Del dret a dormir, malgrat la llibertat

"El son és un gran anabòlic, ja que augmenta la mida i l'estat dels sistemes immunològic, nerviós, locomotor i muscular". (de la Viquipèdia)

No és nou que els joves s'estimin més divertir-se de nit que de dia, ja fa dècades que els joves cosmopolites surten de casa quan ja ha caigut el dia i comencen un llarg pelegrinatge de diversió nocturna. La nit té allò del futur obert, sembla que les hores passin més a poc a poc i que durin més, que s'allarguin, i que tot es pugui gaudir amb més intensitat.

De fet n'hi ha quelcom antinatura en la diversió nocturna, una activitat que coincideix amb el cicle del cos al qual allò natural es dormir, quan es produeix en quantitat l'hormona melatonina, l'anomenada hormona de l'obscuritat, perquè es produeix en major quantitat quanta més foscor ambiental. No és que ens faci dormir aquesta hormona, tot i que ajuda a tractaments de l'insomni, però ajuda al cicle natural del cos en molts aspectes fonamentals.

Sovint m'he trobat persones que no poden dormir, o això afirmen, sense tenir-ne el televisor encès, sigui al dormitori o al saló de casa. La majoria es queden dormits amb el llum encès també, i el seu cos rep els estímuls de la llum de l'habitació, del so de l'aparell i del més contraproduents de tots: la llum del televisor, que és variable en intensitat i que ajuda en gran mesura a evitar la segregació de la melatonina. Al cap d'unes poques hores es desperten i sovint ja no poden tornar a dormir-se. Aquestes persones han passat de fer servir un estri, el televisor, com a mitjà d'entrar en la fase de son a patir una dependència d'allò que més mal els fa per a aconseguir una son reparadora. Vaja, tan perjudicial com qualsevol altre dependència física, com el fumar, com l'alcohol, però que passa desapercebuda com a tal.

A mi, i disculpeu tanta teoria fisiològica, m'agrada fer les coses amb un cert ritme, si voleu amb certs ritus que ajuden a fer-les millor. Sóc dels que es deixen endur pel cicle circadiari del cos, dels que dormen de nit i treballen de dia, dels que fan els àpats a la mateixa hora cada dia, dels que creuen d'una manera pragmàtica que seguir els ritmes naturals del cos produeix una major qualitat de vida, tant quan estic dormit com quan estic despert. I per tant sóc dels que apaguen el llum abans de quedar-me dormit, dels que cerquen el silenci i la foscor -encara que no absoluta- i dels que respecten uns horaris si fa no fa regulars per dormir. Fa temps que vaig decidir que no n'hi ha pel·lícula prou bona ni esdeveniment esportiu prou bo que pagui la pena si he de trencar el meu ritme de descans. La pel·lícula la tornaré a tenir al meu abast en qualsevol altre moment, i com les altres coses, no tenen prou importància. Tot ben entès que no m'importa fer excepcions, però ha de ser per raons veritablement importants.

La nostra cultura ha fet dels drets la excusa i la bandera, l'escut i l'espasa, i transita pels drets defensant l'egoisme més incívic o la justícia més desitjable. Amb els drets com argument fem el que volem peti qui peti, que per això en tenim de drets. Amb ells tot és possible. Si jo tinc dret a dormir i els joves tenen dret a divertir-se aleshores el dret d'uns prevaldrà sobre el meu, perquè ells fan tot el soroll del món al meu carrer i m'impedeixen dormir. Però es veu que tenen dret a fer-ho, perquè els anys passen i les autoritats ciutadanes, que no només tenen drets sinó por als votants, no fan absolutament res a favor del meu pobre i minso dret a dormir. Els joves deixen diners als establiments de la zona, i els propietaris tenen drets a guanyar-se les garrofes obrint negocis d'oci nocturn, on els joves que tenen drets deixen a més a més els calerons que omplen els drets del propietaris de negocis. I com que aquest propietaris no tenen perquè vigilar el comportament dels joves un cop que aquests surten del local, doncs els drets dels propietaris no han de ser solidaris amb el meu a dormir. Ells, els drets, no en tenen pas la culpa de que els joves cantin a tot volum pels carrers del barri tots i cadascú dels dies de l'any (o gairebé tots).

Per si no ho sabeu, habitants de la Ciutat, la Guàrdia Urbana fa temps que també té drets, i deu tenir molts, perquè ni fa nio farà res per evitar l'incivisme dels joves que, total, només tenen dret a divertir-se impedint que la gent del barri tingui una son reparadora. Per si no ho sabeu la Policia Municipal de la vostra Ciutat deixarà que:

• Els ciclistes us empentin per les voreres, encara que siguin estretes, i si s'escau us atropellin. En tenen de drets també els ciclistes, no ho dubteu.
• Els motoristes aparquin els seus vehicles sobre les voreres, sigui on sigui, encara que el quedi lliure de la vorera no permeti el pas de cotxes de nens ni de cadires de rodes. En tenen de drets, i mols, els motociclistes, jo diria que encara més que els ciclistes.
• Els motoristes circulin per les voreres per a poder: a) aparcar; b) estalviar-se embussos; c) poder anar en una direcció que seria direcció contrària si anessin per la calçada.
• Els conductors de vehicles de 4 rodes (o més) els deixin allà on més els interessi, sigui: a) doble o triple fila; b) les voreres; c) les zones que els hi són prohibides. En tenen molts, moltíssims, drets els conductors de vehicles de 4 rodes (o més).
• Els joves us impedeixin dormir amb els seus crits, càntics i bajanades mil.

I no us queixo, collons, que si ho feu aneu en contra d'aquests drets dels demès, que sou incívics vosaltres que us queixeu!

I de tant en tant un veí ja no pot més i la fa ben grossa amb un d'aquests marrecs a mitja nit, i ja tothom se'l llança al coll per boix, dement, al·lucinat, esbojarrat i delinqüent. Aleshores sí que apareixen la Guàrdia Urbana i la Policia Municipal, i si cal els Mossos, i si cal ... bé, no recordem el que passa de vegades quan els agents de l'autoritat exerceixen els seus drets, que els tenen.

Em quedaré sense la meva qualitat de so, cap podemita ni cap unionista ni cap convergent ni cap altre de cal altre partit arribarà a l'Ajuntament amb la suficient majoria com per tenir el dret de tenir un batlle democràtic i farà res per deixar les coses com caldria a nivell de drets, no sigui que perdin vots de cara a les següents eleccions.

Merda que plou!

La Boston Philharmonic Youth Orchestra a Terrassa

«La majoria de nosaltres vam arribar ahir a Catalunya, però alguns d'aquests joves han arribat de Boston aquest matí a l'aeroport de Barcelona i ara són aquí tocant. La música ens dona l'energia per fer-ho, la música ens dona energia i ens fa gaudir de la vida i de la música mateixa.»

Fotografies cortesia de la Boston Philharmonic Youth Orchestra

El director de la Boston Philharmonic Youth Orchestra (BPYO), l'anglès Benjamin Zander, ens transmetia amb aquestes paraules el que els joves músic de l'orquestra ens acabaven de demostrar amb la primera de les obres del concert que va tenir lloc ahir, 15 de juny de 2016, al magnífic Auditori del Centre Cultural de Terrassa. I es que començar el concert amb l'obertura de "Ruslan i Liudmila" de Mikhaïl Glinka (començada pel director mentre entrava a l'escenari) pot ser tot un repte per a un grup de joves que encara no han pogut refer-se d'allò que ja tothom anomena "jet lag", el trastorn del canvi d'horari. I un cop superat el repte amb bona nota el director va presentar el concert i la gira als assistents a l'auditori amb un to de gran orgull, barrejat amb el del mestre que és alhora com un pare dels seus joves deixebles.

Aquesta formació és força jove també, va ser formada el 2012. Els joves intèrprets tenen entre 12 i 21 anys d'edat, i pel que vaig veure les edats estan molt relacionades amb l'instrument que toquen: els grans els contrabaixos, la percussió, el vent metall i el vent fusta. Els més joves són als instruments de corda, tret dels contrabaixos, és clar. «Benjamin Zander», va dir Richard Dyer, crític musical en cap del Boston Globe (període 1973-2006), «va néixer per posar els joves al camí d'una llarga relació amb la música, tant si s'esdevenen professionals com si no». D'això es tracta en definitiva en formacions com ara la BPYO, de donar formació musical però també humana, que l'una sense l'altra no té sentit. A les joves orquestres els músics tenen l'oportunitat de treballar la feina compartida, la meta comú, el resultat del conjunt en comptes del virtuosisme individual, i tot això sense més recompensa que la pròpia feina i l'estima dels espectadors i dels mestres.

Ahir vaig sentir una orquestra que per moments semblava veritablement professional, amb moltes virtuts i amb només els detalls lògics que et fan adornar-te que et trobes davant d'una orquestra de joves, no pas de professionals, com ara certes imprecisions en instruments de vent metall. En general l'orquestra va donar una sensació de conjunt formidable, sense errades en les entrades, tocant tothom en tempo, amb una excel·lent coordinació pel que fa a les cordes, i un xic inferior en altres seccions. He d'afegir que el nombre de cordes és dels que fan por: al voltant de 80 instrumentistes, incloent-hi 8 contrabaixos i 16 violoncels. És una clàssica formació estatunidenca, amb un predomini del volum sonor basat en un nombre excepcional d'instrumentistes. Pensem per un moment que no fa gaire vaig escoltar una de les obres presentades ahir, la Simfonia No.5 de Piotr Ílitx Txaikovski, a la GIOrquestra, a l'Auditori de Girona, i aquesta formació gironina, dirigida per Marcel Sabaté, ni de bon tros s'acotava a la xifra de 120 músics de la BPYO, no arribant ni tan sol a 80. De fet a casa nostra només l'OBC pot presentar a l'escenari un nombre similar de músics, si no estic pas equivocat.

«La setmana passada vam tocar al Carnegie Hall de Nova York, i m'heu de creure que l'acústica d'aquesta sala de Terrassa és força més neta i més bona que la de la famosa sala novaiorquesa». Jo no hi he estat mai al Carnegie Hall, però sí sé que puc estar d'acord amb Benjamin Zander en que la sala del Centre Cultural de Terrassa té una acústica fabulosa. Es tracta d'una sola oval amb el pati de butaques una mica enfonsat respecta a l'escenari, amb una lleugera inclinació a la zona de butaques, i nul·la a l'escenari, de tal sort que alguns músics queden lleugerament tapats pels seus companys. No és pas la millor solució per a una orquestra tan nombrosa, sobretot pel que fa al vent fusta. Així, un nombre d'instruments de corda relativament alt i un escenari massa pla van donar com a resultat un so mancat de profunditat i de relleus. No oblidem, ho torno a dir, que es tracta d'una orquestra no professional i de joves intèrprets, per la qual cosa el resum continua sent extraordinàriament positiu.

Del concert cal destacar un nom que, tant de bo no m'equivoqui, sentirem a futur com un dels grans del violoncel: el jove Leland Ko, que segons les notes del programa té ara 17 anys, un veritable virtuós del violoncel. «D'aquesta terra catalana van sortir els dos noms més importants per a mi d'instrumentistes del violoncel: Pau Casals i Gaspar Cassadó. Jo he crescut amb el so de les cordes catalanes, els meus joves toquen les cordes com els catalans i Leland Ko toca el violoncel com es fa a Catalunya». El director Benjamin Zander semblava molt emocionat de trobar-se a la terra d'aquests dos grans músics de casa nostra, i entre les dues peces interpretades per aquest jove com a solista (Klid d'Antonín Dvořák i Pezzo Capriccioso de Piotr Ílitx Txaikovski) i la darrera de la primera part del concert (La mer de Claude Debussy) ens va deixar el mestre Zander aquestes paraules de reconeixement a la música catalana, tot just afegint que la següent obra (La mer) és d'una notable dificultat per a una orquestra, més en el cas d'una de joves intèrprets. Però s'han van sortit amb lluïment i van rebre una sincera ovació del públic assistent.

Al llarg del descans en Benjamin Zander va xerrar amb els espectadors, passejant-se entre ells, donen mans, signant, somrient, saludant, escoltant. És un home al qui agrada la proximitat, el caliu de la gent i l'ensenyament, i aquesta proximitat és la que fa de la música un art, no pas una mecànica predictible.

A la segon part vam assistir a una Cinquena de Txaikovski seriosa, en quant a la qualitat, però a la qual en alguns moments es començava a notar el cansament dels músics, una fatiga força normal producte d'un llarg viatge i també d'un programa força llarg, de més de dues hores de durada. Malgrat això el resultat va ser magnífic i va aixecar molts aplaudiments dels espectadors.

I així, peça a peça, que les del programa ja hi són totes a aquestes línies, va arribar la propina en forma del Nimrod de les Variacions Enigma d'Edward Elgar, resolta amb una gran qualitat i concentració per la Jove de la Filharmònica de Boston.

Una darrera reflexió: el futur no pot estar en mans dels individualismes heroics, per molt extraordinàries que siguin les accions dels herois. El futur d'un poble, el d'un conjunt, el de la societat, el de la joventut, passa per l'educació i el treball en conjunt, per la col·laboració i la feina resolta amb les aportacions de tots els que puguin fer que el seu esforç sumi i no caigui en l'oblit. Una orquestra jove no es pot jutjar només pel seu resultat musical, sinó per la qualitat humana dels seus intèrprets. Una jove orquestra, ara que ens hem estat a punt de quedar sense la de la Unió Europea, és part d'aquest futur de construcció compartida. Llarga vida a les joves orquestres!

La Cobla de l’ESMUC i les estrenes viscudes de Jordi León

Hi ha no sé què d’emotiu i nostàlgic en un concert de final de curs, una nostàlgia que encara no s’ha desenvolupat però que ja s’apunta en un somriure, en un “ja ens veurem”, en un gest d’una tristor acceptada i potser fins i tot estimulada com a antídot del comiat.

Fotografia: Carlos Gracia

Un grapat de molt bons músics, tot i que encara alumnes de l’ESMUC, ens van fer gaudir el vespre del dimarts 14 de juny a l’Auditori de Sant Martí de Provençals (Barcelona), i no tinc cap mena de dubte de que ells mateixos van gaudir plenament del concert. El concert va ser programat, a més, com una recopilació emotiva de les estrenes viscudes pel director de la Cobla de l’ESMUC, en Jordi León, obres i estrenes que ell mateix es va encarregar de presentar corresponents a 50 anys seus d’experiències al voltant de la cobla.

Jordi León va ser, i ho és encara perquè això no es perd, un bon flabiolaire, que són un tipus molt especial d’instrumentistes, els que d’una cosa petita en fan un món d’il·lusions i de bellesa musical, el flabiol i el tamborí que defineixen una part de l’essència de la cobla, inseparable, com la tenora i el tible. I, encara que sigui avançar-me al final del concert, potser és ara el moment de dir que en Jordi León ens va permetre gaudir de la seva bona tècnica amb tots dos instruments, en una propina molt especial, no només per la seva interpretació, sinó per constituir una rara avis en el món de la cobla: una peça per a dos flabiolaires. L’altre va ser el jove de Perpignan Lluc Vizantini, un molt talentós instrumentista que va demostrar al llarg del concert una gran preparació i musicalitat, i va collir molts aplaudiments. Aquesta peça per a dos flabiols, fora de programa, va ser «La patinadora», de Pere Rigau (1868-1909), una obra que ahir va sonar en part com l’original del segle XIX i en part, la segona, arranjada per Jordi León el 1986 d’una manera més actual. Una diferència subtil si es vol, però molt bona des de la perspectiva dels nostres temps musicals.

Jordi León s’emociona parlant del mestre Manuel Oltra, de qui fa no gaire vam començar a plorar el traspàs, i ens emociona als que tenim molt present al músic valencià, o quan acomiadà León la peça «Rondino» llençant un petó al cel. Aquesta era l’estrena d’ahir, una obra composta el 1992 pel mestre Oltra i que fins ahir no havia sonat en un concert públic. I a mi em va semblar molt maca, com tota la producció del mestre Oltra, sempre impecable i fresca.

Una de les obres del programa de dimarts, la sardana «Esclatant», va ser estrenada precisament pel director de la cobla, flabiolaire aquell dia del 1985, el 12 de juliol, amb el mestre Oltra a la direcció de la desapareguda Cobla Municipal Ciutat de Barcelona. I és per aquestes coses que el concert de ahir portava com a subtítol el d’«Estrenes viscudes», un subtítol que no apareix enlloc al programa de mà, però que el mestre León ens va explicar només començar la seva presentació del concert. Van ser estrenes del mestre León com a espectador o com a director o com a intèrpret, totes i cadascuna de les peces les va viure el dia de la seva estrena.

Una molt especial en un altre sentit és l’anomenada «Imatges», una Suite per a cobla del mestre Rafael Ferrer (1911-1988), opus pòstuma estrenada el 7 de gener de 1996 a l’Ateneu de Sant Celoni per la Cobla Sant Jordi. Explicà León que el mestre Ferrer havia pensat presentar-la a un concurs quan la va compondre el 1984, però, davant del comentari d’un conegut sobre l’oportunitat de presentar-se a concurs amb 73 anys, la va guardar a un calaix i allà es va quedar molts anys, fins que la viuda la va lliurar al mestre León, que la va fer estrenar el 1996. I creieu-me, paga molt la pena escoltar-la!

Bé, i així tot desordenat una mica, que no segueixo cap fil perquè em deixo portar per les emocions, arribo al punt de parlar de la Cobla de l’ESMUC, des d’un punt de vista de cronista. Si jo fos un membre del jurat per descomptat que els hauria aprovat a tots, amb molt bona nota, i al conjunt també. Vaig gaudir d’una excel·lent integració de les individualitats, inevitables en estudiants (no oblidem que no es tracta d’un conjunt permanent), que em va semblar per moments molt professional. Van destacar el primer tenora, Quim Riexach, amb un paper clarament protagonista en certes parts de les peces de la primera part del programa, el flabiolaire Lluc Vizantini, i pel meu gust el contrabaixista Ignacio Esteban, sobretot en la composició del mestre Salvador Brotons –present a la sala i que ens presentar la seva peça a requeriments del mestre León– anomenada «El Llobregat» (composició del 2004), una obra que segons el seu compositor “és descriptiva com ara «El Moldau» de la suite «La meva pàtria» de Bedřich Smetana, però no tant descriptiva”. Aquesta obra no és gens fàcil per a una cobla primerenca com la dels estudiants, és una obra simfònica per a cobla, amb els instruments despullats del suport rítmic de les peces habituals per a cobla, amb melodies que s’entrecreuen produint breus dissonàncies que cal saber tocar, i amb enginy en forma d’una successió de vuit notes que van passant d’instrument en instrument i que són com les onades del riu: han de tenir continuïtat i contigüitat, però també han de ser transparents.

Un fet a afegir, interessant pels coneixedors de la cobla: la formació d’ahir comptava amb tres trompetes, un fet no gens habitual en aquest tipus de formació, i van tocar partitures pensades per a una formació d’aquest tipus, obres que no es poden tocar només amb dues trompetes. Un bon detall, que suposa un valor afegit al concert.

Com que em sabria greu no parlar de tots els intèrprets, perquè tots mereixen aparèixer en aquestes línies, vet aquí la llista al complet: Flabiol: Lluc Vizanti. Tible: Marc Codina, Antoni Martínez. Tenora: Josep Secanell, Quim Reixach. Trompeta: Elena Banyuls, Guillem Cardona, Sergi Marquillas. Trombó: Guillem Lluís. Fiscorn: Pere Montserrat, Martí Villegas. Contrabaix: Ignacio Esteban. Percussió: Javier Andrés, Guillem Ruiz.

Familiars, músics professionals, professorat de l’ESMUC, el seu director, en Josep Borràs, i els espectadors en general vam gaudir de valent del concert, i si hagués durat més encara més hauríem gaudit.