Alexandra Soumm i l'OCM amb Txaikovski

Alexandra Soumm i l'Orquestra Camera Musicae amb Txaikovski al Palau de la Música Catalana

Abans de començar el concert del Palau de la Música Catalana del 4 de desembre, el periodista i escriptor Xavier Pérez Senz ens deia als espectadors: Txaikovski és més que una música romàntica, la seva música té molta estructura i cal destacar-la.

És del tot cert que, més sovint del que ens agradaria, la lectura que es fa de les obres que he escoltat al Palau és una lectura carregada, populista i efectista, que cerca més l'aplaudiment que la puresa musical. Música amb ritmes marcats, amb brillants metalls, amb melodies apassionades, líriques, cantables ... tots els ingredients de la bona música de pel·lícules, però escrita molt abans del naixement del cinema. I com en una pel·lícula, el concert de violí arriba en un moment de depressió psíquica del compositor, Piotr Ílitx Txaikovski, quan s'allunya de Rússia, i del seu desastrós matrimoni, i a Suïssa crea aquest gegantí esforç violinístic, el concert impossible de tocar, segons el destinatari de la partitura, però també un dels més meravellosos que mai s'hagin escrit. Romanticisme, passió, tensió emotiva... el concert pot llegir-se fàcilment com una resposta angoixada enfront d'una incomprensió sense sortida, i per tant es pot interpretar tot cercant una resposta emotiva del públic.

No va ser aquest el cas del concert d'avui, en absolut. Alexandra Soumm, la jove violinista francesa, ens ha fet una lectura intel·ligent de la partitura, ben sorprenent en el seu lent començament i en les delicades subtileses de la cadenza del primer moviment, defugint els efectismes i analitzant amb detall la partitura des d'un sentit d'equilibri de l'estructura global. I en aquest punt, el de l'equilibri, ha trobat un aliat d'excepció en el director Tomàs Grau, poc amic dels efectismes, un director que estudia al detall les partitures i no dóna mai per suposat el resultat de la seva lectura. Hi ha quelcom molt interessant en el diàleg visual entre el director i els seus músics, diria que se senten còmplices del resultat. Els músics sovint s'intercanvien mirades de complicitat entre ells, se'ls nota gaudir del concert, i no ho dubteu: això és responsabilitat del director.

Aquest Concert per a violí en Re de Txaikovski és un dels més genials mai escrits per a aquest instrument, i una de les obres que més impressió em van fer en la meva infància, quan ho vaig escolar per primer cop. D'aleshores ençà ho he escoltat interpretat pels millors violinistes i les millors orquestres, i també per violinistes d'aquells que venen fum per a públics sense experiència en clàssica. EL concert d'avui entra en la categoria de les millors versions que mai he escoltat, i no perquè la violinista Alexandra Soumm sigui una rèplica de David Oistrakh, per exemple, sinó perquè la seva lectura del concert és personal, seriosa, rigorosa i tècnicament impecable. I això és música, i la música és el que commou la meva ànima. Una ànima que es va delectar encara més amb la seva propina bachiana.

Els primers acords de la Cinquena Simfonia de Txaikovski són la targeta de visita del resultat de l'obra: potser un començant prometedor o un començament decebedor, però mai ho és intranscendent. Després de la perfecta lectura del concert de violí no en tenia jo cap dubte de com seria aquesta entrada en la simfonia, i no anava jo errat: impecable, estructurada i equilibrada. Odio, col·loquialment parlant, la massificació d'instruments al servei de la música de Txaikovski, o per dir-ho més correctament, l'amuntegament de notes brillants i efectistes que formen la lectura habitual de la Cinquena de Txaikovski. És una obra immensament bella, lírica i apassionada, però és música, i espero escoltar el millor instrument que ha inventat l'home donant suport a aquesta obra mestra: l'orquestra. En mans del director l'orquestra pot esdevenir un instrument insuportable, com explicava jo fa uns dies d'una orquestra subvencionada que perpetrava Mozart, o pot esdevenir un instrument de precisió, i això és exactament el que fa en Tomàs Grau amb l'Orquestra Camera Musicae, un conjunt de joves instrumentistes (jo diria que la mitjana d'edat no depassa els 35 anys) amb molta il·lusió per fer-ho no només bé, sinó per gaudir-ne fent-ho, com a camí, com a recerca, com a expressió i com a cultura. I ho assoleixen amb escreix.

Nit memorable, una més de les que recordaré de l'OCM (inoblidable la 4a de Mahler del 2013 al Petit Palau, amb l'Elena Copons).

Granados Dúo

A l'Enric Granados li agradava molt que els músics fessin seva les seves composicions, i els arranjaments de les seves Danzas españolas no només no li provocaven rebuig, sinó, per contra, li agradaven. És per això que de seguida van començar a aparèixer arranjaments de les seves obres de piano, ara per a orquestra, ara per a violoncel o per violí, amb acompanyament de piano en aquests dos casos.

Dels arranjaments per a violí i piano alguns es van fer cèlebres, com el de les Danzas de Fritz Kreisler (1875-1962), o les de Jacques Thibaud (1880-1953). El primer d'aquests dos grans violinistes era  a Nova York quan el compositor lleidatà va arribar per a l'estrena de la seva òpera Goyescas, i va ser un dels que van contribuir, amb les seves interpretacions, a l'homenatge a l'Enric Granados que es va fer al Metropolitan Opera setmanes després de la mort del matrimoni Granados, un concert en benefici dels sis fills del matrimoni. Thibaud havia tocat amb Granados a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el 8 de novembre de 1908, i més tard repetirien concert a París, a la Sala dels Agricultors, els dies 2 i 9 de juny de 1909. Entre ells va passar una d'aquelles coses que poden tòrcer una amistat, però Granados acabava sempre per saber disculpar els petits entrebancs de les relacions personals. La cosa, si fa no fa, va ser així: quan Thibaud va arribar a Barcelona, la premsa va presentar el concert com a un concert de Jacques Thibaud amb acompanyament al piano de l'Enric Granados, i tenint en comptes que una de les obres a interpretar era la Sonata Kreutzer (No.9. Op.47) de Ludwig van Beethoven, a la qual el piano és tan fonamental com el violí, i això de ser acompanyant no li va fer gens de gràcia a Granados, qui va pensar que era cosa de Thibaud. La "vam tenir seria", en paraules de Granados, però al cap i a la fi tots dos grans intèrprets van saber arreglar diferències... per sort per a tots!

Deia, que ja em desviava jo massa del camí, que a Granados li agradava pensar que la seva música era viva, no pas rígida. Ell deia que els músics havien de fer seva la música i, a partir d'aquell moment, deixar-la viure amb sentiment i noblesa. Això és el que vaig viure jo fa uns dies al Centre Cívic Fort Pienc de Barcelona, amb el Granados Dúo, format per la violinista russa Oksana Solovieva i el pianista català Josep Buforn. Formen tots dos un conjunt equilibrat i respectuós de l'un vers l'altre, un conjunt al qual seria no només injust, com ara en el cas de Granados i Thibaud, sinó un judici absolutament erroni el dir que Buforn acompanya Solovieva. Van tocar uns arranjaments per a duo, no pas per a violí acompanyat, i en el cas de les 5 peces de Granados que va tocar, tres dels arranjaments els van fer ells mateixos: la Oriental, el Fandango, i la Sardana, sent la Andaluza l'arranjament de Kreisler i la Aragonesa el de Thibaud.

Encertadíssims els arranjaments, i amb una execució notablement inspirada, malgrat la qualitat del piano, veritablement d'estudiant i no pas de concert, el duo va saber a més ficar-se al públic a la butxaca amb explicacions prèvies a cada peça, molt d'agrair perquè acosta els músics al públic i fa la música més propera. Bé, les Danzas de Granados ja ho són de properes, i de ben conegudes algunes, però el públic no té per què conèixer als intèrprets, i la veu, explicant la música, ajuda a transmetre la música amb més caliu.

Albéniz, Elgar, Block, Paganini i Dinicu van completar el programa, pel que fa als compositors. A mi el que més em va agradar van ser les tres peces de l'Ernest Bloch (1880-1959): Vidui, Nigun i Simchas Torah, que conformen l'obra anomenada "Baal Shem Suite - Three Pictures of Chassidic Life" (de 1923, de la qual existeix versió per a violí i orquestra, o per a violí i piano, o per a violoncel i piano). Tensió emocional des de la primera nota fins a la darrera, en aquesta música inspirada en la música jueva, que Oksana Solivieva va saber transmetre d'aquella manera en la qual, subtilment, veus desaparèixer els instrumentistes per a sentir-te al ben mig de la mateixa música.

Per acabar, la complicada Hora stacatto de Grigoras Dinicu (1889-1948), una peça de 1906, amb arranjament per a violí i piano d'un violinista que sabia que ell era dels pocs que podien tocar el seu arranjament amb un gran nivell tècnic: Jascha Heifetz. Ben executat, amb molta netedat en les ràpides notes, va aixecar al públic de les cadires, merescudament, posant la guinda a un bon concert d'un bon duo: el Granados Dúo. Gràcies !