Quina meravella de sonoritat té el clarinet di bassetto, quina dolçor en els greus, quin plaer en les notes mitjanes i quina lluminositat en les agudes! De ben segur Wolfgang Amadeus Mozart hauria creat noves partitures per aquest instrument d'haver viscut més anys, tan sols ens va deixar un concert per demostrar la qualitat de tan magnífic instrument: el Concert per a Clarinet en La major KV.622, una obra mestra, una obra d'art. Malauradament la història va ignorar l'existència del clarinet di bassetto, potser perquè eren pocs els músics que l'empraven -de fet diuen que només un, l'Anton Stadler- i altres tipus de clarinets van substituir al di bassetto en la interpretació d'aquest concert. Quina errada! Bé, en la música l'evolució no sempre deixa vius als més dolços dels instruments, la flauta de bec i la travessera de fusta s'arraconen sovint i se substitueixen per la travessera metàl·lica actual en molts concerts del barroc, els concerts de fortepiano s'interpreten amb pianos actuals, guitarres actuals es fan servir per a concerts fets per a guitarres de 5 cordes, trompes amb vàlvules en comptes de trompes naturals, etcètera, i no parlo d'arranjaments, sinó d'interpretacions amb partitura si fa no fa original.
La música és color, o colors, molts colors amb molts matisos, moltes variacions en lluminositat, tot un espectre formidable que s'addicionen, com en un quadre impressionista, per donar un resultat emotiu únic i irrepetible. Cada concert es viu només un cop, i només aquest cop pots sentir aquests únics colors que es barregen, confonen i alimenten dels veritables colors de la sala, dels concertistes i de tots els que, sense adonar-te, vius mentre l'arc colorista del so t'envaeix i subjuga. El color del clarinet di bassetto queda per sempre impregnat del color modernista del Palau de la Música Catalana, de la seva estimada arquitectura, de les seves més-de-mil flors, encara més vives en una diada de Sant Jordi, la d'aquest concert de l'Orquestra Camera Musicae amb la clarinetista alemanya Sabine Meyer, qui, per cert, apareix en un concert com a solista a Barcelona per primer cop des de l'any 1989. Hem d'agrair enormement a l'OCM l'encert de convidar-la a la seva temporada.
Sabine Meyer ens va conquerir a tots els presents, espectadors i músics de l'orquestra. No es pot demanar més perfecció musical, d'un intens color en tots els registres, amb un ritme clar i una perfecta comunió amb el concert. Si alguna cosa es pot dir dels concerts de Mozart és que cap nota està de més, cap és anecdòtica o prescindible, i totes sumen al resultat, siguin les de l'instrument solista o siguin les de l'orquestra. Parlar de l'èxit de Sabine Meyer és el mateix que fer-ho del que va assolir l'OCM amb ella, sota la intel·ligent direcció de Tomàs Grau, una proposta d'equilibri sonor ben estudiat, amb les cordes constituint un suar suport del clarinet quan aquest vol volar, o jugant amb ell de tu a tu, quan així s'escau. L'orquestra ha de ser tan protagonista com el solista en aquests concerts, no es pot amagar rere ell. És aleshores quan sonen tots els colors que el compositor va plasmar en la partitura. Si no és com aquells quadres exhibits a museus en fosques sales i amb una llum mal situada que desvirtua la profunditat de l'art del pintor. L'OCM, de la mà d'en Tomàs Grau, va obrir les finestres de la sala a tota la llum de Mozart, fent del clarinet el convidat d'excepció, i crec que fent gaudir la Sabine Meyer del concert tant com a nosaltres, els espectadors. De propina la clarinetista ens va oferir, juntament amb els primers cordes de l'OCM, Cati Reus (concertino), Christian Torres (violí segon), Miquel Córdoba (viola) i Ferran Bardolet (violoncel), un dels moviments del Quintet amb clarinet en La major KV.581, de Mozart, una propina ben coherent amb el concert.
A la segona part del concert l'OCM ens va presentar la Serenata per a orquestra de cordes, Op.48, de Piotr Ílitx Txaikovski. Es tracta d'una obra popular i agradable d'escoltar, sempre ben rebuda, de la que el que busques és un equilibri sonor que et permeti gaudir de les frases de cada grup instrumental, dels jocs de paraules entre ells, de les respostes i contra-respostes, dels diàlegs sonors i tímbrics. Ahir l'equilibri va ser molt notable, i el protagonisme en el fraseig de les veus principals es traduïa sistemàticament en un somriure per part dels instrumentistes, i els diàlegs en dissimulats copets d'ull entre ells. És fantàstic quan els músics són feliços amb el que fan, no només transmeten els colors de la música, sinó que transmeten els colors dels sentiments d'universalitat de la mateixa música.
Després de la Serenata, i corresponent amb els entusiàstics aplaudiments del públic, l'OCM ens va oferir com a propina un arranjament per a orquestra de cordes del Cant dels ocells, amb una interpretació solista magnífica per part de Ferran Bardolet, ben recompensada amb els aplaudiments dels espectadors, i com a bis la repetició del vals de la Serenata de Txaikovski. Va ser aleshores quan ja vaig recordar al mestre Ígor Markévitx dirigint els moviments amb valsos, tot fent amplis cercles amb el braç, fent coincidir l'inici del compàs amb el punt més baix del cercle.
La música és això: color, so, moviment, entorn, records i emocions.
 |
| Sabine Meyer ©Christian Ruvolo |
La música és color, o colors, molts colors amb molts matisos, moltes variacions en lluminositat, tot un espectre formidable que s'addicionen, com en un quadre impressionista, per donar un resultat emotiu únic i irrepetible. Cada concert es viu només un cop, i només aquest cop pots sentir aquests únics colors que es barregen, confonen i alimenten dels veritables colors de la sala, dels concertistes i de tots els que, sense adonar-te, vius mentre l'arc colorista del so t'envaeix i subjuga. El color del clarinet di bassetto queda per sempre impregnat del color modernista del Palau de la Música Catalana, de la seva estimada arquitectura, de les seves més-de-mil flors, encara més vives en una diada de Sant Jordi, la d'aquest concert de l'Orquestra Camera Musicae amb la clarinetista alemanya Sabine Meyer, qui, per cert, apareix en un concert com a solista a Barcelona per primer cop des de l'any 1989. Hem d'agrair enormement a l'OCM l'encert de convidar-la a la seva temporada.
Sabine Meyer ens va conquerir a tots els presents, espectadors i músics de l'orquestra. No es pot demanar més perfecció musical, d'un intens color en tots els registres, amb un ritme clar i una perfecta comunió amb el concert. Si alguna cosa es pot dir dels concerts de Mozart és que cap nota està de més, cap és anecdòtica o prescindible, i totes sumen al resultat, siguin les de l'instrument solista o siguin les de l'orquestra. Parlar de l'èxit de Sabine Meyer és el mateix que fer-ho del que va assolir l'OCM amb ella, sota la intel·ligent direcció de Tomàs Grau, una proposta d'equilibri sonor ben estudiat, amb les cordes constituint un suar suport del clarinet quan aquest vol volar, o jugant amb ell de tu a tu, quan així s'escau. L'orquestra ha de ser tan protagonista com el solista en aquests concerts, no es pot amagar rere ell. És aleshores quan sonen tots els colors que el compositor va plasmar en la partitura. Si no és com aquells quadres exhibits a museus en fosques sales i amb una llum mal situada que desvirtua la profunditat de l'art del pintor. L'OCM, de la mà d'en Tomàs Grau, va obrir les finestres de la sala a tota la llum de Mozart, fent del clarinet el convidat d'excepció, i crec que fent gaudir la Sabine Meyer del concert tant com a nosaltres, els espectadors. De propina la clarinetista ens va oferir, juntament amb els primers cordes de l'OCM, Cati Reus (concertino), Christian Torres (violí segon), Miquel Córdoba (viola) i Ferran Bardolet (violoncel), un dels moviments del Quintet amb clarinet en La major KV.581, de Mozart, una propina ben coherent amb el concert.
A la segona part del concert l'OCM ens va presentar la Serenata per a orquestra de cordes, Op.48, de Piotr Ílitx Txaikovski. Es tracta d'una obra popular i agradable d'escoltar, sempre ben rebuda, de la que el que busques és un equilibri sonor que et permeti gaudir de les frases de cada grup instrumental, dels jocs de paraules entre ells, de les respostes i contra-respostes, dels diàlegs sonors i tímbrics. Ahir l'equilibri va ser molt notable, i el protagonisme en el fraseig de les veus principals es traduïa sistemàticament en un somriure per part dels instrumentistes, i els diàlegs en dissimulats copets d'ull entre ells. És fantàstic quan els músics són feliços amb el que fan, no només transmeten els colors de la música, sinó que transmeten els colors dels sentiments d'universalitat de la mateixa música.
Després de la Serenata, i corresponent amb els entusiàstics aplaudiments del públic, l'OCM ens va oferir com a propina un arranjament per a orquestra de cordes del Cant dels ocells, amb una interpretació solista magnífica per part de Ferran Bardolet, ben recompensada amb els aplaudiments dels espectadors, i com a bis la repetició del vals de la Serenata de Txaikovski. Va ser aleshores quan ja vaig recordar al mestre Ígor Markévitx dirigint els moviments amb valsos, tot fent amplis cercles amb el braç, fent coincidir l'inici del compàs amb el punt més baix del cercle.
La música és això: color, so, moviment, entorn, records i emocions.
