Recolzant la cultura catalana (I Cicle de Música Catalana al Palau Güell)

[Fragment del vitrall del Palau Güell, amb la senyera que trobem a l'escala principal. Ginger BCN Studio]

Sona una melodia que escoltes per primer cop, unes notes de piano i una cançó que potser molts pocs han pogut escoltar abans que tu, saps que ets un privilegiat en aquest sentit, i penses en la sort que tens de participar en un esdeveniment que, encara que senzill, dona molt de sentit a les vides de les persones que treballen per dur a terme la tasca, també senzilla en aparença, de recolzar la cultura musical catalana començant pels moments al quals històricament Catalunya prenc consciència de la seva identitat musical.

El concert del Palau Güell del 4 de febrer de 2016 portà el títol de «Cançó catalana: d'Isabel Güell a Eduard Toldrà». La sinopsi del programa demà ja indica el propòsit del programa:

«Amb la Renaixença va sorgir un viu interès per la cançó popular al nostre país. Les nostres cançons foren un poderós instrument d’afirmació del nacionalisme emergent i compositors com Francesc Alió o Joan Manén van adaptar melodies populars al format de lied. Gràcies a aquest treball de divulgació del nostre folklore i d'aprofundiment en els trets característics que el conformaven, es va anar bastint poc a poc una cançó autènticament catalana; cançons originals que defugien la cita popular i aprofundien en el vincle entre text i música. Els compositors trobaren en el treball de poetes com Tomàs Garcés, Josep Carner o Josep Maria de Sagarra una veritable font d'inspiració que els va portar a crear joies musicals que traspuaven essència autènticament catalana.»

«Essència autènticament catalana». No era fàcil aleshores saber exactament quina era aquesta essència, no a finals del segle XIX i començaments del segle XX. El moviment nacionalista que a d'altres països europeus havia sorgit a mitjans-finals del XIX, i que donaria obres com les Danses hongareses de Johannes Brahms (el primer llibre de danses és del 1869), el conjunt d'obres nacionalistes de compositors russos que prenc el punt de partida en la constitució de l'anomenat Grup dels Cinc (Balàkirev, Cui, Mússorgski, Rimski-Kórsakov i Borodín) l'any 1856, la descriptiva obra La meva Pàtria del txec Bedřich Smetana, a les obres de Fréderic Chopin basades en ritmes polonesos, etc., arriba a Catalunya amb un cert retard i barrejat musicalment en el temps amb la moda wagneriana, que s'enllaça amb el modernisme culturalment, però que deixa pas a obres de collita pròpia, a intents de creació d'una música nostra, com ara Els Pirineus del compositor Felip Pedrell sobre text de l'escriptor Víctor Balaguer, a les obres del mestre Enric Morera, etc.

Però en realitat on s'havia de trobar aquesta essència catalana no era pas a les gran obres, a les òperes estrenades als grans teatres, sinó a les petites obres, a les cançons que amb caire tradicional, i que en molts casos no tenien però cap arrel tradicional musicalment parlant, anaven escrivint músics catalans amb un sentit molt poètic de la música. I es que la poesia havia arribat al nacionalisme abans que la música, i la convidava a seguir les seves passes. Això és el que ens explica la sinopsi indicada més amunt.

Ahir la soprano Júlia Farrés-Llongueras i el pianista Daniel Blanch ens van fer gaudir de valent d'aquesta naixença cultural de la música pròpiament catalana, d'Isabel Güell a Eduard Toldrà passant per Enric Granados, Joan Manén i Rafael Ferrer. Algunes de les obres eren primers audicions, donant encara més interès al concert. I si es fa un concert a un indret com el Palau Güell, on el seu primer propietari, el mecenes i empresari Eusebi Güell i Bacigalupi, vas creure en la música catalana i la va recolzar amb entusiasme, aquest concert s'ha de fer com el que ens van oferir ahir: amb una gran delicadesa i amor per la nostra música, amb admiració i respecte, amb orgull i seny. Ja des del començament, amb la introducció explicativa del musicòleg Xavier Chavarria, ja es respirava aquesta atmosfera imprescindible per a gaudir de la música en tots els sentits, no només en el musical sinó també des del punt de vista històric, cultural i català.

El duo d'intèrprets, que ja fa temps que treballen junts algunes de les obres d'aquest repertori, funciona a la perfecció. La veu de la Júlia Farrés-Llongueras és molt consistent, sòlida però alhora tendre quan cal, amb uns greus preciosos i uns aguts ben continguts que mostren un treball intel·ligent de la pressió diafragmàtica. El seu color és idoni pel repertori en català, la seva natural musicalitat vocal, el seu català de Sant Cugat, conjuga amb els versos dels nostres poetes d'una forma natural, embellint cada frase no només amb l'afinació i la tècnica musical, sinó també amb la clara pronunciació del català. I és que, tal com defensava el compositor Joan Manén, les nostres obres han de ser escoltades i enteses en la nostra llengua, i des d'aquest punt de vista la soprano de Sant Cugat fa cas al gran compositor barceloní. Remarcable participació de la Júlia Farrés-Llongueras, en un altíssim nivell.

Daniel Blanch ens deixa sempre la sensació de que la música és fàcil, amable, emotiva, directa i descarregada de subterfugis innecessaris. Interpreta amb naturalitat i agilitat, com si tocar el piano fos d'allò més senzill, encara que tingui com a instrument un piano Erard de finals del segle XIX, un piano amb un tacte i un so diferents dels actuals. Domina no només el repertori, sinó la història de la música de casa nostra, i amb coneixement construeix acompanyaments que destaquen les arrels de la música i s'ajusten a la veu de la soprano amb delicadesa, acompanyant i sent alhora partícip en primer pla. El seu entusiasme recolzant la música catalana és més que contagiós: és una sort poder comptar amb ell i deixar-se seduir pel seu entusiasme.

Aquest I Cicle de Música Catalana al Palau Güell s'ha encetat amb un concert de gran nivell, i tots esperem que continuï oferint-nos grans concerts. El primer és potser el que determina l'interès de molta gent, i aquest primer ha sigut tot un èxit cultural. Gràcies a tots!

En Stereo i al natural (El Messies amb l'Orquestra Barroca Catalana)

Era Monoural, i espero que alguns encara recordin el que era això. El primer Messies de Haendel que mai vaig escoltar era un conjunt de discos Monoural, una versió dirigida per Sir Adrian Boult el 1961, i que més tard es va comercialitzar en versió Stereo. A aquella versió cantava la gran Joan Sutherland, i amb ella Grace Bumbry, Kenneth McKellar i David Ward, amb la London Symphony Orchestra i Cors. La discogràfica era la DECCA.

Aquella versió va marcar el com vaig entendre jo la genial obra dwe G.F.Haendel durant molt anys, sent incapaç de suportar versions allunyades del tempo del director Sir Adrian Boult. Avui en dia tothom consideraria massa lenta aquesta versió, i poc ajustada a l'esperit del Barroc, però creieu-me, aquella versió va ser "la versió", la que va tancar una manera d'entendre el barroc i va encetar la revisió historicista d'aquell període de la música, i en particular a l'Anglaterra del director, la revisió de la forma d'interpretar Haendel. Sir Adrian Boult va crear una obra d'art suprimint afegits i retornant a la partitura original del Messies, però és cert que amb un tempo massa lent, influït sens dubte pel seu temps, per la seva dedicació a les obres de compositors britànics com ara Ralph Vaughn Williams i Edward Elgar. Eren d'altres temps.

Jo res sabia de tot això, només sabia que no m'agradava cap altre interpretació del Messies, acostumat com estava a escoltar la de Sir Adrian Boult cada diumenge al matí, abans d'anar a missa, des de l'any 1961, quan jo tenia 6 anys, fins ben bé 1972, quan el pare va deixar de sobtar de programar-ho. Em va costar molt acceptar d'altres versions, tant com acceptar al seu moment que les versions de Bach de Karl Münchinger tampoc eren representatives del barroc alemany, no al menys del nostre concepte actual de com hauria de sonar aquella música.

El temps, que tot ho cura o empitjora-ho, em va ajudar a obrir-me a d'altres versions, a d'altres barrocs. Avui en dia puc escoltar moltes versions de l'oratori El Messies sense sentir que no m'agraden perquè no són aquella versió antològica. De fet gaudeixo descobrint com diferents directors s'enfronten a aquesta partitura eterna. I amb aquest esperit vaig arribar ahir a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, per a escoltar l'Orquestra Barroca Catalana dirigida per Xavier Puig i amb la Coral Cantiga, autèntica protagonista d'una obra pensada en realitat per a cor, i amb el grup de solistes Soledad Cardoso, Jordi Domènech, Roger Padaullés i Pau Bordas, i la direcció del cor de Josep Prats.

Començaré dient que no sé per quin motiu es van suprimir alguns números de l'obra, si per evitar una durada excessiva del concert o per d'altres motius, però la veritat és que quan es van saltar el número 11 vaig fer un bot a la cadira, allò em va treure del món dels esperits per tornar-me a la terra, a la Basílica i als intèrprets, quan jo era gaudint en un món de perfecció musical, la del barroc i la de Haendel.

He de continuar, seguint amb els punts negatius, dient que aquesta església no té la millor acústica possible, ni de bon tros, amb un excessiu ressò i molt poca amplificació de les veus dels solistes, a no ser que tinguis la fortuna de seure entre les files més properes als intèrprets. Cor i orquestra no es veuen tan desfavorits com ara els solistes, i aquesta és una obra coral, per la qual cosa el problema no és pas tan greu, però no deixa de ser una llàstima no poder sentir plenament als solistes.

Un altre problema de la Basílica, o potser de la humitat que feia ahir, és que els instruments de corda es desafinen més del que seria desitjable, i en alguns moments vaig poder percebre certes desafinacions. L'orquestra fa afinar instruments tres cops, abans de cadascú de les parts de l'obra. Ben fet i ben agraït per part meva.

I dit tot això anem a la crítica de les interpretacions. M'encantes les interpretacions de música del barroc a les quals no es fan servir instruments posteriors a l'època, que trenquen l'equilibri natural previst pel compositor. Veure flautes de bec en compte de travesseres i trompetes naturals, i sentir les timbales de l'època, és tot un plaer, el que permet imaginar el so que Haendel imaginava poder crear amb la seva portentosa imaginació.

L'Orquestra Barroca Catalana és un conjunt sòlid, sense fissures importants, amb uns intèrprets que gaudeixen del que fan i així ho saben transmetre, amb molta experiència acumulada i moltes ganes d'oferir un barroc "sense subterfugis", senzill, natural, gens artificiós. És el seu ADN, oferir música sense valors externs afegits, sense voler enredar el públic amb propostes efectistes. Un bon exemple de la bona escola catalana de música, que tan aprecio i admiro. La direcció de Xavier Puig, en molts sentits ben allunyada de la mítica de Sir Adrian Boult, té el mateix segell de senzillesa i naturalitat que la de la pròpia orquestra, i això no és pas una casualitat. Dirigeix, o més aviat, seguint el nom que donen els anglosaxons a aquesta feina, condueix l'orquestra i el cor amb un ull al barroc i un altre a les persones que interpretant l'obra sota els seus inequívocs moviments de batuta i de mans i braços. Es fa molt de plaer veure les mirades que s'intercanvien director i intèrprets durant el concert, i potser veig en elles els recordatoris d'allò parlat durant els assajos. No és pas un director convidat, és qui ajuda a fer que la suma de voluntats sigui complementària de la qualitat, i no pas del rigor o de la imposició del gustos del director de torn.

El gran protagonista és el cor, ja ho he dit, i ahir la Coral Cantiga va assumir aquest protagonisme amb una excel·lent nota, amb totes les veus cohesionades en conjunt i internament en cada veu. Molt bona feina i molt bona direcció de la coral.

En definitiva va ser una versió molt solvent del Messies, i encara que algú pugi dir que si aquella nota no del tot afinada o aquella altra trencada abans de néixer baixen la nota general, jo he de dir que la humilitat en les propostes i el bon fer de tots em van produir, un cop més, la mateixa sensació que quan jo era nen em produïa el gran Sir Adrian Boult.

1 Bones Festes a tothom.

Leonard Bernstein a Barcelona (31-octubre-1984)

Fa pocs dies, el 31 d'octubre, va fer 31 anys d'un concert per a alguns memorable al Palau de la Música Catalana: Leonard Bernstein dirigint la Filharmònica de Viena amb Haydn (Simfonia Concertant Op.84), Bernstein (Divertimento per a Orchestra) i Schumman (Simfonia No.1 "Primavera") al programa, en un concert del Festival Internacional de Música de Barcelona. Sens dubte un programa molt adient per a la formació orquestral amb la qual va aterrar al Palau.
Aquell mateix dia morí assassinada pels seus propis guardaespatlles la primera ministra de l'Índia, Indira Gandhi. La notícia corria entre els assistents al Palau, una d'aquelles notícies que trasbalsen l'enteniment, que et fan sentir la impotència i la petitesa de l'esser humà. Però ens trobàvem allà, al Palau, davant d'un dels grans de la direcció del segle XX, d'un home apassionat davant l'orquestra, i de ben segur també a la seva vida personal. I ens trobàvem alhora davant una mítica orquestra.
L'endemà "La Vanguardia" li dedicà unes poques línies al mestre de Lawrence (Massachusetts, EUA): "Amb una clamorosa ovació es va tancar ahir el concert de la Filharmònica de Viena dirigida per Leonard Bernstein. Malgrat la polèmica que acompanya aquest singular mite de la música, el públic barceloní no regatejà aplaudiments i convertí la vetllada en una gran festa musical. Demà informarem àmpliament sobre el concert".

Unes poques línies, però que mostren el que en aquells temps era el pensament general sobre la avui en dia indiscutible figura del compositor i director d'orquestra nord-americà: polèmic. L'endemà, efectivament, el crític Jordi Llovet signà una crònica amb un títol ben explícit: "El difícil diàleg Europa-Amèrica", sent l'una l'Orquestra i l'altre el director.

Aquell dia en Jordi Llovet va guanyar-se alguns amics, imagino, i potser també alguna estirada d'orelles, perquè la seva crònica començà: "És una sort que els barcelonins siguin, generalment, més sensats que els madrilenys, i no hagin arribat a pagar per l'espectacle Bernstein més enllà del preu just establert per l'organització del Festival Internacional de Música". I segueix: "Perquè s'hauran equivocat". Fent amics, ja ho deia jo!


"Quelcom va fallar al meu parer" -diu Llovet- "en el moment en que aquests tres factors, orquestra, director i programa, s'articulen entre sí. S'ha de dir que el que no va fallar va ser l'entusiasme i la actitud del públic. [..] Els solistes van interpretar la seva part de Haydn tal com s'esperava: la van brodar en tots els sentits, entrant i sortint a l'uníson a tots i cadascú dels compassos. Però a Bernstein se li escapà la direcció del conjunt. Va donar una falsa entrada durant la cadenza del violí [..] i a partir d'aquell moment els músics van fer cas a la partitura, i no pas al director. L'obra va sortir quadrada, però no rodona".

De la Simfonia de Schumman afegí el crític: "va quedar en espectacle brillant i sonor, semblava més la Simfonia del Nou Món de Dvorak que no pas la Primavera de Schumann".
El diari "El País" ens explica, mitjançant el crític Agustí Fancelli, una mica més que vol dir un americà a la tarima davant una orquestra europea: "Leonard Bernstein o l'heterodòxia: balla dalt de la tarima, s'encongeix d'espatlles, agafa la batuta amb les dues mans, com si fos un bat de beisbol, desprès la converteix en un delicat arc de violí, o en un robust arc de violoncel, somriu, fa ganyotes, pica de peus ...Els instrumentistes el segueixen magnetitzats..."

I què dir dels espectadors? Ja des de la primera aparició de Bernstein a l'escenari del Palau el públic vam seguir cada gest, cada petit moviment, cada salt i cada expressió del director, vam viure la música veritablement transportats per l'escenificació de Leonard Bernstein, exagerat o no, però carismàtic com pocs. Recordava jo aleshores el gest suau i delicat de Carlo Maria Giulini en aquell escenari del Palau, uns anys abans d'aquest concert de 1984, un concert de maig de 1980 amb la Filharmònica de Los Angeles, o sigui, justament la combinació contrària, amb un director europeu i una formació americana, estatunidenca com en Leonard Bernestein. Giulini tenia molt sovint el braç esquerra inactiu, tant que de vegades semblava que no el podia moure, mentre dirigia amb l'altre d'una manera suau, sense mai haver de forçar el gest. Era una altre mena de carisma, més pel so aconseguit que per l'actuació a dalt del podi.

He de confessar que jo aleshores n'era dels que trobàvem excessiu a Bernstein i excessiva la fama que l'envoltava. Creia jo, potser ingènuament, que un director convidat americà no podia transformar l'essència europea, i encara diria més, la centre-europea, d'una de les millors orquestres del món... però ja vegeu que sí, que la Filharmònica de Viena sonava una mica a la de Los Angeles, com va succeir amb la de Los Angeles sota la batuta de Carlo Maria Giulini, que sonava a europea.

Vaig aplaudir, ho confesso, ja posats a confessar, però sense més demostracions de suport a Bernstein, que els "bravo" els havia jo ja gastat amb Giulini. Va resultar particularment fora de context el Divertimento de Bernstein, sobretot per aquella sensació inevitable de "sí, és clar, si no s'ho programa ell no ha fa ningú". Què arribem a ser cruels els espectadors!

Definitivament em quedo amb orquestra estatunidenca i director europeu, si s'han de barrejar. I bé, caldrà explicar-ho una mica, que aquest és el meu blog i si no ho explico jo no ha farà ningú: les orquestres americanes d'aquella època eren fàcilment reconeixibles per la preponderància del vent metall sobre les cordes, i les europees per l'equilibri global de tots els instruments. Si escoltaves un enregistrament a la ràdio sense saber quina era l'orquestra aleshores podies distingir sense entrebancs si l'orquestra era europea o americana, sempre que l'obra contingués prou compassos per a vent metall. Els directors europeus podien ajudar a minimitzar la tendència de les orquestres nord-americanes (estic pensant també en Georg Solti), però en canvi els directors americans solien exigir a les orquestres europees un só més metàl·lic, una mena de só que les orquestres europees no acabaven d'assolir sense dificultats. Ja estic dient que preferia el só de les europees, oi? Doncs sí, i la Filharmònica de Viena tenia la millor corda del món.