Joan Manén i l'Étienne Maire Clarà

Malgrat el seu nom francès, Étienne Maire, aquest lutier va néixer a Barcelona i a aquesta ciutat va començar a desenvolupar el seu art de lutier, desprès de fer estudis a París. El 1919 va anar a viure a Madrid, on morí el 1935 als 68 anys. Poca cosa més es pot trobar d'aquest constructor d'instruments a la xarxa Internet, tret del fet que el compositor i virtuós del violí Joan Manén i Planas va comprar-li un violí abans de l'any 1904, quan va començar la seva etapa de concertista internacional. La partitura «Élegie» dedicada a Étienne Maire Clarà va ser editada el 1900, la qual cosa fa pensar que l'instrument ho havia adquirit abans. Aquest instrument descansa actualment al Museu de la Música de Barcelona, donat pel compositor el 1964.

Violí d'Étienne Maire, MDMB 861, conservat al Museu de la Música de Barcelona

«Té un so petit però molt bonic» ens va dir la Kalina Macuta el passat diumenge 15 de maig de 2016 just abans de començar el concert que, amb la companyia del Daniel Blanch, va donar a la Sala 4 Alícia de Larrocha de l'Auditori de Barcelona. És cert, més si es compara amb el piano acompanyant, un Grand Piano Steinway & Sons D-274, un model que va néixer curiosament, si fa no fa, a la mateixa època que el violí Étienne Maire (el primer D-274 va ser construït l'any 1884). A mi m'agradaria més escoltar aquest preciós violí acompanyat d'un Érard, un Pleyel o un Carl Rönisch (com el que el propi Museu té i que va pertànyer al pianista i compositor Isaac Albéniz), tots ells pianos de menys volum sonor. I és per això que he d'agrair que aquest concert del diumenge passat es fes amb la tapa del piano abaixada, permetent d'aquesta manera que el so del violí arribés als espectadors nítidament.

I sí, és dolç i petit el so d'aquest violí. Però el concert no va ser pas petit, en absolut, ni ho és l'obra composta per Joan Manén, un compositor que cal anar descobrint i recomanant tot seguint la tasca que des de fa ja 5 anys realitza l'Associació Joan Manén, que presideix el pianista Daniel Blanch. Ell i la violinista Kalina Macuta coneixen a la perfecció les obres que van interpretar diumenge, part de les enregistrades al segon CD de les obres per a violí i piano d'en Joan Manén, i que acaben de presentar-se editades per La mà de Guido. Precisament al llibret d'aquest CD trobem la fotografia del moment de la donació per part d'en Joan Manén del violí Étienne Marie, juntament amb una biografia del compositor en català, castellà i angles, així com unes referències biogràfiques dels dos intèrprets. Aquest llibret parla molt de l'interès de l'Associació Joan Manén de difondre no només la música del compositor barceloní, sinó a més a més dels trets fonamentals de la seva vida.

(c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Tornant al concert del diumenge, l'ambient no semblava pas el d'un diumenge de pont, el de la Pasqua Granada, ni tampoc es va notar que a pocs metres, a la Sala 1 Pau Casals, l'OBC interpretava obres de Danny Elfmani a l'espai obert de l'Auditori es celebrava un concert de jazz, amb el Jordi Berni Quartet. Però la Sala 4 Alícia de Larrocha era gairebé plena, amb molts fidels espectadors dels concerts de l'Associació, amb la presència de músics, com ara el compositor Jordi Cervelló, amb el director del Museu de la Música, en Jaume Ayats, i un llarg etcètera. Un excel·lent ambient de gent preparada per a gaudir de la bona música i de la bona feina de la Kalina Macuta i del Daniel Blanch, un ambient amb molts joves i nens, un fet que ens mostra la vitalitat de l'oferta de la música catalana,

Ens van fer propera la música de Joan Manén, fins i tot fàcil, malgrat les seves conegudes dificultats tècniques, sobretot a la part del violí, i tot plegat amb les explicacions que de les obres ens van fer abans d'interpretar-les la música del virtuós del violí, del compositor que cercava la perfecció permanentment, s'ens va fer catalana, nostra i estimada.

Cal continuar aquest camí de recolzament de la música catalana, un poble que oblida la seva pròpia història i els seus protagonistes acaba per no tenir personalitat pròpia. I cal agrair a tots els que donen suport a la tasca de l'Associació, als mitjans audiovisuals, mitjans escrits, intèrprets, orquestres, escoles de música, institucions i persones anònimes, que vulguin ser protagonistes de la seva pròpia història. Especialment en aquest concert cal donar gràcies al Museu de la Música de Barcelona, que va possibilitar el concert, l'ús de l'instrument Étienne Maire al concert i també a l'enregistrament del CD.

Una GIOrquestra enamorada de Txaikovski

Ni la pluja ni les flors (ahir començava el Temps de Flors a la ciutat) van allunyar el fidel públic de la GIOrquestra de l'Auditori de Girona. I és que quan les coses es fan bé els resultats, com el públic, acompanyen l'orquestra.

El programa era d'aquells que contribueixen a omplir un auditori, això és ben cert, un programa atractiu per tots els públics: des dels joves, amb molts nens entre ells, als avis i besavis d'aquest menuts tota Girona es va sentir atreta per una GIOrquestra que els volia enamorar, i que va complir amb quelcom més que una bona nota el seu propòsit. Però anem per parts.

(c) Dugudun Fotografia / GIOrquestra

Si hi ha un concert per a violí que representa el compendi del romanticisme i del virtuosisme és el Concert per a Violí en Re Major Op.35 de Piotr Ílitx Txaikovski. Una obra molt popular, habitualment molt aplaudida, però tot un repte pels concertistes, donada la seva gran dificultat, una dificultat que va fer que l'obra fos rebutjada pel violinista destinat a estrenar-la el 1878, Leopold Auer. Vist amb la perspectiva d'aquests 138 que han passat des de la seva estrena no sembla normal que algú rebutgés interpretar una obra tan genial, però en aquells anys finals del segle XIX els instrumentistes de violí no esperaven trobar-se davant una partitura tan complexa i amb tanta exigència tècnica, tret d'algunes peces menors més pròpies de les exhibicions d'habilitat del violinista espanyol Pablo de Sarasate.

Aquest Txaikovski de 37 anys que escriu aquest concert és un home que comença a sortir del pou anímic personal al que caure un any abans, una època a la qual es va casar amb una dona que no estimava amb la intenció de allunyar de si el fantasma de l'homosexualitat i amb un matrimoni que ràpidament va esdevenir un fracàs, i el va dur a un estat anímic depressiu que el va deixar molt a prop d'un suïcidi que no va arribar a dur a terme. Però va sortir i la música el va ajudar a fer-ho, i aquest concert de violí va ser una de les obres que el van obrir les portes d'una reconciliació amb la vida. És una obra agitada i intensa, però també brillant i amb passatges tendres d'un gran lirisme, una obra que en mans d'uns intèrprets que només vulguin fer valer les seves dots virtuosístiques pot esdevenir histriònic, i en mans d'uns intèrprets massa lírics pot esdevenir incomprensible. Aquesta és la part més difícil del concert de violí: virtuosisme tècnic i lirisme musical han de córrer paral·lels i al servei del resultat musical, mai del virtuosístic.

He assistit en directe a un bon grapat d'interpretacions d'aquest meravellós concert, des que el vaig escoltar per primer cop fa més de 45 anys en un enregistrament ni més ni menys que del gran David Óistrakh. He assistit a interpretacions properes a l'art del Circ, a exhibicions de tècnica i virtuosisme molt allunyades de qualsevol percepció musical de l'obra, i he assistit també a un bon grapat d'interpretacions a les quals no s'acabava de trobar l'equilibri necessari entre el virtuosisme i el missatge romàntic que deu sortir entre tantes habilitats de l'intèrpret. També, és clar, a interpretacions magistrals ben equilibrades. La de ahir, del violinista serbi Nemanja Radulović (1985) la he d'incloure entre les bones, i tot s'ha de dir, entre les sorprenents. Un concert com el de ahir no hauria sigut possible sense una comunicació intensa i una col·laboració ben propera del violinista i el director de l'orquestra, en Marcel Sabaté. De fet podria dir que tots dos van dirigir l'obra, de la mà i amb la contribució entusiasta dels intèrprets de l'orquestra. S'ho van passar d'allò mes bé! Nemanja Radulović va interpretar mirant sovint els seus companys i no pas cap els espectadors, amb gran gran somriure i moltes picades d'ull vers els músic de l'orquestra.

(c) Dugudun Fotografia / GIOrquestra

En acabar el primer moviment del concert el públic no va poder evitar els entusiastes aplaudiments i crits de "bravo, bravo", que van ser ben acceptats pels músics. Sovint els aplaudiments "fora de programa" (entre moviments) molesten, o si més no distreuen, els intèrprets, que veuen trencada la seva concentració, però no ser així ahir, o a mi em va semblar que tots agraïen de bon grau aquest aplaudiments. La concentració va continuar sent la mateixa, al igual que la intensitat i el discurs romànticament musical de la resta del concert. L'emotiu segon moviment, al qual van poder apreciar que el violinista serbi no és només un prodigi de tècnica, va deixar pas a la guinda del tercer moviment i a l'esclat d'entusiasme d'un públic entregat als intèrprets, a tots ells, i amb ple mereixement. I un detall molt maco: durant la cadenza del primer moviment no es va sentir cap tossit, cap sorollet, ni un de sol. Ho he anotat amb lletres d'emoció al meu diari.


Com a propina el virtuós violinista ens va regalar un no menys impressionant Preludi No.24 de la Opus 1 de Niccolò Paganini, entre el deliri del públic, que hauria volgut més i més, si hagués estat possible.

La segona part del programa ens portà una altra de les més populars obres del compositor rus: la Simfonia No.5 Op.64. Jo hauria preferit la Sisena Simfonia, en comptes de la Cinquena, per tal d'equilibrar una mica el balanç del romanticisme brillant d'aquestes obres, fugint una mica del metall de la Cinquena i deixant acabar el concert amb els tons foscos i amargs del darrer moviment de la Sisena, però entenc perfectament que el públic assistent esperava una altra cosa de la vetllada musical, i la Cinquena havia de ser el punt extra necessari i congruent del concert. Marcel Sabaté la va dirigir de memòria, com acostuma a fer amb les obres de repertori. Amb una orquestra entregada al txaikovskianisme més lúcid, i gaudint molt de la seva pròpia participació, la direcció va treure un molt bon nivell de l'orquestra en tots els seus grups d'instruments, amb detalls de gran qualitat com per exemple la part solista de trompa del segon moviment, interpretada amb molt sentiment i notable tècnica per part del primer trompa. Superbes també les aportacions de tots els instruments de vent fusta en aquest seductor segon moviment, com al del vent metall al llarg de tot el concert, veritablement sense fissures. I té molt de mèrit!

La nit ens va regalar un altre detall, dels que no s'acostumen a viure: el final del quart moviment de la simfonia no es va veure interromput pels aplaudiments del públic, com sol passar quan un clímax orquestral queda aturat per un instant de silenci total que dona inici a la brillant coda final. És un moment en el que sempre hi ha algú que comença a aplaudir i molts que el segueixen, mentre l'orquestra ataca la coda, però ahir no va succeir. Genial! Va ser en Marcel Sabaté amb el seu gest el que va indicar al públic que s'esperés o va ser el coneixement que de l'obra tenia el públic assistent?

 Per acabar l'orquestra ens va regalar el Vals del ballet "La bella dorment" de Txaikovski, una propina molt ben rebuda per tots els assistents.

(c) Dugudun Fotografia / GIOrquestra

En resum, la GIO va funcionar com una orquestra sòlida i equilibrada, fent veritat allò que vaig dir desprès d'un dels anteriors concerts de la formació: treballant per arribar a un nou món on els encerts i la qualitat els fan arribar al bon port de fer feliços als seus fidels espectadors. Gràcies per tot plegat!

Aprofitant que Savall passa per l'Auditori

En realitat hauria d'haver titulat a aquesta reflexió quelcom com ara «Aprofitant que l'Ebre passa per Tortosa», però com que això succeeix cada dia i que el mestre Jordi Savall no dirigeix cada dia l'OBC a l'Auditori m'he decidit per un títol més explícit. En tot cas aprofitant que l'Ebre passa per Tortosa parlaré d'en Jordi Savall, que al cap i a la fi és del que volia parlar.

I que quedi clar: em sap molt de greu que aquesta Europa que no acaba de ser res i vol ser tot faci un mortal doble joc amb els refugiats i els immigrants de tots els països, siguin quines siguin les seves nacionalitats i creences. La gent del carrer, com ara jo, poc podem que no sigui dir-ho i demanar més humanitat dels nostres governants. Queda dit.

Aprofitant que era a l'Auditori, en retransmissió en directe per Catalunya Música, el mestre Savall ens va fer 5 cèntims d'alguns d'aquests greus problemes que té la nostra humanitat europea, en relació al poble sirià. Algú dirà, i algú m'ho ha dit, que posats a parlar millor que ho faci d'això i no pas de qualsevol altra tema, si s'ha de sortir de temes musicals. Bé, coincideixo en que ja posats a que l'Ebre passi per Tortosa és millor que ho faci sota un pont, que no per sobre, són coses que cauen pel seu propi pes. El que ja no tinc tan clar és que calgui dir res per tancar un concert sense cap relació amb el tema de l'speech del mestre Savall. Ni Bach, ni Mozart, ni Geminiani ni Haendel van compartir època ni costums (o tempora, o mores!) amb els de l'ISIL ni amb l'Europa de les nacions tancades.

Intento imaginar què passaria si cada director convidat a l'Auditori fes una xerradeta sobre qualsevol tema de la seva elecció i sense relació amb la música interpretada o a interpretar. I perquè no, el mateix podrien fer els grans solistes que ens visiten, d'arreu del món. Ja posats, perquè de ben segur també tenen dret en aquesta cultura dels drets, tots els músic de l'orquestra podrien dir la seva. Seria com la tercera part dels concerts, aquella que sovintejava ara fa 100 anys, deixant les propines per postres, no sigui que la gent marxi abans deixant als oradors sense destinataris dels seus magnífics missatges.

De sobte em va recordar el mestre Savall al gran i possiblement únic Pau Casals quan, aprofitant que el Hudson passa per Nova York, va parlar al món de la Pau. És clar que aleshores el mestre Casals era l'homenatjat i no pas el convidat, era a l'hemicicle més adient per parlar del que va parlar, el de les Nacions Unides, i li acabaven de lliure la Medalla de la Pau.

També em va recordar, i ja veieu quina diferència, als actors que aprofitant que l'Ebre passa por Fuendetodos (que no passa, ja ho sé) fan les seves dissertacions polítics a la Gal·la dels Goya, ara parlant dels impostos, ara de les taxes per còpies il·legals, ara dels del Govern d'Espanya o ara dels convidats, que no deixen bitlla sense tocar.

Tinc una amiga que cada cop que es parla dels centenars de morts per causa del Virus d'Ebola aprofita per recordar els produïts per la Malària, amb més d'un milió i mig per any, segons algunes xifres. Aquesta amiga dedica moltes hores de la seva vida a lluitar contra aquesta malaltia, incloses les seves vacances. No aprofita mai que la Tordera passi per Sant Celoni per a fer-ho.

I que quedi clar: em sembla que s'ha de parlar dels temes que ens afecten, encara que no ens adonem, i que no volem veure ni volem mirar de front. Però no aprofitant que un riu passi per una ciutat. El pianista i director d'orquestra Daniel Baremboim i l'escriptor Edward Said van crear la West-Eastern Divan Orchestra, un conjunt d'integració entre israelians i palestins, i això demostra el seu interès per la convivència entre els pobles irracionalment enemics, però no per això el mestre Baremboim aprofita per a parlar de l'opressió de cap poble al final dels seus concerts.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.