La Fundació Catalunya-La Pedrera ha reprès les seves activitats musicals aquest setembre, amb les seves "Residències Musicals", una iniciativa destinada a recolzar els joves talents de casa nostra. Aquesta nova temporada, la 2016-2017, la Fundació ens presentarà en concert a la flautista Elisabet Franch, al violinista Joel Bardolet i al pianista Carles Marigó.
El concert inicial de la temporada ens ha servit per a constatar, un cop més, l'excel·lent progressió de la flautista santcugatenca Elisabet Franch, la qual va encetar el passat diumenge 18 de setembre les Residències Musicals amb el primer dels tres concerts que donarà en aquest cicle.
El programa de concert ha mostrat un ferm desig de continuar la seva carrera sense aturar-se en la collita dels èxits de la publicació del seu CD «Gypsy Airs», publicat el novembre del 2015 per Solfa Recordings, i que suposava la realització d'un dels premis rebuts per la flautista l'any 2015, el de l'11è Concurs Internacional de Música de Les Corts (del 30 de maig de 2015), un concurs per a joves intèrprets durant el qual la flautista va tenir com pianista acompanyant a Josep Buforn. Segons l'Elisabet, a qui he tingut l'ocasió de poder entrevistar, l'aportació del pianista català va ser decisiva aleshores, i per això ella no va dubtar en demanar-li que també fos ell qui enregistrés amb ella el CD que formava part del premi del concurs de Les Corts. El CD el van presentar tots dos al Palau de la Música Catalana el març passat, un esdeveniment al qual vaig tenir el plaer d'assistir, i el mes de maig al Carnegie Hall de Nova York.
Així doncs ells dos porten ja un cert recorregut treballant plegats, més d'un any, i això n'és un dels punts forts a priori de les seves actuacions: saps que no assistiràs a un concert de solista acompanyat, sinó a un veritable concert de dos intèrprets que gaudeixen treballant plegats. Em confesso un admirador de la forma de treballar de Josep Buforn en els acompanyaments, una activitat que requereix molta entrega i molta renúncia, però que quan ambdues coses es fan en un alt nivell, com és en el seu cas, mereixen no només els aplaudiments sinó la valoració entusiasta del crític, i no només perquè el pianista sàpiga crear l'atmosfera que espera el solista, sinó perquè també interpreta i aporta la seva visió de les partitures. En el meu record queda la seva gran aportació a la Petite Messe Solennelle de G.Rossini al Palau de la Música Catalana, l'1 de desembre de 2015, un concert de Cicle Coral de l'Orfeó Català amb el que sota la direcció de Josep Vila i Casañas es va homenatjar a l'Enric Álvarez, un home molt estimat de la institució, traspassat el gener del 2015. Vila i Casañas va deixar marge al pianista per a treballar la partitura pianística de la Messe amb criteris personals, i el resultat va ser veritablement fantàstic, per a mi una interpretació de referència.
El diumenge passat l'Elisabet Franch va voler fer un pas cap endavant deixant enrere el seu exitós CD, i al programa del concert només la primera peça, la Chanson Gitane de Manuel Infante, suposava un cert punt d'enllaç, una picada d'ull, tot i que aquest títol no apareix al CD. El programa 'aquesta primera Residència contenia doncs obres de Manuel Infante, de Jules Mouquet (La Flûte de Pan), de John Rutter (Suite Antique), de Carl Reinecke (Sonata "Undine"), de Giulio Briccaildi (Fantasia sobre "Il Trovatore" de Verdi) i de Theobald Böhm (Grand Polonaise op.16), aquesta darrera una peça de gran dificultat. Un programa no només trencador respecte als darrers concerts de la flautista, sinó que a més incorporava dues primeres interpretacions seves en públic, les obres de Jules Mouquet (1867-1946) i de Theobald Böhm (1794-1891), i la represa d'una obra que feia ja 9 anys que havia interpretat, la de Carl Reinecke (1824-1910).
Des del meu punt de vista el programa va ser un encert, oferint atractiu per a un públic que no sempre sap a què s'enfronta en concerts amb instruments solistes i amb noms de compositors poc coneguts fora dels ambients dels músics. Ben equilibrat, amb agilitats i lirisme, les obres van ser molt bé acollides pel públic, el qual a la segona part del concert, potser la part més brillant en lluïment de la flautista, va acabar per ovacionar amplament, i merescudament, als intèrprets. Una propina i un bis van perllongar, per fortuna, una mica més el concert. La propina, poc convencional, com va dir l'Elisabet Franch, va ser Pie-in-the-face Polka de la pel·lícula La gran carrera del segle (The Great Race) amb música del genial Henry Mancini, una peça, que per cert, va enregistrar James Galway, el gran flautista, professor de classes magistrals a les quals ha assistit l'Elisabet Franch. El bis va ser el segon número, l'Obstinato, de la Suite Antique de John Rutter.
La meva valoració tècnica, no sent jo especialista en flauta, és ben positiva, tot reconeixent petites errades de respiració o fiato, que podrien tenir el seu origen el la característica de la sala de La Pedrera, certament un xic seca pel que fa a la sonoritat, i que obliga al flautista a fer servir una pressió una mica més elevada del normal per a no ser aclaparat per la sonoritat del piano. Vaig trobar encartat que el piano estigués obert només al mínim possible, i encara amb això es notava lleugerament desequilibrat el conjunt. Potser una posició més avançada, però poc natural, de la flautista hauria compensat aquest efecte. He de dir, de totes maneres, que la flauta era ben audible a tota la sala. Em consta que l'Elisabet Franch n'és ben conscient d'aquestes petites errades, sé que ella és molt crítica amb si mateixa, com ens ho va demostrar a la presentació del CD al Palau de la Música, quan ens va dir que «bé, quan jo l'escolto em fa una mica de vergonya sentir algunes errades». He escoltat molts cops el CD i encara no l'hi he trobat les errades!
El que sí que vaig trobar és la seva impressionant tècnica, capaç de fer-nos sentir que tocava dos instruments en la Fantasia sobre "Il Trovatore", un per a les agilitats i un altre per la melodia, de tal manera que la melodia en comptes de veure's tallada per les agilitats continuava sonant i enllaçant-se perfectament amb la continuació melòdica. Tot un efecte piano, en un instrument que no té el pedal de sustentació del so. I és clar, també la seva gran musicalitat, sense la qual la tècnica no seria més que una habilitat particular, però no pas art, i l'Elisabet és una gran artista.
I de La Pedrera l'Elisabet marxa ara cap a la Xina, a formar part d'una gran aventura, la de la creació de l'Orquestra Simfònica Suzhou, la qual farà el seu concert de presentació el 31 de desembre sota la direcció de Xen Xieiang i amb l'extraordinària violinista Anne-Sophie Mutter, en un programa que presentarà, entre altres obres, la Fantasia sobre Carmen de Pablo Sarasate, una obra que en versió flauta coneix molt bé l'Elisabet Franch, i que forma part del seu CD "Gypsy Airs". De La Pedrera a Suzhou, per a retrobar-s'hi.
20 de setembre de 2016: notícia de darrer minut: l'Elisabet Franch acaba de guanyar el prestigiós Akademia Music Award for Best Classical Album September 2016, pel seu CD "Gypsy Airs", un premi que pot donar un nou impuls a la seva carrera com a solista internacional. Enhorabona!
El concert inicial de la temporada ens ha servit per a constatar, un cop més, l'excel·lent progressió de la flautista santcugatenca Elisabet Franch, la qual va encetar el passat diumenge 18 de setembre les Residències Musicals amb el primer dels tres concerts que donarà en aquest cicle.
El programa de concert ha mostrat un ferm desig de continuar la seva carrera sense aturar-se en la collita dels èxits de la publicació del seu CD «Gypsy Airs», publicat el novembre del 2015 per Solfa Recordings, i que suposava la realització d'un dels premis rebuts per la flautista l'any 2015, el de l'11è Concurs Internacional de Música de Les Corts (del 30 de maig de 2015), un concurs per a joves intèrprets durant el qual la flautista va tenir com pianista acompanyant a Josep Buforn. Segons l'Elisabet, a qui he tingut l'ocasió de poder entrevistar, l'aportació del pianista català va ser decisiva aleshores, i per això ella no va dubtar en demanar-li que també fos ell qui enregistrés amb ella el CD que formava part del premi del concurs de Les Corts. El CD el van presentar tots dos al Palau de la Música Catalana el març passat, un esdeveniment al qual vaig tenir el plaer d'assistir, i el mes de maig al Carnegie Hall de Nova York.
Així doncs ells dos porten ja un cert recorregut treballant plegats, més d'un any, i això n'és un dels punts forts a priori de les seves actuacions: saps que no assistiràs a un concert de solista acompanyat, sinó a un veritable concert de dos intèrprets que gaudeixen treballant plegats. Em confesso un admirador de la forma de treballar de Josep Buforn en els acompanyaments, una activitat que requereix molta entrega i molta renúncia, però que quan ambdues coses es fan en un alt nivell, com és en el seu cas, mereixen no només els aplaudiments sinó la valoració entusiasta del crític, i no només perquè el pianista sàpiga crear l'atmosfera que espera el solista, sinó perquè també interpreta i aporta la seva visió de les partitures. En el meu record queda la seva gran aportació a la Petite Messe Solennelle de G.Rossini al Palau de la Música Catalana, l'1 de desembre de 2015, un concert de Cicle Coral de l'Orfeó Català amb el que sota la direcció de Josep Vila i Casañas es va homenatjar a l'Enric Álvarez, un home molt estimat de la institució, traspassat el gener del 2015. Vila i Casañas va deixar marge al pianista per a treballar la partitura pianística de la Messe amb criteris personals, i el resultat va ser veritablement fantàstic, per a mi una interpretació de referència.
El diumenge passat l'Elisabet Franch va voler fer un pas cap endavant deixant enrere el seu exitós CD, i al programa del concert només la primera peça, la Chanson Gitane de Manuel Infante, suposava un cert punt d'enllaç, una picada d'ull, tot i que aquest títol no apareix al CD. El programa 'aquesta primera Residència contenia doncs obres de Manuel Infante, de Jules Mouquet (La Flûte de Pan), de John Rutter (Suite Antique), de Carl Reinecke (Sonata "Undine"), de Giulio Briccaildi (Fantasia sobre "Il Trovatore" de Verdi) i de Theobald Böhm (Grand Polonaise op.16), aquesta darrera una peça de gran dificultat. Un programa no només trencador respecte als darrers concerts de la flautista, sinó que a més incorporava dues primeres interpretacions seves en públic, les obres de Jules Mouquet (1867-1946) i de Theobald Böhm (1794-1891), i la represa d'una obra que feia ja 9 anys que havia interpretat, la de Carl Reinecke (1824-1910).
Des del meu punt de vista el programa va ser un encert, oferint atractiu per a un públic que no sempre sap a què s'enfronta en concerts amb instruments solistes i amb noms de compositors poc coneguts fora dels ambients dels músics. Ben equilibrat, amb agilitats i lirisme, les obres van ser molt bé acollides pel públic, el qual a la segona part del concert, potser la part més brillant en lluïment de la flautista, va acabar per ovacionar amplament, i merescudament, als intèrprets. Una propina i un bis van perllongar, per fortuna, una mica més el concert. La propina, poc convencional, com va dir l'Elisabet Franch, va ser Pie-in-the-face Polka de la pel·lícula La gran carrera del segle (The Great Race) amb música del genial Henry Mancini, una peça, que per cert, va enregistrar James Galway, el gran flautista, professor de classes magistrals a les quals ha assistit l'Elisabet Franch. El bis va ser el segon número, l'Obstinato, de la Suite Antique de John Rutter.
La meva valoració tècnica, no sent jo especialista en flauta, és ben positiva, tot reconeixent petites errades de respiració o fiato, que podrien tenir el seu origen el la característica de la sala de La Pedrera, certament un xic seca pel que fa a la sonoritat, i que obliga al flautista a fer servir una pressió una mica més elevada del normal per a no ser aclaparat per la sonoritat del piano. Vaig trobar encartat que el piano estigués obert només al mínim possible, i encara amb això es notava lleugerament desequilibrat el conjunt. Potser una posició més avançada, però poc natural, de la flautista hauria compensat aquest efecte. He de dir, de totes maneres, que la flauta era ben audible a tota la sala. Em consta que l'Elisabet Franch n'és ben conscient d'aquestes petites errades, sé que ella és molt crítica amb si mateixa, com ens ho va demostrar a la presentació del CD al Palau de la Música, quan ens va dir que «bé, quan jo l'escolto em fa una mica de vergonya sentir algunes errades». He escoltat molts cops el CD i encara no l'hi he trobat les errades!
El que sí que vaig trobar és la seva impressionant tècnica, capaç de fer-nos sentir que tocava dos instruments en la Fantasia sobre "Il Trovatore", un per a les agilitats i un altre per la melodia, de tal manera que la melodia en comptes de veure's tallada per les agilitats continuava sonant i enllaçant-se perfectament amb la continuació melòdica. Tot un efecte piano, en un instrument que no té el pedal de sustentació del so. I és clar, també la seva gran musicalitat, sense la qual la tècnica no seria més que una habilitat particular, però no pas art, i l'Elisabet és una gran artista.
I de La Pedrera l'Elisabet marxa ara cap a la Xina, a formar part d'una gran aventura, la de la creació de l'Orquestra Simfònica Suzhou, la qual farà el seu concert de presentació el 31 de desembre sota la direcció de Xen Xieiang i amb l'extraordinària violinista Anne-Sophie Mutter, en un programa que presentarà, entre altres obres, la Fantasia sobre Carmen de Pablo Sarasate, una obra que en versió flauta coneix molt bé l'Elisabet Franch, i que forma part del seu CD "Gypsy Airs". De La Pedrera a Suzhou, per a retrobar-s'hi.
20 de setembre de 2016: notícia de darrer minut: l'Elisabet Franch acaba de guanyar el prestigiós Akademia Music Award for Best Classical Album September 2016, pel seu CD "Gypsy Airs", un premi que pot donar un nou impuls a la seva carrera com a solista internacional. Enhorabona!
