Dues òperes (o més) per a una mateixa història

No és gens infreqüent el trobar un mateix argument portat a l'escenari en versions diferents, amb música de diferents compositors, com el cas de la «Il barbiere di Siviglia» amb música de Giovanni Paisiello a la que he tingut ocasió d'assistir fa uns dies (i de comentar en aquest mateix blog). Així, sense cap ordre específic, se m'acut una petita llista de títols (els enllaços porten a la pàgina de la Viquipèdia de l'obra, no a la del compositor):

• Il barbiere di Siviglia, la de Giovanni Paisiello (1782) i la de Gioacchino Rossini (1816), basades totes dues en l'obra de teatre del mateix títol de Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais.

• Manon, la de Jules Massenet (1884) i Manon Lescaut amb música de Giacomo Puccini (1893), totes dues basades en l'obra L'historie du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut (1731) de l'abat Antoine-François Prévost.

•  L'Orfeo (L'Orfeo, favola in musica), amb música de Claudio Monteverdi (1607) i Orfeo ed Euridice (1762), amb música de Christoph Willibald Gluck, ambdues sobre el mite de l'Orfeu, entre moltes òperes sobre el mateix tema, una llista que podeu consultar aquí.
• Serse (Xerxes), un tema recollit de l'obra Artaserse de Pietro Metastasio i portada a varies òperes diferents, compostes per Francesco Cavalli (1654), Giovanni Bononcini (1694), Georg Friedrich Händel (1738), sens dubte aquesta darrera la més coneguda i Domenico Cimarrosa (1784), entre d'altres.
• Alceste, segons l'obra homònime d'Euripides, amb un bon grapat d'obres estrenades (o no) sobre la mateixa història, la més coneguda la de Christoph Willibald Gluck (1767). Si voleu una llista més extensa consulteu aquí.
• La serva padrona, inicialment una òpera de Giovanni Battista Pergolesi (1733), el llibret de la qual el va fer servir Giovanni Paisiello (1781), sense modificacions, per a la seva òpera del mateix títol.

• Armida (Armide, etc.), un personatge aparegut a l'obra Jerusalem Alliberada de Torquato Taso, que van portar a l'escena operística nombrosos compositors, destacant les versions de Christoph Willibald Gluck (1777), de Franz Joseph Haydn (1784) i de Gioacchino Rossini (1817). Amb el mateix tema l'òpera de Georg Friedrich Händel Rinaldo (1711).
• Don Giovanni, un títol que s'ha portat sota diverses formes a l'escena: Don Giovanni amb música de Giuseppe Gazzaniga (1787), el més famós Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart (1787), el llibret del qual va servir pel Don Giovanni Tenorio amb música de Ramon Carnicer i Batlle (1822).
• Falstaff, un personatge de la comèdia Les alegres comares de Windsor de William Shakespeare portat a l'òpera pels compositors Antoni Salieri (1799), Otto Nicolai (amb el títol Les alegres comares de Windsor, 1849) i Giuseppe Verdi (1849), la seva darrera òpera, per cert.

• Faust, un altre personatge de ficció que ha donat peu a moltes versions operístiques, entre elles la de Ludwig Spohr (1816 i reestrenada el 1852), La damnació de Faust amb música d'Hector Berlioz (1846) i el Faust de Charles Gounod (1859). Menys coneguda Mefistofele d'Arrigo Boito (1868).
• Otello, personatge del drama de William Shakespeare, amb versions de Gioacchino Rossini (1816) i Giuseppe Verdi (1887).
• Els amors de Romeu i Julieta han donat peu a varies òperes, com ara I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellini (1830) i Roméo et Juliette de Charles Gounod, o la menys coneguda Giuletta e Romeo de Riccardo Zandonai (1922).

 

• La Bohème, que va rebre dues versions compostes simultàniament, la del compositor Giacomo Puccini (1896) i la de Ruggero Leoncavallo (1897).

L’altre Barbiere di Siviglia (Paisiello)

Fotografia A. Bofill

Recordo bé la primera vegada que vaig sentir parlar de «Il barbiere di Siviglia” de Giovanni Paisiello, sent jo un nen, i el comentari, irònic a més no poder, va ser: “Rossini va plagiar «Il barbiere»”. Ben bé no és això, ja ho sabem, i ho explico només perquè va ser la manera per la qual vaig saber que el tema del barber de Sevilla no era exclusiu de Gioacchino Rossini, pel que fa a les òperes, com tampoc és original de Paisiello. El tema original del barber es troba en una obra de teatre del dramaturg francès Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais, autor també de la segona part de la història, Les noces de Fígaro. El seu barber de Sevilla es va estrenar el 1775, mentre que l’òpera de Paisiello el 1782 i la de Rossini el 1816. En aquests quaranta anys el barber va ser posat en música per més músics dels que he indicat, òperes que van conviure amb l’obra de teatre original, que cap a finals del segle XVIII havia ja viscut més de 350 representacions.

L’òpera de Paisiello va comptar amb un llibret traduït a l’italià per un autor que curiosament no apareix a l’edició de l’estrena, Giuseppe Petrosellini, estrena que va tenir lloc a Sant Petersburg, Rússia, en temps de l’Emperadriu Catalina II «la Gran», a una cort que acostumava a convidar autors d’òperes no només a presentar obres a la ciutat bàltica, sinó fins i tot a viure-hi, com va ser el cas del compositor valencià Vicenç Martí i Soler, autor de nombroses òperes amb text en italià, que era el de l’època. No deixa de ser curiós que l’òpera de Paisiello es representés en francès a la seva estrena a França, i que l’edició parisenca del 1784 indiqui «mis en musiques sur la traduction italienne par le célébre Signore Paisiello et remis en français d’après la pièce de Mr. de Beaumarchais». Un curiós cas d’adaptació a la versió original, i una demostració també de com funcionaven les coses a París, on les obres s’havien d’estrenar en francès, que no era pas el cas de Barcelona, on l’obra es va estrenar en italià l’any 1787, al Teatre de la Santa Creu –estrena també a Espanya-, una mica més de 100 anys abans de l’estrena al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1888).

L’obra de Paisiello és simplement deliciosa, fresca, amable, lleugera, amb un ritme excel·lent i una partitura que va suposar un gran èxit per a l’autor. És una òpera bufa, i per tant es pot escenificar de moltes maneres, en qualsevol moment de la història, donat que és força intemporal. L’argument és ben conegut de tots els amants de l’òpera italiana, malgrat la qual cosa els Amics de l’Òpera de Sarrià han presentat l’obra amb traducció simultània mostrada a una pantalla desplegada rere la part alta del teló, un encert immens que ha permès a tots seguir l’argument paraula per paraula.

Una producció -ara sí que toca parlar-ne- que m’ha fet gaudir molt de la bona feina de tots els implicats, dels músics de l’orquestra, del director, dels cantants, del director d’escena i en definitiva de tots els que han aportat el seu treball per portar l’obra a escena. El Teatre de Sarrià té una bona acústica, és petit i el so arriba bé a tot arreu, omplint la sala sense problemes. L’espai buit de l’escenari del primer acte, amb només una pintura que ofereix una perspectiva llunyana de Sevilla, passa a omplir-se amb un piano i dues cadires la resta de l’òpera, un escenari sense complicacions que deixa que la pròpia obra sigui la protagonista, i amb ella els cantants. El vestuari ens parla d’un temps de postguerra espanyola, amb uniformes falangistes i també amb un guardia civil, i un quadre al fons que s’intueix com una caricatura d’un famós General espanyol, amb ulleres de sol. Però no hi ha cap càrrega política en tot això, es tracta simplement d’ubicar l’acció en un temps conegut pels espectadors.

Abans de començar l’obra ens van dir que el baríton inicialment previst pel paper del Fígaro, Donato di Goia, no seria a l’escenari per malaltia, i que el seu paper seria interpretat pel baríton Jorge Tello. Així, a l’obra han participat, per ordre d’aparició, Marc Sala (Conte d’Alamaviva – Lindoro), Jorge Tello (Fígaro), Paula Sánchez Valverde (Rosina), Josep Ferrer (don Bartolo), Juan Carlos Esteve (don Basilio) i les aportacions de Juan Carlos Blanco (Giovinetto) i Josep Ramon Cleves (Svegliato i notari). L’Orquestra Barcelona Concertante sota la direcció d’Assunto Nese¸ l’artística de Raúl Giménez i la direcció escènica de Joan Anton Sánchez van contribuir enormement a l’èxit de l’obra.

Marc Sala va fer un molt interessant Lindoro, al més pur estil bufo, el personatge seriós que té a estones escenes còmiques, però sense arribar a ser mai un còmic. Excel·lent dicció, entonació perfecta, lirisme i posada en escena, la seva aportació va ser molt bona, mancada però d’una mica de potència la seva veu, quelcom no massa important en una obra amb un nombre reduït d’instruments i una sala relativament petita.

Jorge Tello va fer un molt sòlid Fígaro, amb una actuació còmica plena de moments de complicitat amb el públic o amb els seus companys. Veu ben col·locada, un pel brusca als aguts del primer acte, va donar vida a un personatge que sembla fàcil, però que requereix un intèrpret amb bones maneres d’actor, a més a més de la esperada solidesa vocal. No es tracta del Fígaro del barber de Rossini, que té un paper força més important, però és un dels pilars de l’obra. Jorge Tello va saber aprendre’s el personatge en un temps molt curt, la qual cosa dona encara molt més valor a la seva aportació.

Paula Sánchez Valverde va ser una formidable Rosina. Molt bona actriu, amb una veu potent i molt bonica i una perfecta dicció, va fer gaudir a tothom les seves intervencions, com actriu i com cantant. Sent com és una obra que gira al voltant de la Rosina, l’aportació de la Paula Sánchez va esdevenir fonamental per apropar l’obra als espectadors, còmplices de la pupil·la de don Bartolo al llarg de l’obra.

Josep Ferrer va construir un gairebé perfecte don Bartolo, còmic, actor, veu, sentit escènic, dicció… una aportació sublim des de la seva primera aparició a escena fins a la darrera nota de l’obra. Un don Bartolo pera a recordar, sens dubte, una aportació de la qual no seria fàcil trobar punts febles.

Juan Carlos Esteve, per acabar amb els papers principals, va fer un sòlid i divertit don Basilio, amb una veu molt maca i ben col·locada i grans dosis de bon humor escènic.

La direcció escènica, tot i disposar d’un escenari relativament petit, va ser prou bona com per moure els intèrprets creant les necessàries atmosferes de complicitat i permetent els divertits jocs que l’acció preveu. Moure actors a un escenari sense massa recursos i que no es noti que aquest escenari és massa senzill no és gens fàcil.

Tots ells van treballar molt per fer de l’obra un èxit, una escenificació molt digna de l’obra de Paisiello que torna a demostrar que l’òpera no té només una casa a Catalunya, ni a Barcelona, i que sense els grans noms internacionals es poden fer representacions que ens quedin a la memòria.

Un comiat amb la Coral de Beethoven

L’Orquestra Simfònica del Vallès ofereix un concert extraordinari de comiat del seu director titular, Rubén Gimeno.

El director d'orquestra Rubén Gimeno, fotografia de Ricardo Ríos

Sense el quart moviment, que dóna nom a la Simfonia número 9, Op. 125, de Ludwig van Beethoven, aquesta obra seria una obra genial, sorprenent fins i tot, com ho va ser a la seva època; trencadora com tot a Beethoven, diferent i fonamental a la història de la música … i això, ho torno a dir, sense parlar del quart moviment, que conté la culminació de tot el que el compositor va anar preparant i construint al llarg dels tres genials moviments previs. Si no fos pel quart moviment, potser l’obra formaria part de la nostra herència cultural al mateix nivell de les altres simfonies grans de Beethoven, però no crec que formés part dels Béns Immaterials de la Humanitat, així, en lletres majúscules.

Però aquesta genialitat del moviment “coral”, la presència de solistes i cor a una simfonia, l’ús d’una poesia positivista que omple els desitjos nobles de pau i fraternitat, i a sobre la qual es construeix l’edificació d’un temple musical declarat fonamental a la cultura dels éssers humans, fan de la 9a Simfonia de Beethoven una peça única i irrepetible; una obra que va suposar per alguns compositors un repte de tal dimensió que van haver de plantejar-se si presentar o no les seves composicions públicament. Tal va ser el cas de Johannes Brahms amb la seva primera simfonia, retocada al llarg de 14 anys i estrenada davant unes expectatives enormes, qualificat el compositor com el possible hereu musical del geni de Bonn, i tenint a més a més aquesta simfonia punts de contacte formals amb la 9a de Beethoven.

Existeixen doncs, i s’ha de saber interpretar-los, l’allegro inicial, ma non troppo un poco maestoso, el scherzo, i el següent monumental adagio molto e cantabile. Aquesta simfonia no es pot fer tot esperant el quart moviment, sense entendre el per què de tot el que se’ns ofereix abans de la presentació del tema de l’Oda a l’Alegria per part de violoncels i contrabaixos, a l’inici del quart moviment. L’entrada de la simfonia s’imposa amb una delicadesa magistral al inici del primer moviment, amb les trompes fent un continu sobre el que es desperten, mica en mica, els instrument de l’orquestra. S’ha d’entendre aquest despertar, no són uns compassos escrits sense una forta intencionalitat, res ho és amb Beethoven, ni una sola nota.

El treball de Beethoven se’ns presenta sovint com un diàleg intern de l’orquestra, amb les cordes dialogant entre elles o amb el vent fusta, notablement amb oboès i clarinets com a les veus destacades del vent fusta. La percussió destaca sempre com un instrument rítmic però alhora melòdic, modulant el seu so i compartint diàleg bé amb el vent, bé amb el tutti. En algun cas fins i tot Beethoven incorpora la percussió com a instrument solista o semi-solista, trencant l’ús de simple instrument acompanyant del classicisme.

La 9a de Beethoven té molt més que un discurs en diàleg, sent, de fet, tot un desenvolupament en sí mateixa; i, encara que el primer moviment se’ns presenti en la forma sonata, la seva construcció no deixa cap dubte sobre el trencament definitiu amb les formes del classicisme. El scherzo és un obert enfrontament amb els crítics de l’època, que acusaven Beethoven de no fer servir formes clàssiques. Així incorpora un scherzo sobre temps ternari però que, quan s’escolta, sembla totalment un temps binari. Aquest tema en scherzo dóna pas a un trio presentat pels trombons.

El tercer moviment és, per a mi, un dels més colpidors de la producció de Beethoven, un adagio amb tema en variacions, que serveix per mesurar molt bé el grau de comprensió de la partitura per part del director. Sembla una lluita interna entre la pau i l’exaltació, amb els moments més lírics de l’obra i els més intensos en sentiments simfònics.

El quart moviment ens acosta des del començament a l’Oda a la Alegria de Friedrich Schiller, presentant el tema principal amb els violoncels i els contrabaixos, un altre detall de la genialitat de Beethoven. De fet, té molt a veure amb la tessitura del solista que inicia la part vocal, un baix-baríton, amb les paraules O Freunde, nicht diese Töne! (Amics, no pas aquests tons!, un text que de fet no pertany a l’Oda de Schiller, sinó que formen una introducció escrita per Beethoven a la poesia de Schiller). Es tracta d’un complex moviment amb diferents temes escrits en diferents tempos, amb l’enunciat de “Presto; Allegro molto assai (Alla marcia); Andante maestoso; Allegro energico, sempre ben marcato”, o sigui, una simfonia de 4 moviments (els típics d’una simfonia a la seva època) tots lligats en un sol moviment. Una obra mestra, que va ser rebuda com a tal des de la seva estrena l’any 1824.

L’Orquestra Simfònica del Vallès va organitzar una festa amb aquesta obra mestra per acomiadar al que fins ahir va ser el seu director titular, Rubén Gimeno, que ha sigut al capdavant de l’orquestra al llarg dels darrers set anys.

Potser aquest to de festa va contribuir a un cert desajust orquestral, un fraseig a estones poc clar i una sensació d’obra que cal treballar més per part de l’orquestra. Individualment correctes, el conjunt va patir de manca de conjunció, amb entrades difuses, amb instruments sonant per sobre del conjunt o amb una sensació a tot el llarg del concert de que els violins volien posar-se l’obra a les espatlles. No dubto que una part de tot això sigui la conseqüència de voler fer una festa rodona de comiat, i em fa l’efecte que no van tenir prou paciència per deixar que la música prengués el protagonisme, en comptes de l’orquestra.

La part vocal de la simfonia va funcionar força bé pel que fa als quatre solistes, Eugènia Montenegro (soprano), Mireia Pintó (mezzosoprano), Francisco Corujo (tenor) i Xavier Mendoza (baix). El cor, de fet dos cors, el Cor de Cambra de Granollers i la Coral Càrmina, em va semblar un pel excessiu, sobredimensionat en sopranos. Un cant mancat d’inflexions en moment puntuals, un xic cridaner a estones.

Després del darrer compàs de la simfonia el públic, dempeus, esclatà en bravos, xiulades (de felicitació) i interminables aplaudiments. Tot feia pujar encara més la sensació de festa, que no pas de concert, amb un públic que va aplaudir al acabar el primer moviment, al acabar el segon moviment, al acabar el tercer moviment (tot impedint l’atac del quart quan s’ha de fer) i fins i tot van interrompre amb aplaudiments al ben mig del quart moviment. Tot plegat em va fer recordar aquells avisos de fa un segle als programes de mà: “es prega no aplaudir entre moviments”.

Com a premi per aquest públic entregat, l’orquestra i cor van interpretar com a bis les parts més conegudes de l’Oda a l’Alegria , cantades en català, un text que el públic podia cantar tot llegint el programa de mà. Tres parts enganxades en una, inclòs el vertiginós final de la simfonia, per a acomiadar Rubén Gimeno.

En resum, un concert que per molts va ser una festa.

El plaer de no ser

Ser, o no pas ser - Hi ha qui pensa que un és d'on va néixer, o si més no d'on va créixer. Jo no sóc pas madrileny, tot i néixer i créixer a Madrid, i de fet no sóc sinó que vaig sent algú. I ara per ara, que el sóc present, visc i estimo Catalunya com a terra, i per tant en sóc català, i ja no deixaré de ser-ho mai.

Ser-hi, o no pas ser-hi - Crec que Catalunya no és pas una terra física sinó un sentiment de pertinença a una cultura i a una terra, tot i que aquesta no es pugui dibuixar de la mateixa manera que es fa amb els mapes, mancats de sentiments. Sóc a Catalunya quan sóc a qualsevol estat del món, la terra és amb mi perquè el sentiment no queda a les fronteres dels mapes mancats de sentiments.

El plaer de no ser - Si jo encara pensés en el meu "sóc" i no ho hagués canviat pel "vaig sent" jo no m'estimaria Catalunya, no m'estimaria el català, no m'estimaria aquesta música que escolto i enalteix l'ànima, encara seria un "no sóc", com era quan vaig arribar a Catalunya amb una maleta carregada de les frustracions emotives d'una vida desarrelada. Primer vaig aprendre a no ser absolutament, i des del meu desarrelat sentiment de pertinença a una terra vaig anant mica en mica sent, i estimant aquesta terra a la que visc i que viu en mi. Ara sóc català, però primer he hagut de no ser.

Parlo i escric - Lluny queden ara aquells dies als quals jo practicava pels carrers de Barcelona la frase que en català faria servir més tard per a comprar quelcom a una botiga o demanar quelcom a un bar o qualsevol altre indret. Repetia la frase tractant de fer-la meva per sempre mai més, «un cafè amb llet, si us plau», o un «bon dia, que tenen cuixes de pollastre?» Jo no vaig créixer parlant català, però vaig anar creixent amb el català estimat com a camí de superació, i d'orgull. Estimo el català i cada dia aprenc alguna cosa, alguna frase, alguna paraula, i aprenc a escriure'l dia rere dia, intentant tractar la llengua catalana com si fos un esser estimat que cal cuidar, volent fer el meu camí de la mà d'aquest preciós tresor que tant ens identifica.

Els himnes que em commouen - Reconec que no m'emociona la Marxa Reial espanyola, i no perquè sigui la hereva de la d'un regim dictatorial, tot simplement no m'emociona perquè no em sento representat per ella, perquè jo no sóc monàrquic, ni crec en l'Espanya que ha quedat, que és i que va sent, l'Espanya que no cerca tancar ferides que sagnant, l'Espanya que vol ignorar els seus fills ara com en temps d'en Joan Maragall. No m'ha commogut mai aquesta música, ni quan era madrileny ni quan sóc català. Em commou Els Segadors perquè representa un sentiment de pertinença a un poble, i em commou molt més El Cant de la Senyera, tant que em fa plorar i em vessen els sentiments amb el cor enaltit. T'estimo Catalunya.

Som i serem, sóc i seré - I amb mi tots vosaltres i jo amb vosaltres, som i serem, sóc i seré gent catalana, dels Pirineus i més enllà fins les Terres de l'Ebre, de les de Ponent a les platges de Llevant, a les valls que fan de Catalunya una terra d'acollida, i a les muntanyes que la fan mística, heroica i enormement bella, dels rius clars, dels ocells que canten al violoncel del mestre Casals, del vi del Montsant i del del Penedès, i del de tots els conreus, de la gent que s'estima el que fan per la seva gent, dels que s'estimen la seva senyera i la seva llengua catalana, dels que construeixen un futur millor pels seus i no per ells mateixos. Tots som i serem gent catalana, que no n'hi ha ni terra ni gent més ufana sota la capa del sol.

Linus Montolio a la Hammerklavier International Piano Series

(c) Josep Maria Rebés Molina

Hammerklavier International Piano Series és un cicle de piano que enguany arriba al tretze anys d'existència. Va ser fundat pels músics Carles Lama i Sofia Cabruja, components del duo Carles & Sofia Piano Duo. El nom del cicle s'esdevé, com no podia ser d'una altra manera, de la sonata Op. 106 "Hammerklavier" de Ludwig van Beethoven, una de les obres més complexes i alhora més importants del repertori pianístic.

Els intèrprets d'aquest cicle són sempre joves pianistes, que troben al Hammerklavier una oportunitat per a presentar-se a un públic fidel als concerts d'aquest cicle.

He pogut assistir a dos dels concerts del cicle d'enguany, ambos a Jorquera Pianos, el del pianista rus Vladislav Mikhalchuk i el del català Linus Montolio, un pianista que va rebre classes precisament de la Sofia Cabruja. Tots dos pianistes, Mikhalchuk i Montolio, ben diferents en estil i repertori, la qual cosa dona un al·licient afegit al cicle, que no cerca estereotips de joves intèrprets.

Deixant de banda el concert del pianista rus, del mes passat, em plau dir que ahir vaig tenir una agradable sorpresa amb el pianista Linus Montolio. Potser per culpa dels concursos de piano, potser per ser un camí molt mediàtic, el cert és que la tendència des de fa uns quants anys és la de recórrer els primers anys de la carrera de concertista de piano amb partitures tècnicament complexes, de vegades al límit de la capacitat dels intèrprets, centrant-se doncs en el repertori de Liszt, Prokofiev i Rakhmàninov, per exemple. Compositors com ara Mozart, Schumann o Schubert s'escolten poc en concerts de joves intèrprets, i de Beethoven, òbviament, és fàcil escoltar la Hammerklavier i potser, no per la dificultat sinó per la possibilitat d'arribar al cor de moltes persones, la Llum de Lluna, Sonata 14 Op. 27 [obro un parèntesi obligat: he escrit expressament Llum de Lluna i no pas Clar de Lluna, perquè llum és la traducció més natural del nom alemany de la sonata, Mondscheinsonate, un nom que es va fer popular desprès de la mort del compositor].

Així, al concert d'ahir, en comptes de programar-se qualsevol peça diabòlica, es van programar obres amb un profund caràcter melòdic, no exempt de dificultats tècniques, però escrit no per a fer patents les dificultats sinó la música, i en definitiva els sentiments que l'acompanyen: Cançons i Danses V i VIII de Frederic Mompou, Sonata Op.119 de Johannes Brahms, Polonesa Fantasia Op.61 de Frédéric Chopin i la Sonatina para Ivette de Xavier Montsalvatge.

Linus Montolio va saber interpretar totes elles amb un sentit musical molt accentuat, cercant en tot moment la música i esperant-la pacientment, sense anticipar-se als passatges, deixant fluir els temes amb un tempo molt adient, amb una aparent calma, fins i tot als passatges més ràpids d'execució, permetent gaudir de la música en si mateixa, oblidant per un moment al pianista. Això és tot un encert, més en un intèrpret tan jove, i de qui hem d'esperar una carrera plena de satisfaccions. Només un "però...", i que de fet té molt a veure amb la seva manera de ser i per tant d'interpretar la música: li manca una certa presència escènica, que si bé no té una importància cabdal, pot ser un inconvenient a l'hora de guanyar-se un ventall més ampli de públic. No sóc jo, vagi ja per avançat, dels que pensen que un Lang Lang és bo per l'embolcall mediàtic amb el que se'ns serveixen les seves actuacions, ni crec que un intèrpret hagi de ser un fashion victim, com es pot pensar d'alguns joves intèrprets, però crec sincerament que un intèrpret ha de saber sortir a escena mostrant un cert grau de confiança en si mateix.

Orquestra Barroca Catalana: Virtuosisme i Sentiments

21 de Maig de 2016
Oratori de Sant Felip Neri, Barcelona

«Quan sentim la paraula virtuosisme normalment l'associem a espectacle. Així, ens fixem més en la dificultat tècnica, el lluïment personal o el que ens transmet la música?»

Aquestes paraules al programa de mà del concert d'ahir de l'Orquestra Barroca Catalana a l'Oratori de Sant Felip Neri (Barcelona) serveixen bé d'introducció del concepte del virtuosisme musical, i si bé és cert que sovint el virtuosisme sembla més una pràctica d'habilitat que no pas una excel·lència de recursos tècnics, també és cert que hi ha un públic que sap diferenciar entre la demostració quasi circense i la creació musical. I aquest públic era ahir present a Sant Felip Neri.

El programa ens oferí una alternança de barroc anglès, representat per Henry Purcell i Matthew Locke, amb el barroc italià, representat per Nicola Fiorenza i Antonio Vivaldi. Les composicions dels italians van ser concerts per a flauta, de fet per a diferents tipus de flauta. El concertista, l'iranià Tiam Goudarzi, va fer bo allò del virtuosisme expressiu, o amb sentiment, del títol genèric del concert: un gran virtuós i un gran músic, amb una enorme sensibilitat i una tècnica impressionant, que va conquerir de seguida al públic, entre el qual un nen de 5 anys somreia entusiasmat. Els demès érem una mica com el nen, gaudíem de la música plenament.

El conjunt instrumental va ser dirigit ahir per la violinista canadenca Farran Sylvan James, primer violí del concert d'ahir, que interpreta amb un violí Johannes Cuypers de 1790, un instrument amb un so remarcable i molt adient al tipus de música del barroc. Impecable direcció, com excel·lent va ser el resultat global.

Em va agradar molt la sonoritat d'aquesta església, a la qual jo mai havia assistit a un concert, o si més no jo vaig seure on el so era pur, sense reverberacions, i molt ben equilibrat. Tot recordant el Messies de G.F. Händel que l'Orquestra Barroca Catalana oferí mesos enrere a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona (un magnífic concert que vaig comentar també en aquest mateix blog) vaig felicitar l'idea de fer aquest Virtuosisme i Sentiments a Sant Felip Neri, un escenari força millor des d'un punt de vista acústic que la Basílica.

El concert va estar construït com un continuo, sense mitja part, i amb una propina treta d'una de les obres del concert. Fet així va permetre millor el poder gaudir de les notables diferències entre el barroc anglès i el barroc italià, d'una banda, i entre les peces per a conjunt orquestral, les angleses, i els concerts per a flauta, les italianes. L'Orquestra Barroca Catalana és un gran conjunt barroc, amb una percepció de la sonoritat del conjunt molt accentuada, i sens dubte treballen molt l'equilibri dels volums sonors. El baix, construït amb el clavicèmbal, el contrabaix i el violoncel, reforçats de vegades per la viola en tasques de baix continuu, dona molta solidesa a la construcció orquestral, tot mantenint-se com el rerefons que cal esperar però sense assolir un excessiu paper protagonista quan podria fer-ho. I és que encara que la melodia, el cantabile, la construeixen els violins, i la flauta als concerts, aquesta part melòdica no es pot desenvolupar sense el recolzament del baix, que actua de suport al vols tímbrics del instruments més aguts.

Aquesta orquestra és per a mi com un oasi al ben mig d'una oferta musical que, en general, sovinteja molt més el segle XIX que no pas el XVIII, una oferta que cerca més el fer grans espectacles que concerts de format petit. El barroc el trobem de vegades interpretat per conjunts orquestral amb un nombre d'intèrprets impossible als temps del barroc, i interpretat amb instruments hereus d'aquells pels quals es van escriure aquelles partitures. No és el mateix un concert barroc amb flauta travessera metàl·lica actual que el mateix concert amb una flauta de fusta similar a aquella en la qual pensava el compositor quan va escriure la partitura. L'Orquestra Barroca Catalana ens ofereix sempre interpretacions properes al barroc, encara que no sigui amb instruments de la mateixa època, però sí amb instruments similars. Això ens permet gaudir d'una sonoritat equilibrada i molt bonica, i això fa d'aquesta orquestra un oasi, dels més macos, en la oferta musical a Barcelona.

Des d'aquestes línies vull animar els seus components a seguir en aquesta bona direcció, que en aquests difícils temps per a la creació musical de ben segur que és una línia amb moltes preocupacions i amb molta inseguretat en el seu propi futur. El seu públic fidel continuarem recolzant tanta bona feina. Gràcies per tot!

Orquestra Barroca Catalana

Violins: Farran Sylvan James, Santi Aubert, Elisabeth Bataller, Kathy Leidig, Ricart Renart i Ángela Moro.
Viola: Natan Paruzel
Violoncel: Urko Larrañaga
Contrabaix: Vega Montero
Clavicèmbal: Jordi Reguant
Flauta: Tiam Goudarzi

Leningrad a l'Auditori de Barcelona amb l'OBC

El programa de mà del concert de l'OBC d'ahir divendres 20 de maig de 2016 ens explica que les dues obres del concert va ser creades i estrenades durant la Segona Guerra Mundial, però una, el Concert per a Trompa de Richard Strauss, no té com a rerefons aquest conflicte, mentre que l'altre, la Simfonia No.7 «Leningrad» de Dmitri Xostakóvitx, el transpira i proclama, parla de la guerra i de les primaveres russes, i en tot moment significa un enaltiment del sacrifici dels soldats russos, que van combatre a l'assetjada ciutat de Sant Petersburg, aleshores Leningrad.

 La primera part ens va oferir l'aportació com a solista del trompa de l'OBC, Juan Manuel (Juanma) Gómez, un instrumentista de gran talent amb unes magnífiques aportacions al conjunt orquestral concert rere concert, aplaudit habitualment pel públic fidel de l'Auditori sempre que té alguna intervenció solista. Acostuma a ser sòlid, ben timbrat, inspirat i té quelcom remarcablement fiable en les seves aportacions.

A mi personalment m'agrada molt veure com l'OBC anima als seus instrumentistes a participar com a solistes en alguns dels seus concerts, crec sincerament que és un gran encert.

Com a solista del Concert per a Trompa Juanma Gómez va excel·lir i va convèncer a tothom de la seva gran qualitat, si que algú ho dubtava. La trompa és l'instrument més diabòlic de l'orquestra, un instruments amb un repertori molt curt d'obres escrites amb ell com a part solista, però un instrument amb un so dolç i delicat capaç de fer-nos sentir emocions profundes, i estic pensant en moltes línies escrites per ell pel gran mestre Johannes Brahms a les seves composicions orquestrals. Juanma Gómez va gaudir i ens va fer gaudir, i ens va regalar una propina amb un grapat de companys de vent metall (trompetes, trombons i tuba), la de la peça Stardust de Hoagy Carmichael, fent la trompa la part solista. La bona complicitat amb els seus companys d'orquestra va ser total, un moment tendre amb el qual es va donar per acabada la primera part de concert.

A la segona part el director rus Vassili Sinàiski va conduir una magnífica interpretació de la Simfonia Leningrad de Dmitri Xostakóvitx, amb un bon encert al llarg de les anades i tornades temàtiques de l'obre, i dibuixant passatges entre el lirisme i el militarisme molt ben construïts, sense dramatitzar excessivament les parts que fan referència explícita als exercits, creant en definitiva una atmosfera més positiva que no pas depressiva, i evitant en tot moment el triomfalisme derivat de l'ús del vent metall als moviments primer i quart de la simfonia.

L'OBC va respondre amb molta seguretat a la conducció del director rus, el conjunt orquestral, reforçat per a una obra molt exigent en nombre d'intèrprets, va funcionar amb un encaix molt natural, sense fissures i amb un nivell d'aportació col·lectiva, sense oblidar les grans aportacions individuals d'alguns dels músics en les seves parts solistes.

El públic assistent van premiar abastament l'orquestra amb els nostres aplaudiments, amb molts crits de Bravo!, amb molta estona de merescuts aplaudiments. S'ho van guanyar.

En resum, una OBC dels grans dies, una orquestra que sap estar a un gran nivell en obres com ara aquesta Leningrad, i que ja ens agradaria que estigués sempre en aquest gran nivell. Però bé, és millor no pensar que poden tornar els dies als quals sortim pensant que es nota la manca d'un director principal que treballi amb ells dia rere dia, oi? Millor quedar-se amb aquest ampli somriure producte de un excel·lent concert.

Algú, a prop meu, que no havia sentit mai aquesta simfonia va dir: «m'ha agradat molt aquesta obra, un dels millors concerts de la temporada». A mi també em va agradar molt la versió d'ahir, i als músics de l'OBC també.

Joan Manén i l'Étienne Maire Clarà

Malgrat el seu nom francès, Étienne Maire, aquest lutier va néixer a Barcelona i a aquesta ciutat va començar a desenvolupar el seu art de lutier, desprès de fer estudis a París. El 1919 va anar a viure a Madrid, on morí el 1935 als 68 anys. Poca cosa més es pot trobar d'aquest constructor d'instruments a la xarxa Internet, tret del fet que el compositor i virtuós del violí Joan Manén i Planas va comprar-li un violí abans de l'any 1904, quan va començar la seva etapa de concertista internacional. La partitura «Élegie» dedicada a Étienne Maire Clarà va ser editada el 1900, la qual cosa fa pensar que l'instrument ho havia adquirit abans. Aquest instrument descansa actualment al Museu de la Música de Barcelona, donat pel compositor el 1964.

Violí d'Étienne Maire, MDMB 861, conservat al Museu de la Música de Barcelona

«Té un so petit però molt bonic» ens va dir la Kalina Macuta el passat diumenge 15 de maig de 2016 just abans de començar el concert que, amb la companyia del Daniel Blanch, va donar a la Sala 4 Alícia de Larrocha de l'Auditori de Barcelona. És cert, més si es compara amb el piano acompanyant, un Grand Piano Steinway & Sons D-274, un model que va néixer curiosament, si fa no fa, a la mateixa època que el violí Étienne Maire (el primer D-274 va ser construït l'any 1884). A mi m'agradaria més escoltar aquest preciós violí acompanyat d'un Érard, un Pleyel o un Carl Rönisch (com el que el propi Museu té i que va pertànyer al pianista i compositor Isaac Albéniz), tots ells pianos de menys volum sonor. I és per això que he d'agrair que aquest concert del diumenge passat es fes amb la tapa del piano abaixada, permetent d'aquesta manera que el so del violí arribés als espectadors nítidament.

I sí, és dolç i petit el so d'aquest violí. Però el concert no va ser pas petit, en absolut, ni ho és l'obra composta per Joan Manén, un compositor que cal anar descobrint i recomanant tot seguint la tasca que des de fa ja 5 anys realitza l'Associació Joan Manén, que presideix el pianista Daniel Blanch. Ell i la violinista Kalina Macuta coneixen a la perfecció les obres que van interpretar diumenge, part de les enregistrades al segon CD de les obres per a violí i piano d'en Joan Manén, i que acaben de presentar-se editades per La mà de Guido. Precisament al llibret d'aquest CD trobem la fotografia del moment de la donació per part d'en Joan Manén del violí Étienne Marie, juntament amb una biografia del compositor en català, castellà i angles, així com unes referències biogràfiques dels dos intèrprets. Aquest llibret parla molt de l'interès de l'Associació Joan Manén de difondre no només la música del compositor barceloní, sinó a més a més dels trets fonamentals de la seva vida.

(c) Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Tornant al concert del diumenge, l'ambient no semblava pas el d'un diumenge de pont, el de la Pasqua Granada, ni tampoc es va notar que a pocs metres, a la Sala 1 Pau Casals, l'OBC interpretava obres de Danny Elfmani a l'espai obert de l'Auditori es celebrava un concert de jazz, amb el Jordi Berni Quartet. Però la Sala 4 Alícia de Larrocha era gairebé plena, amb molts fidels espectadors dels concerts de l'Associació, amb la presència de músics, com ara el compositor Jordi Cervelló, amb el director del Museu de la Música, en Jaume Ayats, i un llarg etcètera. Un excel·lent ambient de gent preparada per a gaudir de la bona música i de la bona feina de la Kalina Macuta i del Daniel Blanch, un ambient amb molts joves i nens, un fet que ens mostra la vitalitat de l'oferta de la música catalana,

Ens van fer propera la música de Joan Manén, fins i tot fàcil, malgrat les seves conegudes dificultats tècniques, sobretot a la part del violí, i tot plegat amb les explicacions que de les obres ens van fer abans d'interpretar-les la música del virtuós del violí, del compositor que cercava la perfecció permanentment, s'ens va fer catalana, nostra i estimada.

Cal continuar aquest camí de recolzament de la música catalana, un poble que oblida la seva pròpia història i els seus protagonistes acaba per no tenir personalitat pròpia. I cal agrair a tots els que donen suport a la tasca de l'Associació, als mitjans audiovisuals, mitjans escrits, intèrprets, orquestres, escoles de música, institucions i persones anònimes, que vulguin ser protagonistes de la seva pròpia història. Especialment en aquest concert cal donar gràcies al Museu de la Música de Barcelona, que va possibilitar el concert, l'ús de l'instrument Étienne Maire al concert i també a l'enregistrament del CD.

Una GIOrquestra enamorada de Txaikovski

Ni la pluja ni les flors (ahir començava el Temps de Flors a la ciutat) van allunyar el fidel públic de la GIOrquestra de l'Auditori de Girona. I és que quan les coses es fan bé els resultats, com el públic, acompanyen l'orquestra.

El programa era d'aquells que contribueixen a omplir un auditori, això és ben cert, un programa atractiu per tots els públics: des dels joves, amb molts nens entre ells, als avis i besavis d'aquest menuts tota Girona es va sentir atreta per una GIOrquestra que els volia enamorar, i que va complir amb quelcom més que una bona nota el seu propòsit. Però anem per parts.

(c) Dugudun Fotografia / GIOrquestra

Si hi ha un concert per a violí que representa el compendi del romanticisme i del virtuosisme és el Concert per a Violí en Re Major Op.35 de Piotr Ílitx Txaikovski. Una obra molt popular, habitualment molt aplaudida, però tot un repte pels concertistes, donada la seva gran dificultat, una dificultat que va fer que l'obra fos rebutjada pel violinista destinat a estrenar-la el 1878, Leopold Auer. Vist amb la perspectiva d'aquests 138 que han passat des de la seva estrena no sembla normal que algú rebutgés interpretar una obra tan genial, però en aquells anys finals del segle XIX els instrumentistes de violí no esperaven trobar-se davant una partitura tan complexa i amb tanta exigència tècnica, tret d'algunes peces menors més pròpies de les exhibicions d'habilitat del violinista espanyol Pablo de Sarasate.

Aquest Txaikovski de 37 anys que escriu aquest concert és un home que comença a sortir del pou anímic personal al que caure un any abans, una època a la qual es va casar amb una dona que no estimava amb la intenció de allunyar de si el fantasma de l'homosexualitat i amb un matrimoni que ràpidament va esdevenir un fracàs, i el va dur a un estat anímic depressiu que el va deixar molt a prop d'un suïcidi que no va arribar a dur a terme. Però va sortir i la música el va ajudar a fer-ho, i aquest concert de violí va ser una de les obres que el van obrir les portes d'una reconciliació amb la vida. És una obra agitada i intensa, però també brillant i amb passatges tendres d'un gran lirisme, una obra que en mans d'uns intèrprets que només vulguin fer valer les seves dots virtuosístiques pot esdevenir histriònic, i en mans d'uns intèrprets massa lírics pot esdevenir incomprensible. Aquesta és la part més difícil del concert de violí: virtuosisme tècnic i lirisme musical han de córrer paral·lels i al servei del resultat musical, mai del virtuosístic.

He assistit en directe a un bon grapat d'interpretacions d'aquest meravellós concert, des que el vaig escoltar per primer cop fa més de 45 anys en un enregistrament ni més ni menys que del gran David Óistrakh. He assistit a interpretacions properes a l'art del Circ, a exhibicions de tècnica i virtuosisme molt allunyades de qualsevol percepció musical de l'obra, i he assistit també a un bon grapat d'interpretacions a les quals no s'acabava de trobar l'equilibri necessari entre el virtuosisme i el missatge romàntic que deu sortir entre tantes habilitats de l'intèrpret. També, és clar, a interpretacions magistrals ben equilibrades. La de ahir, del violinista serbi Nemanja Radulović (1985) la he d'incloure entre les bones, i tot s'ha de dir, entre les sorprenents. Un concert com el de ahir no hauria sigut possible sense una comunicació intensa i una col·laboració ben propera del violinista i el director de l'orquestra, en Marcel Sabaté. De fet podria dir que tots dos van dirigir l'obra, de la mà i amb la contribució entusiasta dels intèrprets de l'orquestra. S'ho van passar d'allò mes bé! Nemanja Radulović va interpretar mirant sovint els seus companys i no pas cap els espectadors, amb gran gran somriure i moltes picades d'ull vers els músic de l'orquestra.

(c) Dugudun Fotografia / GIOrquestra

En acabar el primer moviment del concert el públic no va poder evitar els entusiastes aplaudiments i crits de "bravo, bravo", que van ser ben acceptats pels músics. Sovint els aplaudiments "fora de programa" (entre moviments) molesten, o si més no distreuen, els intèrprets, que veuen trencada la seva concentració, però no ser així ahir, o a mi em va semblar que tots agraïen de bon grau aquest aplaudiments. La concentració va continuar sent la mateixa, al igual que la intensitat i el discurs romànticament musical de la resta del concert. L'emotiu segon moviment, al qual van poder apreciar que el violinista serbi no és només un prodigi de tècnica, va deixar pas a la guinda del tercer moviment i a l'esclat d'entusiasme d'un públic entregat als intèrprets, a tots ells, i amb ple mereixement. I un detall molt maco: durant la cadenza del primer moviment no es va sentir cap tossit, cap sorollet, ni un de sol. Ho he anotat amb lletres d'emoció al meu diari.


Com a propina el virtuós violinista ens va regalar un no menys impressionant Preludi No.24 de la Opus 1 de Niccolò Paganini, entre el deliri del públic, que hauria volgut més i més, si hagués estat possible.

La segona part del programa ens portà una altra de les més populars obres del compositor rus: la Simfonia No.5 Op.64. Jo hauria preferit la Sisena Simfonia, en comptes de la Cinquena, per tal d'equilibrar una mica el balanç del romanticisme brillant d'aquestes obres, fugint una mica del metall de la Cinquena i deixant acabar el concert amb els tons foscos i amargs del darrer moviment de la Sisena, però entenc perfectament que el públic assistent esperava una altra cosa de la vetllada musical, i la Cinquena havia de ser el punt extra necessari i congruent del concert. Marcel Sabaté la va dirigir de memòria, com acostuma a fer amb les obres de repertori. Amb una orquestra entregada al txaikovskianisme més lúcid, i gaudint molt de la seva pròpia participació, la direcció va treure un molt bon nivell de l'orquestra en tots els seus grups d'instruments, amb detalls de gran qualitat com per exemple la part solista de trompa del segon moviment, interpretada amb molt sentiment i notable tècnica per part del primer trompa. Superbes també les aportacions de tots els instruments de vent fusta en aquest seductor segon moviment, com al del vent metall al llarg de tot el concert, veritablement sense fissures. I té molt de mèrit!

La nit ens va regalar un altre detall, dels que no s'acostumen a viure: el final del quart moviment de la simfonia no es va veure interromput pels aplaudiments del públic, com sol passar quan un clímax orquestral queda aturat per un instant de silenci total que dona inici a la brillant coda final. És un moment en el que sempre hi ha algú que comença a aplaudir i molts que el segueixen, mentre l'orquestra ataca la coda, però ahir no va succeir. Genial! Va ser en Marcel Sabaté amb el seu gest el que va indicar al públic que s'esperés o va ser el coneixement que de l'obra tenia el públic assistent?

 Per acabar l'orquestra ens va regalar el Vals del ballet "La bella dorment" de Txaikovski, una propina molt ben rebuda per tots els assistents.

(c) Dugudun Fotografia / GIOrquestra

En resum, la GIO va funcionar com una orquestra sòlida i equilibrada, fent veritat allò que vaig dir desprès d'un dels anteriors concerts de la formació: treballant per arribar a un nou món on els encerts i la qualitat els fan arribar al bon port de fer feliços als seus fidels espectadors. Gràcies per tot plegat!

Aprofitant que Savall passa per l'Auditori

En realitat hauria d'haver titulat a aquesta reflexió quelcom com ara «Aprofitant que l'Ebre passa per Tortosa», però com que això succeeix cada dia i que el mestre Jordi Savall no dirigeix cada dia l'OBC a l'Auditori m'he decidit per un títol més explícit. En tot cas aprofitant que l'Ebre passa per Tortosa parlaré d'en Jordi Savall, que al cap i a la fi és del que volia parlar.

I que quedi clar: em sap molt de greu que aquesta Europa que no acaba de ser res i vol ser tot faci un mortal doble joc amb els refugiats i els immigrants de tots els països, siguin quines siguin les seves nacionalitats i creences. La gent del carrer, com ara jo, poc podem que no sigui dir-ho i demanar més humanitat dels nostres governants. Queda dit.

Aprofitant que era a l'Auditori, en retransmissió en directe per Catalunya Música, el mestre Savall ens va fer 5 cèntims d'alguns d'aquests greus problemes que té la nostra humanitat europea, en relació al poble sirià. Algú dirà, i algú m'ho ha dit, que posats a parlar millor que ho faci d'això i no pas de qualsevol altra tema, si s'ha de sortir de temes musicals. Bé, coincideixo en que ja posats a que l'Ebre passi per Tortosa és millor que ho faci sota un pont, que no per sobre, són coses que cauen pel seu propi pes. El que ja no tinc tan clar és que calgui dir res per tancar un concert sense cap relació amb el tema de l'speech del mestre Savall. Ni Bach, ni Mozart, ni Geminiani ni Haendel van compartir època ni costums (o tempora, o mores!) amb els de l'ISIL ni amb l'Europa de les nacions tancades.

Intento imaginar què passaria si cada director convidat a l'Auditori fes una xerradeta sobre qualsevol tema de la seva elecció i sense relació amb la música interpretada o a interpretar. I perquè no, el mateix podrien fer els grans solistes que ens visiten, d'arreu del món. Ja posats, perquè de ben segur també tenen dret en aquesta cultura dels drets, tots els músic de l'orquestra podrien dir la seva. Seria com la tercera part dels concerts, aquella que sovintejava ara fa 100 anys, deixant les propines per postres, no sigui que la gent marxi abans deixant als oradors sense destinataris dels seus magnífics missatges.

De sobte em va recordar el mestre Savall al gran i possiblement únic Pau Casals quan, aprofitant que el Hudson passa per Nova York, va parlar al món de la Pau. És clar que aleshores el mestre Casals era l'homenatjat i no pas el convidat, era a l'hemicicle més adient per parlar del que va parlar, el de les Nacions Unides, i li acabaven de lliure la Medalla de la Pau.

També em va recordar, i ja veieu quina diferència, als actors que aprofitant que l'Ebre passa por Fuendetodos (que no passa, ja ho sé) fan les seves dissertacions polítics a la Gal·la dels Goya, ara parlant dels impostos, ara de les taxes per còpies il·legals, ara dels del Govern d'Espanya o ara dels convidats, que no deixen bitlla sense tocar.

Tinc una amiga que cada cop que es parla dels centenars de morts per causa del Virus d'Ebola aprofita per recordar els produïts per la Malària, amb més d'un milió i mig per any, segons algunes xifres. Aquesta amiga dedica moltes hores de la seva vida a lluitar contra aquesta malaltia, incloses les seves vacances. No aprofita mai que la Tordera passi per Sant Celoni per a fer-ho.

I que quedi clar: em sembla que s'ha de parlar dels temes que ens afecten, encara que no ens adonem, i que no volem veure ni volem mirar de front. Però no aprofitant que un riu passi per una ciutat. El pianista i director d'orquestra Daniel Baremboim i l'escriptor Edward Said van crear la West-Eastern Divan Orchestra, un conjunt d'integració entre israelians i palestins, i això demostra el seu interès per la convivència entre els pobles irracionalment enemics, però no per això el mestre Baremboim aprofita per a parlar de l'opressió de cap poble al final dels seus concerts.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.