Políticament (musicalment) incorrecte

El cos em demana normalment ser "políticament correcte" quan escric sobre concerts, i amagar el que no m'agrada i deixar aleshores prou espai com per a enaltir el que ha estat bé o fins i tot el que ha estat sublim. Així avui hauria de parlar de la Simfonia del Nou Món, Op.95, d'Antonín Dvorák, parlar una mica del Concert de Piano, Op.26, de Profófiev i no dir ni una paraula de la estona en la que uns instruments de la Orquestra OBC han estat resseguint una partitura del compositor resident de L'Auditori de Barcelona, en Benet Casablancas. I amb això seria políticament correcte, i podria explicar fins a quin punt he gaudit de Profófiev, del pianista Simon Trpceski, de Dvorák i del director Michal Nesterowicz, i d'una gran-gran OBC.

Però ves per on avui no seguiré aquesta línia, perquè el contrast ha sigut tan fort, entre la primera obra, la del senyor Casablancas, i la darrera, la superlativa Simfonia del Nou Món, que no m'hi puc estar de fer cinc cèntims, o potser vint, de la primera peça de la nit: la "Darkness visible" de Benet Casablancas, composició de l'any 2008 que es presentava, i pareu atenció a això, com a primera audició ara, al 2014.

No he anat pas sol a l'Auditori, i just abans d'aquesta primera obra comentava jo amb la persona que m'acompanyava la impressió que normalment em produeixen les obres de Casablancas, i li avançava allò que podíem esperar de l'obra: absència total de melodies; absència de ritme general a l'obra, encara que fragmentàriament es podrien sentir trossos amb un cert ritme, recolzat sempre en la percussió i no pas en la inexistent melodia; música creixent i minvant a onades -ara pujo, ara baixo, ara tutti, ara res i mai saps perquè- música sense cap fil conductor, com les veritables onades, que no saps ben bé quan arribarà la següent i ni si serà grossa o petita, ni si portarà molta, poca o gens ni mica d'escuma.

Així li explicava jo a la persona que assistia amb mi al concert, i només me he equivocat en una cosa: ha sigut encara més ensopit del que inicialment havia pensat, suposo que perquè ja no em sorprèn la manca total de musicalitat d'aquesta mena de composicions. M'han sobrat 8 minuts en una obra de 10, una obra que per una altra banda s'acabat sense cap sentit estètic de finalització, sense "coda", per entendre'ns. Podia haver durat, Déu no ho vulgui, 20 minuts més o haver-se acabar 5 minuts abans, i això si que si que jo ho hauria agraït, de debò!

Ho trobo molt interessant per a la orquestra, sincerament, és tot un exercici de conjunció, d'expressió, segurament també d'afinació i de paciència, però res mes. Des del punt de vista d'un espectador no val per res més, i ho diu algú que porta gairebé 60 anys escoltant música de tota mena. Demà no me'n recordaré ni del nom de la composició, ni pagarà la pena fer-ho ni tornar-la a sentir.

També és veritat que la seva durada, curta en el temps però inacabable quan la vius en directe, fa que et puguis prendre això d'entrar a la sala amb molta calma, com avui han fet molts espectadors, que s'han estalviat l'obra i de pas s'han estalviat haver de decidir si aplaudien o no i quanta estona calia fer-ho. Jo, directament, no ho he fet ni un sol "clac".

També abans de començar el concert he buscat, i trobat, al senyor Casablancas a platea. Des de la meva posició, en un lateral del primer pis, m'era molt fàcil trobar a una persona físicament coneguda, i bé, allà era: a la darrera fila de la platea (una zona, per cert, buida d'espectadors durant la seva obra, però totalment plena en la següent peça). I aquí és on arriba l'altre part que el cos políticament correcte no m'hauria de deixar explicar, però bé, ja ho he dit, avui no el tinc d'aquest pal jo el meu cos. El cas és que immediatament després de la darrera nota de la obra (que òbviament només ell i els membres de l'orquestra sabien que havia arribat, pels demés allò podia ser el final o el principi, cap diferència essencial), només arribar aquest so una persona s'aixecà del seu seient i començà a aplaudir amb gests molt notables i com convidant al públic a sumar-se als aplaudiments: el compositor, és clar, que fent veure que aplaudia a l'orquestra es convertia, de passada, en la seva pròpia claque. I fent-se notar, i cóm, pujà a l'escenari, després de recórrer tota la platea, per rebre els aplaudiments tebis i forçats del públic. Aplaudiments que han acabat abans que el compositor arribés a la porta de sortida de l'escenari, la qual cosa ja diu molt de l'interès que l'obra ha despertat entre el públic.

I això era la veritable darrera nota de la partitura: el compositor en comptes d'esperar l'aplaudiment espontani del públic el força, el provoca, el reclama, puja a l'escenari a demostrar que ell és allà, que ell és l'autor i que mereix un aplaudiment, a banda del compassiu que ja està rebent l'orquestra pel seu esforç d'interpretació. Compartir aplaudiments, sense ser reclamat a l'escenari, no em sembla tampoc a mi políticament correcte.

Digueu-me antiquat, digueu-me vergonyós, però jo no pujaria a un escenari abans el públic no m'ho demanés amb insistència. Digueu-me tímid, digueu-me massa respectuós, però jo mai em faria notar sent a la darrera fila, travessant tota la platea aplaudint d'aquella manera i reclamant una atenció que potser, només potser, no seria merescuda. I se'm cauria la cara de vergonya si després d'haver fet tot allò obtingués només 1 minut d'aplaudiments en una primera audició.

Ara és quan us recordo, si m'ho permeteu, que abans he insistit en la importància de que es tractava d'una primera audició del compositor resident de l'Auditori, i per tant, jugant com a local a casa seva.

Les coses són com són

Encara que de vegades costi, i molt, assabentar-se de cóm són, ho hem de reconèixer. Ens passa a tots, un dia penses que ja ho tens clar i controlat i l’endemà te’n adones que allò no és exactament com t’ho havies construït mentalment, que les variables de la equació eren moltes més, i que d’algunes d’elles ni tan sols havies sentir a palar mai. I apa, sant tornem-hi!

De vegades el blanc ja no és pas blanc, i el blau, que vols que et digui, comença a caure’m bé, m’estic rumiant si no serà pas millor sortida que l’ensopit blanc o, si més no, tan bo com l’altre. I ara que ho dius, el blanc m’ha ben enredat i no és pas tan blanc ... Però què dic! Si en realitat hi ha més colors! Espera, espera, amb això si que no contava jo: ara resulta que hi ha tot un munt de colors que abans d’ahir no hi eren ...

A aquestes alçades suposo que ja sabeu que no parlo de llapis de colors, sinó del punt de vista i d’allò que diuen de que tot és el del color del vidre que ens posem com olleres virtuals. El que em passa, deixeu-m’ho dir d’una vegada, és que aquest optimisme d’ara ahir no hi era, bé, no pas ahir, que si que hi era, però no fa unes setmanes. No, l’11 (“Quin 11?” “De quin 11 creus que parlo? No siguis ruc, només pot haver-hi un 11 important!”) m’ha canviat l’estat d’ànim, ara ja no veig blancs ni blaus (seria fàcil dir que ara veig grogs i vermells, oi?) o aquest colors rígids s’han esvaït del meu horitzó. 

No és que siguin menys blaus o menys blancs, ni de bon tros, no ... Ara és diferent, han desaparegut del primer pla, com en un pla de pel·lícula que de sobte enfoca l’actor en primer terme i el que queda darrera s’esvaeix. O sigui, els blaus no em cauen millor ni els blancs pitjor, però ja no hi són, o no pas com abans. Ara tinc una raó per somriure que no tenia pas abans d’ahir.

Les coses són com són,  digueu-me ximple, si voleu, però sóc simpàticament optimista avui, trobo tot d’un altre color (oi que ja ho havia dit això?), el futur és ... què coi, el futur és meu!

I per si no havia quedat clar, els partits tenen tots un color, són o blaus o blancs. La meva gent, la que de veritat conte per a mi, estan a primer pla, i tan m’hi fa de quin color vagin, són la meva gent i me’ls estimo.

El gran salt

Les coses en política

Les coses han canviat en política, és del tot cert que els temps que vivim ja no tenen res a veure amb els que fins fa ben poc consideràvem com els temps actuals de la política. Les coses sempre canvien, però hi ha vegades que els canvis son qualitatius, no són pas petites petjades que porten a un futur encara no escrit. I no sempre tothom està preparat per detectar el salt.

El salt

Ara estem en aquest temps del salt, portats de la mà de les xarxes socials hem pujat a bord d’un gran salt en les comunicacions, com mai s’havia produït, a on tot és a l’abast de tothom en dècimes de segon, on una frase pot donar la volta al món abans fins i tot de que ningú pari a verificar si el que diu és verídic o no. Diuen que amb només 5 salts de persona enllaçada a persona podríem arribar a qualsevol persona del món connectada a una xarxa social. Tu coneixes a un que coneix a un altre i així fins arribar a un vulguis. És clar, has de començar per una bona llista de contactes, o bé tenir al teu abast a la persona adequada per arribar-hi entre les que tu o els teus contactes teniu al llistat de coneguts. I és fàcil: si tu tens 200 contactes de xarxa (siguin “amics”, “seguidors”, etc.) i cadascú d’ells té també un bon grapat similar, al 5é pas es trobaràs amb una piràmide de 200⁵ persones, o sigui 320.000.000.000 persones (tres-cents vint milions !). És clar que els teus contactes no tindran cadascú 200 contactes totalment diferents dels teus propis 200 contactes, sinó que tindreu un bon grapat de contactes en comú, la qual cosa fa baixar molt aquesta xifra si suprimim les repeticions. Fes una prova: si uses Facebook dóna-li un cop d’ull al nombre d’amics comuns que tens amb uns quants dels teus contactes, per fer-te’n una idea del nivell de repeticions que hauries d’esborrar del càlcul.

Però és clar, tu pots tenir 1000 contactes o més, i també els teus contactes podrien tenir una xifra elevada de contactes de xarxa, i aleshores els càlculs et podrien portar, fàcilment, a descobrir la identificació en xarxa social de qualsevol persona del món “civilitzat” connectada a una xarxa.

El perill

Aquest és el gran salt social: tots estem interconnectats en molt poc temps. El teu comentari simpàtic i ocurrent a sobre un esdeveniment social –polític, de esports, xafarder, inventat- pot arribar a tothom abans de que tu el puguis aturar o puguis corregir una errata. Si l’has ben fotuda aleshores hauràs de veure com mig món se’n fot de tu. I això pot passar-te factura si tu no ets un particular amb quatre amics, sinó una persona coneguda en un àmbit ampli, com ara un esportista. Però si ets un polític en exercici ... aleshores més val que tinguis molta cura del que fas amb els teus missatges, siguin privats o polítics: tot acaba arribant i tot esclata a les mans del polític bocamoll.

És per això que un polític no pot tenir la mateixa ràpida reacció que un “ciutadà del carrer”. Aquest es pot permetre equivocar-se i no tindrà més transcendència la seva errada que una anècdota al cercle d’amics i familiars. Però pobre del polític que la erri a una xarxa social, el seu missatge serà exponencialment distribuït i acabarà sent un testimoni molt pesant de la incapacitat del seu emissor. Poc ens importa si un esportista és un ximple en qüestions socials, però si un polític parla de qualsevol cosa en públic, sigui la que sigui, tindrà als enemics -polítics i/o personals- aplicant la lupa a la errada, i per regla exponencial tot el món “civilitzat” sabrà als pocs minuts “què n’és de ximple aquest paio”. Ja pot retirar-se a meditar sobre el seu futur, i de pas podrà comprovar quants no l’agafaran ja el telèfon.

El community manager

“La culpa ha sigut del meu community manager” ... Bé, podria ser la excusa perfecta del polític bocamoll ... si volgués fer-la encara més grossa! Si els que han de posar-te veu no ho fan bé, cóm podrem confiar en la teva capacitat d’elecció de col·laboradors i cóm la teva claredat d’idees si qui les expressa no és capaç de fer-ho convenientment?

El community manager (CM) és a les institucions com el rostre a les persones. Ha de ser honest, ràpid, sincer, alegre, ha de comunicar i ha d’estar tot el sant dia al peu del canó. Així de fàcil. He vist bons CMs reaccionant en segons a piulades que ho mereixien, i he vist institucions reaccionant massa tard davant missatges importants. Una institució sense CM no hauria de donar la cara en les xarxes socials, ningú obliga a obrir comptes, però si les obres aleshores més val que les cuidis.

Tinc alguns bons “amics” que treballen de CM en institucions importants, alguns sorprenentment bons, capaços d’establir un vincle personalitzat amb els seguidors de la institució, i increïblement fidels a la institució per a la que treballen. Són el punt d’inici de les comunicacions en xarxa i també el millor amic dels seguidors. Com a punt d’inici de comunicacions fan arribar el missatge institucional a milers o milions de persones, i amb les seves respostes acosten la institució als seguidors fent-les més humanes i properes. Bravo per ells!

La idea compartida

El següent pas, el que en definitiva és el gran salt d’aquest darrers temps, és la aparició de les associacions d’amics que comparteixen una mateixa idea, un fi, una ideologia bàsica, una meta somniada o un repte factible. No cal que hi hagi darrera una institució, però sempre hi ha una que acaba recollint –de vegades iniciant- aquesta mena d’associació ideològica.

Ho vam veure a ran dels esdeveniments de l’11 de Març de 2004, aquells maleits atemptats que tantes vides es van endur. Dos dies més tard un moviment espontani (alguns diuen que no va ser tan espontani) va recórrer de telèfon mòbil en telèfon mòbil una convocatòria, mitjançant els SMS. Això no havia passat mai abans, i va ser l’inici del salt. Milers de persones van rebre i re-emetre el missatge, i de forma exponencial aquest va arribar a un nombre de receptors més enllà de qualsevol càlcul i de qualsevol previsió inicial. Fos o no iniciat per un col·lectiu el missatge va ser distribuït espontàniament i va trencar les barreres del silenci institucional.

L’assemblea permanent

Del senzill SMS, que en aquell 2004 calia reescriure i reenviar manualment, a les xarxes socials actuals el salt a pres ales. Ara una idea pot ser repetida només amb un senzill clic amb el ratolí de l’ordinador, i amb aquest gest, encara més senzill que un SMS, es pot donar a conèixer una proposta, una idea, una imatge, o tot això plegat, a un nombre elevadíssim de persones, i exponencialment arribar a milers / milions en uns pocs minuts.

De totes les xarxes potser Twitter és la que més força té en aquest moviment, i és de tal magnitud que es podria fàcilment mantenir una assemblea públic amb milers de persones mitjançant la xarxa. Prendre una decisió assembleària no necessita ara de la presència de les persones en un mateix indret, tret que es consideri un indret “el núvol” virtual.

Tot i això, el tipus d’assemblea que permeten les xarxes no és el de la pressa de decisions, sinó més aviat el de la comunicació i distribució d’informació. I aquí són tots iguals, els partits polítics, les institucions culturals, les empreses, tots poden transmetre un missatge que pot ser redistribuït ràpidament i de forma gratuïta, però, ves per on, alguns sectors són massa lents en produir notícies i encara més en decidir-se a distribuir-les. Un polític no pot difondre novetats de partit pel seu compte, no sense arriscar-se a una bona estirada d’orelles, i un partit és massa lent reaccionant davant qualsevol fet com per poder no ja exposar una opinió, sinó sobretot, respondre als interrogants que sortiran després de la exposició inicial. Els CM dels partits polítics estan lligats de peus i mans, no poden improvisar, no poden personalitzar, no poden ser ni amables ni simpàtics, només poden ser l’altaveu de les decisions d’un comitè polític que difícilment reaccionarà tan ràpid com una persona davant qualsevol fet.

En canvi les idees senzilles de les associacions són més fàcils de distribuir, perquè no hi ha, normalment, res a improvisar. Si prenem com a exemple l’Assemblea Nacional Catalana, veurem que és molt fàcil fer arribar missatges sense conflictes en la xarxa. De fet les idees de l’ANC són reconegudes tan fàcilment que no cal parlar de l’ANC per saber de què s’està parlant i de on surten aquestes idees. Avantatge: idees senzilles són sempre repetides amb fidelitat, idees amb força i senzilles són transmeses arreu en pocs minuts.

El temps dels partits s’està acabant

Aquesta mena d’assemblees establertes mitjançant les xarxes acaba influint de tal manera en els partits polítics que només els que són capaços d’assimilar i recolzar les voluntats assembleàries poden mantenir el seu electorat intacte. No es tracta aleshores de copsar simplement l’opinió del propi electorat davant d’una decisió de partit ja pressa –a la antiga-, més aviat al contrari, es tracta de reaccionar davant les opinions del possible electorat per liderar el missatge senzill donant-li la força adient al missatge per poder convertir-se en el gran defensor de la iniciativa “del poble”. És a dir, la autèntica democràcia assembleària arriba de la mà de les xarxes socials.

Mentrestant els partits clàssics van perdent quota, van reculant i en el cas concret de la realitat espanyola, i no és un cas aïllat, el típic bipartidisme dona pas ara a un trencadís de partits, amb alguns que han aprés la lliçó de les xarxes i ofrenen com a programa de partit simplement la voluntat expressada per una certa majoria en aquestes xarxes. Incapaços d’oferir un ventall de solucions als problemes socials, al menys semblen representar les veus a les que han pres la paraula. Però la falta de solucions els girarà la truita tard o d’hora, i acabaran morint de la mateixa manera que van sorgir: a mans de les xarxes.

I ara què?

Com en tots el temps de crisi la resposta al “i ara què?” no és gens fàcil. Quan una fórmula deixa de funcionar tan críticament és difícil preveure quina serà la que esdevindrà la continuadora de la convivència ciutadana, que d’això es tracta. Per molt que el dia a dia ens tapi la darrera raó, la política és l’art de l’articulació de la convivència en pau de les diferents idees i plantejaments econòmics, culturals i humans, en una manera ample i extensa, tan a nivell individual com al dels col·lectius que formen part de la societat.

Però encara que sigui una mica d’hora per preveure la forma que prendrà aquesta nova societat una cosa està clara: les xarxes socials seran el mitjà de la seva implementació.

Josep Maria Rebés Molina
@jmrebes

El gran Paco Gento

Paco Gento corría mucho, más que nadie en su deporte, el fútbol. Tiempo antes de que algún figura pensara en crear el personaje de Forrest Gump a Paco Gento ya había que pedirle que no corriera tanto, que los compañeros no podían seguirle, que cuando él llegaba al corner izquierdo y centraba ni los defensas habían tenido tiempo de cubrir el pase. Corría tanto que se decía que si se hubiera dedicado al atletismo habría batido el récord de España de los 100 metros lisos. Tan lisos como aquellos 100 metros de césped que Paco Gento corría por su banda cuando pillaba la pelota (bien, no bajaja a defender, no se hacía en aquella época, solo corría 50 metros). De Paco Gento un rival llegó a decir: "Gento corre mucho, pero lo peor no es cómo corre, lo peor es cómo se para". Y era cierto, los que intentaban seguirle sabían que podían acabar en el suelo si Gento se detenía en seco, como solía hacer, para centrar o para cambiar de dirección ... y en ese caso volver a acelerar para sentar a cualquier defensa rival.

Jugó 18 temporadas con el Real Madrid, siempre de 11, que en aquellos tiempos la posición te daba el número, y si salías de portero llevabas el 1, el delantero centro llevaba el 9, y el extremo izquierdo el 11. Con ese número ganó la sexta Copa de Europa del Real Madrid, en un equipo que alineó además a Araquistáin, Pachín, De Felipe, Sanchís, Pirri, Zoco, Serena, Amancio, Grosso y Velázquez. Un partido que el Real Madrid, que no era el favorito, comenzó perdiendo y remontó según las crónicas (españolas) incluso "a pesar del arbitraje insidiosamente tendencioso del árbitro alemán Rudolf Kreitlein" (La Vanguardia, 12 de Mayo de 1966). ¡Ya sería menos!
Por cierto que ese mismo día, 11 de mayo de 1966, el Barcelona FC perdía en Stamford Bridge contra el Chelsea por dos goles a cero en la semifinal de la "Copa de Ciudades en Feria" (llamada también "Copa de Ferias", precursora de la llamada "Recopa de Europa" y actual "UEFA League"). Con aquella derrota se forzaba un tercer partido para decidir el finalista, partido a jugar en Barcelona, puesto que el equipo catalán había ganado por el mismo resultado de dos goles a cero en el primer partido de la semifinal, y en aquellos tiempos no existía lo del valor doble de los goles marcados fuera de casa ni se disputaba prórroga en la semifinal de esta competición. El Barcelona alineó a Reina, Benítez, Gallego, Eladio, Montesinos, Torres, Rifé, Muller, Zaldúa, Fusté y Zaballa. ¡Ahí queda eso! A Eladio lo expulsaron en el minuto 39 de juego, por patear a un contrario en lugar de hacerlo a la pelota, ¡cosas del fútbol!, y dejó a su equipo con un defensa menos. Todo el mundo temió que Benítez, que tampoco se cortaba con las faltas, acabaría haciendo compañía a Eladio en el vestuario antes de tiempo, pero no pasó.

Ese mismo día se disputó la otra semifinal, que dio el pase a la final de la "Copa de Ciudades en Feria" a otro equipo español: el Real Zaragoza. Tan Real como el Madrid, aunque no se suela decir, producto de la fusión en el pasado con un equipo que lo tenía en su denominación: el Stadium, que pasó en 1922 a denominarse Real Sociedad Atlética Stadium por consentimiento de la Casa Real. El Real Zaragoza ganó al Leeds, como hemos visto, el derecho a la final de la Copa de Ferias de 1966, que perdería contra el Barcelona a doble encuentro, con lo que ya hemos dicho que el Chelsea no consiguió vencer en Barcelona en el tercer partido. Aquél año la final de esa competición se disputaba a doble partido.

Pero a todo esto yo hablaba de Paco Gento, al que ni en familia llamaban Francisco, un santanderino que jugó primero en el Santander, perdón, en el Real Santander, que ese es otro que se ganó el título en época alfonsina y es Real desde 1923. Claro que Paco había nacido por aquellas tierras, concretamente en Guarnizo, por lo que su primer equipo tenía que ser el Santander. Eso fue mucho antes de ganar seis Copas de Europa, además de doce campeonatos de Liga, dos de Copa del Generalísimo y una Copa Intercontinental. Es el único, y casi seguro irrepetible, jugador que ha ganado seis Copas de Europa, seis. Un buen montón de distinciones le han reconocido sus méritos, sin duda singulares.

El último año que jugó en el Real Madrid los socios, esas malas aves de rapiña, le llamábamos "abuelo", a él que a sus 37 años lo había dado todo por el Real Madrid. Ya he dicho con esto que yo en aquella época era socio del equipo madrileño, algo que puede sorprender a algún que otro despistado (soy madrileño, vivo en Cataluña desde los 24 años). Y Gento ya no era el que fue, eso lo sabía incluso él mismo, ya no era el velocista al que no podían pillar ni los campeones de atletismo, pero tampoco iba en silla de ruedas, como le gritábamos los socios, esas malas bestias que hasta conseguimos que Miguel Muñoz dejara de entrenar a aquél equipo.

En aquella época prácticamente todos los partidos de la Liga española se disputaban a las 5 de la tarde del domingo, excepto el Rayo Vallecano que jugaba el domingo por la mañana, porque claro, entre Atlético de Madrid y Real Madrid no le dejaban espectadores si el Rayo decidía jugar a las 17 horas. Y en primavera el Sol calentaba la mitad del césped del Bernabéu, mientras que la otra mitad, en sentido longitudinal, permanecía en la sombra. El último año de Gento vimos cómo el delantero podía jugar de extremo derecho o de izquierdo, solo dependía del sorteo inicial: si el Madrid comenzaba atacando la portería Norte entonces Gento asumía su posición de extremo izquierdo, pero como tocara empezar atacando la portería Sur entonces Gento se reconvertía en extremo (o interior) derecho y corría por la sombra, que ya uno estaba algo mayor para sudar tanto. O al menos es lo que yo recuerdo, que con mi memoria todo podría ser. Pero que vi jugar al gran Paco Gento eso no me lo puede negar nadie.

Saludos a todos, madridistas, barcelonistas, antis e indiferentes. Que el fútbol solo es un deporte.