Em sap molt de greu veure molta gent desil·lusionada amb el resultat d'aquestes Eleccions al Parlament de Catalunya 2015, molt de greu. Tantes esperances, tants grans projectes que depenien del resultat d'aquest comicis, i vet aquí que tot queda si fa no fa com abans, que els repartiments de vots pro i contra independència no s'ha mogut gairebé des de les darreres eleccions autonòmiques.
Hom arriba a plantejar la política en termes esportius, i això n'és una greu errada, o si més no una trampa, psicològica. Un partit es pot guanyar 5-0 al cap de pocs dies d'haver empatat a 1 amb el mateix contrincant, però quan es tracta de l'opinió globalitzada de 5 milions de persones aleshores no hi ha marge per a la genialitat d'un individu com ara la que es veu a un terreny de joc esportiu. Però la gent, molta gent, creu que es pot guanyar per 5-0 unes eleccions parlamentàries desprès de que els insistents comicis i enquestes demostrin que el match acabarà en un empat, que les forces estan equilibrades i que ningú avança més enllà d'un punt sobre 100. I no dic que les meves xifres siguin exactes, ni ho intento pas, la qual cosa no treu que la idea sigui igualment aplicable: no es tracta de guanyar un partit, sinó de fer política amb vots enrocats de milions d'habitants.
I parlant d'enrocar-se, és precisament en aquest punt de la partida política on es troben ambdues parts, els sobiranistes i el Govern d'Espanya (m'estimo dir "Espanya" i no "Govern Central" o "Govern de Madrid", al Cèsar si li deu anomenar Cèsar, visqui on visqui, mentre que ho sigui). Col·locades les fitxes al tauler el Govern d'Espanya ha decidit bloquejar el Rei amb la Torre del Govern i tota l'artilleria que ha trobat adient posar davant el monarca com a barrera defensiva. Digues-li Rei, Constitució, model d'Estat o com li vulguis dir, aquest Govern ha decidit, amb el conservadorisme que porta als seus gens, soterrar profundament la seva idea d'estat, defensar-la amb búnquers i murs defensius, disparar quan veuen que algú s'aixeca, bombardejar si són molts, i comptar els morts malgrat que encara es moguin, fer judicis sumaríssims als que encara no han detingut i prendre's la partida com la defensa de la darrera fortalesa. És el seu enroc.
I des del front sobiranista català l'enroc només protegeix la il·lusió de molts, perquè no hi més cap més realitat que defensar fins l'obcecació. La il·lusió de ser un país, de fer un país, de ser Catalunya, i no una part, una regió, d'Espanya anomenada Cataluña. Però no tenen, no tenim, ni torres ni alfils ni reines, només peons, i cavalls que no se sap mai el que poden arribar a fer, si ataquen o si defensen, cap endavant o cap enrere. Així estan, o estem, posant al poble com a mur defensiu, fent créixer les il·lusions i fent sentir un país que encara no existeix, com el que crea la necessitat tot simplement oferint reiteradament quelcom que no es posseeix. I la veritat és que 2 milions de catalans, al menys, creuen que aquesta realitat, encara no assolida, pot ser millor que l'actual. Som els peons, i els cavalls són alguns polítics que estratègicament col·locats es mouen allà on cal per crear dubtes en l'enemic.
Tothom sap que un enroc d'escacs pot mantenir-se al llarg d'una bona estona,però no pas tota la partida: tard o d'hora la barrera caurà o els defensor del Rei s'hauran de fer servir per tasques menys immobilistes. Tard o d'hora s'imposarà un guanyador o s'hauran d'acordar taules, o sigui, que tot continua com si no res hagués passat. I taules és el millor resultat d'aquesta partida des de fa 300 anys, des de la derrota del 1714. Però taules sense canvis, sense més avanços que els que la pròpia història va deixant caure sobre ambdós contendents.
Taules, que són com el 1-1 de la setmana passada, encara que tothom esperava el 5-0. Perquè la política no és pas un partit de futbol.
Hom arriba a plantejar la política en termes esportius, i això n'és una greu errada, o si més no una trampa, psicològica. Un partit es pot guanyar 5-0 al cap de pocs dies d'haver empatat a 1 amb el mateix contrincant, però quan es tracta de l'opinió globalitzada de 5 milions de persones aleshores no hi ha marge per a la genialitat d'un individu com ara la que es veu a un terreny de joc esportiu. Però la gent, molta gent, creu que es pot guanyar per 5-0 unes eleccions parlamentàries desprès de que els insistents comicis i enquestes demostrin que el match acabarà en un empat, que les forces estan equilibrades i que ningú avança més enllà d'un punt sobre 100. I no dic que les meves xifres siguin exactes, ni ho intento pas, la qual cosa no treu que la idea sigui igualment aplicable: no es tracta de guanyar un partit, sinó de fer política amb vots enrocats de milions d'habitants.
I parlant d'enrocar-se, és precisament en aquest punt de la partida política on es troben ambdues parts, els sobiranistes i el Govern d'Espanya (m'estimo dir "Espanya" i no "Govern Central" o "Govern de Madrid", al Cèsar si li deu anomenar Cèsar, visqui on visqui, mentre que ho sigui). Col·locades les fitxes al tauler el Govern d'Espanya ha decidit bloquejar el Rei amb la Torre del Govern i tota l'artilleria que ha trobat adient posar davant el monarca com a barrera defensiva. Digues-li Rei, Constitució, model d'Estat o com li vulguis dir, aquest Govern ha decidit, amb el conservadorisme que porta als seus gens, soterrar profundament la seva idea d'estat, defensar-la amb búnquers i murs defensius, disparar quan veuen que algú s'aixeca, bombardejar si són molts, i comptar els morts malgrat que encara es moguin, fer judicis sumaríssims als que encara no han detingut i prendre's la partida com la defensa de la darrera fortalesa. És el seu enroc.
I des del front sobiranista català l'enroc només protegeix la il·lusió de molts, perquè no hi més cap més realitat que defensar fins l'obcecació. La il·lusió de ser un país, de fer un país, de ser Catalunya, i no una part, una regió, d'Espanya anomenada Cataluña. Però no tenen, no tenim, ni torres ni alfils ni reines, només peons, i cavalls que no se sap mai el que poden arribar a fer, si ataquen o si defensen, cap endavant o cap enrere. Així estan, o estem, posant al poble com a mur defensiu, fent créixer les il·lusions i fent sentir un país que encara no existeix, com el que crea la necessitat tot simplement oferint reiteradament quelcom que no es posseeix. I la veritat és que 2 milions de catalans, al menys, creuen que aquesta realitat, encara no assolida, pot ser millor que l'actual. Som els peons, i els cavalls són alguns polítics que estratègicament col·locats es mouen allà on cal per crear dubtes en l'enemic.
Tothom sap que un enroc d'escacs pot mantenir-se al llarg d'una bona estona,però no pas tota la partida: tard o d'hora la barrera caurà o els defensor del Rei s'hauran de fer servir per tasques menys immobilistes. Tard o d'hora s'imposarà un guanyador o s'hauran d'acordar taules, o sigui, que tot continua com si no res hagués passat. I taules és el millor resultat d'aquesta partida des de fa 300 anys, des de la derrota del 1714. Però taules sense canvis, sense més avanços que els que la pròpia història va deixant caure sobre ambdós contendents.
Taules, que són com el 1-1 de la setmana passada, encara que tothom esperava el 5-0. Perquè la política no és pas un partit de futbol.
