manén, amb la que concloïa el programa, amb una sonoritat molt elaborada de gustos francesos i germànics, no va ser apercebuda pels espectadors com a tal, perquè l’obra va sonar transparent i harmoniosa.

(c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Els dos músics va mostrar una altíssima conjunció en l’execució de tot el repertori programat, van ser una parella de ball en tot moment, donant el protagonisme no pas al violoncel sinó a les peces musicals. Això també és interpretar la música, i no pas tocar-la.

Guillermo Pastrana explicava, després del concert, que ha anant mica en mica estimant i coneixent Joan Manén preparant aquest concert i, deia, “aquesta música s’hauria de difondre molt més”. Doncs sí, n’estic absolutament d’acord, però no corren bons temps per a la música de casa nostra, i hem de veure com es subvencionen concerts i òperes que res tenen a veure amb la nostra música mentre que els nostres compositors són interpretats només que testimonialment, i gairebé sempre amb les mateixes obres. La resta, el gran repertori català, queda per a les sales petites, en programacions fruit d’organitzadors com ara l’Associació Joan Manén, o de l’esforç personal, i amb el risc que això comporta, dels intèrprets que preparen el seu propi programa i que lluiten per portar-ho cap endavant.

Si meritòria és la defensa de la nostra cultura més ho és quan es fa des de la qualitat i el rigor. I en això aquells que ho fan defensen les notes greus en front dels aguts, o sigui, allò que és íntimament nostre en front del que és de mediàtica actualitat.

Yoko Suzuki a l'Acadèmia Marshall (2-juny-2016)

Les parets són d’un suau to crema, tant suau que si no et fixes quasi diries que no hi són. Les cortines una mica més fosques, però no molt més, separen la sala del món exterior, d’aquell del que sovint diem que n’és el preu a pagar de la civilització urbana: les sirenes de les ambulàncies, els passos precipitats, el soroll de les motos, el de l’helicòpter que a prop vola sobre el barri Gràcia ... tot això queda rere les cortines de la Sala Alícia de Larrocha de l’Acadèmia Marshall de Barcelona. Dins som a un altre món, a una sala presidida pels busts de dos mestres: el de l’Enric Granados i el d’en Frank Marshall. El primer, mestre de mestres, i el segon el mestre d’una generació de pianistes que han deixant la seva empremta arreu del món.

 

(c) Ignasi Soler

A aquella sala un quadre, pintat per la dona de Frank Marshall, Teresa Cabarrús, com a còpia del retrat que pintà el pintor canari Néstor Martín-Fernández de la Torre, presideix en silenci la sala, i ho fa amb una atenció delicada i, segons alguns, fins i tot vigilant el que passa. De vegades, quan sona la seva música a aquella sala, tanco els ulls i aquell quadre prenc vida i el que interpreta és el mestre de mestres, que ens explica amb notes el que acaba de compondre i que així, tot simplement, ens fa la tarda agradable i ens enriqueix culturalment. Som la seva colla d’amics.

De fet aquesta sala mai va veure els passos perduts de l’Enric Granados, perquè en Frank Marshall traslladaria la Acadèmia a aquest edifici del carrer Conte de Salvatierra, quan l’acadèmia ja duia el seu nom, molt anys desprès de la mort del compositor lleidatà. Aquesta sala mai va escoltar la música que la prodigiosa ment del compositor escriuria amb aquella barreja de genialitat i lleugeresa, però tota la sala parla de Granados, com si l’hagués conegut. En realitat es podria dir que molts altres són entre aquelles parets quan sona la seva música, com ara el seu professor barceloní, Joan Baptista Pujol i Riu, qui va tenir com a deixebles la crème de la crème dels pianistes catalans (Isaac Albéniz, Joaquim Malats, Frederic Lliurat, Ricard Viñes, ...) i perquè no també el professor d’en Pujol, el Pere Tintorero, deixeble ni més ni menys que del gran pianista Franz Liszt, creador de l’escola catalana de piano.

Quan sona el piano a aquella sala l’instrument que sona és el que la Carmen Bravo, la dona del Frederic Mompou, va donar a l’Acadèmia, un Steinway&Sons de mitja cua, un piano que de ben segur hauria agradat a Granados, però que ell mai va tocar. És un piano que es podria dir que està ben acostumat a la música goyesca, a l’Adagio de Concert, a les Dances romàntiques i a tantes i tantes altres composicions de Granados, però també a la música de Mompou, que jo he escoltat moltes vegades tocada amb ell.

Tot un món musical aquest de la música de casa nostra que hi és en aquella sala cada cop que sona una nota. I aquest cop, el dijous 2 de juny de 2016, ha sigut la pianista japonesa Yoko Suzuki qui ha fet aquest encanteri de fer-nos sentir en família, en la gran família dels pianistes catalans a la presentació del seu CD “Granados piano – cartes de amor” (Columna Música 1CM0352). La Yoko va ser deixebla de l’Alícia de Larrocha i de la Carlota Garriga, totes dues deixebles de Frank Marshall, i es nota molt el so Marshall quan toca el piano. Les peces que conformen aquest CD les ha preparat amb l’ajuda de la Carlota Garriga, sent algunes de les peces tant infreqüents que és fàcil pensar que mai s’han enregistrat. Les Cartas de amor, que donen títol al CD, són quatre peces en miniatura que, malgrat no portar dedicatòria expressa, és fàcil pensar que el compositor va dedicar a la seva estimada Ampar Gal, quan encara no s’havien casat, la noieta valenciana que l’havia robat el cor. D’una cinquena de les cartes d’amor s’ha trobat només un començament de 8 compassos, que la Yoko ha volgut fer servir tot afegint uns quants més de la seva pròpia imaginació (ella és una bona compositora), en un estil absolutament Granados, i amb un resultat esplèndid.

La interpretació de la pianista ha mostrat una línia senzilla, en aparença, amb un dibuix de les melodies i dels enginys del mestre lleidatà molt elegant, jugant amb les notes com m’imagino que faria Granados divertint als seus amics o enamorant a la seva dona. L’aprenentatge a l’Acadèmia serveix per a fer fàcil allò que en realitat requereix molta tècnica i molt control dels petits espais sonors de les partitures de Granados, i la Yoko Suzuki demostra concert rere concert que ha sabut fer seva aquesta manera de tocar tan catalana, tan Marshall i en definitiva tan Granados. Un plaer escoltar-la interpretant al piano i també un plaer poder escoltar les seves explicacions sobre les peces i la gestació de l’enregistrament.

(c) Ignasi Soler

La presentació va comptar amb una introducció a càrrec de Joan Vives, un gran comunicador i un apassionat de la vida i obra de l’Enric Granados. Vives ha col·laborat també en la realització del CD.