Jove, i ben preparat

Vladislav Mikhalchuk, 20 anys, de Sant Petersburg. Concert a Jorquera Pianos, dimecres 20 d'abril de 2016.

He de començar dient que tinc una certa prevenció, quasi fregant el judici previ (si dic prejudici es pensarà que no té marxa enrere aquest judici), en el cas de joves intèrprets que arriben amb un programa de compositors virtuosos del piano, com ara els dos del concert del 20 d'abril: Franz Liszt i Seguei Rakhmàninov. "Jove, però sobradament preparat", ens va avisar l'Helena Jorquera als espectadors del concert en les seves paraules de presentació del jove pianista rus.

El programa:

F. Liszt - Rapsòdia Hongaresa No. 12
S. Rakhmàninov -Sonata No. 2 (versió 1931)
F. Liszt -Vallée d’Obermann
S. Rakhmàninov– Moment musicaux Op. 16 No. 3
S. Rakhmàninov– Prelude Op. 23 No. 5

La Rapsòdia Hongaresa No.12, S.244/12, és una composició de 1847, editada el 1853 juntament amb les altres rapsòdies hongareses, dedicada al aleshores jove violinista Joseph Joachim. Es tracta d'una d'aquelles composicions de Liszt destinades a guanyar-se al públic assistent als seus concerts, una partitura plena de virtuosismes i que aporta ben poca cosa més. L'estil de Liszt es fonamenta en aquesta obra en un discurs trencat de la melodia, que dona pas als seus virtuosismes, sovint amb res més que això: pur virtuosisme. I és per això que és sovint interpretada per joves intèrprets, ara com fa unes dècades, que estudien Liszt per deixar-ho de banda més endavant en la seva carrera d'intèrprets. Un cas semblant el van tenir a casa nostra l'any 1994 amb el pianista Eldar Nebolsin, que també va interpretar la Rapsòdia Hongaresa No.12 al Palau de la Música Catalana (veieu el Programa del 24 d'abril de 1994) i que actualment no el conserva al seu repertori habitual (veieu aquí el seu repertori al seu web oficial). Tot el mèrit o demèrit de la interpretació d'aquesta peça es troba en intentar que la melodia s'escolti entre tants forte i staccati, i en el cas de Vladislav Mikhalchuk ben poder gaudir d'ambdues coses: virtuosisme i obra (tot i que l'obra no m'entusiasme en absolut!).

I per deixar el tema de Franz Liszt enllestit passo a la seva segona obra del dia, la "Vallée d'Obermann", dels "Années de pèlerinage", una peça si fa no fa de la mateixa època de la anterior, però amb una essència ben diferent: aquí el compositor no intenta enlluernar amb l'agilitat de les seves mans, sinó delectar amb paisatges sonors, inevitablement esquitxats d'espurnes virtuosístiques de tant en tant. Però bé, és un Liszt musicalment més atractiu i menys explosiu. Vladislav Mikhalchuk va saber dibuixar aquest paisatge de la Vall d'Obermann amb calma i suficient musicalitat, i tot i que suficient és el que s'espera dels seus 20 anys d'edat em també d'esperar que mica en mica entri més en el món dels sentiments i deixi una mica els tecnicismes en un segon pla.

Resumint, les interpretacions de Liszt va ser molt correctes, bones si es vol, però a mi se'm fa difícil dir que em van robar el cor, per culpa del compositor, i no pas de l'intèrpret.

L'Helena Jorquera ens havia també alertat sobre la seva predilecció de l'altre compositor, Serguei Rakhmàninov. Coincideixo amb ella, al menys pel que fa a la comparativa amb Liszt. Rakhmàninov és força més interessant des del punt de vista harmònic que Liszt, i fins i tot des del melòdic. Lluny del món romàntic del seu famós Concert per a piano No.2, la seva Sonata No.2 és brillant, íntima i sens dubte de gran dificultat interpretativa. Vam escoltar la versió de 1931, uns 6 minuts més curta que la del 1913, i segons el mateix compositor "alleugerada de notes supèrflues". Coincideixo amb ell en que aquesta versió és més musicalment interessant, però pel que es veu el gran Vladimir Horowitz trobà que li faltava quelcom i l'any 1940 va estrenar la seva personal versió de la Sonata, amb algunes de les parts suprimides per Rakhmàninov a la versió de 1931.

Ben executada, amb una visió força clara dels diferents temes i dels seus enllaços, la interpretació del jove pianista rus Vladislav Mikhalchuk va servir per a tranquil·litzar-me sobre el seu talent (recordem que aquesta sonata va sonar desprès de la Rapsòdia Hongaresa, que res em diu musicalment) i per tant per agrair l'oportunitat de ser-hi al concert. I si voleu un "però", que sempre m'acaben sortint, he de creure que, al igual que ho he dit en el cas de Liszt, Vladislav Mikhalchuk posarà amb el temps una mica més d'accent melòdic sobre tanta nota i tants virtuosismes.

Dels Sis Moments Musicals Op.16 de Rahmàminov vam escoltar el número 3, la més russa de les sis peces, una preciosa obra que va sonar molt convincent i tendre per moments en les mans de Vladislav Mikhalchuk. A mi em va semblar con un instant de calma, potser de passejada, entre els virtuosismes constants del concert.

I per acabar el famós, i gairebé inevitable, Preludi Op.23 No.5 del compositor rus, una peça que no falta mai als repertoris del joves intèrprets de l'orient europeu, o potser que no falta mai als repertoris de tots els joves estudiants de piano d'arreu. Ben interpretada, va aixecar uns quants "bravo" entre els espectadors, que amb aquesta obra vam veure com acabava el concert amb un somriure ben ample.

Tot plegat un bon concert, a càrrec d'un intèrpret jove, però ben preparat.

Temps de foscor, temps de llum

Sovint es pensa en la Edat Mitjana com a una època de foscor, i algunes de les imatges que hem anat associant a aquells temps són ben fosques també, com ara moltes de les escenes de la pel·lícula Excalibur (1981). Aquella Edat Mitjana va veure i patir nombroses guerres de religió, algunes de molt llarga durada com Les Croades (1095-1276).

La foscor, símbol del mal, o de la maldat, i de la depressió, la negació de la llum, més que la seva absència, des d'un punt de vista psicològic, allà on tot pot passar i res és bo. Als nens els deixem un llum encès durant les nits perquè la seva ment encara no sap com evitar que els somnis els semblin realitat. Alguns adults, també, necessiten un raig de llum per a dormir-se, o s'estimen més que hi hagi encara que sigui només per poder orientar-se si s'han d'aixecar a mitja nit.

La foscor de l'enteniment és molt semblant a la foscor material, n'és també una negació de la llum, de la claredat intel·lectual, de l'enraonament il·luminat pel coneixement. I com en el cas dels nens, en aquesta foscor els fantasmes de la nit són reals i s'han de combatre.

L'integrisme religiós es produeix en mig d'aquesta foscor de l'enteniment, per això se'ns fa tan propera als temps de l'Edat Mitjana. És irracional, i es recolza en repetir fins l'infinit els lemes de la foscor, evitant l'entrada de la llum a base de la negació i del tancament mental. És la foscor de l'enteniment.

No voldria fer servir termes com ara l'esser humà o la humanitat per a generalitzar el que passa o el que deixa de passar. Puc parlar de mi, puc parlar de d'altres persones o grups, però no em sentireu dir que l'esser humà és en el fons bo o dolent, no hi crec en això. Crec que som i que serem bèsties, racionals en major o menor mida, amb una ment més o menys tancada o oberta a la llum, i que la fusta d'aquesta finestra és de vegades controlada per un mateix, però normalment oscil·la con una vela als vent de l'experiència personal i de l'àmbit on s'ha viscut. Sé, o així hauria de ser, que tots hauríem de saber diferenciar el bé del mal, però sé que, malauradament, hi ha gent que no sap o no ho pot fer. Viuen en la foscor de l'enteniment.

Demà pot ser fosc per a mi, demà algú pot fer esclatar qualsevol artefacte allà on jo sigui i se'm farà fosc per sempre. Demà pot no existir per a mi, com no ha existit per d'altres que no vivien amb aquesta foscor de l'enteniment en aquests nous temps de foscor. He d'aconseguir que la foscor no m'envaeixi mica en mica, ennuvolant la meva percepció de la realitat lluminosa de les persones que creuen en la llum, sigui quin sigui el seu Déu, sigui com sigui el seu agnosticisme. Hem de creure en la llum de l'enteniment, sigui com sigui el nostre present, sigui el que sigui el nostre desconegut futur, avui i sempre hem de mantenir les fulles de la finestra obertes a la llum de la Pau. Demà puc no tenir temps de dir-te quan m'estimo la llum, ho he de dir avui.

Si demà la foscor d'uns altres m'atansa i deixo la vida on ells ho han volgut et demano que no tanquis les teves portes a la llum, al racionalisme, a la Pau, a l'enteniment entre les persones. No diguis "je suis Josep Maria" aixecant una barricada d'odi, no ho facis, si us plau. Aixeca la llum de l'enteniment a canvi, treballa per la fi de la foscor, la fi d'aquests nous temps de foscor, treballa per uns nous temps de llum i de Pau.

L'Orquestra Camera Musicae celebra el seu 10è aniversari

Ha sigut un immens plaer, i tot un orgull, el ser convidat per l'OCM al concert de celebració del seu 10è aniversari. Vaig assistir al concert al Teatre de Tarragona, un lloc emblemàtic de la ciutat, que s'omple de tarragonins «de tota la vida», o sigui, de gent de casa que s'estima les seves coses i que recolza els seus artistes i les aportacions culturals de tota mena. A mi això m'agrada molt, sentir aquest ambient de família, on la senyora Pepita saluda al senyor Pepet a platea i li pregunta per la família, pels nets, pels fills, i recorden tots dos plegats aquell concert o aquell altres, i es feliciten de que les coses vagin, si fa no fa, com han d'anar, i desprès escoltin a prop l'un de l'altre el concert i en acabar s'acomiadin «fins la propera» ... tot això m'entusiasme, perquè si alguna cosa bona tenen les arts escèniques, i la música n'és una d'elles, és aquesta comunicació emotiva entre la gent, siguin espectadors o siguin els que a sobre l'escenari ens donen l'oportunitat de celebrar la festa de l'amistat.



En sóc molt conscient de que allà, a dalt l'escenari, les coses no són gaire diferents. Quan acaba el concert els músics s'abracen entre ells, es feliciten, es petonegen i en resum celebren, com fem els de les butaques, l'èxit de la festa de l'amistat.

N'hi coses que m'agraden de l'OCM abans de que comencin a tocar, accions que de ben segur han sigut estudiades, pensades i acceptades per tots, perquè es veu, se sent, que tots estimen aquestes petites coses que donen sentit a ser d'una família musical. M'explico: els músics entren a l'escenari per les cametes seguint un ordre concret i amb un ritme estudiat per donar una imatge de serenor, concentració, organització ... tot plegat la de ser un conjunt harmònic i no pas la suma d'individualitats. Ho fan d'una manera molt pròpia d'aquesta orquestra, i romanen tots drets fins que hi són tots a l'escenari. Es una gran família en la qual no n'hi ha cap que sigui l'estrella del conjunt, tots són importants, tots s'estimen els espectadors i tots es respecten mútuament. Tots porten calçats idèntics en disseny (bé, algú potser no, que la perfecció té sempre les seves excepcions), tots un detall vermell de roba sobre un vestit negre: els homes la corbata, les dones el cinturó o qualsevol d'altre detall. Identitat familiar i de conjunt, acció unitària, pertinença al grup de bon cor.

Bé, si esperàveu una crònica del concert heu hagut de tenir una mica de paciència amb mi, però he de dir que aquesta introducció no és pas només un afany literari, sinó un intent, i en això jutjareu vosaltres si satisfactori, de posar-vos en antecedents del que jo sentia ahir abans de que sonés la primera nota del Rèquiem de Fauré. Una obra que és com una petita porcellana, fràgil però alhora una obra d'art d'indubtable bellesa i serenor. N'és un adéu i també un agraïment a la vida, és tendre i emotiu, és acollidor i reconfortant, i el que no és en absolut és un cant a la mort ni al dolor que la mort dels essers estimats ens deixa quan se'n van. Si penseu en aquestes paraules quan em toqui el moment de l'adéu dediqueu-me una interpretació d'aquesta obra, porcellana magistral, orfebreria musical.

L'OCM la va resoldre molt bé, seguint aquest pensament meu sobre l'obra, donant una lliçó magistral de comprensió del sentit de la partitura, i deixant als espectadors immersos en la fragilitat i  la fortalesa de la seva versió. Perfectes les aportacions del baríton Àngel Òdena i la soprano Núria Rial, amb colpidores intervencions, l'únic «però» per a mi de la interpretació del Rèquiem es troba en el Cor Jove de l'Orfeó Català, i no per manca de qualitat, ni molt menys, sinó perquè l'escenari del Teatre de Tarragona no té prou qualitat acústica i no ajuda al cor, situat al fons de l'escenari, donant la sensació en alguns moments que mancava volum sonor. N'estic convençut de que avui, que ho interpretaran al Palau de la Música Catalana, jo no hauria tingut aquesta mateixa sensació. Molt bé el cor, molt en la línia tendre i emotiva de la partitura, molt equilibrat en veus, afinat i en tot moment col·laborador de la festa del 10è aniversari, fent-la seva. Enhorabona, doncs, a tots els intèrprets, i per suposat al que al capdavant de tots va fer possible una interpretació remarcable, el director Tomàs Grau. Els aplaudiments del públic van mostrar clarament la bona acollida de la interpretació, amb molta justícia.

Durant el descans pensava jo, i així ho vaig comentar a algú, en el canvi que representa tocar una obra com el Rèquiem de Fauré i haver de començar la segona part amb l'entrada metàl·lica (de vent metall) de la 4a Simfonia de Piotr Ilitx Txaikóvski, dos mons musicals ben diferenciats, i fins i tot quasi antagònics. El primer ple de suaus matisos, el segon de sentiments exaltats. Ja el començament de la 4a suposa un repte rere el Rèquiem, i aquest començament marca molt el ritme del primer moviment. No em va convèncer aquest primer moviment, o si ho de dir amb exactitud no em va convèncer la primera exposició del primer moviment. Deixant de banda la pifia d'una de les trompes, instrument que segurament va inventar el diable, pel meu gust el tempo inicial va ser massa lent, un pel adormit, i en el meu interior l'obra s'anava desenvolupant a un altre ritme. Aquestes coses són les que fan bona la paraula "interpretació", perquè la meva interpretació no coincideix, o no pas ahir, amb la de'n Tomàs Grau, però això no vol dir que no estigués bé. Bé o malament no deuen aplicar-se a la interpretació d'una obra, sinó a la tècnica durant la mateixa interpretació, i ahir la tècnica va resoldre perfectament la manera de sentir aquest moviment del director de l'OCM. Per tant he d'aplaudir l'orquestra, tot discrepant de la interpretació. Ah, tot afegint que potser demà, o el proper any, trobaré genial la interpretació d'ahir, perquè jo sóc així: accepto que les coses poden ser d'una altra manera i cerco sempre d'entendre els discursos nobles dels demès.

A partir d'aquest punt va continuar desenvolupant-se com un preciós rellotge suïs, una orquestra sense fissures, una direcció (de memòria, sense partitura) atenta a tots, gens rígida, i molt, ara sí, en la línia que jo esperava. Remarcable el tercer moviment, els pizzacati de les cordes d'aquest moviment (al qual com n'és ben sabut no es fa servir l'arc en cap moment) poden fer trontollar un conjunt de cordes poc treballat o amb individualitats, però no va ser així ahir: l'OCM va resoldre amb un gran nivell aquest moviment. Allò va donar pas a una finalització esplèndida del concert, sense cap entrebanc, sense cap fallida en un quart moviment complicat de plans sonors i ple de riscos, tant a les cordes com als instruments de vent metall. Un brillant final per un gran aniversari.

No voldria acabar aquestes línies sense tornar a agrair a l'OCM la invitació que em van fer arribar per assistir al concert. Malauradament no vaig poder quedar-me molta estona, un cop acabat el concert, i no vaig poder-ho fer personalment, per la qual cosa demano sinceres disculpes.