El programa de mà del concert de l'OBC d'ahir divendres 20 de maig de 2016 ens explica que les dues obres del concert va ser creades i estrenades durant la Segona Guerra Mundial, però una, el Concert per a Trompa de Richard Strauss, no té com a rerefons aquest conflicte, mentre que l'altre, la Simfonia No.7 «Leningrad» de Dmitri Xostakóvitx, el transpira i proclama, parla de la guerra i de les primaveres russes, i en tot moment significa un enaltiment del sacrifici dels soldats russos, que van combatre a l'assetjada ciutat de Sant Petersburg, aleshores Leningrad.
La primera part ens va oferir l'aportació com a solista del trompa de l'OBC, Juan Manuel (Juanma) Gómez, un instrumentista de gran talent amb unes magnífiques aportacions al conjunt orquestral concert rere concert, aplaudit habitualment pel públic fidel de l'Auditori sempre que té alguna intervenció solista. Acostuma a ser sòlid, ben timbrat, inspirat i té quelcom remarcablement fiable en les seves aportacions.
A mi personalment m'agrada molt veure com l'OBC anima als seus instrumentistes a participar com a solistes en alguns dels seus concerts, crec sincerament que és un gran encert.
Com a solista del Concert per a Trompa Juanma Gómez va excel·lir i va convèncer a tothom de la seva gran qualitat, si que algú ho dubtava. La trompa és l'instrument més diabòlic de l'orquestra, un instruments amb un repertori molt curt d'obres escrites amb ell com a part solista, però un instrument amb un so dolç i delicat capaç de fer-nos sentir emocions profundes, i estic pensant en moltes línies escrites per ell pel gran mestre Johannes Brahms a les seves composicions orquestrals. Juanma Gómez va gaudir i ens va fer gaudir, i ens va regalar una propina amb un grapat de companys de vent metall (trompetes, trombons i tuba), la de la peça Stardust de Hoagy Carmichael, fent la trompa la part solista. La bona complicitat amb els seus companys d'orquestra va ser total, un moment tendre amb el qual es va donar per acabada la primera part de concert.
A la segona part el director rus Vassili Sinàiski va conduir una magnífica interpretació de la Simfonia Leningrad de Dmitri Xostakóvitx, amb un bon encert al llarg de les anades i tornades temàtiques de l'obre, i dibuixant passatges entre el lirisme i el militarisme molt ben construïts, sense dramatitzar excessivament les parts que fan referència explícita als exercits, creant en definitiva una atmosfera més positiva que no pas depressiva, i evitant en tot moment el triomfalisme derivat de l'ús del vent metall als moviments primer i quart de la simfonia.
L'OBC va respondre amb molta seguretat a la conducció del director rus, el conjunt orquestral, reforçat per a una obra molt exigent en nombre d'intèrprets, va funcionar amb un encaix molt natural, sense fissures i amb un nivell d'aportació col·lectiva, sense oblidar les grans aportacions individuals d'alguns dels músics en les seves parts solistes.
El públic assistent van premiar abastament l'orquestra amb els nostres aplaudiments, amb molts crits de Bravo!, amb molta estona de merescuts aplaudiments. S'ho van guanyar.
En resum, una OBC dels grans dies, una orquestra que sap estar a un gran nivell en obres com ara aquesta Leningrad, i que ja ens agradaria que estigués sempre en aquest gran nivell. Però bé, és millor no pensar que poden tornar els dies als quals sortim pensant que es nota la manca d'un director principal que treballi amb ells dia rere dia, oi? Millor quedar-se amb aquest ampli somriure producte de un excel·lent concert.
Algú, a prop meu, que no havia sentit mai aquesta simfonia va dir: «m'ha agradat molt aquesta obra, un dels millors concerts de la temporada». A mi també em va agradar molt la versió d'ahir, i als músics de l'OBC també.
La primera part ens va oferir l'aportació com a solista del trompa de l'OBC, Juan Manuel (Juanma) Gómez, un instrumentista de gran talent amb unes magnífiques aportacions al conjunt orquestral concert rere concert, aplaudit habitualment pel públic fidel de l'Auditori sempre que té alguna intervenció solista. Acostuma a ser sòlid, ben timbrat, inspirat i té quelcom remarcablement fiable en les seves aportacions.
A mi personalment m'agrada molt veure com l'OBC anima als seus instrumentistes a participar com a solistes en alguns dels seus concerts, crec sincerament que és un gran encert.
Com a solista del Concert per a Trompa Juanma Gómez va excel·lir i va convèncer a tothom de la seva gran qualitat, si que algú ho dubtava. La trompa és l'instrument més diabòlic de l'orquestra, un instruments amb un repertori molt curt d'obres escrites amb ell com a part solista, però un instrument amb un so dolç i delicat capaç de fer-nos sentir emocions profundes, i estic pensant en moltes línies escrites per ell pel gran mestre Johannes Brahms a les seves composicions orquestrals. Juanma Gómez va gaudir i ens va fer gaudir, i ens va regalar una propina amb un grapat de companys de vent metall (trompetes, trombons i tuba), la de la peça Stardust de Hoagy Carmichael, fent la trompa la part solista. La bona complicitat amb els seus companys d'orquestra va ser total, un moment tendre amb el qual es va donar per acabada la primera part de concert.
A la segona part el director rus Vassili Sinàiski va conduir una magnífica interpretació de la Simfonia Leningrad de Dmitri Xostakóvitx, amb un bon encert al llarg de les anades i tornades temàtiques de l'obre, i dibuixant passatges entre el lirisme i el militarisme molt ben construïts, sense dramatitzar excessivament les parts que fan referència explícita als exercits, creant en definitiva una atmosfera més positiva que no pas depressiva, i evitant en tot moment el triomfalisme derivat de l'ús del vent metall als moviments primer i quart de la simfonia.
L'OBC va respondre amb molta seguretat a la conducció del director rus, el conjunt orquestral, reforçat per a una obra molt exigent en nombre d'intèrprets, va funcionar amb un encaix molt natural, sense fissures i amb un nivell d'aportació col·lectiva, sense oblidar les grans aportacions individuals d'alguns dels músics en les seves parts solistes.
El públic assistent van premiar abastament l'orquestra amb els nostres aplaudiments, amb molts crits de Bravo!, amb molta estona de merescuts aplaudiments. S'ho van guanyar.
En resum, una OBC dels grans dies, una orquestra que sap estar a un gran nivell en obres com ara aquesta Leningrad, i que ja ens agradaria que estigués sempre en aquest gran nivell. Però bé, és millor no pensar que poden tornar els dies als quals sortim pensant que es nota la manca d'un director principal que treballi amb ells dia rere dia, oi? Millor quedar-se amb aquest ampli somriure producte de un excel·lent concert.
Algú, a prop meu, que no havia sentit mai aquesta simfonia va dir: «m'ha agradat molt aquesta obra, un dels millors concerts de la temporada». A mi també em va agradar molt la versió d'ahir, i als músics de l'OBC també.
