La tasca de posar a una orquestra a un escenari és probablement una tasca força més complicada del que sembla a simple vista, estic convençut. És com un viatge, saps on ets, saps on vols arribar, però, és com si de vegades passessis per camins no força transitats i plens d'incerteses. Però bé estar saber on es vol arribar i amb quan de temps es disposa per aconseguir-ho, com a punt de partida.
I aquest punt de partida es tradueix en tenir clar el programa de cada concert de la gira de l'orquestra, peça a peça, i les dates aproximades, juntament amb els indrets on interpretar aquestes peces. De veritat crec que deu ser més complicat del que em puc imaginar. M'imagino a mi mateix davant un paper en blanc, amb una data aproximada (la del cap de setmana del 18/19 d'abril) i un intèrpret que ja m'ha dit que estaria disponible i que li faria molta il·lusió.
Ara començo a escriure el programa i començo per la peça del solista convidat: el Concert per a Violí KV219 de "Wolfgango Amadeo Mozart" (deixeu-me que ho escrigui tal i com ell mateix ho va signar a la partitura original, que he consultat aquest matí, i sota la signatura la data corregida de 1775). Es tracta d'un concert en La major, que no és ni de bon tros la tonalitat més habitual per a concerts de violí, de fet ni en general per a concerts de qualsevol mena. Té un caràcter molt marcat, amb un parell de fets diferencials: un temps Adagio al ben mig del primer moviment Allegro (que s'esdevé allegro-adagio-allegro) i un darrer moviment amb canvi no ja de tonalitat, gens extraordinari o per dir-ho millor absolutament normal, sinó a més a més de "ritme", començant amb un Rondo en temps ternari 3/4 amb una secció sobtada en ritme binari 2/4 que ens deixa escoltar unes melodies basades en temes turcs, molt identificables amb la famosa "Marxa Turca" del mateix compositor, que és el tercer i darrer moviment de la seva sonata per a piano No.11 KV331, probablement de 1783, a la qual apareix com a "Rondo alla turca".
Bé, ja tinc la primera obra del concert, la genial Elena Rey serà la solista, estic de sort, molta sort. He de vestir la resta del concert.
Contrast o homogeneïtat?
Habitualment, en concerts diguem-ne de grans formacions orquestrals, els concerts com ara aquest de Mozart són la obra que precedeix al descans convencional. Es tracta d'una estructura gairebé inamovible a totes les sales de concert, o sigui que no farem invents i l'Elena interpretarà el concert com a segona peça del dia. Abans una peça curta ... quina? Va, deixe-m'ho per a més tard això, és més important saber com continuarem desprès de l'Elena, és a dir, l'altre peça forta del concert.
Contrasts o homogeneïtat?
La GIOrquestra va optar per l'homogeneïtat pel concert del cap de setmana, amb una peça forta desprès del descans de característiques molt similars a les del K219 de Mozart: el K201 del mateix compositor. Es tracta de la Simfonia No.29, en la mateixa tonalitat de La major que el Concert per a Violí, i de l'any 1774, poc temps abans doncs d'escriure el concert per a violí. El desenvolupament de l'obra és d'un classicisme escolar, amb l'esquema clàssic de moviments Allegro-Andante-Menuetto/
El primer moviment de la simfonia segueix l'esquema clàssic de dos temes, A i B, que es presenten, alternen i desenvolupen: la forma sonata. I vet aquí el meu "vaja!" d'aquest concert: desprès de la presentació del primer tema, quan l'orquestra deu atacar el segon tema i es fa per uns instant un curt silenci el meu cos em va demanar l'entrada d'un instrument solista: del violí. He de dir que conec les dues obres prou bé, que tinc les partitures al meu abast i que cadascuna per separat em semblen magnífiques, però interpretades una darrera de l'altra vaig trobar que l'homogeneïtat no oferia prou contrast com per a passar pàgina de la primera obra. És el meu sincer "però".
Acabar el programa amb una nova aparició de l'Elena Rey a l'escenari, amb la exquisida obra de Saint-Saëns "Introducció i rondó capritxos en La menor" va ser un encert, necessitàvem tornar a tenir l'Elena a l'escenari, i més la hauríem volgut escoltar, juntament amb aquesta magnífica orquestra. M'estimo molt aquesta peça de Saint-Saëns, un dels meus compositors "de segona fila" preferits, però no pas per a mi, un amant de la música que no mira cognoms dels compositors, sinó que es deixa endur pels núvols dels sentiments amb els que els compositors farceixen les seves obres.
Especial menció per a Marcel Sabaté, arranjador de la primera i la darrera obres, amb un ofici extraordinari que no va deixar en cap moment viure cap sentiment de mancança, i fer una transcripció d'obres de gran orquestra a conjunt de cambra no és gens fàcil!
Acabo amb dos detalls: el primer és que hi ha feina encara pel davant, detallets que aquest camí que es van encetar amb una obra de programa no acaben d'arrodonir-se com es voldria, petites errades d'alguns intèrprets que de ben segur en Marcel Sabaté sap millor que jo, però, i aquest és un altre tipus de "però", el camí que la GIOrquestra porta, segons jo crec, és molt bo, consolidant i augmentant mica en mica la realitat d'una orquestra que ens fa falta, una orquestra que fa país i si aquest país és el meu aleshores se m'omple el cor d'agraïment.
Ah, l'altre detallet: els dos moviments alegres del concert per a violí, el primer i el tercer, tenen "finalitzacions femenines" en termes de música, és a dir, acaben no en la part forta del compàs sinó en la part feble. Mozart va ser un gran especialista en aquest tipus de finalitzacions, que deixen l'ànima en suspens, com esperant el patapàm final. Però la simfonia No.29, en la mateixa tonalitat i molt similar en moltes coses al concert, no té cap terminació femenina. Curiós, oi? Mozart, en la meva opinió, va posar ofici en la simfonia, però va posar el cor al concert, i Elena Rey el va posar ahir a Torroella de Montgrí, a l'EspaiTer.
Gràcies amics!
