Vladislav Mikhalchuk, 20 anys, de Sant Petersburg. Concert a Jorquera Pianos, dimecres 20 d'abril de 2016.
He de començar dient que tinc una certa prevenció, quasi fregant el judici previ (si dic prejudici es pensarà que no té marxa enrere aquest judici), en el cas de joves intèrprets que arriben amb un programa de compositors virtuosos del piano, com ara els dos del concert del 20 d'abril: Franz Liszt i Seguei Rakhmàninov. "Jove, però sobradament preparat", ens va avisar l'Helena Jorquera als espectadors del concert en les seves paraules de presentació del jove pianista rus.
El programa:
F. Liszt - Rapsòdia Hongaresa No. 12
S. Rakhmàninov -Sonata No. 2 (versió 1931)
F. Liszt -Vallée d’Obermann
S. Rakhmàninov– Moment musicaux Op. 16 No. 3
S. Rakhmàninov– Prelude Op. 23 No. 5
La Rapsòdia Hongaresa No.12, S.244/12, és una composició de 1847, editada el 1853 juntament amb les altres rapsòdies hongareses, dedicada al aleshores jove violinista Joseph Joachim. Es tracta d'una d'aquelles composicions de Liszt destinades a guanyar-se al públic assistent als seus concerts, una partitura plena de virtuosismes i que aporta ben poca cosa més. L'estil de Liszt es fonamenta en aquesta obra en un discurs trencat de la melodia, que dona pas als seus virtuosismes, sovint amb res més que això: pur virtuosisme. I és per això que és sovint interpretada per joves intèrprets, ara com fa unes dècades, que estudien Liszt per deixar-ho de banda més endavant en la seva carrera d'intèrprets. Un cas semblant el van tenir a casa nostra l'any 1994 amb el pianista Eldar Nebolsin, que també va interpretar la Rapsòdia Hongaresa No.12 al Palau de la Música Catalana (veieu el Programa del 24 d'abril de 1994) i que actualment no el conserva al seu repertori habitual (veieu aquí el seu repertori al seu web oficial). Tot el mèrit o demèrit de la interpretació d'aquesta peça es troba en intentar que la melodia s'escolti entre tants forte i staccati, i en el cas de Vladislav Mikhalchuk ben poder gaudir d'ambdues coses: virtuosisme i obra (tot i que l'obra no m'entusiasme en absolut!).
I per deixar el tema de Franz Liszt enllestit passo a la seva segona obra del dia, la "Vallée d'Obermann", dels "Années de pèlerinage", una peça si fa no fa de la mateixa època de la anterior, però amb una essència ben diferent: aquí el compositor no intenta enlluernar amb l'agilitat de les seves mans, sinó delectar amb paisatges sonors, inevitablement esquitxats d'espurnes virtuosístiques de tant en tant. Però bé, és un Liszt musicalment més atractiu i menys explosiu. Vladislav Mikhalchuk va saber dibuixar aquest paisatge de la Vall d'Obermann amb calma i suficient musicalitat, i tot i que suficient és el que s'espera dels seus 20 anys d'edat em també d'esperar que mica en mica entri més en el món dels sentiments i deixi una mica els tecnicismes en un segon pla.
Resumint, les interpretacions de Liszt va ser molt correctes, bones si es vol, però a mi se'm fa difícil dir que em van robar el cor, per culpa del compositor, i no pas de l'intèrpret.
L'Helena Jorquera ens havia també alertat sobre la seva predilecció de l'altre compositor, Serguei Rakhmàninov. Coincideixo amb ella, al menys pel que fa a la comparativa amb Liszt. Rakhmàninov és força més interessant des del punt de vista harmònic que Liszt, i fins i tot des del melòdic. Lluny del món romàntic del seu famós Concert per a piano No.2, la seva Sonata No.2 és brillant, íntima i sens dubte de gran dificultat interpretativa. Vam escoltar la versió de 1931, uns 6 minuts més curta que la del 1913, i segons el mateix compositor "alleugerada de notes supèrflues". Coincideixo amb ell en que aquesta versió és més musicalment interessant, però pel que es veu el gran Vladimir Horowitz trobà que li faltava quelcom i l'any 1940 va estrenar la seva personal versió de la Sonata, amb algunes de les parts suprimides per Rakhmàninov a la versió de 1931.
Ben executada, amb una visió força clara dels diferents temes i dels seus enllaços, la interpretació del jove pianista rus Vladislav Mikhalchuk va servir per a tranquil·litzar-me sobre el seu talent (recordem que aquesta sonata va sonar desprès de la Rapsòdia Hongaresa, que res em diu musicalment) i per tant per agrair l'oportunitat de ser-hi al concert. I si voleu un "però", que sempre m'acaben sortint, he de creure que, al igual que ho he dit en el cas de Liszt, Vladislav Mikhalchuk posarà amb el temps una mica més d'accent melòdic sobre tanta nota i tants virtuosismes.
Dels Sis Moments Musicals Op.16 de Rahmàminov vam escoltar el número 3, la més russa de les sis peces, una preciosa obra que va sonar molt convincent i tendre per moments en les mans de Vladislav Mikhalchuk. A mi em va semblar con un instant de calma, potser de passejada, entre els virtuosismes constants del concert.
I per acabar el famós, i gairebé inevitable, Preludi Op.23 No.5 del compositor rus, una peça que no falta mai als repertoris del joves intèrprets de l'orient europeu, o potser que no falta mai als repertoris de tots els joves estudiants de piano d'arreu. Ben interpretada, va aixecar uns quants "bravo" entre els espectadors, que amb aquesta obra vam veure com acabava el concert amb un somriure ben ample.
Tot plegat un bon concert, a càrrec d'un intèrpret jove, però ben preparat.
He de començar dient que tinc una certa prevenció, quasi fregant el judici previ (si dic prejudici es pensarà que no té marxa enrere aquest judici), en el cas de joves intèrprets que arriben amb un programa de compositors virtuosos del piano, com ara els dos del concert del 20 d'abril: Franz Liszt i Seguei Rakhmàninov. "Jove, però sobradament preparat", ens va avisar l'Helena Jorquera als espectadors del concert en les seves paraules de presentació del jove pianista rus.
El programa:
F. Liszt - Rapsòdia Hongaresa No. 12
S. Rakhmàninov -Sonata No. 2 (versió 1931)
F. Liszt -Vallée d’Obermann
S. Rakhmàninov– Moment musicaux Op. 16 No. 3
S. Rakhmàninov– Prelude Op. 23 No. 5
La Rapsòdia Hongaresa No.12, S.244/12, és una composició de 1847, editada el 1853 juntament amb les altres rapsòdies hongareses, dedicada al aleshores jove violinista Joseph Joachim. Es tracta d'una d'aquelles composicions de Liszt destinades a guanyar-se al públic assistent als seus concerts, una partitura plena de virtuosismes i que aporta ben poca cosa més. L'estil de Liszt es fonamenta en aquesta obra en un discurs trencat de la melodia, que dona pas als seus virtuosismes, sovint amb res més que això: pur virtuosisme. I és per això que és sovint interpretada per joves intèrprets, ara com fa unes dècades, que estudien Liszt per deixar-ho de banda més endavant en la seva carrera d'intèrprets. Un cas semblant el van tenir a casa nostra l'any 1994 amb el pianista Eldar Nebolsin, que també va interpretar la Rapsòdia Hongaresa No.12 al Palau de la Música Catalana (veieu el Programa del 24 d'abril de 1994) i que actualment no el conserva al seu repertori habitual (veieu aquí el seu repertori al seu web oficial). Tot el mèrit o demèrit de la interpretació d'aquesta peça es troba en intentar que la melodia s'escolti entre tants forte i staccati, i en el cas de Vladislav Mikhalchuk ben poder gaudir d'ambdues coses: virtuosisme i obra (tot i que l'obra no m'entusiasme en absolut!).
I per deixar el tema de Franz Liszt enllestit passo a la seva segona obra del dia, la "Vallée d'Obermann", dels "Années de pèlerinage", una peça si fa no fa de la mateixa època de la anterior, però amb una essència ben diferent: aquí el compositor no intenta enlluernar amb l'agilitat de les seves mans, sinó delectar amb paisatges sonors, inevitablement esquitxats d'espurnes virtuosístiques de tant en tant. Però bé, és un Liszt musicalment més atractiu i menys explosiu. Vladislav Mikhalchuk va saber dibuixar aquest paisatge de la Vall d'Obermann amb calma i suficient musicalitat, i tot i que suficient és el que s'espera dels seus 20 anys d'edat em també d'esperar que mica en mica entri més en el món dels sentiments i deixi una mica els tecnicismes en un segon pla.
Resumint, les interpretacions de Liszt va ser molt correctes, bones si es vol, però a mi se'm fa difícil dir que em van robar el cor, per culpa del compositor, i no pas de l'intèrpret.
L'Helena Jorquera ens havia també alertat sobre la seva predilecció de l'altre compositor, Serguei Rakhmàninov. Coincideixo amb ella, al menys pel que fa a la comparativa amb Liszt. Rakhmàninov és força més interessant des del punt de vista harmònic que Liszt, i fins i tot des del melòdic. Lluny del món romàntic del seu famós Concert per a piano No.2, la seva Sonata No.2 és brillant, íntima i sens dubte de gran dificultat interpretativa. Vam escoltar la versió de 1931, uns 6 minuts més curta que la del 1913, i segons el mateix compositor "alleugerada de notes supèrflues". Coincideixo amb ell en que aquesta versió és més musicalment interessant, però pel que es veu el gran Vladimir Horowitz trobà que li faltava quelcom i l'any 1940 va estrenar la seva personal versió de la Sonata, amb algunes de les parts suprimides per Rakhmàninov a la versió de 1931.
Ben executada, amb una visió força clara dels diferents temes i dels seus enllaços, la interpretació del jove pianista rus Vladislav Mikhalchuk va servir per a tranquil·litzar-me sobre el seu talent (recordem que aquesta sonata va sonar desprès de la Rapsòdia Hongaresa, que res em diu musicalment) i per tant per agrair l'oportunitat de ser-hi al concert. I si voleu un "però", que sempre m'acaben sortint, he de creure que, al igual que ho he dit en el cas de Liszt, Vladislav Mikhalchuk posarà amb el temps una mica més d'accent melòdic sobre tanta nota i tants virtuosismes.
Dels Sis Moments Musicals Op.16 de Rahmàminov vam escoltar el número 3, la més russa de les sis peces, una preciosa obra que va sonar molt convincent i tendre per moments en les mans de Vladislav Mikhalchuk. A mi em va semblar con un instant de calma, potser de passejada, entre els virtuosismes constants del concert.
I per acabar el famós, i gairebé inevitable, Preludi Op.23 No.5 del compositor rus, una peça que no falta mai als repertoris del joves intèrprets de l'orient europeu, o potser que no falta mai als repertoris de tots els joves estudiants de piano d'arreu. Ben interpretada, va aixecar uns quants "bravo" entre els espectadors, que amb aquesta obra vam veure com acabava el concert amb un somriure ben ample.
Tot plegat un bon concert, a càrrec d'un intèrpret jove, però ben preparat.
