Linus Montolio a la Hammerklavier International Piano Series

(c) Josep Maria Rebés Molina

Hammerklavier International Piano Series és un cicle de piano que enguany arriba al tretze anys d'existència. Va ser fundat pels músics Carles Lama i Sofia Cabruja, components del duo Carles & Sofia Piano Duo. El nom del cicle s'esdevé, com no podia ser d'una altra manera, de la sonata Op. 106 "Hammerklavier" de Ludwig van Beethoven, una de les obres més complexes i alhora més importants del repertori pianístic.

Els intèrprets d'aquest cicle són sempre joves pianistes, que troben al Hammerklavier una oportunitat per a presentar-se a un públic fidel als concerts d'aquest cicle.

He pogut assistir a dos dels concerts del cicle d'enguany, ambos a Jorquera Pianos, el del pianista rus Vladislav Mikhalchuk i el del català Linus Montolio, un pianista que va rebre classes precisament de la Sofia Cabruja. Tots dos pianistes, Mikhalchuk i Montolio, ben diferents en estil i repertori, la qual cosa dona un al·licient afegit al cicle, que no cerca estereotips de joves intèrprets.

Deixant de banda el concert del pianista rus, del mes passat, em plau dir que ahir vaig tenir una agradable sorpresa amb el pianista Linus Montolio. Potser per culpa dels concursos de piano, potser per ser un camí molt mediàtic, el cert és que la tendència des de fa uns quants anys és la de recórrer els primers anys de la carrera de concertista de piano amb partitures tècnicament complexes, de vegades al límit de la capacitat dels intèrprets, centrant-se doncs en el repertori de Liszt, Prokofiev i Rakhmàninov, per exemple. Compositors com ara Mozart, Schumann o Schubert s'escolten poc en concerts de joves intèrprets, i de Beethoven, òbviament, és fàcil escoltar la Hammerklavier i potser, no per la dificultat sinó per la possibilitat d'arribar al cor de moltes persones, la Llum de Lluna, Sonata 14 Op. 27 [obro un parèntesi obligat: he escrit expressament Llum de Lluna i no pas Clar de Lluna, perquè llum és la traducció més natural del nom alemany de la sonata, Mondscheinsonate, un nom que es va fer popular desprès de la mort del compositor].

Així, al concert d'ahir, en comptes de programar-se qualsevol peça diabòlica, es van programar obres amb un profund caràcter melòdic, no exempt de dificultats tècniques, però escrit no per a fer patents les dificultats sinó la música, i en definitiva els sentiments que l'acompanyen: Cançons i Danses V i VIII de Frederic Mompou, Sonata Op.119 de Johannes Brahms, Polonesa Fantasia Op.61 de Frédéric Chopin i la Sonatina para Ivette de Xavier Montsalvatge.

Linus Montolio va saber interpretar totes elles amb un sentit musical molt accentuat, cercant en tot moment la música i esperant-la pacientment, sense anticipar-se als passatges, deixant fluir els temes amb un tempo molt adient, amb una aparent calma, fins i tot als passatges més ràpids d'execució, permetent gaudir de la música en si mateixa, oblidant per un moment al pianista. Això és tot un encert, més en un intèrpret tan jove, i de qui hem d'esperar una carrera plena de satisfaccions. Només un "però...", i que de fet té molt a veure amb la seva manera de ser i per tant d'interpretar la música: li manca una certa presència escènica, que si bé no té una importància cabdal, pot ser un inconvenient a l'hora de guanyar-se un ventall més ampli de públic. No sóc jo, vagi ja per avançat, dels que pensen que un Lang Lang és bo per l'embolcall mediàtic amb el que se'ns serveixen les seves actuacions, ni crec que un intèrpret hagi de ser un fashion victim, com es pot pensar d'alguns joves intèrprets, però crec sincerament que un intèrpret ha de saber sortir a escena mostrant un cert grau de confiança en si mateix.

Orquestra Barroca Catalana: Virtuosisme i Sentiments

21 de Maig de 2016
Oratori de Sant Felip Neri, Barcelona

«Quan sentim la paraula virtuosisme normalment l'associem a espectacle. Així, ens fixem més en la dificultat tècnica, el lluïment personal o el que ens transmet la música?»

Aquestes paraules al programa de mà del concert d'ahir de l'Orquestra Barroca Catalana a l'Oratori de Sant Felip Neri (Barcelona) serveixen bé d'introducció del concepte del virtuosisme musical, i si bé és cert que sovint el virtuosisme sembla més una pràctica d'habilitat que no pas una excel·lència de recursos tècnics, també és cert que hi ha un públic que sap diferenciar entre la demostració quasi circense i la creació musical. I aquest públic era ahir present a Sant Felip Neri.

El programa ens oferí una alternança de barroc anglès, representat per Henry Purcell i Matthew Locke, amb el barroc italià, representat per Nicola Fiorenza i Antonio Vivaldi. Les composicions dels italians van ser concerts per a flauta, de fet per a diferents tipus de flauta. El concertista, l'iranià Tiam Goudarzi, va fer bo allò del virtuosisme expressiu, o amb sentiment, del títol genèric del concert: un gran virtuós i un gran músic, amb una enorme sensibilitat i una tècnica impressionant, que va conquerir de seguida al públic, entre el qual un nen de 5 anys somreia entusiasmat. Els demès érem una mica com el nen, gaudíem de la música plenament.

El conjunt instrumental va ser dirigit ahir per la violinista canadenca Farran Sylvan James, primer violí del concert d'ahir, que interpreta amb un violí Johannes Cuypers de 1790, un instrument amb un so remarcable i molt adient al tipus de música del barroc. Impecable direcció, com excel·lent va ser el resultat global.

Em va agradar molt la sonoritat d'aquesta església, a la qual jo mai havia assistit a un concert, o si més no jo vaig seure on el so era pur, sense reverberacions, i molt ben equilibrat. Tot recordant el Messies de G.F. Händel que l'Orquestra Barroca Catalana oferí mesos enrere a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona (un magnífic concert que vaig comentar també en aquest mateix blog) vaig felicitar l'idea de fer aquest Virtuosisme i Sentiments a Sant Felip Neri, un escenari força millor des d'un punt de vista acústic que la Basílica.

El concert va estar construït com un continuo, sense mitja part, i amb una propina treta d'una de les obres del concert. Fet així va permetre millor el poder gaudir de les notables diferències entre el barroc anglès i el barroc italià, d'una banda, i entre les peces per a conjunt orquestral, les angleses, i els concerts per a flauta, les italianes. L'Orquestra Barroca Catalana és un gran conjunt barroc, amb una percepció de la sonoritat del conjunt molt accentuada, i sens dubte treballen molt l'equilibri dels volums sonors. El baix, construït amb el clavicèmbal, el contrabaix i el violoncel, reforçats de vegades per la viola en tasques de baix continuu, dona molta solidesa a la construcció orquestral, tot mantenint-se com el rerefons que cal esperar però sense assolir un excessiu paper protagonista quan podria fer-ho. I és que encara que la melodia, el cantabile, la construeixen els violins, i la flauta als concerts, aquesta part melòdica no es pot desenvolupar sense el recolzament del baix, que actua de suport al vols tímbrics del instruments més aguts.

Aquesta orquestra és per a mi com un oasi al ben mig d'una oferta musical que, en general, sovinteja molt més el segle XIX que no pas el XVIII, una oferta que cerca més el fer grans espectacles que concerts de format petit. El barroc el trobem de vegades interpretat per conjunts orquestral amb un nombre d'intèrprets impossible als temps del barroc, i interpretat amb instruments hereus d'aquells pels quals es van escriure aquelles partitures. No és el mateix un concert barroc amb flauta travessera metàl·lica actual que el mateix concert amb una flauta de fusta similar a aquella en la qual pensava el compositor quan va escriure la partitura. L'Orquestra Barroca Catalana ens ofereix sempre interpretacions properes al barroc, encara que no sigui amb instruments de la mateixa època, però sí amb instruments similars. Això ens permet gaudir d'una sonoritat equilibrada i molt bonica, i això fa d'aquesta orquestra un oasi, dels més macos, en la oferta musical a Barcelona.

Des d'aquestes línies vull animar els seus components a seguir en aquesta bona direcció, que en aquests difícils temps per a la creació musical de ben segur que és una línia amb moltes preocupacions i amb molta inseguretat en el seu propi futur. El seu públic fidel continuarem recolzant tanta bona feina. Gràcies per tot!

Orquestra Barroca Catalana

Violins: Farran Sylvan James, Santi Aubert, Elisabeth Bataller, Kathy Leidig, Ricart Renart i Ángela Moro.
Viola: Natan Paruzel
Violoncel: Urko Larrañaga
Contrabaix: Vega Montero
Clavicèmbal: Jordi Reguant
Flauta: Tiam Goudarzi

Leningrad a l'Auditori de Barcelona amb l'OBC

El programa de mà del concert de l'OBC d'ahir divendres 20 de maig de 2016 ens explica que les dues obres del concert va ser creades i estrenades durant la Segona Guerra Mundial, però una, el Concert per a Trompa de Richard Strauss, no té com a rerefons aquest conflicte, mentre que l'altre, la Simfonia No.7 «Leningrad» de Dmitri Xostakóvitx, el transpira i proclama, parla de la guerra i de les primaveres russes, i en tot moment significa un enaltiment del sacrifici dels soldats russos, que van combatre a l'assetjada ciutat de Sant Petersburg, aleshores Leningrad.

 La primera part ens va oferir l'aportació com a solista del trompa de l'OBC, Juan Manuel (Juanma) Gómez, un instrumentista de gran talent amb unes magnífiques aportacions al conjunt orquestral concert rere concert, aplaudit habitualment pel públic fidel de l'Auditori sempre que té alguna intervenció solista. Acostuma a ser sòlid, ben timbrat, inspirat i té quelcom remarcablement fiable en les seves aportacions.

A mi personalment m'agrada molt veure com l'OBC anima als seus instrumentistes a participar com a solistes en alguns dels seus concerts, crec sincerament que és un gran encert.

Com a solista del Concert per a Trompa Juanma Gómez va excel·lir i va convèncer a tothom de la seva gran qualitat, si que algú ho dubtava. La trompa és l'instrument més diabòlic de l'orquestra, un instruments amb un repertori molt curt d'obres escrites amb ell com a part solista, però un instrument amb un so dolç i delicat capaç de fer-nos sentir emocions profundes, i estic pensant en moltes línies escrites per ell pel gran mestre Johannes Brahms a les seves composicions orquestrals. Juanma Gómez va gaudir i ens va fer gaudir, i ens va regalar una propina amb un grapat de companys de vent metall (trompetes, trombons i tuba), la de la peça Stardust de Hoagy Carmichael, fent la trompa la part solista. La bona complicitat amb els seus companys d'orquestra va ser total, un moment tendre amb el qual es va donar per acabada la primera part de concert.

A la segona part el director rus Vassili Sinàiski va conduir una magnífica interpretació de la Simfonia Leningrad de Dmitri Xostakóvitx, amb un bon encert al llarg de les anades i tornades temàtiques de l'obre, i dibuixant passatges entre el lirisme i el militarisme molt ben construïts, sense dramatitzar excessivament les parts que fan referència explícita als exercits, creant en definitiva una atmosfera més positiva que no pas depressiva, i evitant en tot moment el triomfalisme derivat de l'ús del vent metall als moviments primer i quart de la simfonia.

L'OBC va respondre amb molta seguretat a la conducció del director rus, el conjunt orquestral, reforçat per a una obra molt exigent en nombre d'intèrprets, va funcionar amb un encaix molt natural, sense fissures i amb un nivell d'aportació col·lectiva, sense oblidar les grans aportacions individuals d'alguns dels músics en les seves parts solistes.

El públic assistent van premiar abastament l'orquestra amb els nostres aplaudiments, amb molts crits de Bravo!, amb molta estona de merescuts aplaudiments. S'ho van guanyar.

En resum, una OBC dels grans dies, una orquestra que sap estar a un gran nivell en obres com ara aquesta Leningrad, i que ja ens agradaria que estigués sempre en aquest gran nivell. Però bé, és millor no pensar que poden tornar els dies als quals sortim pensant que es nota la manca d'un director principal que treballi amb ells dia rere dia, oi? Millor quedar-se amb aquest ampli somriure producte de un excel·lent concert.

Algú, a prop meu, que no havia sentit mai aquesta simfonia va dir: «m'ha agradat molt aquesta obra, un dels millors concerts de la temporada». A mi també em va agradar molt la versió d'ahir, i als músics de l'OBC també.