El Brahms Piano Quartet triomfa en la seva presentació

El dia 9 d'octubre passat es van fer els 10 anys de la inauguració de la Sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona, un espai que compta amb 600 localitats i una excel·lent acústica, d'aquelles que et permeten gaudir de la música siguis on siguis de la sala. És la sala de música de cambra per excel·lència de l'Auditori, i la seva estrena,ara fa aquests 10 anys, va tenir com a intèrprets al Quartet Casals (una formació que aviat tornarà a aquesta sala), estrenant per a l'ocasió una obra del compositor català Jordi Cervelló. El nom de la sala fa homenatge a l'Oriol Martorell i Codina, mort 10 anys enrere, ara fa doncs 20 anys.

Aquest dimecres 12 d'octubre de 2016 el concert inicial de la 10a Temporada de Cambra ens ha permès gaudir, enormement, de la presentació del Brahms Piano Quartet, un conjunt format per quatre intèrprets d'autèntic luxe:

Josep Colomé, violí
Joaquín Riquelme, viola
David Apellániz, violoncel
Enrique Bagaria, piano

Per cert, hi havia una altra estrena del dia: la de la comentarista del programa de mà del concert, Ana María Dávila.
 
Abans del concert, com a presentació, la periodista i escriptora Mònica Pagès ens va fer 5 cèntims molt ben escollits sobre les característiques de les obres del programa: el Quartet amb piano número 2 en La major, Op.26, de 1861, i el Quartet amb piano  número 3 en Do menor, Op.60, dues obres amb personalitats ben diferents.  Una presentació amable la de la Mònica Pagès que va deixar clar l'immens interès que hi havia pel concert, perquè es van haver d'habilitar més cadires de les previstes inicialment.

Els quartets amb piano són poc freqüents en la música de cambra. Mozart, Mendelssohn, Schubert, Schumann, von Weber i Beethoven, fent esment només de compositors importants, van compondre alguns abans que Brahms. Els de Beethoven, qui en va compondre tres, formen part tots ells del catàleg WoO (Werk ohne Opuszahl), o sigui, obres sense número d'opus, no publicades en vida de l'autor. Brahms va escriure el seu primer quartet amb piano, l'opus 25, a l'època quan encara vivia a la seva ciutat natal, Hamburg, i va ser estrenat en 1861 a la mateixa ciutat per la gran pianista i amiga Clara Schumann, aleshores ja viuda de Robert Schumann, qui havia mort el 1856. Brahms era aleshores un jove de 28 anys, força insegur de si mateix, malgrat els seus èxits, i enormement enamorat de la Clara Schumann, 14 anys més gran que ell, un amor que no va ser mai correspost.

Aquell primer quartet va ser presentat a Viena el 1862, amb el compositor al piano. Brahms era també un bon pianista, a una època a la qual ser compositor semblava anar sempre associat al fet de ser un bon instrumentista. La presentació a Viena va ser un èxit, recollit per Brahms en una carta que va enviar al seu pare el 30 de novembre de 1862. Viena obre les portes a Brahms, i Viena és la capital de la música centreeuropea, la ciutat a la qual s'ha de triomfar. Són els anys de plenitud de Brahms.

La primera obra presentada a concert pel Brahms Piano Quartet va ser justament el següent quartet amb piano de Brahms, el número 2, en La major, Op.26, escrit l'any 1861 i estrenat l'any 1863. Es tracta d'una música que continua les passes dels primers romàntics, Beethoven i Schubert, amb una estructura formal (sonata-rondó-scherzo/trio-sonata) menys lliure que la del tercer quartet (allegro-scherzo-andante-finale), el qual es va escriure molts anys després. D'una llarga durada, 50 minuts, és el més llarg dels tres escrits per Brahms.

El tercer quartet, l'opus 60, va ser inicialment escrit el 1855, una època emotivament difícil per a Brahms, enamorat de la dona del seu amic i protector Robert Schumann, qui aleshores, amb les facultats pertorbades, s'acostava a la seva mort. Brahms el va completar el 1875, com una lectura musical del poema Werther de Johann Wolfgang von Goethe, una obra publicada el 1774, i que descriu un amor semblant al de Brahms per Clara Schumann, els d'un jove enamorat d'una dona casada amb un amic del protagonista.

El quartet és efectivament un cant al nom de Clara: comença amb la nota Do a càrrec del piano, en octava, i de seguida presenta l'altra part del conflicte amorós: la nota Si bemoll, també en octava. Aquestes dues notes en la notació musical alemanya es corresponen a les lletres "C" (per Clara) i "B" (per Brahms). Desenvolupa també una transposició del tema "Clara" de Robert Schumann, un temes amb una successió de notes que formen gairebé la paraula "Clara" en notació musical alemanya. Tres dels moviments del quartet estan en la tonalitat de Do menor, però el tercer està escrit en Mi major, presentant el que es podria prendre com un cant d'amor pletòric. Aquest recurs de passar a un Mi major en una obra en Do menor ja havia estat emprat per Brahms a la seva Simfonia No.1, Op.68, sent l'Andante sostenuto, el segon moviment, el presentat en Mi major. En el quartet amb piano número 3 també es tracta d'un Andante.

Bé, un cop presentades les obres del concert he de dir que Brahms per a mi és un estat d'ànim, una atmosfera particularment estimada, sóc brahmsià fins a la medul·la òssia, i si hi ha un començament de simfonia que em transporta instantàniament a un altre món és el de la primera de Brahms, una d'aquelles obres imprescindibles de la història de la música. Els quartets de Brahms amb piano són obres d'una gran perfecció i riquesa, res sobra, creen aquesta atmosfera perfecta a la qual es desenvolupen amb precisió, amb un romanticisme no exacerbat, tècnic, meticulós, radiant, sublim. Tot jo vibra amb Brahms com amb cap altre compositor del seu temps o anterior al seu temps: puc perdre'm amb Bach en un món intel·lectual, matemàticament perfecte, puc gaudir de la complexa simplicitat de Mozart, o de la passió pels temes rítmics de Beethoven, puc somniar amb l'Anglaterra de Händel, baixant el reu Tàmesi amb la seva música celestial ... però cap altre, com ara Brahms, em fa sentir la música arran de pell. I si voleu fer-me somriure de nostàlgia, i d'amor de fill, feu-me escoltar el tercer moviment de la tercera simfonia de Brahms, una música que adorava la meva mare.

I probablement per això sóc exigent amb les interpretacions de la seva música, exigent en un punt físic: m'han de commoure, han d'arribar a flor de pell. El Brahms Piano Quartet ho va aconseguir des de la primera nota, vaig estar trasbalsat, benauradament trasbalsat, tot el concert, viatjant íntimament amb les notes, i gaudint físicament de l'espectacle visual que oferien quatre formidables intèrprets sumant esforços, i divertint-se en fer-ho, per a crear una presentació en societat de luxe, com la mateixa música que els va servir de targeta de presentació. Amb una presentació com aquesta, vull viure i veure tants concerts com vulguin organitzar, són Brahms i Brahms és quelcom molt, molt, especial per a mi. Una perfecta conjunció dels instruments, una col·laboració permanent deixant sempre el conjunt per sobre de les individualitats, van conformar una nit antològica.

M'agradaria, però, indicar un punt que potser es podria millorar: en el segon moviment del segon quartet, un scherzo-allegro vibrant, el piano va tapar massa els altres instruments. Aquest piano, un Steinway&Sons actual, és potser massa potent comparat amb el trio de corda quan ataca amb força. Tot i que no va arribar a ser un problema, però per un moment em va fer baixar al món terrenal.

El públic va correspondre a tan magnífic concert amb aplaudiments i "bravos" ben justificats i merescuts, i el Brahms Piano Quartet ho va voler agrair amb la interpretació del quart moviment del quartet número 1, el Rondó alla Zingarese, esplèndid també, genialment interpretat, com tot en aquesta magnífica presentació en societat del quartet.

Un projecte a seguir, una gran notícia de la música de casa nostra.

Crítica o crònica

I tu, fas crítica o crònica?

Bé, diguem d'entrada que jo escric cròniques, és a dir, relats en primera persona d'algun fet viscut, normalment musical, encara que no sempre ho són, que de vegades n'hi ha algun altre tipus d'esdeveniments que m'empenyen a escriure, i em deixo dur per la ploma.

És clar que, si agafem el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, pot pensar-se que també, de vegades, faig crítica:

Crític: Persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes.

Crític: Art de jutjar el valor, les qualitats i els defectes d’una obra literària, artística, etc.

Hom considera que un crític ha de ser una persona amb coneixements tècnics sobre la matèria que valora, en canvi un cronista pot parlar de la fira tal com la va viure, sense haver d'explicar en quins estudis recolza les seves opinions. Així, quan jo dic «va desafinar a la seva entrada solista del segon moviment» qui ho llegeixi pot pensar que sóc força crític amb el pobre trompa, o que jo vaig creure que el músic desafinava, però que en realitat ho dic sense coneixements tècnics, només és una opinió personal, mai ho va fer, de cap de les maneres ... tot i que jo sé que desafinava.

També puc dir que de vegades sóc un pel crític amb les meves opinions, o sigui, tornant a l'IEC:

Crític: Que fa notar els defectes de les persones, de les coses, que censura les accions, la conducta, d’algú.

Crítica:  Acció de fer notar els defectes de les persones, de les coses, de censurar les accions, la conducta, d’algú.

Un pot ser cínic o sarcàstic, i res no passa amb els crítics professionals, però si un emet un comentari massa tècnic els crítics ràpidament et diuen que tu no ets un crític, que no facis crítica, i que les teves opinions son, doncs, criticables. Deu em valgui! Voler jo tenir problemes crítics en aquesta vida? Per res! La meva salut podria esdevenir crítica!

Deixeble: "Mestre, quan podré compondre una simfonia?"
Mozart: "Quan estiguis preparat, abans hauràs d'escriure obres menors"
Deixeble: "Però mestre, vostè a la meva edat ja n'havia fet unes quantes!"
Mozart: "Cert, però no li ho vaig preguntar a ningú"

Recordo que el pare del compositor i violinista Joan Maré no va deixar al seu fill estudiar composició, perquè volia que el noi desenvolupés una creativitat natural, no mediatitzada pels ensenyaments que podien forçar el seu art de compositor. Manén va ser, doncs, el que anomenem autodidacta, o sigui, un que s'instrueix sense ajuda d'un mestre. Sincerament crec que no existeix ni pot existir cap autodidacta, paraula que literalment vol dir que s'instrueix a si mateix, la qual cosa és notablement impossible, però Manén no es va deixar intimidar per la vida i va cercar la informació que necessitava pel seu compte, instruint-se amb llibres i partitures. Autodidacta de biblioteca, vaja.

Parlava jo de cròniques i crítiques, i ara de mestres autodidactes, i tinc la sensació de que ho he d'explicar: ser crític o ser cronista ve a ser com ser mestre o ser només deixeble, per moltes classes que rebis potser mai seràs un bon crític, o per molt que posis de la teva part, potser mai, malgrat ser tant il·lustrat, arribaràs a ser un aprenent de crític, mai deixaràs de ser un cronista, bo o no tan bo. I malgrat no haver rebut mai aquella formació que t'hauria convertir de ben segur en un crític titulat, potser les teves opinions són rebudes com valuoses pels professionals, i aleshores tant farà si ets crític titulat o cronista de carrer.

"I tu, fas crítica o crònica?"

"Depèn de qui em llegeixi". Vet aquí la meva resposta.

L'OBC inaugura la seva temporada 2016-2017

Hi havia curiositat per veure el resultat del primer concert de la temporada de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l'OBC, d'aquesta temporada 2016-2017. El seu director titular, Kazushi Ono, va dirigir l'orquestra aquest cap de setmana, tal com va fer en el primer concert de la temporada 2015-2016, la primera a la qual l'orquestra el va tenir com a director titular. Però a diferència de la temporada passada en aquesta el tornarem a veure aviat al faristol principal de l'orquestra, els dies 29 i 30 d'octubre, després al desembre, al febrer del 2017 i al maig per dos cops. Uns pocs més concerts que la temporada passada, i esperem que també hi hagi una major feina de continuïtat amb l'orquestra, que sincerament crec que la necessita.

El concert inaugural de la  temporada va començar amb una d'aquelles obres que saps que comencen i acaben sense que trobis un per què, dues composicions d'Hèctor Parra, compositor en residència per segona temporada a l'Auditori, anomenades "Lumières Abissales - Chroma I" i "Kárst - Chroma II". En una breu explicació, abans de l'audició de totes dues, el compositor va explicar al públic assistent el sentit de cadascuna de les peces, una que intenta expressar les llums de les profunditats abissals i l'altre que expressa la terra en si mateixa. També ens va explicar que les peces cerquen la col·laboració entre els músics, entre els grups d'instruments, sense la qual la producció de les obres no pot entendre. Sincerament no vaig trobar cap més diferència substancial entre totes dues que els títols, i això que per les explicacions es podien esperar contrastes entre elles; tot plegat em va semblar com la part musical d'un documental al qual li mancaven les imatges, sense les quals la música en si mateixa no produïa ni cap descripció ni cap motivació específica. Llampegades de so, sons produïts com la pintura que surt disparada d'un pinzell quan el pintor vols des de lluny impressionar dràsticament un llenç, brots aïllats de vegetació que sense cap ordre surten en terrenys desèrtics ... moltes comparacions es podrien fer per acabar dient que són composicions que no tenen les bases que fan que la música quedi al cap dels oients: ritme i melodia. És a dir, per molt que una obra sigui tècnicament molt interessant pels músics, al final el gran públic és el destinatari final, i aquest gran destinatari acaba apreciant d'allò més la música que pot reconèixer i, potser, recordar. Disset minuts de Chroma per a inaugurar la temporada de l'OBC, disset minuts de sons fets a cops cromàtics i percussionistes, com llampecs, com pintura llançada amb força sense més intenció que la de produir sons. I sense més història que recordar.

Aquest primer concert de la temporada ens ha permès escoltar dues peces poc freqüentment programades, el quart Concert per a piano de Serguei Rakhmàninov, Op.40, en Sol menor (versió de 1941) i la tercera Simfonia de Piotr Ilitx Txaikovski, Op.20, "Polonesa".

El concert de Rakhmàninov sembla una prolongació poc afortunada dels dos anteriors concerts del mateix compositor, sobretot del tercer, i és un concert mancat de la inspiració d'aquells altres dos. Va ser retallat en durada successivament fins a arribar a la versió de 1941, la que normalment s'interpreta avui en dia. Tot i ser una obra complexa en la part pianística, el seu romanticisme queda lluny del de les millors obres de Rakhmàninov, i difícilment subjuga. La interpretació del pianista noruec Leif Ove Andsnes va ser molt correcte, remarcable en el fraseig, però en una partitura que cerca inútilment el seu tema principal és difícil arribar a veure si a més de l'excel·lent tècnica emprada el pianista noruec aporta la plusvàlua del sentiment musical. Una melodiosa propina, potser ser un complement necessari per a justament mostrar les seves capacitats musicals, ens va permetre gaudir de la seva interpretació des d'una òptica ben diferent, la del compositor Jean Sibelius i una romança per a piano de la Op.24.

L'OBC en aquesta obra es va mostrar fidel a la partitura, sense entusiasme però, com tot en aquesta obra. Una bona col·laboració entre tots, orquestra, pianista i director, ens va permetre tornar a donar un cop d'ull a una obra poc convincent.

La segona part ens va presentar la tercera de Txaikovski, primera audició per part de l'OBC, una obra que navega entre la simfonia, la suite i el ballet simfònic, excepte potser en el seu darrer moviment, brillant i que fa preveure la meravellosa quarta simfonia en el seu interior. Per oferir el resum abans que el detall, he de dir que l'orquestra va sonar molt ben equilibrada, tret d'algun passatge on el tutti va desdibuixar la coherència de la partitura. Tot a l'obra de Txaikovski s'ha de poder escoltar, tots els grups d'instruments tenen molt a dir en cada moment de la simfonia. L'equilibri en la sonoritat de les famílies instrumentals és per això delicat, difícil i imprescindible. El so característic de la música d'aquest compositor rus és un so compacte i equilibrat, sense el qual la seva música s'esdevé poc convincent. L'OBC va trobar aquest punt sota la batuta de
Kazushi Ono, també amb excel·lents aportacions solistes de les quals vull destacar la d'en Juan Manuel Gómez, amb la trompa. Potser en alguns moments de l'últim moviment el so aclaparador del vent metall no ens va deixar sentir tal com voldríem les cordes més greus, però sincerament crec que això també depèn del lloc que ocupis com a espectador a l'Auditori.

En resum, un concert d'aquells que no deixen entreveure si l'orquestra pica cap amunt o es manté estable. Veurem en els propers concerts.