L'aire s'escolta Granados amb José Menor

Una nota vola en el silenci, que la mira passar embadalit. L’aire no respira, un so, un simple so mig amortit, manté en suspens l’ànima de tot i de tots. És Granados, i és José Menor qui omple l’aire de Granados.

Fotografia (c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Granados ja és això: silenci i música són música en ell, i quan la música fa silencis i els oients els escolten aleshores saps que l’intèrpret ha assolit aquell nivell al que desitjaves tu com espectador arribar. Fins i tot l’aire s’escolta José Menor quan sona Granados.

A mi em van ensenyar a tocar el piano amb la tradició Granados-Marshall, i respecto i admiro molt la feina que José Menor ha fet amb el compositor lleidatà, més sabent que ell mai no ha rebut classes a l’Acadèmia Marshall ni dels seus formidables professors, hereus de la tradició de la música de Granados i transmissors naturals del seu estil, o del que creiem el seu estil per línia directa d’ensenyament. José Menor sona diferent, i m’agrada molt perquè enriqueix la meva cultura musical amb la seva visió i la seva comprensió de l’obra de Granados. No estic parlant del tempo, del ritme, no parlo del fraseig, ni dels pedals, ni de com fer que una nota soni on jo creia que no hi era, que es destaquin unes notes amagades habitualment, no parlo de tot això individualment, sinó en conjunt.

“En realitat la meva manera d’abordar un compositor és sempre personal, no busco qui pugui transmetre’m com fer un compositor, sinó que deixo que la seva música ressoni en el meu interior”, explica José Menor. “És clar que escolto consells, de caràcter general sobre la música i el piano, però he de fer meva la música, no toco com d’altres ho han fet o com penso que vulguin altres que soni un determinat compositor. M’agrada si puc, i és el cas de Granados, anar a les partitures originals, no a les edicions actuals, als manuscrits, i allà puc llegir el que el compositor pensava de si mateix”, diu Menor.

La música té això que la converteix en veritable art: la interpretació. Sense interpretació la música s’esdevé rutinària i mecànica, com en una pianola, com en un reproductor de música enllaunada que tingués només una única versió disponible: sempre igual, sempre la mateixa, sense sorpreses. Són els intèrprets els que han fet de les obres el que són, no pas els compositors. “La fas teva, Granados fa una música sensible a la interpretació. Mira, intento no escoltar ningú quan preparo una obra, em guio per l’autor, em deixo anar”, diu José Menor.

El cèlebre inici del Concert per a Piano N.1 de Piotr Ílitx Txaikovski no el va escriure ell, no al menys en el format que coneixem avui en dia, no en la versió dels stacatti, en realitat a la seva versió n'hi havien arpegis en comptes dels acords al uníson, uns arpegis suaus que un pianista de l'època va decidir canviar per acords, que eren més del seu gust. I tant van agradar que Txaikovski es van convèncer també de l'oportunitat del canvi i en una reedició de l'obra el va incloure. "L'aria diceia Giannina ma io dico Rosina", va pensar segurament aquell pianista rus, Alexandr Ziloti, deixeble de Txaikovski.

Inici del famós Concert per a Piano N.1 de Txaikovski

“És més fàcil amb la música del Romanticisme, i Granados n’és d’un romanticisme tardà, és una música que s’ha d’interpretar, no pots fer-la estricta amb un metrònom”, diu José Menor. “Granados escriu molt text a les seves partitures, moltes indicacions escrites que no volen dir que s’hagin d’interpretar rígidament. Quan escoltes els seus enregistraments, els seus rotllos de pianola, t’adones que ell no segueix cap línia metronòmica, i que les seves indicacions són una guia d’interpretació, però no pas d’obligació estricta”, conclou Menor.

Quan José Menor acosta les mans al teclat deixa de ser un pianista davant d’una partitura, i passa a ser ell part de la música, i això és també interpretació. Te’n adones, com a oient, que les seves mans fan la música i la música les dirigeix, i per això els silencis que Granados deixava caure a les seves partitures s’escolten també la música, són notes també. L’aire respira Granados i res no es mou a l’aire que no sigui la música, quan sona Granados, quan sonen els seus Crepúsculo, Jácara, Serenata, quan sonen les seves monumentals Goyescas.

“Goyescas és una obra cabdal, i és una llàstima que no es programi més sovint, i no parlo d’una o de dues de les seves peces, sinó del cicle complet. Per a mi és un veritable cicle, i és per això que em sobta de vegades que s’aplaudeixi al final del primer llibre, és com si s’aplaudís al ben mig de La Bella Molinera. Són costums, però per a mi és una unitat, i s’hauria de tocar més com a tal”, diu José Menor.

Jo em pregunto què és per a la sensibilitat d’altres pobles aquesta música de Goyescas, que no és pas descriptiva ni ens explica res de l’obra del mestre pintor Francisco de Goya, sinó que està inspirada en l’aire dels seus quadres. Atmosfera, la inspiració… aquell component de les composicions que va ser tan important en l’obra de Granados. Sobre ell va construir un edifici de tècnica i improvisació amb el que va crear un món personal i etern. Però un món a interpretar, perquè una atmosfera no és mai una imatge fixa.

“M’he trobat molt còmode tocant Granados a tots els països on he pogut interpretar-lo en aquest Any Granados”, diu José Menor. “De veritat, a tot arreu agrada Granados. Després ho manifestaran d’una manera o d’una altra, els xinesos i els novaiorquesos no tenen la mateixa forma d’expressar els sentiments, però arriba a tothom. Granados arriba i fa vibrar, emociona arreu”.

L’Associació Joan Manén va cloure el seu 5è Cicle de Música Catalana “Joan Manén” a l‘Ateneu Barcelonès amb aquest concert, una cloenda extraordinària que deixa en un nivell altíssim tot el cicle. Any rere any l’associació apropa la música catalana al públic, normalment en composicions i amb autors no tan de primera fila, de moda si ho voleu dir així, com ara Granados. Aquesta cloenda és molt adient dins d’aquest Any Granados, i amb un concertista de tanta qualitat ha esdevingut un gran èxit per a l’associació, a la que felicitem des d’aquestes línies.

La Boston Philharmonic Youth Orchestra a Terrassa

«La majoria de nosaltres vam arribar ahir a Catalunya, però alguns d'aquests joves han arribat de Boston aquest matí a l'aeroport de Barcelona i ara són aquí tocant. La música ens dona l'energia per fer-ho, la música ens dona energia i ens fa gaudir de la vida i de la música mateixa.»

Fotografies cortesia de la Boston Philharmonic Youth Orchestra

El director de la Boston Philharmonic Youth Orchestra (BPYO), l'anglès Benjamin Zander, ens transmetia amb aquestes paraules el que els joves músic de l'orquestra ens acabaven de demostrar amb la primera de les obres del concert que va tenir lloc ahir, 15 de juny de 2016, al magnífic Auditori del Centre Cultural de Terrassa. I es que començar el concert amb l'obertura de "Ruslan i Liudmila" de Mikhaïl Glinka (començada pel director mentre entrava a l'escenari) pot ser tot un repte per a un grup de joves que encara no han pogut refer-se d'allò que ja tothom anomena "jet lag", el trastorn del canvi d'horari. I un cop superat el repte amb bona nota el director va presentar el concert i la gira als assistents a l'auditori amb un to de gran orgull, barrejat amb el del mestre que és alhora com un pare dels seus joves deixebles.

Aquesta formació és força jove també, va ser formada el 2012. Els joves intèrprets tenen entre 12 i 21 anys d'edat, i pel que vaig veure les edats estan molt relacionades amb l'instrument que toquen: els grans els contrabaixos, la percussió, el vent metall i el vent fusta. Els més joves són als instruments de corda, tret dels contrabaixos, és clar. «Benjamin Zander», va dir Richard Dyer, crític musical en cap del Boston Globe (període 1973-2006), «va néixer per posar els joves al camí d'una llarga relació amb la música, tant si s'esdevenen professionals com si no». D'això es tracta en definitiva en formacions com ara la BPYO, de donar formació musical però també humana, que l'una sense l'altra no té sentit. A les joves orquestres els músics tenen l'oportunitat de treballar la feina compartida, la meta comú, el resultat del conjunt en comptes del virtuosisme individual, i tot això sense més recompensa que la pròpia feina i l'estima dels espectadors i dels mestres.

Ahir vaig sentir una orquestra que per moments semblava veritablement professional, amb moltes virtuts i amb només els detalls lògics que et fan adornar-te que et trobes davant d'una orquestra de joves, no pas de professionals, com ara certes imprecisions en instruments de vent metall. En general l'orquestra va donar una sensació de conjunt formidable, sense errades en les entrades, tocant tothom en tempo, amb una excel·lent coordinació pel que fa a les cordes, i un xic inferior en altres seccions. He d'afegir que el nombre de cordes és dels que fan por: al voltant de 80 instrumentistes, incloent-hi 8 contrabaixos i 16 violoncels. És una clàssica formació estatunidenca, amb un predomini del volum sonor basat en un nombre excepcional d'instrumentistes. Pensem per un moment que no fa gaire vaig escoltar una de les obres presentades ahir, la Simfonia No.5 de Piotr Ílitx Txaikovski, a la GIOrquestra, a l'Auditori de Girona, i aquesta formació gironina, dirigida per Marcel Sabaté, ni de bon tros s'acotava a la xifra de 120 músics de la BPYO, no arribant ni tan sol a 80. De fet a casa nostra només l'OBC pot presentar a l'escenari un nombre similar de músics, si no estic pas equivocat.

«La setmana passada vam tocar al Carnegie Hall de Nova York, i m'heu de creure que l'acústica d'aquesta sala de Terrassa és força més neta i més bona que la de la famosa sala novaiorquesa». Jo no hi he estat mai al Carnegie Hall, però sí sé que puc estar d'acord amb Benjamin Zander en que la sala del Centre Cultural de Terrassa té una acústica fabulosa. Es tracta d'una sola oval amb el pati de butaques una mica enfonsat respecta a l'escenari, amb una lleugera inclinació a la zona de butaques, i nul·la a l'escenari, de tal sort que alguns músics queden lleugerament tapats pels seus companys. No és pas la millor solució per a una orquestra tan nombrosa, sobretot pel que fa al vent fusta. Així, un nombre d'instruments de corda relativament alt i un escenari massa pla van donar com a resultat un so mancat de profunditat i de relleus. No oblidem, ho torno a dir, que es tracta d'una orquestra no professional i de joves intèrprets, per la qual cosa el resum continua sent extraordinàriament positiu.

Del concert cal destacar un nom que, tant de bo no m'equivoqui, sentirem a futur com un dels grans del violoncel: el jove Leland Ko, que segons les notes del programa té ara 17 anys, un veritable virtuós del violoncel. «D'aquesta terra catalana van sortir els dos noms més importants per a mi d'instrumentistes del violoncel: Pau Casals i Gaspar Cassadó. Jo he crescut amb el so de les cordes catalanes, els meus joves toquen les cordes com els catalans i Leland Ko toca el violoncel com es fa a Catalunya». El director Benjamin Zander semblava molt emocionat de trobar-se a la terra d'aquests dos grans músics de casa nostra, i entre les dues peces interpretades per aquest jove com a solista (Klid d'Antonín Dvořák i Pezzo Capriccioso de Piotr Ílitx Txaikovski) i la darrera de la primera part del concert (La mer de Claude Debussy) ens va deixar el mestre Zander aquestes paraules de reconeixement a la música catalana, tot just afegint que la següent obra (La mer) és d'una notable dificultat per a una orquestra, més en el cas d'una de joves intèrprets. Però s'han van sortit amb lluïment i van rebre una sincera ovació del públic assistent.

Al llarg del descans en Benjamin Zander va xerrar amb els espectadors, passejant-se entre ells, donen mans, signant, somrient, saludant, escoltant. És un home al qui agrada la proximitat, el caliu de la gent i l'ensenyament, i aquesta proximitat és la que fa de la música un art, no pas una mecànica predictible.

A la segon part vam assistir a una Cinquena de Txaikovski seriosa, en quant a la qualitat, però a la qual en alguns moments es començava a notar el cansament dels músics, una fatiga força normal producte d'un llarg viatge i també d'un programa força llarg, de més de dues hores de durada. Malgrat això el resultat va ser magnífic i va aixecar molts aplaudiments dels espectadors.

I així, peça a peça, que les del programa ja hi són totes a aquestes línies, va arribar la propina en forma del Nimrod de les Variacions Enigma d'Edward Elgar, resolta amb una gran qualitat i concentració per la Jove de la Filharmònica de Boston.

Una darrera reflexió: el futur no pot estar en mans dels individualismes heroics, per molt extraordinàries que siguin les accions dels herois. El futur d'un poble, el d'un conjunt, el de la societat, el de la joventut, passa per l'educació i el treball en conjunt, per la col·laboració i la feina resolta amb les aportacions de tots els que puguin fer que el seu esforç sumi i no caigui en l'oblit. Una orquestra jove no es pot jutjar només pel seu resultat musical, sinó per la qualitat humana dels seus intèrprets. Una jove orquestra, ara que ens hem estat a punt de quedar sense la de la Unió Europea, és part d'aquest futur de construcció compartida. Llarga vida a les joves orquestres!

L'Orquestra Camera Musicae celebra el seu 10è aniversari

Ha sigut un immens plaer, i tot un orgull, el ser convidat per l'OCM al concert de celebració del seu 10è aniversari. Vaig assistir al concert al Teatre de Tarragona, un lloc emblemàtic de la ciutat, que s'omple de tarragonins «de tota la vida», o sigui, de gent de casa que s'estima les seves coses i que recolza els seus artistes i les aportacions culturals de tota mena. A mi això m'agrada molt, sentir aquest ambient de família, on la senyora Pepita saluda al senyor Pepet a platea i li pregunta per la família, pels nets, pels fills, i recorden tots dos plegats aquell concert o aquell altres, i es feliciten de que les coses vagin, si fa no fa, com han d'anar, i desprès escoltin a prop l'un de l'altre el concert i en acabar s'acomiadin «fins la propera» ... tot això m'entusiasme, perquè si alguna cosa bona tenen les arts escèniques, i la música n'és una d'elles, és aquesta comunicació emotiva entre la gent, siguin espectadors o siguin els que a sobre l'escenari ens donen l'oportunitat de celebrar la festa de l'amistat.



En sóc molt conscient de que allà, a dalt l'escenari, les coses no són gaire diferents. Quan acaba el concert els músics s'abracen entre ells, es feliciten, es petonegen i en resum celebren, com fem els de les butaques, l'èxit de la festa de l'amistat.

N'hi coses que m'agraden de l'OCM abans de que comencin a tocar, accions que de ben segur han sigut estudiades, pensades i acceptades per tots, perquè es veu, se sent, que tots estimen aquestes petites coses que donen sentit a ser d'una família musical. M'explico: els músics entren a l'escenari per les cametes seguint un ordre concret i amb un ritme estudiat per donar una imatge de serenor, concentració, organització ... tot plegat la de ser un conjunt harmònic i no pas la suma d'individualitats. Ho fan d'una manera molt pròpia d'aquesta orquestra, i romanen tots drets fins que hi són tots a l'escenari. Es una gran família en la qual no n'hi ha cap que sigui l'estrella del conjunt, tots són importants, tots s'estimen els espectadors i tots es respecten mútuament. Tots porten calçats idèntics en disseny (bé, algú potser no, que la perfecció té sempre les seves excepcions), tots un detall vermell de roba sobre un vestit negre: els homes la corbata, les dones el cinturó o qualsevol d'altre detall. Identitat familiar i de conjunt, acció unitària, pertinença al grup de bon cor.

Bé, si esperàveu una crònica del concert heu hagut de tenir una mica de paciència amb mi, però he de dir que aquesta introducció no és pas només un afany literari, sinó un intent, i en això jutjareu vosaltres si satisfactori, de posar-vos en antecedents del que jo sentia ahir abans de que sonés la primera nota del Rèquiem de Fauré. Una obra que és com una petita porcellana, fràgil però alhora una obra d'art d'indubtable bellesa i serenor. N'és un adéu i també un agraïment a la vida, és tendre i emotiu, és acollidor i reconfortant, i el que no és en absolut és un cant a la mort ni al dolor que la mort dels essers estimats ens deixa quan se'n van. Si penseu en aquestes paraules quan em toqui el moment de l'adéu dediqueu-me una interpretació d'aquesta obra, porcellana magistral, orfebreria musical.

L'OCM la va resoldre molt bé, seguint aquest pensament meu sobre l'obra, donant una lliçó magistral de comprensió del sentit de la partitura, i deixant als espectadors immersos en la fragilitat i  la fortalesa de la seva versió. Perfectes les aportacions del baríton Àngel Òdena i la soprano Núria Rial, amb colpidores intervencions, l'únic «però» per a mi de la interpretació del Rèquiem es troba en el Cor Jove de l'Orfeó Català, i no per manca de qualitat, ni molt menys, sinó perquè l'escenari del Teatre de Tarragona no té prou qualitat acústica i no ajuda al cor, situat al fons de l'escenari, donant la sensació en alguns moments que mancava volum sonor. N'estic convençut de que avui, que ho interpretaran al Palau de la Música Catalana, jo no hauria tingut aquesta mateixa sensació. Molt bé el cor, molt en la línia tendre i emotiva de la partitura, molt equilibrat en veus, afinat i en tot moment col·laborador de la festa del 10è aniversari, fent-la seva. Enhorabona, doncs, a tots els intèrprets, i per suposat al que al capdavant de tots va fer possible una interpretació remarcable, el director Tomàs Grau. Els aplaudiments del públic van mostrar clarament la bona acollida de la interpretació, amb molta justícia.

Durant el descans pensava jo, i així ho vaig comentar a algú, en el canvi que representa tocar una obra com el Rèquiem de Fauré i haver de començar la segona part amb l'entrada metàl·lica (de vent metall) de la 4a Simfonia de Piotr Ilitx Txaikóvski, dos mons musicals ben diferenciats, i fins i tot quasi antagònics. El primer ple de suaus matisos, el segon de sentiments exaltats. Ja el començament de la 4a suposa un repte rere el Rèquiem, i aquest començament marca molt el ritme del primer moviment. No em va convèncer aquest primer moviment, o si ho de dir amb exactitud no em va convèncer la primera exposició del primer moviment. Deixant de banda la pifia d'una de les trompes, instrument que segurament va inventar el diable, pel meu gust el tempo inicial va ser massa lent, un pel adormit, i en el meu interior l'obra s'anava desenvolupant a un altre ritme. Aquestes coses són les que fan bona la paraula "interpretació", perquè la meva interpretació no coincideix, o no pas ahir, amb la de'n Tomàs Grau, però això no vol dir que no estigués bé. Bé o malament no deuen aplicar-se a la interpretació d'una obra, sinó a la tècnica durant la mateixa interpretació, i ahir la tècnica va resoldre perfectament la manera de sentir aquest moviment del director de l'OCM. Per tant he d'aplaudir l'orquestra, tot discrepant de la interpretació. Ah, tot afegint que potser demà, o el proper any, trobaré genial la interpretació d'ahir, perquè jo sóc així: accepto que les coses poden ser d'una altra manera i cerco sempre d'entendre els discursos nobles dels demès.

A partir d'aquest punt va continuar desenvolupant-se com un preciós rellotge suïs, una orquestra sense fissures, una direcció (de memòria, sense partitura) atenta a tots, gens rígida, i molt, ara sí, en la línia que jo esperava. Remarcable el tercer moviment, els pizzacati de les cordes d'aquest moviment (al qual com n'és ben sabut no es fa servir l'arc en cap moment) poden fer trontollar un conjunt de cordes poc treballat o amb individualitats, però no va ser així ahir: l'OCM va resoldre amb un gran nivell aquest moviment. Allò va donar pas a una finalització esplèndida del concert, sense cap entrebanc, sense cap fallida en un quart moviment complicat de plans sonors i ple de riscos, tant a les cordes com als instruments de vent metall. Un brillant final per un gran aniversari.

No voldria acabar aquestes línies sense tornar a agrair a l'OCM la invitació que em van fer arribar per assistir al concert. Malauradament no vaig poder quedar-me molta estona, un cop acabat el concert, i no vaig poder-ho fer personalment, per la qual cosa demano sinceres disculpes.