Alexandra Soumm i l'OCM amb Txaikovski

Alexandra Soumm i l'Orquestra Camera Musicae amb Txaikovski al Palau de la Música Catalana

Abans de començar el concert del Palau de la Música Catalana del 4 de desembre, el periodista i escriptor Xavier Pérez Senz ens deia als espectadors: Txaikovski és més que una música romàntica, la seva música té molta estructura i cal destacar-la.

És del tot cert que, més sovint del que ens agradaria, la lectura que es fa de les obres que he escoltat al Palau és una lectura carregada, populista i efectista, que cerca més l'aplaudiment que la puresa musical. Música amb ritmes marcats, amb brillants metalls, amb melodies apassionades, líriques, cantables ... tots els ingredients de la bona música de pel·lícules, però escrita molt abans del naixement del cinema. I com en una pel·lícula, el concert de violí arriba en un moment de depressió psíquica del compositor, Piotr Ílitx Txaikovski, quan s'allunya de Rússia, i del seu desastrós matrimoni, i a Suïssa crea aquest gegantí esforç violinístic, el concert impossible de tocar, segons el destinatari de la partitura, però també un dels més meravellosos que mai s'hagin escrit. Romanticisme, passió, tensió emotiva... el concert pot llegir-se fàcilment com una resposta angoixada enfront d'una incomprensió sense sortida, i per tant es pot interpretar tot cercant una resposta emotiva del públic.

No va ser aquest el cas del concert d'avui, en absolut. Alexandra Soumm, la jove violinista francesa, ens ha fet una lectura intel·ligent de la partitura, ben sorprenent en el seu lent començament i en les delicades subtileses de la cadenza del primer moviment, defugint els efectismes i analitzant amb detall la partitura des d'un sentit d'equilibri de l'estructura global. I en aquest punt, el de l'equilibri, ha trobat un aliat d'excepció en el director Tomàs Grau, poc amic dels efectismes, un director que estudia al detall les partitures i no dóna mai per suposat el resultat de la seva lectura. Hi ha quelcom molt interessant en el diàleg visual entre el director i els seus músics, diria que se senten còmplices del resultat. Els músics sovint s'intercanvien mirades de complicitat entre ells, se'ls nota gaudir del concert, i no ho dubteu: això és responsabilitat del director.

Aquest Concert per a violí en Re de Txaikovski és un dels més genials mai escrits per a aquest instrument, i una de les obres que més impressió em van fer en la meva infància, quan ho vaig escolar per primer cop. D'aleshores ençà ho he escoltat interpretat pels millors violinistes i les millors orquestres, i també per violinistes d'aquells que venen fum per a públics sense experiència en clàssica. EL concert d'avui entra en la categoria de les millors versions que mai he escoltat, i no perquè la violinista Alexandra Soumm sigui una rèplica de David Oistrakh, per exemple, sinó perquè la seva lectura del concert és personal, seriosa, rigorosa i tècnicament impecable. I això és música, i la música és el que commou la meva ànima. Una ànima que es va delectar encara més amb la seva propina bachiana.

Els primers acords de la Cinquena Simfonia de Txaikovski són la targeta de visita del resultat de l'obra: potser un començant prometedor o un començament decebedor, però mai ho és intranscendent. Després de la perfecta lectura del concert de violí no en tenia jo cap dubte de com seria aquesta entrada en la simfonia, i no anava jo errat: impecable, estructurada i equilibrada. Odio, col·loquialment parlant, la massificació d'instruments al servei de la música de Txaikovski, o per dir-ho més correctament, l'amuntegament de notes brillants i efectistes que formen la lectura habitual de la Cinquena de Txaikovski. És una obra immensament bella, lírica i apassionada, però és música, i espero escoltar el millor instrument que ha inventat l'home donant suport a aquesta obra mestra: l'orquestra. En mans del director l'orquestra pot esdevenir un instrument insuportable, com explicava jo fa uns dies d'una orquestra subvencionada que perpetrava Mozart, o pot esdevenir un instrument de precisió, i això és exactament el que fa en Tomàs Grau amb l'Orquestra Camera Musicae, un conjunt de joves instrumentistes (jo diria que la mitjana d'edat no depassa els 35 anys) amb molta il·lusió per fer-ho no només bé, sinó per gaudir-ne fent-ho, com a camí, com a recerca, com a expressió i com a cultura. I ho assoleixen amb escreix.

Nit memorable, una més de les que recordaré de l'OCM (inoblidable la 4a de Mahler del 2013 al Petit Palau, amb l'Elena Copons).

Granados Dúo

A l'Enric Granados li agradava molt que els músics fessin seva les seves composicions, i els arranjaments de les seves Danzas españolas no només no li provocaven rebuig, sinó, per contra, li agradaven. És per això que de seguida van començar a aparèixer arranjaments de les seves obres de piano, ara per a orquestra, ara per a violoncel o per violí, amb acompanyament de piano en aquests dos casos.

Dels arranjaments per a violí i piano alguns es van fer cèlebres, com el de les Danzas de Fritz Kreisler (1875-1962), o les de Jacques Thibaud (1880-1953). El primer d'aquests dos grans violinistes era  a Nova York quan el compositor lleidatà va arribar per a l'estrena de la seva òpera Goyescas, i va ser un dels que van contribuir, amb les seves interpretacions, a l'homenatge a l'Enric Granados que es va fer al Metropolitan Opera setmanes després de la mort del matrimoni Granados, un concert en benefici dels sis fills del matrimoni. Thibaud havia tocat amb Granados a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el 8 de novembre de 1908, i més tard repetirien concert a París, a la Sala dels Agricultors, els dies 2 i 9 de juny de 1909. Entre ells va passar una d'aquelles coses que poden tòrcer una amistat, però Granados acabava sempre per saber disculpar els petits entrebancs de les relacions personals. La cosa, si fa no fa, va ser així: quan Thibaud va arribar a Barcelona, la premsa va presentar el concert com a un concert de Jacques Thibaud amb acompanyament al piano de l'Enric Granados, i tenint en comptes que una de les obres a interpretar era la Sonata Kreutzer (No.9. Op.47) de Ludwig van Beethoven, a la qual el piano és tan fonamental com el violí, i això de ser acompanyant no li va fer gens de gràcia a Granados, qui va pensar que era cosa de Thibaud. La "vam tenir seria", en paraules de Granados, però al cap i a la fi tots dos grans intèrprets van saber arreglar diferències... per sort per a tots!

Deia, que ja em desviava jo massa del camí, que a Granados li agradava pensar que la seva música era viva, no pas rígida. Ell deia que els músics havien de fer seva la música i, a partir d'aquell moment, deixar-la viure amb sentiment i noblesa. Això és el que vaig viure jo fa uns dies al Centre Cívic Fort Pienc de Barcelona, amb el Granados Dúo, format per la violinista russa Oksana Solovieva i el pianista català Josep Buforn. Formen tots dos un conjunt equilibrat i respectuós de l'un vers l'altre, un conjunt al qual seria no només injust, com ara en el cas de Granados i Thibaud, sinó un judici absolutament erroni el dir que Buforn acompanya Solovieva. Van tocar uns arranjaments per a duo, no pas per a violí acompanyat, i en el cas de les 5 peces de Granados que va tocar, tres dels arranjaments els van fer ells mateixos: la Oriental, el Fandango, i la Sardana, sent la Andaluza l'arranjament de Kreisler i la Aragonesa el de Thibaud.

Encertadíssims els arranjaments, i amb una execució notablement inspirada, malgrat la qualitat del piano, veritablement d'estudiant i no pas de concert, el duo va saber a més ficar-se al públic a la butxaca amb explicacions prèvies a cada peça, molt d'agrair perquè acosta els músics al públic i fa la música més propera. Bé, les Danzas de Granados ja ho són de properes, i de ben conegudes algunes, però el públic no té per què conèixer als intèrprets, i la veu, explicant la música, ajuda a transmetre la música amb més caliu.

Albéniz, Elgar, Block, Paganini i Dinicu van completar el programa, pel que fa als compositors. A mi el que més em va agradar van ser les tres peces de l'Ernest Bloch (1880-1959): Vidui, Nigun i Simchas Torah, que conformen l'obra anomenada "Baal Shem Suite - Three Pictures of Chassidic Life" (de 1923, de la qual existeix versió per a violí i orquestra, o per a violí i piano, o per a violoncel i piano). Tensió emocional des de la primera nota fins a la darrera, en aquesta música inspirada en la música jueva, que Oksana Solivieva va saber transmetre d'aquella manera en la qual, subtilment, veus desaparèixer els instrumentistes per a sentir-te al ben mig de la mateixa música.

Per acabar, la complicada Hora stacatto de Grigoras Dinicu (1889-1948), una peça de 1906, amb arranjament per a violí i piano d'un violinista que sabia que ell era dels pocs que podien tocar el seu arranjament amb un gran nivell tècnic: Jascha Heifetz. Ben executat, amb molta netedat en les ràpides notes, va aixecar al públic de les cadires, merescudament, posant la guinda a un bon concert d'un bon duo: el Granados Dúo. Gràcies !

Jorge, el Gaitero (Any Granados)

L'any 18984 l'Enric Granados va treballar sobre una sarsuela que no es va arribar a estrenar, i de la que, a més, no tenim constància ni de la seva lletra ni de la seva música. El seu títol fou "Jorge, el Gaitero", i l'autor de la lletra fou Antonio Guerra y Alarcón.

Eren els anys que Granados va viure a Madrid, preparant unes oposicions a professor del Conservatori de Música de Madrid. No va arribar a presentar-se a les oposicions, perquè va caure malalt, de certa gravetat, justament quan per fi es van dur a terme, més d'un any després de la seva primera arribada a Madrid. Les va guanyar una dona, María del Pilar Fernández de la Mora, la primera dona a guanyar plaça com a professora del conservatori de Madrid, i la va guanyar competint amb homes: Jenaro Vallejos, Emilio Sabater, Javier Jiménez Delgado, Antonio Puig y Ricardo Alzola. No es van presentar a examen un parell més d'homes, Granados entre ells, o sigui que va guanyar competint amb una llista inicial de 7 contrincants homes.

Aquesta sarsuela inèdita de Granados formava part dels seus intents de donar-se a conèixer a Madrid com a compositor d'obres líriques, donat que era més fàcil sobreviure escrivint sarsueles que obres per a piano o conjunt de cambra, i que Granados no tenia diners. No sabem del cert com era el llibret de l'obra, però revisant publicacions he trobat un relat anomenat "Jorge, el Gaitero", publicat en la revista "La América", que dirigia precisament Antonio Guerra y Alarcón, i amb data de publicació de 1886, o sigui, uns quants anys abans de l'arribada de Granados a Madrid. El Teatre Parish (també conegut com a Teatre Circ Parish) de Madrid va indicar que s'estrenaria una obra de igual títol (o aquesta) a l'octubre de 1899, però no es va arribar a estrenar.

Vet aquí el relat, en castellà (i força llarg, però molt maco):

JORGE, EL GAITERO
(Tradición popular)

Hace ya mucho tiempo que no produce Irlanda músicos tan hábiles como Jorge, el pobre ciego que, llevado de la mano por su madre que le servía de lazarillo, iba de pueblo en pueblo conmoviendo a los montañeses con los sonidos armoniosos que arrancaba al tosco instrumento que era su único modo de vivir.

Joven, alto, hermoso, daba lástima verle siempre con los ojos fijos, con esa fijeza que la ceguera da a la mirada, la gaita a la espalda, andando lentamente y siempre acompañado de su madre, que de cuando en cuando le miraba tiernamente, como miran las madres a sus hijos, enjugando furtivamente la lágrima rebelde que rodaba por sus mejillas. Todo el mundo los conocía en la montaña, y de todos eran bien recibidos; ninguna puerta se cerraba ante ellos, y siempre había un sitio en la mesa y un puesto en el hogar para los dos.

Cuando, sorprendidos por la noche o por la tormenta, invocaban la hospitalidad en la primera choza que hallaban al paso, empezaban llamando sobre los caritativos la protección de Dios —que oye siempre las súplicas de los pobres— y luego, sentados ante el fuego, en medio de todos los habitantes de la casa, viejos, jóvenes y niños, mientras la leña chisporroteaba al consumirse, y el viento rugía azotando las puertas con furor, Jorge sabía encontrar en la sencilla gaita irlandesa las notas más dulces, las melodías más conmovedoras, que al resonar en medio de la noche parecían cánticos de serafines. Y escuchándole, no había ojos que no se humedeciesen, ni corazón que no apresurase sus latidos.

II.

Porque Jorge no era un gaitero como lo son la generalidad. Jorge se trasmutaba, por decirlo asi, al arrancar al rústico instrumento aquellas notas que bullían y palpitaban a su alrededor, como chispas divinas, envolviéndole en una atmósfera particular, y abstrayéndole del mundo material. Era ciego; la luz, que tanto oía encarecer, se negaba a llegar a sus muertas pupilas, y todo era noche oscura, noche densa para él; pero al herir sus oídos los ecos de sus melodías, revelábasele un mundo nuevo, y la magia de los sonidos le hacía comprender la magia de los colores, y las armonías de sus cantos, las armonías de la luz.

III.

Así, pues, no tiene nada de particular, siendo el primer músico de la montaña, que no hubiese fiesta en toda ella, ni aún en los pueblecitos de la costa, a que no fuesen Jorge y su madre los primeros invitados. Todos se levantaban para recibirlos al verlos llegar, y en las bodas el joven era llevado a su asiento por la misma novia, radiante de felicidad, que por el camino le rogaba recordase sus mejores canciones para alegrar su casamiento. Y en los bautizos Jorge era quien depositaba el primer beso en la frente del recién nacido, a quien deseaba en una trova sentida, suerte mejor que la suya, y sobre todo, unos bellos ojos para poder ver el cielo y el mar, los valles, los abismos, las llanuras y las montañas.

Un día, el mismo en que principia la leyenda, Jorge salió de su choza acompañado de su madre en dirección a la costa, buscando un sitio encantador, un pedazo de playa que se extendía al pie de una roca y en el cual venían las olas a morir. En frente la inmensidad del mar reflejando en su vasto seno la inmensidad del espacio; a un lado y otro grandes rocas que parecían resguardar a los que acudían a aquel sitio de los golpes del mar y los bramidos del viento; a la espalda la falda de la montaña ostentando su hermoso manto de verdura, y a lo lejos, elevándose al cielo como un tenue vapor las primeras brumas de la tarde.

Allí estaban reunidos los habitantes de las cercanías. Celebrábase la boda de uno de ellos con la hija de un pescador, joven y hermosa doncella que no disimulaba su alegría, y la presencia de Jorge en la fiesta se explicaba perfectamente. Invitado de antemano, había compuesto para ella una linda sonata, que dedicaba a la novia, y en la cual agotó el pobre músico de la montaña el tesoro de su inspiración; en aquella sonata había reunido el infeliz todos sus deseos, todas sus quimeras, todas sus fantasías; los ecos de la música que sonaba incesantemente en sus oídos, las reminiscencias de una vida ajena a la materia, vida que él vivía y en cuyos goces se embriagaba; las voces, en fin, que una vez y otra vez venían a turbar sus pensamientos y arrebatarle a sus meditaciones.

IV.

Caía la tarde. Las nubes sembradas en el inmenso campo del espacio simulaban un incendio, heridas por los últimos rayos del sol Poniente, cuyo inflamado globo tocaba ya los limites del horizonte. Una calma tranquila, serena, no turbada por rumor alguno, se extendía por todas partes. Las olas, lamiendo dulcemente la orilla, se dilataban entre sus arenas. Ni un soplo de aire rizaba la liquida superficie.

Los aldeanos, reunidos en la playa para festejar la boda de los dos jóvenes y desearles mil felicidades para el presente y hermosos sueños para el porvenir, sentíanse rendidos de tanto bailar, y su voz estaba enronquecida por el canto. Sólo Jorge, siempre triste, siempre sonriéndose con aquella sonrisa melancólica que de cuando en cuando erraba por sus labios descoloridos, sólo el pobre ciego, a cuyo lado se sentaba su madre, seguía tocando sus bellas canciones, aplaudidas de todos y por todos oídas con religioso respeto.

De pronto, Jorge se levantó.

—Voy a tocar —dijo— mi última sonata, que dedico a la novia. La hice ayer en medio del silencio de la noche, y puse en ella todos los sueños de mi alma.

Gritos prolongados de alegría acogieron estas palabras. Todos se sentaron, preparándose a escuchar. La novia, objeto de todas las miradas, bajó confusa los ojos y se colocó con su novio cerca de Jorge. El pobre músico les dio las gracias y empezó a tocar.

A los primeros ecos de la sonata, los aldeanos se miraron sorprendidos. Nunca habían oído nada que se pareciese a aquella delicada armonía que ahora llegaba hasta ellos, y en la cual tenían una nota cada sentimiento, un gemido cada dolor;, al concluirse la primera estrofa todos lloraban. Después, y conforme fue adelantando la música, un encanto, del que nadie podía darse cuenta, empapaba los sentidos de los oyentes, que en vano querían romperlo y estallar en hurras entusiastas. Sin poder moverse del sitio en que se habían colocado, la admiración los poseía de tal modo, que ni sus lenguas podían hablar ni sus manos aplaudir. ¡Extraño espectáculo el de aquella multitud que parecía clavada en sus asientos, y que, pendiente del músico de la montaña, mirábale con fijeza, sin poder separar sus ojos de los ojos sin luz del pobre ciego!

Su misma madre estaba sorprendida. Ella tampoco guardaba en su memoria recuerdo alguno de nada semejante; nunca su hijo estuvo tan inspirado; nunca, como entonces, había encontrado el medio de conmover todas las fibras del corazón.

En cuanto a Jorge, también sentía la influencia de su música; él también parecía trasportado a regiones más altas y más puras. Sin darse cuenta de lo que por él pasaba, enderezó de repente su paso, y echó a andar maquinalmente hacia la orilla. Por una extraña alucinación, creía tener vista; sentía como si el velo de sus pupilas se hubiese rasgado, y veía el paisaje tal como mil veces se lo había descrito su madre. E1 sol hermoso, bajo dosel do nubes festoneadas de púrpura, hundiéndose lentamente en el mar, que parecía entreabrir su seno de olas para recibirle.

De pronto dio un paso atrás y se detuvo, pero sin interrumpir la ejecución do su sonata. Por todas partes creyó ver salir de entre la espuma de las aguas peces de todos tamaños y de todos colores que salían para escuchar atentos la música que sonaba; sonaba sin cesar, poblando el aire de cadenciosas armonías. El sol mismo parecía haber detenido su curso para no perder la última nota.

Y en medio del mar, como envuelta en una nube trasparente, de pie sobre la tersa superficie un ser ideal, una mujer joven y hermosa, tal como esas ondinas que tienen en el fondo de las aguas sus alcázares misteriosos y cuya existencia afirmaban todos los cantos populares de la montaña, extendía hacia él sus brazos do nácar. Una corona de coral ceñía sus sienes; collares de perlas rodeaban su garganta. La luz del sol naciente brillaba en sus ojos, y una sonrisa hechicera vagaba por sus labios. Este ser ideal saltó a tierra, y acercándose a Jorge murmuró dulcemente en sus oídos gratas frases do amor y de ternura.

—Ven —le decía— yo soy la reina poderosa de las aguas, que tengo un palacio maravilloso que la Luna ilumina con su luz al rielar sobre las ondas. He oído tu voz, y he venido por ti; he venido a llevarte conmigo a ese reino cuyos tesoros son infinitos como el deseo, inmensos como la esperanza. En la tierra eres ciego y no ves nada de cuanto te rodea; ven conmigo y yo daré a tus ojos la luz que necesitan para admirar la creación.

Jorge escuchaba estático esta voz que abría nuevos horizontes a su alma, sin separar la vista de su fantástica aparición que le atraía hacía sí con un poder inexplicable. No veía ya nada: el ciclo y el mar, la playa y la montaña estaban envueltos en la sombra para que así se destacase mejor la figura de la ondina, que aguardaba su respuesta como envuelta en un nimbo luminoso. Y los sones cada vez más dulces, cada vez más armoniosos de la sonata, seguían palpitando en el espacio.

-Sígueme —murmuraba la ondina—. Yo te daré un amor sin límites en mis grutas de cristal silenciosas como el olvido. El mar será tu esclavo, y sus tempestades, que atemorizan a los hombres y conmueven las montañas, se estrellarán temblando a tus pies. ¡Ven! ¡Ven! Deja la tierra en que padeces, la tierra en que sufres, y yo te daré un paraíso con mi amor.

Jorge empezó a andar. La voz de la ondina acariciaba sus oídos, como el soplo del viento que pasa entre las flores sin moverlas. El infeliz seguía aquella voz melodiosa que era su única guía y le arrastraba a su pesar...

V.

En la playa, los aldeanos, para los cuales era invisible la figura de la ondina, veían con terror que Jorge se alejaba sin volver atrás la vista y sin presentir el peligro que corría de caer en el mar; pero los ecos de la sonata, que no dejaba de vibrar, los privaba de toda acción. Sólo la madre de Jorge, por un esfuerzo vigoroso, pudo gritar con voz angustiosa:

—¡Jorge, hijo mío, ven!!..

Pero Jorge no la oía. Delante de él marchaba la ondina sonriéndose y señalándole con la mano su camino. Así llegaron a la orilla. Ella se precipitó en las aguas, y el pobre músico se precipitó también tras ella. Allí espiraba la canción. Al caer Jorge al agua, sonó la última nota que era un gemido de agonía. Rompióse entonces el encanto, y todos corrieron hacia la orilla. Jorge habia desaparecido ya, y las sombras nocturnas cubrían la inmensidad del mar y los últimos confines del ciclo.

VI.

En vano, los más atrevidos pescadores fueron por sus lanchas y registraron la costa hasta bien entrada la noche, mientras sus mujeres y sus hijos prodigaban los más solícitos cuidados a la madre del músico, medio muerta de angustia y de dolor; en vano todos los días siguientes recorrieron ansiosos la playa esperando que el mar devolvería su presa para darle cristiana sepultura. El cuerpo de Jorge no salió nunca a la superficie y nadie volvió a verle. Desde entonces, y siempre que la noche es callada y serena, cuando ningún rumor turba el viento y las olas baten la arena sin ruido; cuando las estrellas lucen tranquilas como flores en la inmensidad, los pescadores que vuelven con retraso a sus hogares, oyen una blanda música que parece salir de en medio de las olas: es Jorge que gozando delicias sin fin en el alcázar de la ondina, la adormece con los dulces ecos de sus sonatas amorosas.

Eugenio de Olavarría y Huarte (1853-1933)

Un Rèquiem poc reixit al Liceu de Barcelona

El passat dimarts 15 de novembre vaig assistir a un d’aquells concerts que sobre el paper em produeixen una certa preocupació: tres obres de Wolfgang Amadeus Mozart. La preocupació té una explicació molt subjectiva: m’agrada més varietat en un concert, un cert contrapunt que pugui, opcionalment, suposar un descans si la lectura de l’únic compositor per part del director no és del meu plaer. Però bé, no per això arribava predisposat en contra dels resultats.

El programa incloïa 3 obres:  1) Música per a un funeral maçònic, KV477 (479a); 2) Concert per a piano n.23 en La major, KV488; 3) Rèquiem en Re menor, KV626 (versió Franz Xaver Süssmayr). Com a solistes: al piano l’Ignasi Cambra, i al Rèquiem la soprano Elena Copons, la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert, el tenor David Alegret i el baríton José Antonio López. Amb ells l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida per en Josep Pons, i el seu Cor, dirigit per la Conxita Garcia.

Fetes les presentacions, començaré per dir que estaria bé que els responsables escènics del Liceu pensessin en les files de platea, si més no en les primeres, a l’hora de crear l’espai escènic. Des de la meva posició, a la fila 6, no podia veure més enllà de la primera fila de cordes, cap so directe dels instruments de vent, siguin fusta o metall, ni de la percussió. És a dir, un so descompensat en la recepció auditiva. El so dels instruments de vent m’arribava, òbviament, per reverberació, mentre violoncels, contrabaixos i violins primers m’arribaven directament. Violes i violins segons molt esmorteïts. Donat que van poder preparar una plataforma pel cor, no es podria fer el mateix pel vent fusta i metall, com a tots els teatres simfònics del món? No és pas l’únic teatre al qual he assistit amb aquest problema, molt freqüent amb locals que de fet són locals de teatre, dramàtic o líric, però estem parlant del Gran Teatre del Liceu.

Entrant ja en la Música per a un funeral maçònic he de dir que els meus dubtes es van veure esvaïts en qüestió d’un parell de compassos: l’entrada desordenada dels instruments convidava a marxar de la sala, a esperar el final de l’assaig i tornar després. Però lamentablement no es tractava d’un assaig, i aquest problema d’entrades esglaonades dels instruments, on caldria esperar entrades a l’uníson, va continuar al llarg de tota la nit en moments puntuals, o sigui, quan fa mal. El ritme d’aquesta peça, sumat a la falta d’inflexions dramàtiques o de modulacions melòdiques, va produir l’equivalent d’un tic-tac-toc, una pulsació continua sense matisos, amb molt poc encert en la direcció. I faltaven dues obres del mateix compositor!

El Concert per a piano número 23 de Mozart és senzillament una obra per a gaudir-la de principi a fi, en una tonalitat, la de La major, poc freqüent en obres orquestrals, però de les poques una és la sensacional Simfonia No.7 de Ludwig van Beethoven, i com aquesta, el concert de piano de Mozart es caracteritza per ser brillant, lluminós, despreocupat i, segons la tradició musical, representa l’amor innocent, l’alegria juvenil ... No m’ho va semblar així al Liceu, em va semblar molt planer, sobretot en la part pianística, mancat d’inflexions, mancat de brillantor no per excés de lluminositat, sinó per absència. M’explico: si toques amb un pianoforte de l’època de Mozart pots esperar obtenir un so d’aquestes característiques, però si ho fas amb un Steinway & Sons actual és d’esperar que, fins i  tot Mozart, soni més lluent. Ignasi Cambra va demostrar un bon coneixement de l’obra, tret de les errades de la Cadenza, però crec que li falta una lectura musical més profunda.

Responent als aplaudiments del públic, i a l’evident suggeriment del director Josep Pons, Cambra ens va oferir com a propina una Sonata en Re menor de Domenico Scarlatti, si no m’equivoco la Kk.9 “Pastorale”, amb un resultat força millor que el del concert, amb un so planer com s’espera d’una sonata escrita per a un instrument anterior al piano.

Després d’un descans de mitja hora, l’habitual al Liceu, em vaig preparar a escoltar el Rèquiem de Franz Xaver Süssmayr, sobre uns apunts de Wolfgang Amadeus Mozart, alguns d’ells força acabats, pel que diuen. A banda de l’entrada un altre cop gens encertada, el cor inicial, el del Introitus em va donar esperances, si el cor aguantava el nivell aleshores podíem encara gaudir d’una bella obra, sabent a més que els solistes, a tots els quals he sentit abans, ho farien bé, que ho van fer. Però no, el cor del Liceu és un cor d’òperes, té el so agafat d’un cor d’òperes, i les sopranos canten amb un enorme vibrato tan bon punt la nota s’enfila amunt, convertint-se en protagonistes, quasi en antagonistes de la resta dels cantaires. Aquí hi ha un altíssim component personal meu en la meva apreciació: no suporto que les sopranos passin per sobre de la resta de les veus (difícilment ho faran els baixos, l’orella humana percep més els aguts, per això els sons dels mòbils són sempre aguts). Les demés veus del cor li van donar un bon equilibri a les intervencions corals de l'obra.

Deixeu-me dir que la trompa és un instrument infernal (ho dic a cada crònica) i que només per això acostumo a disculpar els instrumentistes de trompa. Un cop dit això afegiré que ahir no es va assolir, ni de bon tros, el nivell esperat en un concert d’aquesta orquestra.

Molt bé els quatre solistes, amb uns concertants molt ben executats, sense tapar-se entre ells, respectant-se i respectant la partitura amb una gran professionalitat. Nobles veus totes elles, la millor part de la nit, gairebé l’única bona part de la nit, veus que espero poder gaudir en millors circumstàncies.

Per últim, comentar el bon nivell del programa de mà, en el que donava una pista del que no vam viure: es destaca la Música per a un funeral maçònic amb la frase “il·lustra amb gran intensitat expressiva el caràcter espiritual que batega en la música maçònica de Wolfgang Amadeus Mozart”, justament una intensitat expressiva que no va ser present al Liceu.

O Freunde, nicht diese Töne!

És veritablement curiosa la tendència a creure en la democràcia només segons els resultats electorals: la majoria electoral que serveix per fer president a un empresari d'èxit sembla demostrar que el poble que l'ha votat està absolutament trastocat, però una majoria similar en altres circumstàncies sembla prou per demostrar que un poble sap el que vota (i no vull dir en quin cas, tot evitant rèpliques que no fan al cas).

Quan els partits de signe ultra-patriòtic (per dir-ho d'alguna manera si fa no fa caracteritzadora) aconsegueixen una majoria, els progressistes pensen que el problema no és pas la democràcia, sinó la gent. Quan són els partits progressistes (per dir-ho d'alguna manera) els que guanyen, els ultra-patriòtics consideren que el problema és la gent, no pas la democràcia.

 El problema, si és que hi ha algú, és que la manca de cultura i de coneixements no permet una lliure elecció. O sigui, el problema és el "sistema democràtic" imperant arreu, no pas la democràcia com a idea intel·lectual.

I després de tot, els SPQR fan el que volen, amb independència de programes polítics, de promeses electorals i de signes ultra-patriòtics o progressistes. I ho saben, ells ho saben, ho saben els caps dels partits i ho saben els diputats, congressistes, i senadors, i ho saben tots els que es posen el barret de la representació política, saben que pactaran entre ells i que els límits de la democràcia es troben al mateix sistema democràtic.

Veig al món (la qual cosa és l'exageració, no pas la meva opinió estadística) trencar-se la roba, esmicolar-la, estirar-se les barbes i els cabells, plorar, cridar, llançar proclames apocalíptiques sobre l'avenir del planeta, abraçar els fills ... i tot perquè un empresari d'èxit, maleducat, groller, pagat de si mateix, que sembla sortit d'una pel·lícula barata dels germans Coen, ha assolit la presidència d'un país que diu de si mateix que és el més important del planeta. Dubto que el Sr. Trump sigui com el Sr. Hitler, n'estic convençut que la civilització no patirà les conseqüències de la seva arribada al poder com va partir la del austríac Adolf Hitler, i tot esperant que no sigui així (i veient que ningú no fa res amb el Sr. Kim Jong-un, ni s'espera que s'acabi la Humanitat per culpa seva), només em cal recordar que ...

O Freunde, nicht diese Töne!
Sondern laßt uns angenehmere anstimmen,
und freudenvollere.
Freude! Freude!

El Brahms Piano Quartet triomfa en la seva presentació

El dia 9 d'octubre passat es van fer els 10 anys de la inauguració de la Sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona, un espai que compta amb 600 localitats i una excel·lent acústica, d'aquelles que et permeten gaudir de la música siguis on siguis de la sala. És la sala de música de cambra per excel·lència de l'Auditori, i la seva estrena,ara fa aquests 10 anys, va tenir com a intèrprets al Quartet Casals (una formació que aviat tornarà a aquesta sala), estrenant per a l'ocasió una obra del compositor català Jordi Cervelló. El nom de la sala fa homenatge a l'Oriol Martorell i Codina, mort 10 anys enrere, ara fa doncs 20 anys.

Aquest dimecres 12 d'octubre de 2016 el concert inicial de la 10a Temporada de Cambra ens ha permès gaudir, enormement, de la presentació del Brahms Piano Quartet, un conjunt format per quatre intèrprets d'autèntic luxe:

Josep Colomé, violí
Joaquín Riquelme, viola
David Apellániz, violoncel
Enrique Bagaria, piano

Per cert, hi havia una altra estrena del dia: la de la comentarista del programa de mà del concert, Ana María Dávila.
 
Abans del concert, com a presentació, la periodista i escriptora Mònica Pagès ens va fer 5 cèntims molt ben escollits sobre les característiques de les obres del programa: el Quartet amb piano número 2 en La major, Op.26, de 1861, i el Quartet amb piano  número 3 en Do menor, Op.60, dues obres amb personalitats ben diferents.  Una presentació amable la de la Mònica Pagès que va deixar clar l'immens interès que hi havia pel concert, perquè es van haver d'habilitar més cadires de les previstes inicialment.

Els quartets amb piano són poc freqüents en la música de cambra. Mozart, Mendelssohn, Schubert, Schumann, von Weber i Beethoven, fent esment només de compositors importants, van compondre alguns abans que Brahms. Els de Beethoven, qui en va compondre tres, formen part tots ells del catàleg WoO (Werk ohne Opuszahl), o sigui, obres sense número d'opus, no publicades en vida de l'autor. Brahms va escriure el seu primer quartet amb piano, l'opus 25, a l'època quan encara vivia a la seva ciutat natal, Hamburg, i va ser estrenat en 1861 a la mateixa ciutat per la gran pianista i amiga Clara Schumann, aleshores ja viuda de Robert Schumann, qui havia mort el 1856. Brahms era aleshores un jove de 28 anys, força insegur de si mateix, malgrat els seus èxits, i enormement enamorat de la Clara Schumann, 14 anys més gran que ell, un amor que no va ser mai correspost.

Aquell primer quartet va ser presentat a Viena el 1862, amb el compositor al piano. Brahms era també un bon pianista, a una època a la qual ser compositor semblava anar sempre associat al fet de ser un bon instrumentista. La presentació a Viena va ser un èxit, recollit per Brahms en una carta que va enviar al seu pare el 30 de novembre de 1862. Viena obre les portes a Brahms, i Viena és la capital de la música centreeuropea, la ciutat a la qual s'ha de triomfar. Són els anys de plenitud de Brahms.

La primera obra presentada a concert pel Brahms Piano Quartet va ser justament el següent quartet amb piano de Brahms, el número 2, en La major, Op.26, escrit l'any 1861 i estrenat l'any 1863. Es tracta d'una música que continua les passes dels primers romàntics, Beethoven i Schubert, amb una estructura formal (sonata-rondó-scherzo/trio-sonata) menys lliure que la del tercer quartet (allegro-scherzo-andante-finale), el qual es va escriure molts anys després. D'una llarga durada, 50 minuts, és el més llarg dels tres escrits per Brahms.

El tercer quartet, l'opus 60, va ser inicialment escrit el 1855, una època emotivament difícil per a Brahms, enamorat de la dona del seu amic i protector Robert Schumann, qui aleshores, amb les facultats pertorbades, s'acostava a la seva mort. Brahms el va completar el 1875, com una lectura musical del poema Werther de Johann Wolfgang von Goethe, una obra publicada el 1774, i que descriu un amor semblant al de Brahms per Clara Schumann, els d'un jove enamorat d'una dona casada amb un amic del protagonista.

El quartet és efectivament un cant al nom de Clara: comença amb la nota Do a càrrec del piano, en octava, i de seguida presenta l'altra part del conflicte amorós: la nota Si bemoll, també en octava. Aquestes dues notes en la notació musical alemanya es corresponen a les lletres "C" (per Clara) i "B" (per Brahms). Desenvolupa també una transposició del tema "Clara" de Robert Schumann, un temes amb una successió de notes que formen gairebé la paraula "Clara" en notació musical alemanya. Tres dels moviments del quartet estan en la tonalitat de Do menor, però el tercer està escrit en Mi major, presentant el que es podria prendre com un cant d'amor pletòric. Aquest recurs de passar a un Mi major en una obra en Do menor ja havia estat emprat per Brahms a la seva Simfonia No.1, Op.68, sent l'Andante sostenuto, el segon moviment, el presentat en Mi major. En el quartet amb piano número 3 també es tracta d'un Andante.

Bé, un cop presentades les obres del concert he de dir que Brahms per a mi és un estat d'ànim, una atmosfera particularment estimada, sóc brahmsià fins a la medul·la òssia, i si hi ha un començament de simfonia que em transporta instantàniament a un altre món és el de la primera de Brahms, una d'aquelles obres imprescindibles de la història de la música. Els quartets de Brahms amb piano són obres d'una gran perfecció i riquesa, res sobra, creen aquesta atmosfera perfecta a la qual es desenvolupen amb precisió, amb un romanticisme no exacerbat, tècnic, meticulós, radiant, sublim. Tot jo vibra amb Brahms com amb cap altre compositor del seu temps o anterior al seu temps: puc perdre'm amb Bach en un món intel·lectual, matemàticament perfecte, puc gaudir de la complexa simplicitat de Mozart, o de la passió pels temes rítmics de Beethoven, puc somniar amb l'Anglaterra de Händel, baixant el reu Tàmesi amb la seva música celestial ... però cap altre, com ara Brahms, em fa sentir la música arran de pell. I si voleu fer-me somriure de nostàlgia, i d'amor de fill, feu-me escoltar el tercer moviment de la tercera simfonia de Brahms, una música que adorava la meva mare.

I probablement per això sóc exigent amb les interpretacions de la seva música, exigent en un punt físic: m'han de commoure, han d'arribar a flor de pell. El Brahms Piano Quartet ho va aconseguir des de la primera nota, vaig estar trasbalsat, benauradament trasbalsat, tot el concert, viatjant íntimament amb les notes, i gaudint físicament de l'espectacle visual que oferien quatre formidables intèrprets sumant esforços, i divertint-se en fer-ho, per a crear una presentació en societat de luxe, com la mateixa música que els va servir de targeta de presentació. Amb una presentació com aquesta, vull viure i veure tants concerts com vulguin organitzar, són Brahms i Brahms és quelcom molt, molt, especial per a mi. Una perfecta conjunció dels instruments, una col·laboració permanent deixant sempre el conjunt per sobre de les individualitats, van conformar una nit antològica.

M'agradaria, però, indicar un punt que potser es podria millorar: en el segon moviment del segon quartet, un scherzo-allegro vibrant, el piano va tapar massa els altres instruments. Aquest piano, un Steinway&Sons actual, és potser massa potent comparat amb el trio de corda quan ataca amb força. Tot i que no va arribar a ser un problema, però per un moment em va fer baixar al món terrenal.

El públic va correspondre a tan magnífic concert amb aplaudiments i "bravos" ben justificats i merescuts, i el Brahms Piano Quartet ho va voler agrair amb la interpretació del quart moviment del quartet número 1, el Rondó alla Zingarese, esplèndid també, genialment interpretat, com tot en aquesta magnífica presentació en societat del quartet.

Un projecte a seguir, una gran notícia de la música de casa nostra.