Era Monoural, i espero que alguns encara recordin el que era això. El
primer Messies de Haendel que mai vaig escoltar era un conjunt de
discos Monoural, una versió dirigida per Sir Adrian Boult el 1961, i que
més tard es va comercialitzar en versió Stereo. A aquella versió
cantava la gran Joan Sutherland, i amb ella Grace Bumbry, Kenneth
McKellar i David Ward, amb la London Symphony Orchestra i Cors. La discogràfica era la DECCA.
Aquella versió va marcar el com vaig entendre jo la genial obra dwe G.F.Haendel durant molt anys, sent incapaç de suportar versions allunyades del tempo del director Sir Adrian Boult. Avui en dia tothom consideraria massa lenta aquesta versió, i poc ajustada a l'esperit del Barroc, però creieu-me, aquella versió va ser "la versió", la que va tancar una manera d'entendre el barroc i va encetar la revisió historicista d'aquell període de la música, i en particular a l'Anglaterra del director, la revisió de la forma d'interpretar Haendel. Sir Adrian Boult va crear una obra d'art suprimint afegits i retornant a la partitura original del Messies, però és cert que amb un tempo massa lent, influït sens dubte pel seu temps, per la seva dedicació a les obres de compositors britànics com ara Ralph Vaughn Williams i Edward Elgar. Eren d'altres temps.
Jo res sabia de tot això, només sabia que no m'agradava cap altre interpretació del Messies, acostumat com estava a escoltar la de Sir Adrian Boult cada diumenge al matí, abans d'anar a missa, des de l'any 1961, quan jo tenia 6 anys, fins ben bé 1972, quan el pare va deixar de sobtar de programar-ho. Em va costar molt acceptar d'altres versions, tant com acceptar al seu moment que les versions de Bach de Karl Münchinger tampoc eren representatives del barroc alemany, no al menys del nostre concepte actual de com hauria de sonar aquella música.
El temps, que tot ho cura o empitjora-ho, em va ajudar a obrir-me a d'altres versions, a d'altres barrocs. Avui en dia puc escoltar moltes versions de l'oratori El Messies sense sentir que no m'agraden perquè no són aquella versió antològica. De fet gaudeixo descobrint com diferents directors s'enfronten a aquesta partitura eterna. I amb aquest esperit vaig arribar ahir a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, per a escoltar l'Orquestra Barroca Catalana dirigida per Xavier Puig i amb la Coral Cantiga, autèntica protagonista d'una obra pensada en realitat per a cor, i amb el grup de solistes Soledad Cardoso, Jordi Domènech, Roger Padaullés i Pau Bordas, i la direcció del cor de Josep Prats.
Començaré dient que no sé per quin motiu es van suprimir alguns números de l'obra, si per evitar una durada excessiva del concert o per d'altres motius, però la veritat és que quan es van saltar el número 11 vaig fer un bot a la cadira, allò em va treure del món dels esperits per tornar-me a la terra, a la Basílica i als intèrprets, quan jo era gaudint en un món de perfecció musical, la del barroc i la de Haendel.
He de continuar, seguint amb els punts negatius, dient que aquesta església no té la millor acústica possible, ni de bon tros, amb un excessiu ressò i molt poca amplificació de les veus dels solistes, a no ser que tinguis la fortuna de seure entre les files més properes als intèrprets. Cor i orquestra no es veuen tan desfavorits com ara els solistes, i aquesta és una obra coral, per la qual cosa el problema no és pas tan greu, però no deixa de ser una llàstima no poder sentir plenament als solistes.
Un altre problema de la Basílica, o potser de la humitat que feia ahir, és que els instruments de corda es desafinen més del que seria desitjable, i en alguns moments vaig poder percebre certes desafinacions. L'orquestra fa afinar instruments tres cops, abans de cadascú de les parts de l'obra. Ben fet i ben agraït per part meva.
I dit tot això anem a la crítica de les interpretacions. M'encantes les interpretacions de música del barroc a les quals no es fan servir instruments posteriors a l'època, que trenquen l'equilibri natural previst pel compositor. Veure flautes de bec en compte de travesseres i trompetes naturals, i sentir les timbales de l'època, és tot un plaer, el que permet imaginar el so que Haendel imaginava poder crear amb la seva portentosa imaginació.
L'Orquestra Barroca Catalana és un conjunt sòlid, sense fissures importants, amb uns intèrprets que gaudeixen del que fan i així ho saben transmetre, amb molta experiència acumulada i moltes ganes d'oferir un barroc "sense subterfugis", senzill, natural, gens artificiós. És el seu ADN, oferir música sense valors externs afegits, sense voler enredar el públic amb propostes efectistes. Un bon exemple de la bona escola catalana de música, que tan aprecio i admiro. La direcció de Xavier Puig, en molts sentits ben allunyada de la mítica de Sir Adrian Boult, té el mateix segell de senzillesa i naturalitat que la de la pròpia orquestra, i això no és pas una casualitat. Dirigeix, o més aviat, seguint el nom que donen els anglosaxons a aquesta feina, condueix l'orquestra i el cor amb un ull al barroc i un altre a les persones que interpretant l'obra sota els seus inequívocs moviments de batuta i de mans i braços. Es fa molt de plaer veure les mirades que s'intercanvien director i intèrprets durant el concert, i potser veig en elles els recordatoris d'allò parlat durant els assajos. No és pas un director convidat, és qui ajuda a fer que la suma de voluntats sigui complementària de la qualitat, i no pas del rigor o de la imposició del gustos del director de torn.
El gran protagonista és el cor, ja ho he dit, i ahir la Coral Cantiga va assumir aquest protagonisme amb una excel·lent nota, amb totes les veus cohesionades en conjunt i internament en cada veu. Molt bona feina i molt bona direcció de la coral.
En definitiva va ser una versió molt solvent del Messies, i encara que algú pugi dir que si aquella nota no del tot afinada o aquella altra trencada abans de néixer baixen la nota general, jo he de dir que la humilitat en les propostes i el bon fer de tots em van produir, un cop més, la mateixa sensació que quan jo era nen em produïa el gran Sir Adrian Boult.
1 Bones Festes a tothom.
Aquella versió va marcar el com vaig entendre jo la genial obra dwe G.F.Haendel durant molt anys, sent incapaç de suportar versions allunyades del tempo del director Sir Adrian Boult. Avui en dia tothom consideraria massa lenta aquesta versió, i poc ajustada a l'esperit del Barroc, però creieu-me, aquella versió va ser "la versió", la que va tancar una manera d'entendre el barroc i va encetar la revisió historicista d'aquell període de la música, i en particular a l'Anglaterra del director, la revisió de la forma d'interpretar Haendel. Sir Adrian Boult va crear una obra d'art suprimint afegits i retornant a la partitura original del Messies, però és cert que amb un tempo massa lent, influït sens dubte pel seu temps, per la seva dedicació a les obres de compositors britànics com ara Ralph Vaughn Williams i Edward Elgar. Eren d'altres temps.
Jo res sabia de tot això, només sabia que no m'agradava cap altre interpretació del Messies, acostumat com estava a escoltar la de Sir Adrian Boult cada diumenge al matí, abans d'anar a missa, des de l'any 1961, quan jo tenia 6 anys, fins ben bé 1972, quan el pare va deixar de sobtar de programar-ho. Em va costar molt acceptar d'altres versions, tant com acceptar al seu moment que les versions de Bach de Karl Münchinger tampoc eren representatives del barroc alemany, no al menys del nostre concepte actual de com hauria de sonar aquella música.
El temps, que tot ho cura o empitjora-ho, em va ajudar a obrir-me a d'altres versions, a d'altres barrocs. Avui en dia puc escoltar moltes versions de l'oratori El Messies sense sentir que no m'agraden perquè no són aquella versió antològica. De fet gaudeixo descobrint com diferents directors s'enfronten a aquesta partitura eterna. I amb aquest esperit vaig arribar ahir a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, per a escoltar l'Orquestra Barroca Catalana dirigida per Xavier Puig i amb la Coral Cantiga, autèntica protagonista d'una obra pensada en realitat per a cor, i amb el grup de solistes Soledad Cardoso, Jordi Domènech, Roger Padaullés i Pau Bordas, i la direcció del cor de Josep Prats.
Començaré dient que no sé per quin motiu es van suprimir alguns números de l'obra, si per evitar una durada excessiva del concert o per d'altres motius, però la veritat és que quan es van saltar el número 11 vaig fer un bot a la cadira, allò em va treure del món dels esperits per tornar-me a la terra, a la Basílica i als intèrprets, quan jo era gaudint en un món de perfecció musical, la del barroc i la de Haendel.
He de continuar, seguint amb els punts negatius, dient que aquesta església no té la millor acústica possible, ni de bon tros, amb un excessiu ressò i molt poca amplificació de les veus dels solistes, a no ser que tinguis la fortuna de seure entre les files més properes als intèrprets. Cor i orquestra no es veuen tan desfavorits com ara els solistes, i aquesta és una obra coral, per la qual cosa el problema no és pas tan greu, però no deixa de ser una llàstima no poder sentir plenament als solistes.
Un altre problema de la Basílica, o potser de la humitat que feia ahir, és que els instruments de corda es desafinen més del que seria desitjable, i en alguns moments vaig poder percebre certes desafinacions. L'orquestra fa afinar instruments tres cops, abans de cadascú de les parts de l'obra. Ben fet i ben agraït per part meva.
I dit tot això anem a la crítica de les interpretacions. M'encantes les interpretacions de música del barroc a les quals no es fan servir instruments posteriors a l'època, que trenquen l'equilibri natural previst pel compositor. Veure flautes de bec en compte de travesseres i trompetes naturals, i sentir les timbales de l'època, és tot un plaer, el que permet imaginar el so que Haendel imaginava poder crear amb la seva portentosa imaginació.
L'Orquestra Barroca Catalana és un conjunt sòlid, sense fissures importants, amb uns intèrprets que gaudeixen del que fan i així ho saben transmetre, amb molta experiència acumulada i moltes ganes d'oferir un barroc "sense subterfugis", senzill, natural, gens artificiós. És el seu ADN, oferir música sense valors externs afegits, sense voler enredar el públic amb propostes efectistes. Un bon exemple de la bona escola catalana de música, que tan aprecio i admiro. La direcció de Xavier Puig, en molts sentits ben allunyada de la mítica de Sir Adrian Boult, té el mateix segell de senzillesa i naturalitat que la de la pròpia orquestra, i això no és pas una casualitat. Dirigeix, o més aviat, seguint el nom que donen els anglosaxons a aquesta feina, condueix l'orquestra i el cor amb un ull al barroc i un altre a les persones que interpretant l'obra sota els seus inequívocs moviments de batuta i de mans i braços. Es fa molt de plaer veure les mirades que s'intercanvien director i intèrprets durant el concert, i potser veig en elles els recordatoris d'allò parlat durant els assajos. No és pas un director convidat, és qui ajuda a fer que la suma de voluntats sigui complementària de la qualitat, i no pas del rigor o de la imposició del gustos del director de torn.
El gran protagonista és el cor, ja ho he dit, i ahir la Coral Cantiga va assumir aquest protagonisme amb una excel·lent nota, amb totes les veus cohesionades en conjunt i internament en cada veu. Molt bona feina i molt bona direcció de la coral.
En definitiva va ser una versió molt solvent del Messies, i encara que algú pugi dir que si aquella nota no del tot afinada o aquella altra trencada abans de néixer baixen la nota general, jo he de dir que la humilitat en les propostes i el bon fer de tots em van produir, un cop més, la mateixa sensació que quan jo era nen em produïa el gran Sir Adrian Boult.
1 Bones Festes a tothom.
