Terraplanisme electoral

Qualsevol estratègia fonamentada en una utopia està destinada al fracàs, excepte si la finalitat de l'estratègia és la de forçar un veritable punt d'inflexió. Des d'aquesta perspectiva, l'estratègia de l'abstenció total en unes Eleccions Generals de l'Estat espanyol sembla condemnada a no veure els seus propòsits realitzats. És obvi que els que propugnen aquesta abstenció massiva -nom amb el qual la publiciten els seus defensors- deuen saber que potser s'incrementarà alguns punts més l'abstencionisme, però en cap cas ho farà en un percentatge tan significatiu com per poder classificar el resultat com a punt d'inflexió.

Què cerquen doncs els abstencionistes? A la pregunta d'"imagina que tothom us fa cas: quin serà l'escenari de l'endemà segons vosaltres?" la resposta és contundent: "hauríem escombrat de l'escenari polític a JuntsxCat, ERC i CUP". Aquesta és la meta, aquest és el possible punt d'inflexió per ells: sense les subvencions estatals derivades dels escons guanyats en les eleccions, els partits polítics independentistes es veurien obligats a desaparèixer.

Es tracta, doncs, d'una revoltada contra els partits independentistes per la inacció d'aquests, segons ells, des de la DUI ("Declaració Unilateral d'Independència"). És un càstig, no pas una solució, d'aquestes no n'aporten cap, només volen treure unes quantes lletres de les variables del sistema, deixant solament els partits no independentistes en l'espectre electoral, o sigui, deixant-hi els partits de l'Espanya única i supraregional.

No soc capaç d'entendre quin és el guany per a Catalunya d'aquesta utopia, sincerament. Els que defensen l'abstenció saben molt bé que mai serà massiva, no estan defensant una possibilitat real, només volem que els partits independentistes tinguin una idea de quant han perdut de suport a les seves sigles. La diferència extrapolada entre les votacions als partits independentistes d'aquestes Eleccions Generals i les del novembre del 2019 hauria de servir per proclamar la victòria de l'abstencionisme. Però si aquesta victòria és prou elevada, llavors no hi haurà cap veu defensant Catalunya al Congrés dels Diputats de Madrid. "Què més dona?", diuen, "aquests partits tampoc han defensat mai Catalunya des del 2017". D'aquí a l'altre argument de la defensa de l'abstencionisme hi ha només un petit pas: no creuen en l'estratègia de la por ("PP, PSC i Vox actuaran lliurement en contra de Catalunya") perquè, diuen, no serà pitjor el resultat per a Catalunya que el que tenim ara mateix.

El moviment abstencionista no té cap altra finalitat que la de fer trontollar el sistema dels partits independentistes, no es planteja un endemà de les eleccions, no té cap estratègia més enllà perquè l'abstenció és la finalitat, no el camí per arribar a una meta. La utopia de veure desaparèixer els partits independentistes, i no els altres, sense substitució en el pla polític català, no s'aguanta per enlloc. La vida política s'articula en la nostra societat mitjançant els partits polítics, cap altra mena d'associació pot intervenir en les decisions d'Estat. La utopia d'un Estat basat en un règim assembleari, en un Estat basat en persones sense cap articulació en institucions polítiques, no té cap recorregut. Però els abstencionistes no es volen articular en forma de partit, la qual cosa no és per ells una contradicció sinó una reafirmació de què el sistema de partits no funciona. No proposen res alternatiu. Volen la DUI i després... el buit més absolut, res en parlen del més enllà de la proclamació de la independència de Catalunya. "Ja ho veurem", com pensa el navegant de l'Odissea de l'Espai (El sentinella de l'eternitat) quan arriba al seu nou estat vital.

Igual que amb els terraplanistes, qualsevol argumentació amb els abstencionistes porta invariablement a un punt mort, farcit sovint, si no sempre, d'un ostensible menyspreu de l'interlocutor no abstencionista, incloent-hi insults i desqualificacions personals. Tinc experiència en això, en la quantitat i tipologia dels seus insults i dels seus menyspreus. Fins no arriba el seu argumentari, arriben els seus insults, mostrant, un cop més, que la finalitat no és dialogar ni discutir ni treballar en una solució per a Catalunya. No volen una solució que passi per la realitat política del país, propugnen la construcció d'una utopia a la qual lliurar-se amb la fe del que poc l'importa què serà de l'endemà, i amb una retòrica sectària: només ells coneixen la veritat.

No estem vivint res que no s'hagi viscut en altres països, però en el cas de Catalunya la perillosa particularitat d'aquest moviment abstencionista és que no es tracta d'un moviment global en l'àmbit de l'Estat, sinó en el d'una de les regions més necessitades d'una acció global del seu poble. Cap altra regió espanyola es troba en la mateixa situació que Catalunya, cap altra rep tan poc a canvi de tant, cap altra veu perillar la seva llengua... cap altra és Catalunya.

Votaré i votaré independentista, no ho dubteu pas.

L'Inganno Felice

L'Inganno Felice de Gioachino Rossini és una òpera musicalment deliciosa, com tota la producció rossiniana, però d'una durada i una complexitat poc adients per a formar part del repertori habitual d'òpera en l'actualitat. Es tracta d'una farsa, una òpera bufa curta i sense pretensions, a la qual fins i tot hi ha una part que succeeix abans que soni la primera nota de l'obra i que poc després de començar ens ho explica un dels personatges, l'única dona de la història, la Isabella. Aquest tipus d'obres curtes en un sol acte servien de complement a obres més serioses i normalment s'interpretaven al mig d'una d'aquestes òperes. Amb un únic decorat i pocs personatges, tenien una funció de diversió i d'extensió del temps destinat al teatre, fent que la gent li dediqués tota una jornada a anar de teatre.

Malgrat això l'obra s'inicia amb una Simfonia, ben rossiniana, per cert, d'una durada normal. L'obra conté duets, tercets i un quintet, a més d'àries, cavatines i recitatius, o sigui, tot el que podria tenir una obra de més entitat, tot excepte cors. Sí que s'hi troba un grup de soldats i de miners que ni parlen ni cantes, però l'obra és una petita meravella només per a cinc cantants. A l'Òpera de Sarrià es va representar sense soldats ni miners, la qual cosa fa que en algun moment el text sigui incoherent amb l'acció, per exemple quan es convida als soldats a entrar a una cabana... i no n'hi ha cap soldat a l'escenari.

L'argument de l'obra comença després que un malfiat Duc hagi fet fora de casa seva a la seva dona, quan el seu home de confiança li fa creure que la dona li és infidel. En realitat és aquest home, Ormondo, havia intentat conquerir la dona del Duc i en ser rebutjat trama la venjança enredant el Duc. Com que es tracta d'una comèdia, la dona ha de sobreviure. Un ajudant de l'Ormondo, Batone, és l'encarregat de fer desaparèixer la Isabella, llançant-la al mar. Vet aquí que la dona salva la vida de miracle i que un miner, Tarabotto, la troba desmaiada a una platja. La porta a casa seva i quan ella es recupera decideix quedar-se per por a que la intentin matar un altre cop. Però continua enamorada del seu Duc Bertrando. I aquí és on comença l'òpera, amb ella escrivint, deu anys després, una carta al Duc per explicar-li tot el que ha passat amb l'Ormondo i proclamant la seva innocència. Acaba explicant a Tarabotto el que va passar, que mai li havia dit, i en saber ell que el Duc els ha de visitar per concretar amb ell un possible punt estratègic militar a les mines on treballa el miner, Tarabotto comença a preparar tot per a poder explicar al Duc la veritat.

La part de comicitat de l'obra es desenvolupa a partir del fet que ella no diu qui és en veritat ni al Duc, ni a Ormondo ni a Batone, que arriben plegats a la humil casa del miner. Com que l'Ormondo sospita qui és ella en veritat, planeja matar-la i al final Tarabotto, que tot ho escolta sense ser vist, fa que el Duc estigui allà per salvar la dona, tot i que no sap que és la seva. Ormondo i Batone acaben confessant tot el que va passar i amb un quintet després de la reconciliació del matrimoni, com mana l'estil de l'època, acaba l'obra.

L'òpera, ho torno a dir, és una joia, s'hauria de programar més sovint com a òpera de cambra. I els Amics de l'Òpera de Sarrià han realitzat un muntatge veritablement meritós per a aquesta joia, amb un escenari magníficament decorat per l'Escola Elisava, amb vestuari de Núria Cardoner, direcció artística del tenor Raúl Giménez, musical de Assunto Nesse i escènica d'Anna Ponces, amb l'Orquestra Barcelona Concertant i Viviana Salisi a l'acompanyament dels recitatius. Els cantants va ser la Serena Saenz (Isabella), César Cortés (Duc Bertrando), Guillem Batllori (Ormondo), Roberto Maietta (Tarabotto) i Jorge Abarza (Batone). Sens dubte el millor de la sessió que jo vaig veure va ser Roberto Maietta, per veu, per musicalitat i com a actor còmic: difícil demanar una millor aportació que la seva. Serena Saenz té unes facultats prodigioses, uns aguts maquíssims que no deixen entreveure cap fissura, unes agilitats marcades com a collars de perles. L'únic punt a millorar és el seu volum de veu en la part baixa de la seva tessitura, que si bé és d'un color mantingut, de vegades queda un xic tapat per l'orquestra.

César Cortés va mostrar una veu càlida i sensual molt rossiniana, que em va plaer molt, malgrat que en les agilitats no semblava pas tan nítid com hauria d'haver estat. Com a actor pot millorar, intentant no fer un Duc menys aristocràtic. Guillem Batllori, com a dolent de la pel·lícula, va saber donar el punt necessari de perversitat al seu personatge, amb una veu ben col·locada i de color molt estable. Jorge Abarza va completar amb picardia escènica i bones condicions de veu el conjunt de cantants, dels quals no recordo cap errada, res que no sigui una entrega als seus papers amb molta generositat.

Tant de bo continuï l'Òpera de Sarrià en aquest encertat camí de produccions.

Beethoven i Txaikovski amb l'OCM

Palau de la Música Catalana, diumenge 18 de febrer de 2018

L'Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) és una de les orquestres catalanes que segueixo amb plaer, amb la seguretat que paga la pena assistir als seus concerts, tot i que freqüentment la música que ens ofereix és força habitual als concerts simfònics. Aquest és un punt d'una més que probable arrel comercial, que no pas musical. En fa l'efecte que la música que més pot atreure el públic és justament la que podem escoltar als concerts d'aquestes orquestres de casa nostra. És per això que el que cal aleshores esperar és una qualitat que compensi un programa poc arriscat pel que fa a la fama de les obres. L'OCM compensa perfectament la facilitat del programa amb una execució acurada i no gens arriscada de les partitures. Anem a pams.

Concert per a violí en Re major Op.61 de Ludwig van Beethoven. No cal presentar el concert, és un dels més importants pel que fa al violí, l'únic de Beethoven i una obra d'art, sense cap més possible definició... una obra d'art incompresa i oblidada fins molts anys després de la mort del compositor, quan Joseph Joachim i Felix Mendelssohn li van treure la pols de la injustícia i la van pujar a dalt l'escenari de les obres imprescindibles de tota la música mai coneguda. Bé, fetes les presentacions passem a la intèrpret solista del concert de l'OCM, la japonesa Sayaka Shoji. La seva imatge corporal en escena sembla anunciar una certa distància respecte als espectadors. No cerca l'èxit a través del seu aspecte físic ni dels seus moviments amb el violí, no projecte les emocions en dosis mediàtiques i veritablement sembla en tot moment absent de l'auditori com a entorn, sempre concentrada i aïllada en la música. El violí inclinat cap a un costat quan toca, lleugerament cap endavant, el seu gest sembla tímid. La meva professora de violí (vaig intentar estudiar violí un parell d'anys) l'hauria intentat corregir de seguida: el violí al costat, horitzontal, el colze sempre per davant de l'instrument. De fet no recordo molts violinistes que toquin com va fer la concertista Sayaka Shoji, tot i que, afortunadament, seguir unes normes dades no sempre són el pas obligatori per a assolir uns bons resultats. Sayaka Shoji ens va oferir una versió molt estudiada i nítida de la partitura de Beethoven, impecable en afinació, fantàstica en l'evolució de l'obra, lleugera i rotunda, una gran versió a la qual va afegir l'orquestra la seva equilibrada aportació, que si una cosa té aquesta OCM justament és l'equilibri sonor i la netedat del so.

Llàstima que una part del públic es dediqués a convertir-se en protagonista de l'obra, que en alguns moments va esdevenir un Concert per a Violí, Estossecs i Orquestra. En Tomàs Grau, director de l'OCM, esperava pacientment a què paressin els estossecs entre moviment i moviment, però amb això no n'hi ha prou: és imperdonable que les cadenze es vegin alterades per aquests sorolls inoportuns. Com també és imperdonable que hi hagi assistents que marxin al ben mig d'un concert sense cap més excusa que la de poder esperar a la fi de l'obra, fent aixecar-se de les seves cadires a un bon grapat d'espectadors, i en alguns casos donant cops de portar en sortir de la sala. No diré res d'aplaudir entre moviments d'una obra, com al final del primer moviment de l'opus 61 de Beethoven, no sabria dir si ara per ara és més modern aplaudir o no fer-ho, el que sé és que trencant la concentració del músic i impedir l'atac del següent moviment sense entrebancs no pot ser bo. Tirem ratlla i continuem amb el concert!

La segona part del concert oferia la Simfonia N.6, Patètica, Op.74 de Piotr Ilitx Txaikovski. Tampoc calen moltes presentacions de l'obra, ni caldria dir aquest sobrenom injust de "patètica", però així com la coneixem, quan en realitat ens parla de joia, de drama, de pau, de dansa (un vals que no ho és, en 5/4), tot plegat d'un gran lirisme. Conté moments veritablement brillants però no patetisme. Cada moviment explica una part d'aquesta successió de sentiments, de manera que l'orquestra ha d'anar assolint reptes emotius i tímbrics diferents, fins i tot dins de cada moviment. L'OCM es va sortir molt bé d'aquest repte formidable, amb una construcció sòlida sense fissures malgrat algunes incerteses al primer moviment. Un gran treball de conjunt sota una direcció detallista de Tomàs Grau, a qui òbviament cal atribuir el mèrit d'aquesta definició d'orquestra equilibrada i sòlida.