No
espereu de mi una crítica formal, musicalment parlant, del concert
d'ahir vespre al Palau de la Música Catalana, seria incapaç de fer-la,
em trobo massa compromès per lligams d'amistat amb els intèrprets.
Però al cap i a la fi això és la música per a mi: sentiments manifestats d'una manera que al desenvolupar-se mor per a renéixer un altre dia o en un altre moment i torna a fer-nos vibrar i gaudir d'un art que no té, com ara la pintura, una forma física permanent. Com els sentiments, la música vola intangible, inaprehensible i canviant.
Hi ha concerts als quals en sóc un oient més, que pot tenir els seus gustos i les seves preferències musicals, les seves dèries i les seves passions, concerts als quals la música és en si mateixa l'única protagonista. Però això no passa a casa nostra, a casa nostra cada cop trobo més difícil ignorar, o tractar de fer-ho, que conec als intèrprets, que conec les seves il·lusions, que conec el que poden arribar a donar i que conec que les seves imperfeccions d'avui són la promesa d'un millor futur.
No, a casa nostra són els meus amics els que són a dalt de l'escenari, i jo amb ells sento meva la seva creació i meves les seves il·lusions. A casa nostra la música és més música, els amics més amics i tot plegat és més com cal que sigui, o com jo vull que sigui.
Ahir la Mònica Pagès Santacana vivia una jornada especial, perquè l' ALBERT GUINOVART estrenava al Palau quatre cançons amb poemes d'ella, amb l' Orquestra Camera Musicae sota la direcció de Tomàs Grau i la veu de la Marta Mathéu. I ja ho veieu, per a mi són l'Albert, la Marta, el Tomàs i la Mònica, i també conec molts dels músic de l'OCM, els he vist i escoltat moltes vegades, i sé percebre les seves il·lusions i alegrar-me dels seus triomfs.
Tots amics. No puc, no, ja ho veieu, fer una crítica -musicalment parlant- del concert d'ahir vespre. Segurament la farà en Xavier Chavarria per a Catalunya Música, perquè ell també hi era entre els espectadors, i com de costum jo estaré ben d'acord amb ell, perquè ja sé que dins meu el meu perfil formalment musical va analitzar el concert pas a pas, i que podria fer jo una crítica, però no la faré.
Fa anys vaig abandonar el camí de la música com a possible professió, i ho vaig fer perquè els estudis musicals em van allunyar de la percepció emotiva de la música. Vaig estar uns quants anys sense trepitjar sales de concert, i escoltant molt poques obres a casa. Em vaig curar, he de dir-ho, amb el pas del temps, aquest temps que es va encarregar de portar-me al punt al qual gaudeixo de la música encara que la conegui formalment. Benauradament, si, benauradament.
I me'n alegro, me'n alegro de poder dir pel seu nom a aquests grans intèrprets, músics en general, i me'n alegro de sentir meus els seus èxits. Gràcies Mònica, gràcies Albert, gràcies Marta, gràcies Tomàs, gràcies OCM. I gràcies a d'altres amics que ahir hi eren al Palau, gaudint i acompanyant als amics de dalt de l'escenari, amb ells la música és més música perquè la música necessita quelcom més que músics: ens necessita als que gaudim amb ella. I necessita de les sales de concert i dels directes.
Però al cap i a la fi això és la música per a mi: sentiments manifestats d'una manera que al desenvolupar-se mor per a renéixer un altre dia o en un altre moment i torna a fer-nos vibrar i gaudir d'un art que no té, com ara la pintura, una forma física permanent. Com els sentiments, la música vola intangible, inaprehensible i canviant.
Hi ha concerts als quals en sóc un oient més, que pot tenir els seus gustos i les seves preferències musicals, les seves dèries i les seves passions, concerts als quals la música és en si mateixa l'única protagonista. Però això no passa a casa nostra, a casa nostra cada cop trobo més difícil ignorar, o tractar de fer-ho, que conec als intèrprets, que conec les seves il·lusions, que conec el que poden arribar a donar i que conec que les seves imperfeccions d'avui són la promesa d'un millor futur.
No, a casa nostra són els meus amics els que són a dalt de l'escenari, i jo amb ells sento meva la seva creació i meves les seves il·lusions. A casa nostra la música és més música, els amics més amics i tot plegat és més com cal que sigui, o com jo vull que sigui.
Ahir la Mònica Pagès Santacana vivia una jornada especial, perquè l' ALBERT GUINOVART estrenava al Palau quatre cançons amb poemes d'ella, amb l' Orquestra Camera Musicae sota la direcció de Tomàs Grau i la veu de la Marta Mathéu. I ja ho veieu, per a mi són l'Albert, la Marta, el Tomàs i la Mònica, i també conec molts dels músic de l'OCM, els he vist i escoltat moltes vegades, i sé percebre les seves il·lusions i alegrar-me dels seus triomfs.
Tots amics. No puc, no, ja ho veieu, fer una crítica -musicalment parlant- del concert d'ahir vespre. Segurament la farà en Xavier Chavarria per a Catalunya Música, perquè ell també hi era entre els espectadors, i com de costum jo estaré ben d'acord amb ell, perquè ja sé que dins meu el meu perfil formalment musical va analitzar el concert pas a pas, i que podria fer jo una crítica, però no la faré.
Fa anys vaig abandonar el camí de la música com a possible professió, i ho vaig fer perquè els estudis musicals em van allunyar de la percepció emotiva de la música. Vaig estar uns quants anys sense trepitjar sales de concert, i escoltant molt poques obres a casa. Em vaig curar, he de dir-ho, amb el pas del temps, aquest temps que es va encarregar de portar-me al punt al qual gaudeixo de la música encara que la conegui formalment. Benauradament, si, benauradament.
I me'n alegro, me'n alegro de poder dir pel seu nom a aquests grans intèrprets, músics en general, i me'n alegro de sentir meus els seus èxits. Gràcies Mònica, gràcies Albert, gràcies Marta, gràcies Tomàs, gràcies OCM. I gràcies a d'altres amics que ahir hi eren al Palau, gaudint i acompanyant als amics de dalt de l'escenari, amb ells la música és més música perquè la música necessita quelcom més que músics: ens necessita als que gaudim amb ella. I necessita de les sales de concert i dels directes.
