Fa pocs dies, el 31 d'octubre, va fer 31 anys d'un concert per a
alguns memorable al Palau de la Música Catalana: Leonard Bernstein
dirigint la Filharmònica de Viena amb Haydn (Simfonia Concertant Op.84),
Bernstein (Divertimento per a Orchestra) i Schumman (Simfonia No.1
"Primavera") al programa, en un concert del Festival Internacional de
Música de Barcelona. Sens dubte un programa molt adient per a la
formació orquestral amb la qual va aterrar al Palau.
Aquell mateix dia morí assassinada pels seus propis guardaespatlles la primera ministra de l'Índia, Indira Gandhi. La notícia corria entre els assistents al Palau, una d'aquelles notícies que trasbalsen l'enteniment, que et fan sentir la impotència i la petitesa de l'esser humà. Però ens trobàvem allà, al Palau, davant d'un dels grans de la direcció del segle XX, d'un home apassionat davant l'orquestra, i de ben segur també a la seva vida personal. I ens trobàvem alhora davant una mítica orquestra.
L'endemà "La Vanguardia" li dedicà unes poques línies al mestre de Lawrence (Massachusetts, EUA): "Amb una clamorosa ovació es va tancar ahir el concert de la Filharmònica de Viena dirigida per Leonard Bernstein. Malgrat la polèmica que acompanya aquest singular mite de la música, el públic barceloní no regatejà aplaudiments i convertí la vetllada en una gran festa musical. Demà informarem àmpliament sobre el concert".
Unes poques línies, però que mostren el que en aquells temps era el pensament general sobre la avui en dia indiscutible figura del compositor i director d'orquestra nord-americà: polèmic. L'endemà, efectivament, el crític Jordi Llovet signà una crònica amb un títol ben explícit: "El difícil diàleg Europa-Amèrica", sent l'una l'Orquestra i l'altre el director.
Aquell dia en Jordi Llovet va guanyar-se alguns amics, imagino, i potser també alguna estirada d'orelles, perquè la seva crònica començà: "És una sort que els barcelonins siguin, generalment, més sensats que els madrilenys, i no hagin arribat a pagar per l'espectacle Bernstein més enllà del preu just establert per l'organització del Festival Internacional de Música". I segueix: "Perquè s'hauran equivocat". Fent amics, ja ho deia jo!
"Quelcom va fallar al meu parer" -diu Llovet- "en el moment en que aquests tres factors, orquestra, director i programa, s'articulen entre sí. S'ha de dir que el que no va fallar va ser l'entusiasme i la actitud del públic. [..] Els solistes van interpretar la seva part de Haydn tal com s'esperava: la van brodar en tots els sentits, entrant i sortint a l'uníson a tots i cadascú dels compassos. Però a Bernstein se li escapà la direcció del conjunt. Va donar una falsa entrada durant la cadenza del violí [..] i a partir d'aquell moment els músics van fer cas a la partitura, i no pas al director. L'obra va sortir quadrada, però no rodona".
De la Simfonia de Schumman afegí el crític: "va quedar en espectacle brillant i sonor, semblava més la Simfonia del Nou Món de Dvorak que no pas la Primavera de Schumann".
El diari "El País" ens explica, mitjançant el crític Agustí Fancelli, una mica més que vol dir un americà a la tarima davant una orquestra europea: "Leonard Bernstein o l'heterodòxia: balla dalt de la tarima, s'encongeix d'espatlles, agafa la batuta amb les dues mans, com si fos un bat de beisbol, desprès la converteix en un delicat arc de violí, o en un robust arc de violoncel, somriu, fa ganyotes, pica de peus ...Els instrumentistes el segueixen magnetitzats..."
I què dir dels espectadors? Ja des de la primera aparició de Bernstein a l'escenari del Palau el públic vam seguir cada gest, cada petit moviment, cada salt i cada expressió del director, vam viure la música veritablement transportats per l'escenificació de Leonard Bernstein, exagerat o no, però carismàtic com pocs. Recordava jo aleshores el gest suau i delicat de Carlo Maria Giulini en aquell escenari del Palau, uns anys abans d'aquest concert de 1984, un concert de maig de 1980 amb la Filharmònica de Los Angeles, o sigui, justament la combinació contrària, amb un director europeu i una formació americana, estatunidenca com en Leonard Bernestein. Giulini tenia molt sovint el braç esquerra inactiu, tant que de vegades semblava que no el podia moure, mentre dirigia amb l'altre d'una manera suau, sense mai haver de forçar el gest. Era una altre mena de carisma, més pel so aconseguit que per l'actuació a dalt del podi.
He de confessar que jo aleshores n'era dels que trobàvem excessiu a Bernstein i excessiva la fama que l'envoltava. Creia jo, potser ingènuament, que un director convidat americà no podia transformar l'essència europea, i encara diria més, la centre-europea, d'una de les millors orquestres del món... però ja vegeu que sí, que la Filharmònica de Viena sonava una mica a la de Los Angeles, com va succeir amb la de Los Angeles sota la batuta de Carlo Maria Giulini, que sonava a europea.
Vaig aplaudir, ho confesso, ja posats a confessar, però sense més demostracions de suport a Bernstein, que els "bravo" els havia jo ja gastat amb Giulini. Va resultar particularment fora de context el Divertimento de Bernstein, sobretot per aquella sensació inevitable de "sí, és clar, si no s'ho programa ell no ha fa ningú". Què arribem a ser cruels els espectadors!
Definitivament em quedo amb orquestra estatunidenca i director europeu, si s'han de barrejar. I bé, caldrà explicar-ho una mica, que aquest és el meu blog i si no ho explico jo no ha farà ningú: les orquestres americanes d'aquella època eren fàcilment reconeixibles per la preponderància del vent metall sobre les cordes, i les europees per l'equilibri global de tots els instruments. Si escoltaves un enregistrament a la ràdio sense saber quina era l'orquestra aleshores podies distingir sense entrebancs si l'orquestra era europea o americana, sempre que l'obra contingués prou compassos per a vent metall. Els directors europeus podien ajudar a minimitzar la tendència de les orquestres nord-americanes (estic pensant també en Georg Solti), però en canvi els directors americans solien exigir a les orquestres europees un só més metàl·lic, una mena de só que les orquestres europees no acabaven d'assolir sense dificultats. Ja estic dient que preferia el só de les europees, oi? Doncs sí, i la Filharmònica de Viena tenia la millor corda del món.
Aquell mateix dia morí assassinada pels seus propis guardaespatlles la primera ministra de l'Índia, Indira Gandhi. La notícia corria entre els assistents al Palau, una d'aquelles notícies que trasbalsen l'enteniment, que et fan sentir la impotència i la petitesa de l'esser humà. Però ens trobàvem allà, al Palau, davant d'un dels grans de la direcció del segle XX, d'un home apassionat davant l'orquestra, i de ben segur també a la seva vida personal. I ens trobàvem alhora davant una mítica orquestra.
L'endemà "La Vanguardia" li dedicà unes poques línies al mestre de Lawrence (Massachusetts, EUA): "Amb una clamorosa ovació es va tancar ahir el concert de la Filharmònica de Viena dirigida per Leonard Bernstein. Malgrat la polèmica que acompanya aquest singular mite de la música, el públic barceloní no regatejà aplaudiments i convertí la vetllada en una gran festa musical. Demà informarem àmpliament sobre el concert".
Unes poques línies, però que mostren el que en aquells temps era el pensament general sobre la avui en dia indiscutible figura del compositor i director d'orquestra nord-americà: polèmic. L'endemà, efectivament, el crític Jordi Llovet signà una crònica amb un títol ben explícit: "El difícil diàleg Europa-Amèrica", sent l'una l'Orquestra i l'altre el director.
Aquell dia en Jordi Llovet va guanyar-se alguns amics, imagino, i potser també alguna estirada d'orelles, perquè la seva crònica començà: "És una sort que els barcelonins siguin, generalment, més sensats que els madrilenys, i no hagin arribat a pagar per l'espectacle Bernstein més enllà del preu just establert per l'organització del Festival Internacional de Música". I segueix: "Perquè s'hauran equivocat". Fent amics, ja ho deia jo!
"Quelcom va fallar al meu parer" -diu Llovet- "en el moment en que aquests tres factors, orquestra, director i programa, s'articulen entre sí. S'ha de dir que el que no va fallar va ser l'entusiasme i la actitud del públic. [..] Els solistes van interpretar la seva part de Haydn tal com s'esperava: la van brodar en tots els sentits, entrant i sortint a l'uníson a tots i cadascú dels compassos. Però a Bernstein se li escapà la direcció del conjunt. Va donar una falsa entrada durant la cadenza del violí [..] i a partir d'aquell moment els músics van fer cas a la partitura, i no pas al director. L'obra va sortir quadrada, però no rodona".
De la Simfonia de Schumman afegí el crític: "va quedar en espectacle brillant i sonor, semblava més la Simfonia del Nou Món de Dvorak que no pas la Primavera de Schumann".
El diari "El País" ens explica, mitjançant el crític Agustí Fancelli, una mica més que vol dir un americà a la tarima davant una orquestra europea: "Leonard Bernstein o l'heterodòxia: balla dalt de la tarima, s'encongeix d'espatlles, agafa la batuta amb les dues mans, com si fos un bat de beisbol, desprès la converteix en un delicat arc de violí, o en un robust arc de violoncel, somriu, fa ganyotes, pica de peus ...Els instrumentistes el segueixen magnetitzats..."
I què dir dels espectadors? Ja des de la primera aparició de Bernstein a l'escenari del Palau el públic vam seguir cada gest, cada petit moviment, cada salt i cada expressió del director, vam viure la música veritablement transportats per l'escenificació de Leonard Bernstein, exagerat o no, però carismàtic com pocs. Recordava jo aleshores el gest suau i delicat de Carlo Maria Giulini en aquell escenari del Palau, uns anys abans d'aquest concert de 1984, un concert de maig de 1980 amb la Filharmònica de Los Angeles, o sigui, justament la combinació contrària, amb un director europeu i una formació americana, estatunidenca com en Leonard Bernestein. Giulini tenia molt sovint el braç esquerra inactiu, tant que de vegades semblava que no el podia moure, mentre dirigia amb l'altre d'una manera suau, sense mai haver de forçar el gest. Era una altre mena de carisma, més pel so aconseguit que per l'actuació a dalt del podi.
He de confessar que jo aleshores n'era dels que trobàvem excessiu a Bernstein i excessiva la fama que l'envoltava. Creia jo, potser ingènuament, que un director convidat americà no podia transformar l'essència europea, i encara diria més, la centre-europea, d'una de les millors orquestres del món... però ja vegeu que sí, que la Filharmònica de Viena sonava una mica a la de Los Angeles, com va succeir amb la de Los Angeles sota la batuta de Carlo Maria Giulini, que sonava a europea.
Vaig aplaudir, ho confesso, ja posats a confessar, però sense més demostracions de suport a Bernstein, que els "bravo" els havia jo ja gastat amb Giulini. Va resultar particularment fora de context el Divertimento de Bernstein, sobretot per aquella sensació inevitable de "sí, és clar, si no s'ho programa ell no ha fa ningú". Què arribem a ser cruels els espectadors!
Definitivament em quedo amb orquestra estatunidenca i director europeu, si s'han de barrejar. I bé, caldrà explicar-ho una mica, que aquest és el meu blog i si no ho explico jo no ha farà ningú: les orquestres americanes d'aquella època eren fàcilment reconeixibles per la preponderància del vent metall sobre les cordes, i les europees per l'equilibri global de tots els instruments. Si escoltaves un enregistrament a la ràdio sense saber quina era l'orquestra aleshores podies distingir sense entrebancs si l'orquestra era europea o americana, sempre que l'obra contingués prou compassos per a vent metall. Els directors europeus podien ajudar a minimitzar la tendència de les orquestres nord-americanes (estic pensant també en Georg Solti), però en canvi els directors americans solien exigir a les orquestres europees un só més metàl·lic, una mena de só que les orquestres europees no acabaven d'assolir sense dificultats. Ja estic dient que preferia el só de les europees, oi? Doncs sí, i la Filharmònica de Viena tenia la millor corda del món.
