Joan Manén i l'Étienne Maire Clarà

Malgrat el seu nom francès, Étienne Maire, aquest lutier va néixer a Barcelona i a aquesta ciutat va començar a desenvolupar el seu art de lutier, desprès de fer estudis a París. El 1919 va anar a viure a Madrid, on morí el 1935 als 68 anys. Poca cosa més es pot trobar d'aquest constructor d'instruments a la xarxa Internet, tret del fet que el compositor i virtuós del violí Joan Manén i Planas va comprar-li un violí abans de l'any 1904, quan va començar la seva etapa de concertista internacional. La partitura «Élegie» dedicada a Étienne Maire Clarà va ser editada el 1900, la qual cosa fa pensar que l'instrument ho havia adquirit abans. Aquest instrument descansa actualment al Museu de la Música de Barcelona, donat pel compositor el 1964.

Violí d'Étienne Maire, MDMB 861, conservat al Museu de la Música de Barcelona

«Té un so petit però molt bonic» ens va dir la Kalina Macuta el passat diumenge 15 de maig de 2016 just abans de començar el concert que, amb la companyia del Daniel Blanch, va donar a la Sala 4 Alícia de Larrocha de l'Auditori de Barcelona. És cert, més si es compara amb el piano acompanyant, un Grand Piano Steinway & Sons D-274, un model que va néixer curiosament, si fa no fa, a la mateixa època que el violí Étienne Maire (el primer D-274 va ser construït l'any 1884). A mi m'agradaria més escoltar aquest preciós violí acompanyat d'un Érard, un Pleyel o un Carl Rönisch (com el que el propi Museu té i que va pertànyer al pianista i compositor Isaac Albéniz), tots ells pianos de menys volum sonor. I és per això que he d'agrair que aquest concert del diumenge passat es fes amb la tapa del piano abaixada, permetent d'aquesta manera que el so del violí arribés als espectadors nítidament.

I sí, és dolç i petit el so d'aquest violí. Però el concert no va ser pas petit, en absolut, ni ho és l'obra composta per Joan Manén, un compositor que cal anar descobrint i recomanant tot seguint la tasca que des de fa ja 5 anys realitza l'Associació Joan Manén, que presideix el pianista Daniel Blanch. Ell i la violinista Kalina Macuta coneixen a la perfecció les obres que van interpretar diumenge, part de les enregistrades al segon CD de les obres per a violí i piano d'en Joan Manén, i que acaben de presentar-se editades per La mà de Guido. Precisament al llibret d'aquest CD trobem la fotografia del moment de la donació per part d'en Joan Manén del violí Étienne Marie, juntament amb una biografia del compositor en català, castellà i angles, així com unes referències biogràfiques dels dos intèrprets. Aquest llibret parla molt de l'interès de l'Associació Joan Manén de difondre no només la música del compositor barceloní, sinó a més a més dels trets fonamentals de la seva vida.

(c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Tornant al concert del diumenge, l'ambient no semblava pas el d'un diumenge de pont, el de la Pasqua Granada, ni tampoc es va notar que a pocs metres, a la Sala 1 Pau Casals, l'OBC interpretava obres de Danny Elfmani a l'espai obert de l'Auditori es celebrava un concert de jazz, amb el Jordi Berni Quartet. Però la Sala 4 Alícia de Larrocha era gairebé plena, amb molts fidels espectadors dels concerts de l'Associació, amb la presència de músics, com ara el compositor Jordi Cervelló, amb el director del Museu de la Música, en Jaume Ayats, i un llarg etcètera. Un excel·lent ambient de gent preparada per a gaudir de la bona música i de la bona feina de la Kalina Macuta i del Daniel Blanch, un ambient amb molts joves i nens, un fet que ens mostra la vitalitat de l'oferta de la música catalana,

Ens van fer propera la música de Joan Manén, fins i tot fàcil, malgrat les seves conegudes dificultats tècniques, sobretot a la part del violí, i tot plegat amb les explicacions que de les obres ens van fer abans d'interpretar-les la música del virtuós del violí, del compositor que cercava la perfecció permanentment, s'ens va fer catalana, nostra i estimada.

Cal continuar aquest camí de recolzament de la música catalana, un poble que oblida la seva pròpia història i els seus protagonistes acaba per no tenir personalitat pròpia. I cal agrair a tots els que donen suport a la tasca de l'Associació, als mitjans audiovisuals, mitjans escrits, intèrprets, orquestres, escoles de música, institucions i persones anònimes, que vulguin ser protagonistes de la seva pròpia història. Especialment en aquest concert cal donar gràcies al Museu de la Música de Barcelona, que va possibilitar el concert, l'ús de l'instrument Étienne Maire al concert i també a l'enregistrament del CD.

Recolzant la cultura catalana (I Cicle de Música Catalana al Palau Güell)

[Fragment del vitrall del Palau Güell, amb la senyera que trobem a l'escala principal. Ginger BCN Studio]

Sona una melodia que escoltes per primer cop, unes notes de piano i una cançó que potser molts pocs han pogut escoltar abans que tu, saps que ets un privilegiat en aquest sentit, i penses en la sort que tens de participar en un esdeveniment que, encara que senzill, dona molt de sentit a les vides de les persones que treballen per dur a terme la tasca, també senzilla en aparença, de recolzar la cultura musical catalana començant pels moments al quals històricament Catalunya prenc consciència de la seva identitat musical.

El concert del Palau Güell del 4 de febrer de 2016 portà el títol de «Cançó catalana: d'Isabel Güell a Eduard Toldrà». La sinopsi del programa demà ja indica el propòsit del programa:

«Amb la Renaixença va sorgir un viu interès per la cançó popular al nostre país. Les nostres cançons foren un poderós instrument d’afirmació del nacionalisme emergent i compositors com Francesc Alió o Joan Manén van adaptar melodies populars al format de lied. Gràcies a aquest treball de divulgació del nostre folklore i d'aprofundiment en els trets característics que el conformaven, es va anar bastint poc a poc una cançó autènticament catalana; cançons originals que defugien la cita popular i aprofundien en el vincle entre text i música. Els compositors trobaren en el treball de poetes com Tomàs Garcés, Josep Carner o Josep Maria de Sagarra una veritable font d'inspiració que els va portar a crear joies musicals que traspuaven essència autènticament catalana.»

«Essència autènticament catalana». No era fàcil aleshores saber exactament quina era aquesta essència, no a finals del segle XIX i començaments del segle XX. El moviment nacionalista que a d'altres països europeus havia sorgit a mitjans-finals del XIX, i que donaria obres com les Danses hongareses de Johannes Brahms (el primer llibre de danses és del 1869), el conjunt d'obres nacionalistes de compositors russos que prenc el punt de partida en la constitució de l'anomenat Grup dels Cinc (Balàkirev, Cui, Mússorgski, Rimski-Kórsakov i Borodín) l'any 1856, la descriptiva obra La meva Pàtria del txec Bedřich Smetana, a les obres de Fréderic Chopin basades en ritmes polonesos, etc., arriba a Catalunya amb un cert retard i barrejat musicalment en el temps amb la moda wagneriana, que s'enllaça amb el modernisme culturalment, però que deixa pas a obres de collita pròpia, a intents de creació d'una música nostra, com ara Els Pirineus del compositor Felip Pedrell sobre text de l'escriptor Víctor Balaguer, a les obres del mestre Enric Morera, etc.

Però en realitat on s'havia de trobar aquesta essència catalana no era pas a les gran obres, a les òperes estrenades als grans teatres, sinó a les petites obres, a les cançons que amb caire tradicional, i que en molts casos no tenien però cap arrel tradicional musicalment parlant, anaven escrivint músics catalans amb un sentit molt poètic de la música. I es que la poesia havia arribat al nacionalisme abans que la música, i la convidava a seguir les seves passes. Això és el que ens explica la sinopsi indicada més amunt.

Ahir la soprano Júlia Farrés-Llongueras i el pianista Daniel Blanch ens van fer gaudir de valent d'aquesta naixença cultural de la música pròpiament catalana, d'Isabel Güell a Eduard Toldrà passant per Enric Granados, Joan Manén i Rafael Ferrer. Algunes de les obres eren primers audicions, donant encara més interès al concert. I si es fa un concert a un indret com el Palau Güell, on el seu primer propietari, el mecenes i empresari Eusebi Güell i Bacigalupi, vas creure en la música catalana i la va recolzar amb entusiasme, aquest concert s'ha de fer com el que ens van oferir ahir: amb una gran delicadesa i amor per la nostra música, amb admiració i respecte, amb orgull i seny. Ja des del començament, amb la introducció explicativa del musicòleg Xavier Chavarria, ja es respirava aquesta atmosfera imprescindible per a gaudir de la música en tots els sentits, no només en el musical sinó també des del punt de vista històric, cultural i català.

El duo d'intèrprets, que ja fa temps que treballen junts algunes de les obres d'aquest repertori, funciona a la perfecció. La veu de la Júlia Farrés-Llongueras és molt consistent, sòlida però alhora tendre quan cal, amb uns greus preciosos i uns aguts ben continguts que mostren un treball intel·ligent de la pressió diafragmàtica. El seu color és idoni pel repertori en català, la seva natural musicalitat vocal, el seu català de Sant Cugat, conjuga amb els versos dels nostres poetes d'una forma natural, embellint cada frase no només amb l'afinació i la tècnica musical, sinó també amb la clara pronunciació del català. I és que, tal com defensava el compositor Joan Manén, les nostres obres han de ser escoltades i enteses en la nostra llengua, i des d'aquest punt de vista la soprano de Sant Cugat fa cas al gran compositor barceloní. Remarcable participació de la Júlia Farrés-Llongueras, en un altíssim nivell.

Daniel Blanch ens deixa sempre la sensació de que la música és fàcil, amable, emotiva, directa i descarregada de subterfugis innecessaris. Interpreta amb naturalitat i agilitat, com si tocar el piano fos d'allò més senzill, encara que tingui com a instrument un piano Erard de finals del segle XIX, un piano amb un tacte i un so diferents dels actuals. Domina no només el repertori, sinó la història de la música de casa nostra, i amb coneixement construeix acompanyaments que destaquen les arrels de la música i s'ajusten a la veu de la soprano amb delicadesa, acompanyant i sent alhora partícip en primer pla. El seu entusiasme recolzant la música catalana és més que contagiós: és una sort poder comptar amb ell i deixar-se seduir pel seu entusiasme.

Aquest I Cicle de Música Catalana al Palau Güell s'ha encetat amb un concert de gran nivell, i tots esperem que continuï oferint-nos grans concerts. El primer és potser el que determina l'interès de molta gent, i aquest primer ha sigut tot un èxit cultural. Gràcies a tots!