dilluns, 29 de febrer del 2016

La GIOrquestra navega cap a on Nou Món

«Un encert, tot un encert!». Això és que el que vaig pensar desprès del Concert per a Violoncel d'Antonin Dvořák que ahir va interpretar la GIOrquestra a l'Auditori de Girona, amb el solista Daniel Müller-Schott.

Tot un encert, en primer lloc per la immensa qualitat de l'intèrpret escollit, l'alemany Daniel Müller-Schott, nascut a Munic el 1976, i en segon lloc perquè amb aquesta elecció l'orquestra ha signat una interpretació molt sòlida i conjuntada, confirmant que, malgrat els pocs concerts que fan plegats cada temporada, el bon camí que ara fa un any vaig dir que feia la GIOrquestra.

Fins i tot la segona obra del concert va sortir força rodona, la Simfonia del Nou Món del mateix compositor. Calia la possibilitat de que desprès d'una molt bona primera part la segona fos un xic menys intensa, i sortís mancada d'intensitat interpretativa, però benauradament no va ser així, ens van regalar una simfonia molt ben construïda de la qual es poden sentir molt orgullosos.

Però s'ha de treballar, no obstant el que he dit, perquè no tot és d'una absoluta perfecció, ni esperàvem que ho fos. Per a mi, que no visc de la música i que per tant em puc equivocar però sense cap interès que pugui filtrar les meves opinions, va mancar coordinació als violins primers, un conjunt que acostuma a ser ben sòlid a la majoria de les formacions de casa nostra, però que en aquest cas va mostrar imprecisions, atacant els intèrprets no sempre al mateix moment els inicis de les intervencions, encara que rectificant desprès per anar ben en conjunt.

Dit això, afegiré que es l'únic punt negatiu que li vaig trobar al concert, juntament amb l'inevitable fet de que l'Auditori de Girona disposa d'un escenari limitat en espai i amb una paret al fons que fa de pantalla amplificadora del vent metall, no sempre amb bons resultats. Ja ho vaig comentar això fa un parell d'anys amb alguns amics de l'orquestra, i en sóc conscient de que no té solució aquest problema. En obres com ara les d'ahir una mica més de metall, ben afinat, no és molt problemàtic si s'equilibra en volum amb la resta d'instruments, i crec que ahir va funcionar aquest equilibri.

I anant per feina, que és gerundi, he de tornar a felicitar l'elecció del muniquès Daniel Müller-Schott, que amb el seu meravellós violoncel Matteo Goffriller de 1727 (un instrument amb quasi 300 anys d'història!) va oferir una molt vibrant versió del concert de Dvořák, on vibrant no és sinònim d'impetuosa ni de descontrolada: tot al contrari, la seva versió va ser d'una execució impecable, amb arpegis dolços i frasejos apassionats, amb un perfecta afinació en tot moment, i a més a més amb un gran conjunció amb la resta de l'orquestra, amb permanents gestos de complicitat i coordinació amb els músics de l'orquestra, ara mirant els violins ara els violoncels, ara al director. D'una gran expressivitat, el seu violoncel ens deixava escoltar els sons de la primera meitat del segle XVIII, greus poderosos, aguts tendres, tota la gamma de notes que Dvořák va compondre en el seu concert i que Daniel Müller-Schott va saber magistralment interpretar. Un músic al que paga la pena seguir la pista, sentirem molt a parlar d'ell, de ben segur. [De propina ens va oferir l'Havanera de Maurice Ravel, una peça amb molta sensualitat molt ben executada]



Marcel Sabaté i Reixach, director de la GIOrquestra, va deixar la partitura de la Simfonia del Nou Món tancada al llarg de tota la interpretació de la Simfonia, i és ben clar que no li calia obrir-la. Domina perfectament tota la partitura, totes les indicacions, totes les entrades, totes les onades d'aquest viatge a travès de l'oceà d'aquesta bella obra. Prestant atenció a cada fraseig, controlant volums sonors, donant entrades, i marcant un ritme personal i molt suggerent, la versió de Marcel Sabaté no va ser una més, no va ser una versió d'aquelles de no complicar-se la vida, va ser arriscada amb les pauses i els ritmes, amb una visió per a mi molt reflexiva de la partitura. Enhorabona per assumir aquest risc i assolir aquests resultats!

He inclòs en aquestes línies la caràtula de la primera versió que jo vaig escoltar mai d'aquesta obra, amb Antal Dorati al capdavant de la New Philharmonia Orchestra, i ho he fet perquè ahir la GIO em va recordar aquest quadre, aquest vaixell que va significar la meva primera imatge de l'obra del compositor txec. Quedi clar que no em va recordar la versió d'Antal Dorati, sinó que em va fer navegar cap a un món nou, aquest món al que la GIO arriba, el món de la consolidació com a orquestra de les nostres terres, un referent que em sento orgullós d'acompanyar sempre que puc.

Benvinguts al Nou Món de la GIOrquestra!

dijous, 11 de febrer del 2016

L'homenatge a Federico Chueca a Barcelona el 1888

Señor Chueca; es gran merced
verme hoy aquí, porque así
usted me conoce a mi,
y yo le conozco a usted.
Mas si he de hablar en conciencia,
que es como lo manda Dios,
declaro que entre los dos
hay notable diferencia.
En mi, se extinguió la llama
en que inspirarme solía;
usted se abrió «La gran vía»
que le conduce a la fama.
Y aunque ha tiempo que le abona
su nombre, nuevo homenaje
hoy recibe en su viaje
«de Madrid a Barcelona».
A usted, su naciente gloria
le abre, entre dorados sueños,
mil horizontes risueños;
a mí me queda... ¡la historia!
Y por mucho que yo haga,
somos, y bien se comprende,
usted la luz que se enciende,
y yo la luz que se apaga.
¡Ley impuesta a los humanos
por la Omnipotencia suma!
Mas si muerta está mi pluma
aun tengo vivas las manos.
Y aquí, en el alma, en verdad,
al aplaudirle con ellas,
deja mi entusiasmo huellas
de mi buena voluntad.
Yo sé bien que es fuerza, mucha
mucha fe, mucho ardimiento,
para que venza el talento
del mundo en la humana lucha.
Sé que antes, de hados adversos,
triunfa en el rudo combate,
quien sabe hacer chocolate
que el que hace música y versos.
Sé que cualquier vividor,
prestamista o especiero,
si consigue hacer dinero,
llega a duque o senador.
Y que artistas y poetas,
al morir, dejan, cabales,
el que menos ... seis reales;
el que más ... cinco pesetas.
¡Y bien! De tan triste palma
el privilegio yo invoco,
que si en mi mente hay ya poco,
¡me queda mucho en el alma!
Dios quiso dar, bienes dos,
aquí a la humana miseria:
el uno, todo materia;
el otro, ¡esencia de Dios!
¡Y es claro! La gloria estriba
en llegar al que nos trajo;
si el uno se queda abajo,
el otro nos lleva arriba.
Nutra, pues, sus ilusiones;
conquiste coronas ciento,
que un adarme de talento
¡vale más que cien millones!
Si usted, a quien glorifico,
por arrobas lo alimenta,
puede usted echar la cuenta,
¡y juzgue si es usted rico!
Riqueza honrada y preclara;
banca sin falsos halagos,
que no suspende sus pagos,
que en quiebra no se declara.
Por eso es la admiración
que hoy este grupo le envía;
noble y franca, cual la mía,
¡que sale del corazón!

----------------------------------------------------------------------------------------------

De esta guisa se dirigió en célebre reunión de homenaje al maestro Chueca el escritor don Luis de Loma y Corradi. Corría el mes de febrero de 1888, un mes que vio el estreno en Barcelona de una obra del maestro Chueca Robles, don Federico, sobre texto del escritor Eloy Perillán Buxó. El estreno de la obra fue propiciado por el empresario don Ceferino Palencia, como una acción de acercamiento de las sociedades madrileña y barcelonesa, y para demostrarlo más explícitamente lo hizo con una obra intitulada "De Madrid a Barcelona", estrenada tal día como hoy, el 10 de febrero de 1888. Cabe mencionar la colaboración siempre fiel de don Joaquín Valverde Durán (el padre) en la música de la obra.

Fue aquella una velada gloriosa, un tributo al castizo maestro Chueca en la capital catalana, y fue aquél un estreno aplaudido, el de una revista que termina con una jota, una música que, por cierto, es tan catalana como castellana, y aunque se lleva la fama la jota aragonesa es sin duda el baile español por excelencia, extendido a todas las regiones, que en tiempos se llevó incluso a las Filipinas, entonces ocupadas por España. Esa jota «De Madrid a Barcelona» tiene esta letra:

Cuchichí la-ra-ra la-ra la-ra-ra
Cuchichí la-ra-ra la-ra la-ra-ra

Es Barcelona un edén, un jardín ameno,
donde se respira placeres y amor.
Es sin disputa el país donde las mujeres
tienen en sus ojos un chic seductor.

A la jota jota de las catalanas
que sin ser flamencas son ufanas barbianas.
Olé por el pueblo, olé por Madrid,
olé por la gente que estamos aquí.

Cuchichí si esta obra te agrada
Cuchichí danos una palmada,
pero en fin si es que no te agradó
ten piedad, ten piedad del autor.

¡Viva el madrileño! ¡Viva el catalán!
Hoy sus corazones fraternizarán
y si bien unidos se les logra ver
será nuestra Patria lo que debe ser.

----------------------------------------------------------------------------------------------

Os dejo con un número musical de la obra, en un registro muy antiguo: http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000135074&page=1

dimecres, 10 de febrer del 2016

El manual del viatger, de Madrid a Barcelona (1853)

«Para que la legua corresponda próximamente a lo que en toda España se ha llamado y llama legua (que es el camino que regularmente se anda en una hora) será dicha legua de veinte mil pies, la que se usará en todos los casos que se trate de ella, sean caminos Reales, en los Tribunales y fuera de ellos»

Aixó ho va dictar el rei Carles IV d'Espanya l'any 1801, fixant definitivament la distància equivalent a una llegua. És calr que vint-mil peus són molts peus a comptar, i si són meus o són d'un altre més alt que jo la cosa comença a donar valors diferents.

En realitat la llegua equivalia si fa no fa al que es feia caminant al llarg d'una hora, o sigui, una mica més de 5 kilòmetres en sistema mètric decimal, un sistema que el senyor Napoleó va tenir en gràcia potenciar per a ves a saber quina estratègia, i que no representa ni de bon tros la tradició, i que ni tan sols es pot mesurar amb el cos com a paràmetre.

Antigament les distàncies es mesuraven a peus. Als 3 peus (i no els del gat) li van dir una iarda (o una vara en català), i com que els peus i les mans mai són iguals de llargària la cosa sortia com a 4 pams (4 pams = 3 peus, doncs). La relació amb les milles de tot això és fàcil: 1 milla és un terç de llegua, o sigui, el camí que es fa en 20 minuts de rellotge.

Tot aproximat, que l'home no en té cap necessitat de ser precís, quan camines de Igualada a Castellolí tan fa si són 1½ llegues o 1½ llegues més 3 peus. Peu va peu ve son faves comptades, oi?
Vet aquí que el senyor Napoleó Bonaparte, i que es deia en realitat Napoleone di Buonaparte (genovès afrancesat, tot s'ha de dir, per la compra de Còrsega als genoveses per part de França un any abans de que nasqués el futur emperador) va decidir tirar cap endavant el canvi a unes unitats de mesura úniques per a tota la civilització (els britànics van quedar fora, com sempre) fent obligatori el sistema mètric decimal tal com una mica abans havia sigut definit pels revolucionaris francesos. Corria l'any de 1800 quan Napoleó va fer obligatori aquest sistema a França.

La ciutat de Barcelona va ser una convidada molt especial a la definició del kilòmetre, perquè els francesos van mesurar la de distància des de Barcelona (des del Castell de Montjuïc) a Dunkerque, o millor dit, la cosa anava des de Dunkerque a la frontera francesa dels Pirineus, però no se sap ben bé perqu`q (ni la Pedrera ni la Sagrada Família encara no s'havien començat a construir) els científics francesos van decidir arribar fins a Barcelona. El propòsit bàsicament consistia en mesurar un la longitud d'un arc terrestre, però com que donar la volta al planeta no era gens pràctic (com caminar per sobre les agües dels oceans encara no s'havia inventat) van parar a Barcelona. El viatge mesurant, mesurant i mesurant van durar més de 7 anys, però va pagar la pena fer-ho, van crear el metre, una mesura més gran que 3 peus, més petita que 4 peus, que no es pot mesurar en pams, que no hi ha qui la pugui mesurar sense fer servir una cinta mètrica. O sigui, és van passar 3 peus.

A Espanya es va adoptar aquest metre l'any 1849, encara que pocs es van assabentar, i no va ser fins 1879 que es va declarar aquest sistema, el mètric, com a sistema oficial de mesures. Hem de dir que ara les modes franceses ens arriben més ràpidament que al segle XIX, 79 anys per a adoptar el sistema obligatòriament !

Explicat tot això ara ja podeu comprendre les distàncies del gran llibre "De Madrid a Barcelona" publicat el 1853, i que descriu un viatge des de la capital d'Espanya a la capital catalana, un llibre que explica com era la societat d'aquells "vells" temps, com les terres i com els costums (i de pas com era l'ortografia!).

 Gaudiu de la lectura, amics.

Clique aquí i gaudiu del llibre 

divendres, 5 de febrer del 2016

Recolzant la cultura catalana (I Cicle de Música Catalana al Palau Güell)

[Fragment del vitrall del Palau Güell, amb la senyera que trobem a l'escala principal. Ginger BCN Studio]

Sona una melodia que escoltes per primer cop, unes notes de piano i una cançó que potser molts pocs han pogut escoltar abans que tu, saps que ets un privilegiat en aquest sentit, i penses en la sort que tens de participar en un esdeveniment que, encara que senzill, dona molt de sentit a les vides de les persones que treballen per dur a terme la tasca, també senzilla en aparença, de recolzar la cultura musical catalana començant pels moments al quals històricament Catalunya prenc consciència de la seva identitat musical.

El concert del Palau Güell del 4 de febrer de 2016 portà el títol de «Cançó catalana: d'Isabel Güell a Eduard Toldrà». La sinopsi del programa demà ja indica el propòsit del programa:

«Amb la Renaixença va sorgir un viu interès per la cançó popular al nostre país. Les nostres cançons foren un poderós instrument d’afirmació del nacionalisme emergent i compositors com Francesc Alió o Joan Manén van adaptar melodies populars al format de lied. Gràcies a aquest treball de divulgació del nostre folklore i d'aprofundiment en els trets característics que el conformaven, es va anar bastint poc a poc una cançó autènticament catalana; cançons originals que defugien la cita popular i aprofundien en el vincle entre text i música. Els compositors trobaren en el treball de poetes com Tomàs Garcés, Josep Carner o Josep Maria de Sagarra una veritable font d'inspiració que els va portar a crear joies musicals que traspuaven essència autènticament catalana.»

«Essència autènticament catalana». No era fàcil aleshores saber exactament quina era aquesta essència, no a finals del segle XIX i començaments del segle XX. El moviment nacionalista que a d'altres països europeus havia sorgit a mitjans-finals del XIX, i que donaria obres com les Danses hongareses de Johannes Brahms (el primer llibre de danses és del 1869), el conjunt d'obres nacionalistes de compositors russos que prenc el punt de partida en la constitució de l'anomenat Grup dels Cinc (Balàkirev, Cui, Mússorgski, Rimski-Kórsakov i Borodín) l'any 1856, la descriptiva obra La meva Pàtria del txec Bedřich Smetana, a les obres de Fréderic Chopin basades en ritmes polonesos, etc., arriba a Catalunya amb un cert retard i barrejat musicalment en el temps amb la moda wagneriana, que s'enllaça amb el modernisme culturalment, però que deixa pas a obres de collita pròpia, a intents de creació d'una música nostra, com ara Els Pirineus del compositor Felip Pedrell sobre text de l'escriptor Víctor Balaguer, a les obres del mestre Enric Morera, etc.

Però en realitat on s'havia de trobar aquesta essència catalana no era pas a les gran obres, a les òperes estrenades als grans teatres, sinó a les petites obres, a les cançons que amb caire tradicional, i que en molts casos no tenien però cap arrel tradicional musicalment parlant, anaven escrivint músics catalans amb un sentit molt poètic de la música. I es que la poesia havia arribat al nacionalisme abans que la música, i la convidava a seguir les seves passes. Això és el que ens explica la sinopsi indicada més amunt.

Ahir la soprano Júlia Farrés-Llongueras i el pianista Daniel Blanch ens van fer gaudir de valent d'aquesta naixença cultural de la música pròpiament catalana, d'Isabel Güell a Eduard Toldrà passant per Enric Granados, Joan Manén i Rafael Ferrer. Algunes de les obres eren primers audicions, donant encara més interès al concert. I si es fa un concert a un indret com el Palau Güell, on el seu primer propietari, el mecenes i empresari Eusebi Güell i Bacigalupi, vas creure en la música catalana i la va recolzar amb entusiasme, aquest concert s'ha de fer com el que ens van oferir ahir: amb una gran delicadesa i amor per la nostra música, amb admiració i respecte, amb orgull i seny. Ja des del començament, amb la introducció explicativa del musicòleg Xavier Chavarria, ja es respirava aquesta atmosfera imprescindible per a gaudir de la música en tots els sentits, no només en el musical sinó també des del punt de vista històric, cultural i català.

El duo d'intèrprets, que ja fa temps que treballen junts algunes de les obres d'aquest repertori, funciona a la perfecció. La veu de la Júlia Farrés-Llongueras és molt consistent, sòlida però alhora tendre quan cal, amb uns greus preciosos i uns aguts ben continguts que mostren un treball intel·ligent de la pressió diafragmàtica. El seu color és idoni pel repertori en català, la seva natural musicalitat vocal, el seu català de Sant Cugat, conjuga amb els versos dels nostres poetes d'una forma natural, embellint cada frase no només amb l'afinació i la tècnica musical, sinó també amb la clara pronunciació del català. I és que, tal com defensava el compositor Joan Manén, les nostres obres han de ser escoltades i enteses en la nostra llengua, i des d'aquest punt de vista la soprano de Sant Cugat fa cas al gran compositor barceloní. Remarcable participació de la Júlia Farrés-Llongueras, en un altíssim nivell.

Daniel Blanch ens deixa sempre la sensació de que la música és fàcil, amable, emotiva, directa i descarregada de subterfugis innecessaris. Interpreta amb naturalitat i agilitat, com si tocar el piano fos d'allò més senzill, encara que tingui com a instrument un piano Erard de finals del segle XIX, un piano amb un tacte i un so diferents dels actuals. Domina no només el repertori, sinó la història de la música de casa nostra, i amb coneixement construeix acompanyaments que destaquen les arrels de la música i s'ajusten a la veu de la soprano amb delicadesa, acompanyant i sent alhora partícip en primer pla. El seu entusiasme recolzant la música catalana és més que contagiós: és una sort poder comptar amb ell i deixar-se seduir pel seu entusiasme.

Aquest I Cicle de Música Catalana al Palau Güell s'ha encetat amb un concert de gran nivell, i tots esperem que continuï oferint-nos grans concerts. El primer és potser el que determina l'interès de molta gent, i aquest primer ha sigut tot un èxit cultural. Gràcies a tots!