El cos em demana normalment ser "políticament correcte" quan escric
sobre concerts, i amagar el que no m'agrada i deixar aleshores prou
espai com per a enaltir el que ha estat bé o fins i tot el que ha estat
sublim. Així avui hauria de parlar de la Simfonia del Nou Món, Op.95,
d'Antonín Dvorák, parlar una mica del Concert de Piano, Op.26, de
Profófiev i no dir ni una paraula de la estona en la que uns instruments
de la Orquestra OBC han estat resseguint una partitura del compositor
resident de L'Auditori de Barcelona, en Benet Casablancas. I amb això
seria políticament correcte, i podria explicar fins a quin punt he
gaudit de Profófiev, del pianista Simon Trpceski, de Dvorák i del
director Michal Nesterowicz, i d'una gran-gran OBC.
Però ves per on avui no seguiré aquesta línia, perquè el contrast ha sigut tan fort, entre la primera obra, la del senyor Casablancas, i la darrera, la superlativa Simfonia del Nou Món, que no m'hi puc estar de fer cinc cèntims, o potser vint, de la primera peça de la nit: la "Darkness visible" de Benet Casablancas, composició de l'any 2008 que es presentava, i pareu atenció a això, com a primera audició ara, al 2014.
No he anat pas sol a l'Auditori, i just abans d'aquesta primera obra comentava jo amb la persona que m'acompanyava la impressió que normalment em produeixen les obres de Casablancas, i li avançava allò que podíem esperar de l'obra: absència total de melodies; absència de ritme general a l'obra, encara que fragmentàriament es podrien sentir trossos amb un cert ritme, recolzat sempre en la percussió i no pas en la inexistent melodia; música creixent i minvant a onades -ara pujo, ara baixo, ara tutti, ara res i mai saps perquè- música sense cap fil conductor, com les veritables onades, que no saps ben bé quan arribarà la següent i ni si serà grossa o petita, ni si portarà molta, poca o gens ni mica d'escuma.
Així li explicava jo a la persona que assistia amb mi al concert, i només me he equivocat en una cosa: ha sigut encara més ensopit del que inicialment havia pensat, suposo que perquè ja no em sorprèn la manca total de musicalitat d'aquesta mena de composicions. M'han sobrat 8 minuts en una obra de 10, una obra que per una altra banda s'acabat sense cap sentit estètic de finalització, sense "coda", per entendre'ns. Podia haver durat, Déu no ho vulgui, 20 minuts més o haver-se acabar 5 minuts abans, i això si que si que jo ho hauria agraït, de debò!
Ho trobo molt interessant per a la orquestra, sincerament, és tot un exercici de conjunció, d'expressió, segurament també d'afinació i de paciència, però res mes. Des del punt de vista d'un espectador no val per res més, i ho diu algú que porta gairebé 60 anys escoltant música de tota mena. Demà no me'n recordaré ni del nom de la composició, ni pagarà la pena fer-ho ni tornar-la a sentir.
També és veritat que la seva durada, curta en el temps però inacabable quan la vius en directe, fa que et puguis prendre això d'entrar a la sala amb molta calma, com avui han fet molts espectadors, que s'han estalviat l'obra i de pas s'han estalviat haver de decidir si aplaudien o no i quanta estona calia fer-ho. Jo, directament, no ho he fet ni un sol "clac".
També abans de començar el concert he buscat, i trobat, al senyor Casablancas a platea. Des de la meva posició, en un lateral del primer pis, m'era molt fàcil trobar a una persona físicament coneguda, i bé, allà era: a la darrera fila de la platea (una zona, per cert, buida d'espectadors durant la seva obra, però totalment plena en la següent peça). I aquí és on arriba l'altre part que el cos políticament correcte no m'hauria de deixar explicar, però bé, ja ho he dit, avui no el tinc d'aquest pal jo el meu cos. El cas és que immediatament després de la darrera nota de la obra (que òbviament només ell i els membres de l'orquestra sabien que havia arribat, pels demés allò podia ser el final o el principi, cap diferència essencial), només arribar aquest so una persona s'aixecà del seu seient i començà a aplaudir amb gests molt notables i com convidant al públic a sumar-se als aplaudiments: el compositor, és clar, que fent veure que aplaudia a l'orquestra es convertia, de passada, en la seva pròpia claque. I fent-se notar, i cóm, pujà a l'escenari, després de recórrer tota la platea, per rebre els aplaudiments tebis i forçats del públic. Aplaudiments que han acabat abans que el compositor arribés a la porta de sortida de l'escenari, la qual cosa ja diu molt de l'interès que l'obra ha despertat entre el públic.
I això era la veritable darrera nota de la partitura: el compositor en comptes d'esperar l'aplaudiment espontani del públic el força, el provoca, el reclama, puja a l'escenari a demostrar que ell és allà, que ell és l'autor i que mereix un aplaudiment, a banda del compassiu que ja està rebent l'orquestra pel seu esforç d'interpretació. Compartir aplaudiments, sense ser reclamat a l'escenari, no em sembla tampoc a mi políticament correcte.
Digueu-me antiquat, digueu-me vergonyós, però jo no pujaria a un escenari abans el públic no m'ho demanés amb insistència. Digueu-me tímid, digueu-me massa respectuós, però jo mai em faria notar sent a la darrera fila, travessant tota la platea aplaudint d'aquella manera i reclamant una atenció que potser, només potser, no seria merescuda. I se'm cauria la cara de vergonya si després d'haver fet tot allò obtingués només 1 minut d'aplaudiments en una primera audició.
Ara és quan us recordo, si m'ho permeteu, que abans he insistit en la importància de que es tractava d'una primera audició del compositor resident de l'Auditori, i per tant, jugant com a local a casa seva.
Però ves per on avui no seguiré aquesta línia, perquè el contrast ha sigut tan fort, entre la primera obra, la del senyor Casablancas, i la darrera, la superlativa Simfonia del Nou Món, que no m'hi puc estar de fer cinc cèntims, o potser vint, de la primera peça de la nit: la "Darkness visible" de Benet Casablancas, composició de l'any 2008 que es presentava, i pareu atenció a això, com a primera audició ara, al 2014.
No he anat pas sol a l'Auditori, i just abans d'aquesta primera obra comentava jo amb la persona que m'acompanyava la impressió que normalment em produeixen les obres de Casablancas, i li avançava allò que podíem esperar de l'obra: absència total de melodies; absència de ritme general a l'obra, encara que fragmentàriament es podrien sentir trossos amb un cert ritme, recolzat sempre en la percussió i no pas en la inexistent melodia; música creixent i minvant a onades -ara pujo, ara baixo, ara tutti, ara res i mai saps perquè- música sense cap fil conductor, com les veritables onades, que no saps ben bé quan arribarà la següent i ni si serà grossa o petita, ni si portarà molta, poca o gens ni mica d'escuma.
Així li explicava jo a la persona que assistia amb mi al concert, i només me he equivocat en una cosa: ha sigut encara més ensopit del que inicialment havia pensat, suposo que perquè ja no em sorprèn la manca total de musicalitat d'aquesta mena de composicions. M'han sobrat 8 minuts en una obra de 10, una obra que per una altra banda s'acabat sense cap sentit estètic de finalització, sense "coda", per entendre'ns. Podia haver durat, Déu no ho vulgui, 20 minuts més o haver-se acabar 5 minuts abans, i això si que si que jo ho hauria agraït, de debò!
Ho trobo molt interessant per a la orquestra, sincerament, és tot un exercici de conjunció, d'expressió, segurament també d'afinació i de paciència, però res mes. Des del punt de vista d'un espectador no val per res més, i ho diu algú que porta gairebé 60 anys escoltant música de tota mena. Demà no me'n recordaré ni del nom de la composició, ni pagarà la pena fer-ho ni tornar-la a sentir.
També és veritat que la seva durada, curta en el temps però inacabable quan la vius en directe, fa que et puguis prendre això d'entrar a la sala amb molta calma, com avui han fet molts espectadors, que s'han estalviat l'obra i de pas s'han estalviat haver de decidir si aplaudien o no i quanta estona calia fer-ho. Jo, directament, no ho he fet ni un sol "clac".
També abans de començar el concert he buscat, i trobat, al senyor Casablancas a platea. Des de la meva posició, en un lateral del primer pis, m'era molt fàcil trobar a una persona físicament coneguda, i bé, allà era: a la darrera fila de la platea (una zona, per cert, buida d'espectadors durant la seva obra, però totalment plena en la següent peça). I aquí és on arriba l'altre part que el cos políticament correcte no m'hauria de deixar explicar, però bé, ja ho he dit, avui no el tinc d'aquest pal jo el meu cos. El cas és que immediatament després de la darrera nota de la obra (que òbviament només ell i els membres de l'orquestra sabien que havia arribat, pels demés allò podia ser el final o el principi, cap diferència essencial), només arribar aquest so una persona s'aixecà del seu seient i començà a aplaudir amb gests molt notables i com convidant al públic a sumar-se als aplaudiments: el compositor, és clar, que fent veure que aplaudia a l'orquestra es convertia, de passada, en la seva pròpia claque. I fent-se notar, i cóm, pujà a l'escenari, després de recórrer tota la platea, per rebre els aplaudiments tebis i forçats del públic. Aplaudiments que han acabat abans que el compositor arribés a la porta de sortida de l'escenari, la qual cosa ja diu molt de l'interès que l'obra ha despertat entre el públic.
I això era la veritable darrera nota de la partitura: el compositor en comptes d'esperar l'aplaudiment espontani del públic el força, el provoca, el reclama, puja a l'escenari a demostrar que ell és allà, que ell és l'autor i que mereix un aplaudiment, a banda del compassiu que ja està rebent l'orquestra pel seu esforç d'interpretació. Compartir aplaudiments, sense ser reclamat a l'escenari, no em sembla tampoc a mi políticament correcte.
Digueu-me antiquat, digueu-me vergonyós, però jo no pujaria a un escenari abans el públic no m'ho demanés amb insistència. Digueu-me tímid, digueu-me massa respectuós, però jo mai em faria notar sent a la darrera fila, travessant tota la platea aplaudint d'aquella manera i reclamant una atenció que potser, només potser, no seria merescuda. I se'm cauria la cara de vergonya si després d'haver fet tot allò obtingués només 1 minut d'aplaudiments en una primera audició.
Ara és quan us recordo, si m'ho permeteu, que abans he insistit en la importància de que es tractava d'una primera audició del compositor resident de l'Auditori, i per tant, jugant com a local a casa seva.
