L'Inganno Felice

L'Inganno Felice de Gioachino Rossini és una òpera musicalment deliciosa, com tota la producció rossiniana, però d'una durada i una complexitat poc adients per a formar part del repertori habitual d'òpera en l'actualitat. Es tracta d'una farsa, una òpera bufa curta i sense pretensions, a la qual fins i tot hi ha una part que succeeix abans que soni la primera nota de l'obra i que poc després de començar ens ho explica un dels personatges, l'única dona de la història, la Isabella. Aquest tipus d'obres curtes en un sol acte servien de complement a obres més serioses i normalment s'interpretaven al mig d'una d'aquestes òperes. Amb un únic decorat i pocs personatges, tenien una funció de diversió i d'extensió del temps destinat al teatre, fent que la gent li dediqués tota una jornada a anar de teatre.

Malgrat això l'obra s'inicia amb una Simfonia, ben rossiniana, per cert, d'una durada normal. L'obra conté duets, tercets i un quintet, a més d'àries, cavatines i recitatius, o sigui, tot el que podria tenir una obra de més entitat, tot excepte cors. Sí que s'hi troba un grup de soldats i de miners que ni parlen ni cantes, però l'obra és una petita meravella només per a cinc cantants. A l'Òpera de Sarrià es va representar sense soldats ni miners, la qual cosa fa que en algun moment el text sigui incoherent amb l'acció, per exemple quan es convida als soldats a entrar a una cabana... i no n'hi ha cap soldat a l'escenari.

L'argument de l'obra comença després que un malfiat Duc hagi fet fora de casa seva a la seva dona, quan el seu home de confiança li fa creure que la dona li és infidel. En realitat és aquest home, Ormondo, havia intentat conquerir la dona del Duc i en ser rebutjat trama la venjança enredant el Duc. Com que es tracta d'una comèdia, la dona ha de sobreviure. Un ajudant de l'Ormondo, Batone, és l'encarregat de fer desaparèixer la Isabella, llançant-la al mar. Vet aquí que la dona salva la vida de miracle i que un miner, Tarabotto, la troba desmaiada a una platja. La porta a casa seva i quan ella es recupera decideix quedar-se per por a que la intentin matar un altre cop. Però continua enamorada del seu Duc Bertrando. I aquí és on comença l'òpera, amb ella escrivint, deu anys després, una carta al Duc per explicar-li tot el que ha passat amb l'Ormondo i proclamant la seva innocència. Acaba explicant a Tarabotto el que va passar, que mai li havia dit, i en saber ell que el Duc els ha de visitar per concretar amb ell un possible punt estratègic militar a les mines on treballa el miner, Tarabotto comença a preparar tot per a poder explicar al Duc la veritat.

La part de comicitat de l'obra es desenvolupa a partir del fet que ella no diu qui és en veritat ni al Duc, ni a Ormondo ni a Batone, que arriben plegats a la humil casa del miner. Com que l'Ormondo sospita qui és ella en veritat, planeja matar-la i al final Tarabotto, que tot ho escolta sense ser vist, fa que el Duc estigui allà per salvar la dona, tot i que no sap que és la seva. Ormondo i Batone acaben confessant tot el que va passar i amb un quintet després de la reconciliació del matrimoni, com mana l'estil de l'època, acaba l'obra.

L'òpera, ho torno a dir, és una joia, s'hauria de programar més sovint com a òpera de cambra. I els Amics de l'Òpera de Sarrià han realitzat un muntatge veritablement meritós per a aquesta joia, amb un escenari magníficament decorat per l'Escola Elisava, amb vestuari de Núria Cardoner, direcció artística del tenor Raúl Giménez, musical de Assunto Nesse i escènica d'Anna Ponces, amb l'Orquestra Barcelona Concertant i Viviana Salisi a l'acompanyament dels recitatius. Els cantants va ser la Serena Saenz (Isabella), César Cortés (Duc Bertrando), Guillem Batllori (Ormondo), Roberto Maietta (Tarabotto) i Jorge Abarza (Batone). Sens dubte el millor de la sessió que jo vaig veure va ser Roberto Maietta, per veu, per musicalitat i com a actor còmic: difícil demanar una millor aportació que la seva. Serena Saenz té unes facultats prodigioses, uns aguts maquíssims que no deixen entreveure cap fissura, unes agilitats marcades com a collars de perles. L'únic punt a millorar és el seu volum de veu en la part baixa de la seva tessitura, que si bé és d'un color mantingut, de vegades queda un xic tapat per l'orquestra.

César Cortés va mostrar una veu càlida i sensual molt rossiniana, que em va plaer molt, malgrat que en les agilitats no semblava pas tan nítid com hauria d'haver estat. Com a actor pot millorar, intentant no fer un Duc menys aristocràtic. Guillem Batllori, com a dolent de la pel·lícula, va saber donar el punt necessari de perversitat al seu personatge, amb una veu ben col·locada i de color molt estable. Jorge Abarza va completar amb picardia escènica i bones condicions de veu el conjunt de cantants, dels quals no recordo cap errada, res que no sigui una entrega als seus papers amb molta generositat.

Tant de bo continuï l'Òpera de Sarrià en aquest encertat camí de produccions.

Beethoven i Txaikovski amb l'OCM

Palau de la Música Catalana, diumenge 18 de febrer de 2018

L'Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) és una de les orquestres catalanes que segueixo amb plaer, amb la seguretat que paga la pena assistir als seus concerts, tot i que freqüentment la música que ens ofereix és força habitual als concerts simfònics. Aquest és un punt d'una més que probable arrel comercial, que no pas musical. En fa l'efecte que la música que més pot atreure el públic és justament la que podem escoltar als concerts d'aquestes orquestres de casa nostra. És per això que el que cal aleshores esperar és una qualitat que compensi un programa poc arriscat pel que fa a la fama de les obres. L'OCM compensa perfectament la facilitat del programa amb una execució acurada i no gens arriscada de les partitures. Anem a pams.

Concert per a violí en Re major Op.61 de Ludwig van Beethoven. No cal presentar el concert, és un dels més importants pel que fa al violí, l'únic de Beethoven i una obra d'art, sense cap més possible definició... una obra d'art incompresa i oblidada fins molts anys després de la mort del compositor, quan Joseph Joachim i Felix Mendelssohn li van treure la pols de la injustícia i la van pujar a dalt l'escenari de les obres imprescindibles de tota la música mai coneguda. Bé, fetes les presentacions passem a la intèrpret solista del concert de l'OCM, la japonesa Sayaka Shoji. La seva imatge corporal en escena sembla anunciar una certa distància respecte als espectadors. No cerca l'èxit a través del seu aspecte físic ni dels seus moviments amb el violí, no projecte les emocions en dosis mediàtiques i veritablement sembla en tot moment absent de l'auditori com a entorn, sempre concentrada i aïllada en la música. El violí inclinat cap a un costat quan toca, lleugerament cap endavant, el seu gest sembla tímid. La meva professora de violí (vaig intentar estudiar violí un parell d'anys) l'hauria intentat corregir de seguida: el violí al costat, horitzontal, el colze sempre per davant de l'instrument. De fet no recordo molts violinistes que toquin com va fer la concertista Sayaka Shoji, tot i que, afortunadament, seguir unes normes dades no sempre són el pas obligatori per a assolir uns bons resultats. Sayaka Shoji ens va oferir una versió molt estudiada i nítida de la partitura de Beethoven, impecable en afinació, fantàstica en l'evolució de l'obra, lleugera i rotunda, una gran versió a la qual va afegir l'orquestra la seva equilibrada aportació, que si una cosa té aquesta OCM justament és l'equilibri sonor i la netedat del so.

Llàstima que una part del públic es dediqués a convertir-se en protagonista de l'obra, que en alguns moments va esdevenir un Concert per a Violí, Estossecs i Orquestra. En Tomàs Grau, director de l'OCM, esperava pacientment a què paressin els estossecs entre moviment i moviment, però amb això no n'hi ha prou: és imperdonable que les cadenze es vegin alterades per aquests sorolls inoportuns. Com també és imperdonable que hi hagi assistents que marxin al ben mig d'un concert sense cap més excusa que la de poder esperar a la fi de l'obra, fent aixecar-se de les seves cadires a un bon grapat d'espectadors, i en alguns casos donant cops de portar en sortir de la sala. No diré res d'aplaudir entre moviments d'una obra, com al final del primer moviment de l'opus 61 de Beethoven, no sabria dir si ara per ara és més modern aplaudir o no fer-ho, el que sé és que trencant la concentració del músic i impedir l'atac del següent moviment sense entrebancs no pot ser bo. Tirem ratlla i continuem amb el concert!

La segona part del concert oferia la Simfonia N.6, Patètica, Op.74 de Piotr Ilitx Txaikovski. Tampoc calen moltes presentacions de l'obra, ni caldria dir aquest sobrenom injust de "patètica", però així com la coneixem, quan en realitat ens parla de joia, de drama, de pau, de dansa (un vals que no ho és, en 5/4), tot plegat d'un gran lirisme. Conté moments veritablement brillants però no patetisme. Cada moviment explica una part d'aquesta successió de sentiments, de manera que l'orquestra ha d'anar assolint reptes emotius i tímbrics diferents, fins i tot dins de cada moviment. L'OCM es va sortir molt bé d'aquest repte formidable, amb una construcció sòlida sense fissures malgrat algunes incerteses al primer moviment. Un gran treball de conjunt sota una direcció detallista de Tomàs Grau, a qui òbviament cal atribuir el mèrit d'aquesta definició d'orquestra equilibrada i sòlida.

Amics de l'Òpera de Sarrià

«Només hi ha dues maneres de viure la vida: una és com si res no fos un miracle. L'altre és com si tot fos un miracle». Amb aquesta citació d'una cèlebre frase d'Albert Einstein va començar Ramon Gener la presentació de la Gala Lírica dels Amics de l'Òpera de Sarrià el passat divendres 1 de desembre. Ramon va continuar: «i jo de ser dels que creuen que hi ha coses que són un miracle, com és poder organitzar no ja una temporada d'òpera de cambra, sinó anar ja per la quarta temporada d'aquesta dels Amics de l'Òpera de Sarrià».

Aquesta quarta temporada ja us la vam avançar fa uns dies (vegeu aquí) i en resum presentarà les òperes Il campanello de Gaetano Donizetti (gener 2018), L'Isola Disabitata de Manuel García (març 2018) i L'inganno Felice de Gioacchino Rossini (maig 2018), juntament amb els recitals lírics de la soprano Maria Goso (febrer 2018) i la soprano Hélène Walter (abril 2018).

Aquest format d'òpera de cambra pretén oferir obres que no entrin en competència amb les altres sales d'òpera properes, és a dir, posar a l'abast una oferta complementària que pugui comptar amb cantants joves, però per això mancats de qualitat. La gala d'inici de temporada ens va permetre gaudir d'uns bons cantats, amb una baixa d'última hora que va ser coberta pel tenor argentí Raúl Giménez, director artístic dels Amics de l'Òpera de Sarrià. Així, van actuar, per ordre d'aparició a l'escenari, el baríton Jorge Abarza, el tenor Renato Cordeiro, la soprano Aina Martín, el tenor Beniat Egiarte, la soprano Sol Vicente, la soprano Odile Hermburger (qui va tocar també el violí en la seva segona ària), el tenor Ignacio Encinas, la soprano Mercedes Gancedo i el baix Carlos Chausson, amb l'acompanyament al piano de Viviana Salisi, excepte en la segona ària d'Ignacio Encinas, que va ser acompanyat pel fill del tenor.

S'ha de dir que els dos primers intèrprets van haver de patir la baixa temperatura de la sala, mancada d'una bona calefacció en un dels dies més freds de l'any a Sarrià (de fet, en sortir de la gala vaig observar que la temperatura exterior amb prou feines arribava als dos graus). En el cas del tenor brasiler Renato Cordeiro la seva ària, Un aura amorosa del Cossì fan tutte de W. A. Mozart, va resultar molt poc brillant i, encara que podem confiar en el fet que Cordeiro pot oferir més, no va arribar en cap moment a fer entrar en calor als espectadors, no passant de ser la seva intervenció un assaig no gaire afortunat, fet amb espectadors.

L'altre cantant que obria, el baríton Jorge Abarza, que va començar amb una freda Aria Batone de L'inganno felice de Rossini, va tenir l'oportunitat de deixar una millor empremta amb el duo La ci darem la mano del Don Giovanni de Mozart, fet amb la soprano Sol Vicente. Segurament la representació escènica li deu resultar més natural que el recital, o potser aquest paper de Mozart fa més per ell que el de Rossini. Això a més considerant que la seva companya en el duo, Sol Vicente, no va assolir un bon nivell ni interpretatiu ni vocal. Excessivament inexpressiva, la seva veu semblava servir al duo sense el necessari esperit mozartià.

Aina Martín va completar l'inici fred del programa, no arribant tampoc a convèncer amb una partitura mozartiana, l'ària Padre Germani de l'Idomeneo. Hi havia quelcom en el seu llenguatge gestual que indicava que no s'hi trobava a gust amb l'ària, o això em va semblar, un fet que encara que sigui totalment subjectiu sí que indica que quelcom no funciona en la seva comunicació musical.

Odile Hermburger resulta a estones un xic estrident. Dotada d'una molt ampla veu de fort volum, no sempre sap controlar la potència vocal. L'ària Salut a la France de La fille du régiment de Donizetti no comunicava ni belcantisme ni patriotisme, amb uns aguts que encara que ben entonats no mostraven cap bellesa. Definitivament no sembla que el belcantisme faci per ella, però en canvi en la seva segona ària, Heia indem Bergen de l’opereta Czardas fürstin d'Emmerich Kalman, sí que vam poder veure una interpretació més acurada i més propera a les característiques que podem intuir de la seva veu. Ens va delectar a més amb uns fragments interpretats amb violí, instrument que domina i amb el qual es va embutxacar els espectadors, potser més que amb el cant.

Mercedes Gancedo, a qui vaig veure recollir el premi del Primer Palau el dia abans al Palau de la Música Catalana, va ser sens dubte la millor dels intèrprets joves, amb una primera ària que potser és més de mezzosoprano que de soprano, la Net, tol'ko tot, kto znal de Piotr Ilitx Txaikovski, i una segona ària de sarsuela cubana, la romança de Maria la O d'Ernesto Lecuona, molt ben cantada, però també poc per demostrar la seva gran qualitat vocal. Tot i agradar-me molt com ho va fer he de dir que el repertori escollit no va ser prou intel·ligent.

A Beniat Egiarte ja havia tingut jo ocasió d'escoltar-ho abans, i crec que va pel bon camí. Té taules, es mou bé a l'escenari, fins i tot en el format del recital, és expressiu, afinat, amb una bona transició en el color i amb una veu que sap controlar en potencia i en tendresa. Va cantar l'ària Allegro io son de Rita de Donizetti amb una gran dolçor i va resultar un Nemorino gairebé perfecte en el duo Ardir de l'Elisir d'amore cantat amb el gran Carlos Chausson, possiblement perquè és molt més un home d'escena que de recitals. L'altre triomfador entre els joves, a parer meu.

He deixat pel final als tres experimentats cantants de la nit: Raúl Giménez, Ignacio Encinas i Carlos Chausson. En realitat els tres van anar a cantar entre amics i per a amics, i la seva sobrada capacitat vocal no va decebre ningú. Entre ells cal destacar l'aportació de Carlos Chausson, magistral en el duo de l'Elisir d'amore i més que brillant en l'ària La vendetta del personatge Don Bartolo de Le nozze di Figaro de Mozart. És un home de teatre i sap escenificar i improvisar com i quan cal, com va demostrar en el duo quan després d'haver donat l'ampolla d'elixir al jove Nemorino confessa al públic que no es tracta d'un elixir, sinó d'una ampolla de vi ("è bordò, non elisir") però en comptes de dir el tipus de vi, i tot veient que li havien donat pel duo una ampolla d'un producte de cacau amb llet, va dir el nom comercial del producte. Això és el que té el teatre: comunicació directa amb els espectadors.

Per últim, s'ha de reconèixer i agrair l'esforç de Viviana Salisi al llarg de tota la gala, protagonista sense ser-ho, acompanyant amb solidesa i enorme consistència a tots els cantants, fent d'orquestra i de director tot alhora.