Qualsevol estratègia fonamentada en una utopia està destinada al fracàs, excepte si la finalitat de l'estratègia és la de forçar un veritable punt d'inflexió. Des d'aquesta perspectiva, l'estratègia de l'abstenció total en unes Eleccions Generals de l'Estat espanyol sembla condemnada a no veure els seus propòsits realitzats. És obvi que els que propugnen aquesta abstenció massiva -nom amb el qual la publiciten els seus defensors- deuen saber que potser s'incrementarà alguns punts més l'abstencionisme, però en cap cas ho farà en un percentatge tan significatiu com per poder classificar el resultat com a punt d'inflexió.
Què cerquen doncs els abstencionistes? A la pregunta d'"imagina que tothom us fa cas: quin serà l'escenari de l'endemà segons vosaltres?" la resposta és contundent: "hauríem escombrat de l'escenari polític a JuntsxCat, ERC i CUP". Aquesta és la meta, aquest és el possible punt d'inflexió per ells: sense les subvencions estatals derivades dels escons guanyats en les eleccions, els partits polítics independentistes es veurien obligats a desaparèixer.
Es tracta, doncs, d'una revoltada contra els partits independentistes per la inacció d'aquests, segons ells, des de la DUI ("Declaració Unilateral d'Independència"). És un càstig, no pas una solució, d'aquestes no n'aporten cap, només volen treure unes quantes lletres de les variables del sistema, deixant solament els partits no independentistes en l'espectre electoral, o sigui, deixant-hi els partits de l'Espanya única i supraregional.
No soc capaç d'entendre quin és el guany per a Catalunya d'aquesta utopia, sincerament. Els que defensen l'abstenció saben molt bé que mai serà massiva, no estan defensant una possibilitat real, només volem que els partits independentistes tinguin una idea de quant han perdut de suport a les seves sigles. La diferència extrapolada entre les votacions als partits independentistes d'aquestes Eleccions Generals i les del novembre del 2019 hauria de servir per proclamar la victòria de l'abstencionisme. Però si aquesta victòria és prou elevada, llavors no hi haurà cap veu defensant Catalunya al Congrés dels Diputats de Madrid. "Què més dona?", diuen, "aquests partits tampoc han defensat mai Catalunya des del 2017". D'aquí a l'altre argument de la defensa de l'abstencionisme hi ha només un petit pas: no creuen en l'estratègia de la por ("PP, PSC i Vox actuaran lliurement en contra de Catalunya") perquè, diuen, no serà pitjor el resultat per a Catalunya que el que tenim ara mateix.
El moviment abstencionista no té cap altra finalitat que la de fer trontollar el sistema dels partits independentistes, no es planteja un endemà de les eleccions, no té cap estratègia més enllà perquè l'abstenció és la finalitat, no el camí per arribar a una meta. La utopia de veure desaparèixer els partits independentistes, i no els altres, sense substitució en el pla polític català, no s'aguanta per enlloc. La vida política s'articula en la nostra societat mitjançant els partits polítics, cap altra mena d'associació pot intervenir en les decisions d'Estat. La utopia d'un Estat basat en un règim assembleari, en un Estat basat en persones sense cap articulació en institucions polítiques, no té cap recorregut. Però els abstencionistes no es volen articular en forma de partit, la qual cosa no és per ells una contradicció sinó una reafirmació de què el sistema de partits no funciona. No proposen res alternatiu. Volen la DUI i després... el buit més absolut, res en parlen del més enllà de la proclamació de la independència de Catalunya. "Ja ho veurem", com pensa el navegant de l'Odissea de l'Espai (El sentinella de l'eternitat) quan arriba al seu nou estat vital.
Igual que amb els terraplanistes, qualsevol argumentació amb els abstencionistes porta invariablement a un punt mort, farcit sovint, si no sempre, d'un ostensible menyspreu de l'interlocutor no abstencionista, incloent-hi insults i desqualificacions personals. Tinc experiència en això, en la quantitat i tipologia dels seus insults i dels seus menyspreus. Fins no arriba el seu argumentari, arriben els seus insults, mostrant, un cop més, que la finalitat no és dialogar ni discutir ni treballar en una solució per a Catalunya. No volen una solució que passi per la realitat política del país, propugnen la construcció d'una utopia a la qual lliurar-se amb la fe del que poc l'importa què serà de l'endemà, i amb una retòrica sectària: només ells coneixen la veritat.
No estem vivint res que no s'hagi viscut en altres països, però en el cas de Catalunya la perillosa particularitat d'aquest moviment abstencionista és que no es tracta d'un moviment global en l'àmbit de l'Estat, sinó en el d'una de les regions més necessitades d'una acció global del seu poble. Cap altra regió espanyola es troba en la mateixa situació que Catalunya, cap altra rep tan poc a canvi de tant, cap altra veu perillar la seva llengua... cap altra és Catalunya.
Votaré i votaré independentista, no ho dubteu pas.
