L'aire s'escolta Granados amb José Menor

Una nota vola en el silenci, que la mira passar embadalit. L’aire no respira, un so, un simple so mig amortit, manté en suspens l’ànima de tot i de tots. És Granados, i és José Menor qui omple l’aire de Granados.

Fotografia (c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Granados ja és això: silenci i música són música en ell, i quan la música fa silencis i els oients els escolten aleshores saps que l’intèrpret ha assolit aquell nivell al que desitjaves tu com espectador arribar. Fins i tot l’aire s’escolta José Menor quan sona Granados.

A mi em van ensenyar a tocar el piano amb la tradició Granados-Marshall, i respecto i admiro molt la feina que José Menor ha fet amb el compositor lleidatà, més sabent que ell mai no ha rebut classes a l’Acadèmia Marshall ni dels seus formidables professors, hereus de la tradició de la música de Granados i transmissors naturals del seu estil, o del que creiem el seu estil per línia directa d’ensenyament. José Menor sona diferent, i m’agrada molt perquè enriqueix la meva cultura musical amb la seva visió i la seva comprensió de l’obra de Granados. No estic parlant del tempo, del ritme, no parlo del fraseig, ni dels pedals, ni de com fer que una nota soni on jo creia que no hi era, que es destaquin unes notes amagades habitualment, no parlo de tot això individualment, sinó en conjunt.

“En realitat la meva manera d’abordar un compositor és sempre personal, no busco qui pugui transmetre’m com fer un compositor, sinó que deixo que la seva música ressoni en el meu interior”, explica José Menor. “És clar que escolto consells, de caràcter general sobre la música i el piano, però he de fer meva la música, no toco com d’altres ho han fet o com penso que vulguin altres que soni un determinat compositor. M’agrada si puc, i és el cas de Granados, anar a les partitures originals, no a les edicions actuals, als manuscrits, i allà puc llegir el que el compositor pensava de si mateix”, diu Menor.

La música té això que la converteix en veritable art: la interpretació. Sense interpretació la música s’esdevé rutinària i mecànica, com en una pianola, com en un reproductor de música enllaunada que tingués només una única versió disponible: sempre igual, sempre la mateixa, sense sorpreses. Són els intèrprets els que han fet de les obres el que són, no pas els compositors. “La fas teva, Granados fa una música sensible a la interpretació. Mira, intento no escoltar ningú quan preparo una obra, em guio per l’autor, em deixo anar”, diu José Menor.

El cèlebre inici del Concert per a Piano N.1 de Piotr Ílitx Txaikovski no el va escriure ell, no al menys en el format que coneixem avui en dia, no en la versió dels stacatti, en realitat a la seva versió n'hi havien arpegis en comptes dels acords al uníson, uns arpegis suaus que un pianista de l'època va decidir canviar per acords, que eren més del seu gust. I tant van agradar que Txaikovski es van convèncer també de l'oportunitat del canvi i en una reedició de l'obra el va incloure. "L'aria diceia Giannina ma io dico Rosina", va pensar segurament aquell pianista rus, Alexandr Ziloti, deixeble de Txaikovski.

Inici del famós Concert per a Piano N.1 de Txaikovski

“És més fàcil amb la música del Romanticisme, i Granados n’és d’un romanticisme tardà, és una música que s’ha d’interpretar, no pots fer-la estricta amb un metrònom”, diu José Menor. “Granados escriu molt text a les seves partitures, moltes indicacions escrites que no volen dir que s’hagin d’interpretar rígidament. Quan escoltes els seus enregistraments, els seus rotllos de pianola, t’adones que ell no segueix cap línia metronòmica, i que les seves indicacions són una guia d’interpretació, però no pas d’obligació estricta”, conclou Menor.

Quan José Menor acosta les mans al teclat deixa de ser un pianista davant d’una partitura, i passa a ser ell part de la música, i això és també interpretació. Te’n adones, com a oient, que les seves mans fan la música i la música les dirigeix, i per això els silencis que Granados deixava caure a les seves partitures s’escolten també la música, són notes també. L’aire respira Granados i res no es mou a l’aire que no sigui la música, quan sona Granados, quan sonen els seus Crepúsculo, Jácara, Serenata, quan sonen les seves monumentals Goyescas.

“Goyescas és una obra cabdal, i és una llàstima que no es programi més sovint, i no parlo d’una o de dues de les seves peces, sinó del cicle complet. Per a mi és un veritable cicle, i és per això que em sobta de vegades que s’aplaudeixi al final del primer llibre, és com si s’aplaudís al ben mig de La Bella Molinera. Són costums, però per a mi és una unitat, i s’hauria de tocar més com a tal”, diu José Menor.

Jo em pregunto què és per a la sensibilitat d’altres pobles aquesta música de Goyescas, que no és pas descriptiva ni ens explica res de l’obra del mestre pintor Francisco de Goya, sinó que està inspirada en l’aire dels seus quadres. Atmosfera, la inspiració… aquell component de les composicions que va ser tan important en l’obra de Granados. Sobre ell va construir un edifici de tècnica i improvisació amb el que va crear un món personal i etern. Però un món a interpretar, perquè una atmosfera no és mai una imatge fixa.

“M’he trobat molt còmode tocant Granados a tots els països on he pogut interpretar-lo en aquest Any Granados”, diu José Menor. “De veritat, a tot arreu agrada Granados. Després ho manifestaran d’una manera o d’una altra, els xinesos i els novaiorquesos no tenen la mateixa forma d’expressar els sentiments, però arriba a tothom. Granados arriba i fa vibrar, emociona arreu”.

L’Associació Joan Manén va cloure el seu 5è Cicle de Música Catalana “Joan Manén” a l‘Ateneu Barcelonès amb aquest concert, una cloenda extraordinària que deixa en un nivell altíssim tot el cicle. Any rere any l’associació apropa la música catalana al públic, normalment en composicions i amb autors no tan de primera fila, de moda si ho voleu dir així, com ara Granados. Aquesta cloenda és molt adient dins d’aquest Any Granados, i amb un concertista de tanta qualitat ha esdevingut un gran èxit per a l’associació, a la que felicitem des d’aquestes línies.

Del dret a dormir, malgrat la llibertat

"El son és un gran anabòlic, ja que augmenta la mida i l'estat dels sistemes immunològic, nerviós, locomotor i muscular". (de la Viquipèdia)

No és nou que els joves s'estimin més divertir-se de nit que de dia, ja fa dècades que els joves cosmopolites surten de casa quan ja ha caigut el dia i comencen un llarg pelegrinatge de diversió nocturna. La nit té allò del futur obert, sembla que les hores passin més a poc a poc i que durin més, que s'allarguin, i que tot es pugui gaudir amb més intensitat.

De fet n'hi ha quelcom antinatura en la diversió nocturna, una activitat que coincideix amb el cicle del cos al qual allò natural es dormir, quan es produeix en quantitat l'hormona melatonina, l'anomenada hormona de l'obscuritat, perquè es produeix en major quantitat quanta més foscor ambiental. No és que ens faci dormir aquesta hormona, tot i que ajuda a tractaments de l'insomni, però ajuda al cicle natural del cos en molts aspectes fonamentals.

Sovint m'he trobat persones que no poden dormir, o això afirmen, sense tenir-ne el televisor encès, sigui al dormitori o al saló de casa. La majoria es queden dormits amb el llum encès també, i el seu cos rep els estímuls de la llum de l'habitació, del so de l'aparell i del més contraproduents de tots: la llum del televisor, que és variable en intensitat i que ajuda en gran mesura a evitar la segregació de la melatonina. Al cap d'unes poques hores es desperten i sovint ja no poden tornar a dormir-se. Aquestes persones han passat de fer servir un estri, el televisor, com a mitjà d'entrar en la fase de son a patir una dependència d'allò que més mal els fa per a aconseguir una son reparadora. Vaja, tan perjudicial com qualsevol altre dependència física, com el fumar, com l'alcohol, però que passa desapercebuda com a tal.

A mi, i disculpeu tanta teoria fisiològica, m'agrada fer les coses amb un cert ritme, si voleu amb certs ritus que ajuden a fer-les millor. Sóc dels que es deixen endur pel cicle circadiari del cos, dels que dormen de nit i treballen de dia, dels que fan els àpats a la mateixa hora cada dia, dels que creuen d'una manera pragmàtica que seguir els ritmes naturals del cos produeix una major qualitat de vida, tant quan estic dormit com quan estic despert. I per tant sóc dels que apaguen el llum abans de quedar-me dormit, dels que cerquen el silenci i la foscor -encara que no absoluta- i dels que respecten uns horaris si fa no fa regulars per dormir. Fa temps que vaig decidir que no n'hi ha pel·lícula prou bona ni esdeveniment esportiu prou bo que pagui la pena si he de trencar el meu ritme de descans. La pel·lícula la tornaré a tenir al meu abast en qualsevol altre moment, i com les altres coses, no tenen prou importància. Tot ben entès que no m'importa fer excepcions, però ha de ser per raons veritablement importants.

La nostra cultura ha fet dels drets la excusa i la bandera, l'escut i l'espasa, i transita pels drets defensant l'egoisme més incívic o la justícia més desitjable. Amb els drets com argument fem el que volem peti qui peti, que per això en tenim de drets. Amb ells tot és possible. Si jo tinc dret a dormir i els joves tenen dret a divertir-se aleshores el dret d'uns prevaldrà sobre el meu, perquè ells fan tot el soroll del món al meu carrer i m'impedeixen dormir. Però es veu que tenen dret a fer-ho, perquè els anys passen i les autoritats ciutadanes, que no només tenen drets sinó por als votants, no fan absolutament res a favor del meu pobre i minso dret a dormir. Els joves deixen diners als establiments de la zona, i els propietaris tenen drets a guanyar-se les garrofes obrint negocis d'oci nocturn, on els joves que tenen drets deixen a més a més els calerons que omplen els drets del propietaris de negocis. I com que aquest propietaris no tenen perquè vigilar el comportament dels joves un cop que aquests surten del local, doncs els drets dels propietaris no han de ser solidaris amb el meu a dormir. Ells, els drets, no en tenen pas la culpa de que els joves cantin a tot volum pels carrers del barri tots i cadascú dels dies de l'any (o gairebé tots).

Per si no ho sabeu, habitants de la Ciutat, la Guàrdia Urbana fa temps que també té drets, i deu tenir molts, perquè ni fa nio farà res per evitar l'incivisme dels joves que, total, només tenen dret a divertir-se impedint que la gent del barri tingui una son reparadora. Per si no ho sabeu la Policia Municipal de la vostra Ciutat deixarà que:

• Els ciclistes us empentin per les voreres, encara que siguin estretes, i si s'escau us atropellin. En tenen de drets també els ciclistes, no ho dubteu.
• Els motoristes aparquin els seus vehicles sobre les voreres, sigui on sigui, encara que el quedi lliure de la vorera no permeti el pas de cotxes de nens ni de cadires de rodes. En tenen de drets, i mols, els motociclistes, jo diria que encara més que els ciclistes.
• Els motoristes circulin per les voreres per a poder: a) aparcar; b) estalviar-se embussos; c) poder anar en una direcció que seria direcció contrària si anessin per la calçada.
• Els conductors de vehicles de 4 rodes (o més) els deixin allà on més els interessi, sigui: a) doble o triple fila; b) les voreres; c) les zones que els hi són prohibides. En tenen molts, moltíssims, drets els conductors de vehicles de 4 rodes (o més).
• Els joves us impedeixin dormir amb els seus crits, càntics i bajanades mil.

I no us queixo, collons, que si ho feu aneu en contra d'aquests drets dels demès, que sou incívics vosaltres que us queixeu!

I de tant en tant un veí ja no pot més i la fa ben grossa amb un d'aquests marrecs a mitja nit, i ja tothom se'l llança al coll per boix, dement, al·lucinat, esbojarrat i delinqüent. Aleshores sí que apareixen la Guàrdia Urbana i la Policia Municipal, i si cal els Mossos, i si cal ... bé, no recordem el que passa de vegades quan els agents de l'autoritat exerceixen els seus drets, que els tenen.

Em quedaré sense la meva qualitat de so, cap podemita ni cap unionista ni cap convergent ni cap altre de cal altre partit arribarà a l'Ajuntament amb la suficient majoria com per tenir el dret de tenir un batlle democràtic i farà res per deixar les coses com caldria a nivell de drets, no sigui que perdin vots de cara a les següents eleccions.

Merda que plou!

La Boston Philharmonic Youth Orchestra a Terrassa

«La majoria de nosaltres vam arribar ahir a Catalunya, però alguns d'aquests joves han arribat de Boston aquest matí a l'aeroport de Barcelona i ara són aquí tocant. La música ens dona l'energia per fer-ho, la música ens dona energia i ens fa gaudir de la vida i de la música mateixa.»

Fotografies cortesia de la Boston Philharmonic Youth Orchestra

El director de la Boston Philharmonic Youth Orchestra (BPYO), l'anglès Benjamin Zander, ens transmetia amb aquestes paraules el que els joves músic de l'orquestra ens acabaven de demostrar amb la primera de les obres del concert que va tenir lloc ahir, 15 de juny de 2016, al magnífic Auditori del Centre Cultural de Terrassa. I es que començar el concert amb l'obertura de "Ruslan i Liudmila" de Mikhaïl Glinka (començada pel director mentre entrava a l'escenari) pot ser tot un repte per a un grup de joves que encara no han pogut refer-se d'allò que ja tothom anomena "jet lag", el trastorn del canvi d'horari. I un cop superat el repte amb bona nota el director va presentar el concert i la gira als assistents a l'auditori amb un to de gran orgull, barrejat amb el del mestre que és alhora com un pare dels seus joves deixebles.

Aquesta formació és força jove també, va ser formada el 2012. Els joves intèrprets tenen entre 12 i 21 anys d'edat, i pel que vaig veure les edats estan molt relacionades amb l'instrument que toquen: els grans els contrabaixos, la percussió, el vent metall i el vent fusta. Els més joves són als instruments de corda, tret dels contrabaixos, és clar. «Benjamin Zander», va dir Richard Dyer, crític musical en cap del Boston Globe (període 1973-2006), «va néixer per posar els joves al camí d'una llarga relació amb la música, tant si s'esdevenen professionals com si no». D'això es tracta en definitiva en formacions com ara la BPYO, de donar formació musical però també humana, que l'una sense l'altra no té sentit. A les joves orquestres els músics tenen l'oportunitat de treballar la feina compartida, la meta comú, el resultat del conjunt en comptes del virtuosisme individual, i tot això sense més recompensa que la pròpia feina i l'estima dels espectadors i dels mestres.

Ahir vaig sentir una orquestra que per moments semblava veritablement professional, amb moltes virtuts i amb només els detalls lògics que et fan adornar-te que et trobes davant d'una orquestra de joves, no pas de professionals, com ara certes imprecisions en instruments de vent metall. En general l'orquestra va donar una sensació de conjunt formidable, sense errades en les entrades, tocant tothom en tempo, amb una excel·lent coordinació pel que fa a les cordes, i un xic inferior en altres seccions. He d'afegir que el nombre de cordes és dels que fan por: al voltant de 80 instrumentistes, incloent-hi 8 contrabaixos i 16 violoncels. És una clàssica formació estatunidenca, amb un predomini del volum sonor basat en un nombre excepcional d'instrumentistes. Pensem per un moment que no fa gaire vaig escoltar una de les obres presentades ahir, la Simfonia No.5 de Piotr Ílitx Txaikovski, a la GIOrquestra, a l'Auditori de Girona, i aquesta formació gironina, dirigida per Marcel Sabaté, ni de bon tros s'acotava a la xifra de 120 músics de la BPYO, no arribant ni tan sol a 80. De fet a casa nostra només l'OBC pot presentar a l'escenari un nombre similar de músics, si no estic pas equivocat.

«La setmana passada vam tocar al Carnegie Hall de Nova York, i m'heu de creure que l'acústica d'aquesta sala de Terrassa és força més neta i més bona que la de la famosa sala novaiorquesa». Jo no hi he estat mai al Carnegie Hall, però sí sé que puc estar d'acord amb Benjamin Zander en que la sala del Centre Cultural de Terrassa té una acústica fabulosa. Es tracta d'una sola oval amb el pati de butaques una mica enfonsat respecta a l'escenari, amb una lleugera inclinació a la zona de butaques, i nul·la a l'escenari, de tal sort que alguns músics queden lleugerament tapats pels seus companys. No és pas la millor solució per a una orquestra tan nombrosa, sobretot pel que fa al vent fusta. Així, un nombre d'instruments de corda relativament alt i un escenari massa pla van donar com a resultat un so mancat de profunditat i de relleus. No oblidem, ho torno a dir, que es tracta d'una orquestra no professional i de joves intèrprets, per la qual cosa el resum continua sent extraordinàriament positiu.

Del concert cal destacar un nom que, tant de bo no m'equivoqui, sentirem a futur com un dels grans del violoncel: el jove Leland Ko, que segons les notes del programa té ara 17 anys, un veritable virtuós del violoncel. «D'aquesta terra catalana van sortir els dos noms més importants per a mi d'instrumentistes del violoncel: Pau Casals i Gaspar Cassadó. Jo he crescut amb el so de les cordes catalanes, els meus joves toquen les cordes com els catalans i Leland Ko toca el violoncel com es fa a Catalunya». El director Benjamin Zander semblava molt emocionat de trobar-se a la terra d'aquests dos grans músics de casa nostra, i entre les dues peces interpretades per aquest jove com a solista (Klid d'Antonín Dvořák i Pezzo Capriccioso de Piotr Ílitx Txaikovski) i la darrera de la primera part del concert (La mer de Claude Debussy) ens va deixar el mestre Zander aquestes paraules de reconeixement a la música catalana, tot just afegint que la següent obra (La mer) és d'una notable dificultat per a una orquestra, més en el cas d'una de joves intèrprets. Però s'han van sortit amb lluïment i van rebre una sincera ovació del públic assistent.

Al llarg del descans en Benjamin Zander va xerrar amb els espectadors, passejant-se entre ells, donen mans, signant, somrient, saludant, escoltant. És un home al qui agrada la proximitat, el caliu de la gent i l'ensenyament, i aquesta proximitat és la que fa de la música un art, no pas una mecànica predictible.

A la segon part vam assistir a una Cinquena de Txaikovski seriosa, en quant a la qualitat, però a la qual en alguns moments es començava a notar el cansament dels músics, una fatiga força normal producte d'un llarg viatge i també d'un programa força llarg, de més de dues hores de durada. Malgrat això el resultat va ser magnífic i va aixecar molts aplaudiments dels espectadors.

I així, peça a peça, que les del programa ja hi són totes a aquestes línies, va arribar la propina en forma del Nimrod de les Variacions Enigma d'Edward Elgar, resolta amb una gran qualitat i concentració per la Jove de la Filharmònica de Boston.

Una darrera reflexió: el futur no pot estar en mans dels individualismes heroics, per molt extraordinàries que siguin les accions dels herois. El futur d'un poble, el d'un conjunt, el de la societat, el de la joventut, passa per l'educació i el treball en conjunt, per la col·laboració i la feina resolta amb les aportacions de tots els que puguin fer que el seu esforç sumi i no caigui en l'oblit. Una orquestra jove no es pot jutjar només pel seu resultat musical, sinó per la qualitat humana dels seus intèrprets. Una jove orquestra, ara que ens hem estat a punt de quedar sense la de la Unió Europea, és part d'aquest futur de construcció compartida. Llarga vida a les joves orquestres!

La Cobla de l’ESMUC i les estrenes viscudes de Jordi León

Hi ha no sé què d’emotiu i nostàlgic en un concert de final de curs, una nostàlgia que encara no s’ha desenvolupat però que ja s’apunta en un somriure, en un “ja ens veurem”, en un gest d’una tristor acceptada i potser fins i tot estimulada com a antídot del comiat.

Fotografia: Carlos Gracia

Un grapat de molt bons músics, tot i que encara alumnes de l’ESMUC, ens van fer gaudir el vespre del dimarts 14 de juny a l’Auditori de Sant Martí de Provençals (Barcelona), i no tinc cap mena de dubte de que ells mateixos van gaudir plenament del concert. El concert va ser programat, a més, com una recopilació emotiva de les estrenes viscudes pel director de la Cobla de l’ESMUC, en Jordi León, obres i estrenes que ell mateix es va encarregar de presentar corresponents a 50 anys seus d’experiències al voltant de la cobla.

Jordi León va ser, i ho és encara perquè això no es perd, un bon flabiolaire, que són un tipus molt especial d’instrumentistes, els que d’una cosa petita en fan un món d’il·lusions i de bellesa musical, el flabiol i el tamborí que defineixen una part de l’essència de la cobla, inseparable, com la tenora i el tible. I, encara que sigui avançar-me al final del concert, potser és ara el moment de dir que en Jordi León ens va permetre gaudir de la seva bona tècnica amb tots dos instruments, en una propina molt especial, no només per la seva interpretació, sinó per constituir una rara avis en el món de la cobla: una peça per a dos flabiolaires. L’altre va ser el jove de Perpignan Lluc Vizantini, un molt talentós instrumentista que va demostrar al llarg del concert una gran preparació i musicalitat, i va collir molts aplaudiments. Aquesta peça per a dos flabiols, fora de programa, va ser «La patinadora», de Pere Rigau (1868-1909), una obra que ahir va sonar en part com l’original del segle XIX i en part, la segona, arranjada per Jordi León el 1986 d’una manera més actual. Una diferència subtil si es vol, però molt bona des de la perspectiva dels nostres temps musicals.

Jordi León s’emociona parlant del mestre Manuel Oltra, de qui fa no gaire vam començar a plorar el traspàs, i ens emociona als que tenim molt present al músic valencià, o quan acomiadà León la peça «Rondino» llençant un petó al cel. Aquesta era l’estrena d’ahir, una obra composta el 1992 pel mestre Oltra i que fins ahir no havia sonat en un concert públic. I a mi em va semblar molt maca, com tota la producció del mestre Oltra, sempre impecable i fresca.

Una de les obres del programa de dimarts, la sardana «Esclatant», va ser estrenada precisament pel director de la cobla, flabiolaire aquell dia del 1985, el 12 de juliol, amb el mestre Oltra a la direcció de la desapareguda Cobla Municipal Ciutat de Barcelona. I és per aquestes coses que el concert de ahir portava com a subtítol el d’«Estrenes viscudes», un subtítol que no apareix enlloc al programa de mà, però que el mestre León ens va explicar només començar la seva presentació del concert. Van ser estrenes del mestre León com a espectador o com a director o com a intèrpret, totes i cadascuna de les peces les va viure el dia de la seva estrena.

Una molt especial en un altre sentit és l’anomenada «Imatges», una Suite per a cobla del mestre Rafael Ferrer (1911-1988), opus pòstuma estrenada el 7 de gener de 1996 a l’Ateneu de Sant Celoni per la Cobla Sant Jordi. Explicà León que el mestre Ferrer havia pensat presentar-la a un concurs quan la va compondre el 1984, però, davant del comentari d’un conegut sobre l’oportunitat de presentar-se a concurs amb 73 anys, la va guardar a un calaix i allà es va quedar molts anys, fins que la viuda la va lliurar al mestre León, que la va fer estrenar el 1996. I creieu-me, paga molt la pena escoltar-la!

Bé, i així tot desordenat una mica, que no segueixo cap fil perquè em deixo portar per les emocions, arribo al punt de parlar de la Cobla de l’ESMUC, des d’un punt de vista de cronista. Si jo fos un membre del jurat per descomptat que els hauria aprovat a tots, amb molt bona nota, i al conjunt també. Vaig gaudir d’una excel·lent integració de les individualitats, inevitables en estudiants (no oblidem que no es tracta d’un conjunt permanent), que em va semblar per moments molt professional. Van destacar el primer tenora, Quim Riexach, amb un paper clarament protagonista en certes parts de les peces de la primera part del programa, el flabiolaire Lluc Vizantini, i pel meu gust el contrabaixista Ignacio Esteban, sobretot en la composició del mestre Salvador Brotons –present a la sala i que ens presentar la seva peça a requeriments del mestre León– anomenada «El Llobregat» (composició del 2004), una obra que segons el seu compositor “és descriptiva com ara «El Moldau» de la suite «La meva pàtria» de Bedřich Smetana, però no tant descriptiva”. Aquesta obra no és gens fàcil per a una cobla primerenca com la dels estudiants, és una obra simfònica per a cobla, amb els instruments despullats del suport rítmic de les peces habituals per a cobla, amb melodies que s’entrecreuen produint breus dissonàncies que cal saber tocar, i amb enginy en forma d’una successió de vuit notes que van passant d’instrument en instrument i que són com les onades del riu: han de tenir continuïtat i contigüitat, però també han de ser transparents.

Un fet a afegir, interessant pels coneixedors de la cobla: la formació d’ahir comptava amb tres trompetes, un fet no gens habitual en aquest tipus de formació, i van tocar partitures pensades per a una formació d’aquest tipus, obres que no es poden tocar només amb dues trompetes. Un bon detall, que suposa un valor afegit al concert.

Com que em sabria greu no parlar de tots els intèrprets, perquè tots mereixen aparèixer en aquestes línies, vet aquí la llista al complet: Flabiol: Lluc Vizanti. Tible: Marc Codina, Antoni Martínez. Tenora: Josep Secanell, Quim Reixach. Trompeta: Elena Banyuls, Guillem Cardona, Sergi Marquillas. Trombó: Guillem Lluís. Fiscorn: Pere Montserrat, Martí Villegas. Contrabaix: Ignacio Esteban. Percussió: Javier Andrés, Guillem Ruiz.

Familiars, músics professionals, professorat de l’ESMUC, el seu director, en Josep Borràs, i els espectadors en general vam gaudir de valent del concert, i si hagués durat més encara més hauríem gaudit.

Catalunya Música abandona la crítica musical

Creieu que la crítica dels concerts és necessària o prescindible?

Aquestes paraules, escrites fa dies per la Mònica Pagès, em van semblar estranyes i preocupants alhora. Les respostes a la pregunta semblaven anar cap a dues direccions ben oposades: mentre que alguns músics preferien no tenir-ne els que ens dediquem a assistir a esdeveniments musicals, i a escriure el que pensem de tot plegat, parlàvem de necessitat i de conveniència de les crítiques constructives.

Han passat uns quants dies d'aquella pregunta, i avui la recordo justament perquè Catalunya Música ha anunciat que els espais anomenats "Contrapunt" desapareixen del seu espai de programació. Els contrapunts són, i aviat haurem de dir eren, els espais de crítica musical de l'emissora Catalunya Música, cròniques que han portat la signatura dels grans cronistes de casa nostra, com ara Xavier Chavarria, Mònica Pagès, Aleix Palau, Antoni Colomer, Jaume Radigales, Xavier Cester ... alguns de plantilla de l'emissora i altres externs (em sap greu si em deixo noms, segurament manquen noms a la llista!).

Fa anys que segueixo aquests contrapunts, molts anys, i fa temps que comparo les opinions dels que els signen amb les meves, escrites o pensades abans d'escoltar els contrapunts. I és per això que sé com ha anat un concert, com és un intèrpret, què de bo (o de no tan bo) hi ha de nou als nostres escenaris, etc., i és tal el marge de confiança que tinc en aquest cronistes que no necessito gaire més per saber què n'hauria jo sentit si hagués anat a aquell concert o a aquella representació.

Catalunya Música fa un servei públic, però mica en mica va perdent els lligams amb els seus oients fidels, va diluint la seva programació en la mancança de la despesa pública de la Generalitat -coses dels Pressuposts dels que tant estem parlant aquest dies- i sembla que s'acabarà convertint en una màquina de posar discs, una jukebox clàssica, sense més valor afegit que l'estima impagable que tenim per ella la majoria dels oients, alguns que ho som des del primer dia d'emissió, l'any 1987.

[Un reflexió de darrer minut: Si no fossin motius pressupostaris encara seria pitjor errada. El fet d'adjudicar-ho a problemes de l'ofegat calaix de la Generalitat no deixa de ser sinó l'excusa perfecta, que alleugera el pes cultural i el fa recaure sobre l'econòmic, una infranquejable barrera que amb el nom de "dèficit públic" garrota l'Administració i perjudica a tots els que hi tenen contacte amb ella, o sigui, en definitiva ens perjudica a tots.]

Bé, se'm pot dir exagerat pel fet de veure en la finalització dels contrapunts una brutal davallada de la qualitat del servei de Catalunya Música, però el que no es pot negar és que una emissora de música clàssica que no opina sobre l'actualitat no és pas una emissora que visqui el present, encara que ens faci arribar l'agenda de concerts o que destini temps a promocionar-los (fent fins i tot de mitjancer en l'entrega d'entrades gratuïtes de vegades).

L'actualitat queda encara en mans d'uns quants minuts diaris, les entrevistes del Notes de clàssica que amb molt d'encert dirigeix l'Albert Torrens, i poca cosa més. Desaparegut el programa de les novetats discogràfiques, l'MPClàssics -i de ben segur que els pressuposts tenen a veure amb això- i diluïda la informació que es donava en aquest clàssic de CM en d'altres espais (el Preludi i el Només hi faltes tu), desapareguts els contrapunts, Catalunya Música demostra anar tancant mica en mica les portes al present, i aborda un futur de pianola, estimada pianola, sense cap valor afegit, com aquella emissora castellana anomenada Sinfo Radio que al final de la seva curta vida oferia música sense ni tan sol anunciar el títol, perquè ja no tenien diners ni per a pagar això.

Decebut i colpit, escric aquestes línies que tant de bo estiguin errades.

El violoncel català a l'Associació Joan Manén

Si preguntéssim a persones poc habituades a la clàssica quins noms de cantants de clàssica coneixen, o sigui cantants d’òpera per ells, sortirien els noms de tenors i de sopranos, i poca cosa més. Sens dubte Plácido Domingo i Luciano Pavarotti, i entre les dones (i suposo feta la pregunta a les nostres terres) segurament la Montserrat Caballé i potser la Callas, ja una mica enrere en el temps i per això un xic oblidada del gran públic. Tenors i sopranos, els registres més aguts de la veu.

I és que els aguts agraden, o si més no semblen més difícils i per tant més meritoris. Un do de pit, com ara els 9 de la famosa ària “Ah, mes amis quel jour de fête!“ de La fille du régiment de Donizetti fan que el tenor que els dona amb l’aparença de no haver-se esforçat sembli el més gran tenor de la historia. I què no direm de la soprano que canta aquelles notes que com perletes farceixen l’ària “Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen” de La flauta màgica de Mozart. Notes que semblen impossibles per a molta gent, i sens dubte ho són, notes que fan herois a quins les canten.

Amb els instruments passa una cosa semblant, encara que potser no tan evident. Un violí sempre pareixerà més meritori que un violoncel, i una flauta travessera que un fagot. Però a mi m’agraden més els instruments greus que els aguts, i si ho analitzés de ben segur trobaria que jo no sóc capaç d’emetre notes agudes, no són un tenor, i que segurament per això el meu cos harmonitza més els greus.

 

(c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Guillermo Pastrana (nascut a Granada el 1983) toca el violoncel. Bé, això és el que es diu normalment del que fa música amb un instrument, que el toca, però Pastrana no toca, Pastrana interpreta amb el violoncel, que és molt diferent i, és clar, molt millor des del meu punt de vista d’oient melòman perdut. El seus estudis i el seu repertori ens expliquen que no li té por a qualsevol música feta per a un violoncel ... o feta per a un altre instrument i si cal l’arranja ell. És d’aquells instrumentistes que tracten el seu instrument de tu a tu, si tu pots jo també, i els fa entregar tota la seva dolçor i tota la seva gamma d’harmònics, de volum, del magnífic so que poden donar els violoncels, per a mi uns instruments brutalment perfectes.

El programa del concert del divendres 3 de juny de 2016, a l’Ateneu Barcelonès, ha tingut els ingredients que fan de l’Associació Joan Manén una de les grans valedores de la defensa de la música catalana: Joaquim Cassadó, Gaspar Cassadó, Enric Granados i Joan Manén. Acompanyant però amb un notable paper protagonista també, el pianista Daniel Blanch, president de l’Associació. El concert va anar de la música més senzilla, la de Cassadó, a la més tècnica i complexa, la de Joan Manén. I amb el mateix sentit ascendent de les dificultats els dos intèrprets van anar creixent al llarg del concert, creixent en execució però també en delicadesa, que quan el compositor augmenta la dificultat tècnica és quan l’intèrpret ha d’interpretar més la música, i no pas tocar-la. La gran dificultat de la Sonata di Concerto de Joan Manén, amb la que concloïa el programa, amb una sonoritat molt elaborada de gustos francesos i germànics, no va ser apercebuda pels espectadors com a tal, perquè l’obra va sonar transparent i harmoniosa.

(c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Els dos músics va mostrar una altíssima conjunció en l’execució de tot el repertori programat, van ser una parella de ball en tot moment, donant el protagonisme no pas al violoncel sinó a les peces musicals. Això també és interpretar la música, i no pas tocar-la.

Guillermo Pastrana explicava, després del concert, que ha anant mica en mica estimant i coneixent Joan Manén preparant aquest concert i, deia, “aquesta música s’hauria de difondre molt més”. Doncs sí, n’estic absolutament d’acord, però no corren bons temps per a la música de casa nostra, i hem de veure com es subvencionen concerts i òperes que res tenen a veure amb la nostra música mentre que els nostres compositors són interpretats només que testimonialment, i gairebé sempre amb les mateixes obres. La resta, el gran repertori català, queda per a les sales petites, en programacions fruit d’organitzadors com ara l’Associació Joan Manén, o de l’esforç personal, i amb el risc que això comporta, dels intèrprets que preparen el seu propi programa i que lluiten per portar-ho cap endavant.

Si meritòria és la defensa de la nostra cultura més ho és quan es fa des de la qualitat i el rigor. I en això aquells que ho fan defensen les notes greus en front dels aguts, o sigui, allò que és íntimament nostre en front del que és de mediàtica actualitat.

Yoko Suzuki a l'Acadèmia Marshall (2-juny-2016)

Les parets són d’un suau to crema, tant suau que si no et fixes quasi diries que no hi són. Les cortines una mica més fosques, però no molt més, separen la sala del món exterior, d’aquell del que sovint diem que n’és el preu a pagar de la civilització urbana: les sirenes de les ambulàncies, els passos precipitats, el soroll de les motos, el de l’helicòpter que a prop vola sobre el barri Gràcia ... tot això queda rere les cortines de la Sala Alícia de Larrocha de l’Acadèmia Marshall de Barcelona. Dins som a un altre món, a una sala presidida pels busts de dos mestres: el de l’Enric Granados i el d’en Frank Marshall. El primer, mestre de mestres, i el segon el mestre d’una generació de pianistes que han deixant la seva empremta arreu del món.

 

(c) Ignasi Soler

A aquella sala un quadre, pintat per la dona de Frank Marshall, Teresa Cabarrús, com a còpia del retrat que pintà el pintor canari Néstor Martín-Fernández de la Torre, presideix en silenci la sala, i ho fa amb una atenció delicada i, segons alguns, fins i tot vigilant el que passa. De vegades, quan sona la seva música a aquella sala, tanco els ulls i aquell quadre prenc vida i el que interpreta és el mestre de mestres, que ens explica amb notes el que acaba de compondre i que així, tot simplement, ens fa la tarda agradable i ens enriqueix culturalment. Som la seva colla d’amics.

De fet aquesta sala mai va veure els passos perduts de l’Enric Granados, perquè en Frank Marshall traslladaria la Acadèmia a aquest edifici del carrer Conte de Salvatierra, quan l’acadèmia ja duia el seu nom, molt anys desprès de la mort del compositor lleidatà. Aquesta sala mai va escoltar la música que la prodigiosa ment del compositor escriuria amb aquella barreja de genialitat i lleugeresa, però tota la sala parla de Granados, com si l’hagués conegut. En realitat es podria dir que molts altres són entre aquelles parets quan sona la seva música, com ara el seu professor barceloní, Joan Baptista Pujol i Riu, qui va tenir com a deixebles la crème de la crème dels pianistes catalans (Isaac Albéniz, Joaquim Malats, Frederic Lliurat, Ricard Viñes, ...) i perquè no també el professor d’en Pujol, el Pere Tintorero, deixeble ni més ni menys que del gran pianista Franz Liszt, creador de l’escola catalana de piano.

Quan sona el piano a aquella sala l’instrument que sona és el que la Carmen Bravo, la dona del Frederic Mompou, va donar a l’Acadèmia, un Steinway&Sons de mitja cua, un piano que de ben segur hauria agradat a Granados, però que ell mai va tocar. És un piano que es podria dir que està ben acostumat a la música goyesca, a l’Adagio de Concert, a les Dances romàntiques i a tantes i tantes altres composicions de Granados, però també a la música de Mompou, que jo he escoltat moltes vegades tocada amb ell.

Tot un món musical aquest de la música de casa nostra que hi és en aquella sala cada cop que sona una nota. I aquest cop, el dijous 2 de juny de 2016, ha sigut la pianista japonesa Yoko Suzuki qui ha fet aquest encanteri de fer-nos sentir en família, en la gran família dels pianistes catalans a la presentació del seu CD “Granados piano – cartes de amor” (Columna Música 1CM0352). La Yoko va ser deixebla de l’Alícia de Larrocha i de la Carlota Garriga, totes dues deixebles de Frank Marshall, i es nota molt el so Marshall quan toca el piano. Les peces que conformen aquest CD les ha preparat amb l’ajuda de la Carlota Garriga, sent algunes de les peces tant infreqüents que és fàcil pensar que mai s’han enregistrat. Les Cartas de amor, que donen títol al CD, són quatre peces en miniatura que, malgrat no portar dedicatòria expressa, és fàcil pensar que el compositor va dedicar a la seva estimada Ampar Gal, quan encara no s’havien casat, la noieta valenciana que l’havia robat el cor. D’una cinquena de les cartes d’amor s’ha trobat només un començament de 8 compassos, que la Yoko ha volgut fer servir tot afegint uns quants més de la seva pròpia imaginació (ella és una bona compositora), en un estil absolutament Granados, i amb un resultat esplèndid.

La interpretació de la pianista ha mostrat una línia senzilla, en aparença, amb un dibuix de les melodies i dels enginys del mestre lleidatà molt elegant, jugant amb les notes com m’imagino que faria Granados divertint als seus amics o enamorant a la seva dona. L’aprenentatge a l’Acadèmia serveix per a fer fàcil allò que en realitat requereix molta tècnica i molt control dels petits espais sonors de les partitures de Granados, i la Yoko Suzuki demostra concert rere concert que ha sabut fer seva aquesta manera de tocar tan catalana, tan Marshall i en definitiva tan Granados. Un plaer escoltar-la interpretant al piano i també un plaer poder escoltar les seves explicacions sobre les peces i la gestació de l’enregistrament.

(c) Ignasi Soler

La presentació va comptar amb una introducció a càrrec de Joan Vives, un gran comunicador i un apassionat de la vida i obra de l’Enric Granados. Vives ha col·laborat també en la realització del CD.