dimarts, 3 d’octubre del 2017

Catalunya: el "a por ellos"

La majoria de nosaltres, gent de Catalunya, tenim amics o familiars en la resta d'Espanya. Imagino que només deuen haver-hi uns pocs que ni una cosa ni l'altre. O sigui, la majoria sap què i com s'opina de Catalunya des d'aquesta resta d'Espanya i ho sap de primera mà, a més del que es llegeix als diaris i s'escolta als mitjans audiovisuals.

Em pregunto, i no és pas retòric, com és que la gran majoria, no silenciosa i no implicada políticament, de fora Catalunya no arriben a entendre què està passant aquí, com és que tanta gent creu que és la classe política catalana la que ha ficat en el cap dels catalans el dret a decidir i el dret a l'autodeterminació. És clar que ells no tenen la informació que nosaltres tenim, que no escolten només que una part i que això vol dir, òbviament, que no coneixen només que la part que interessa que ells coneguin. Primera part del problema identificada: visió parcial filtrada de la realitat.

Ens acusen d'adoctrinament. He sentit moltes vegades aquest argument, ho he vist escrit, en dibuixos, en acudits ofensius, en debats, en titulars, en comentaris de polítics o periodistes, en boca de coneguts intel·lectuals, actors, gent del showbusiness i en general de qualsevol que els diaris pensin que perquè són famosos tenen alguna a dir. Malauradament hi ha gent que creu, com si fos la Verge, en el que diuen els famosos.

Per a mi en això dels famosos en passa que ni els d'una opinió ni els de la contrària mouen els meus pensaments una línia del que la meva experiència m'ha demostrat. M'he equivocat molts cops al llarg de la meva vida, tants que ja sempre dubto de la meva seguretat en qualsevol cosa, i les errades en les quals la meva opinió s'havia sedimentat en la de famosos em van fer veure la futilitat de l'opinió sobrevalorada. Segons el pensament científic només has de creure el que pots demostrar per tu mateix. Les opinions dels que escalfen sistemàticament cadires a les tertúlies de televisió o ràdio em provoquen la mateixa reflexió que la que va fer al seu dia en Georges Brassens (popularitzada a Espanya en castellà per Paco Ibáñez): «la musique qui marche au pas / cela ne me regarde pas» (la música de desfilada no em commou). Celebro aquelles opinions que coincideixen amb la meva, però res més, i tanmateix dubto de les meves conviccions quan coincideix amb elles algú del que jo pensi que té interessos particulars en les seves manifestacions.

Aquest exercici de contínua reflexió pot produir un canvi d'opinió sobtat, com en un despertar quan t'adones que tot allò no era més que un somni. Hem d'estar preparats per aquests moments, hem de saber que tota opinió pot ser superada per una futura realitat. Romandre tancat a la realitat produeix fòbies i fanatismes.

Altres persones no tenen tantes possibilitats com jo de conèixer què es cou a Catalunya, i per tant segueixen de manera natural les opinions d'aquells en què hi confien, siguin periodistes, emissores, polítics o amics. A més hi ha conceptes que molts consideren inamovibles, com ara la Pàtria, la Bandera, la Religió, etc. (en majúscula per indicar el respecte a allò que és un principi bàsic de vida). Tocar aquests conceptes significa no només una reacció de defensa primària, com és la de la defensa de la vida, sinó una reafirmació de la identitat i de la pertinença a un col·lectiu humà. Certes lleis serveixen també per a protegir aquests mateixos conceptes, barrejant llavors les conviccions amb els principis legislatius de la nació, una autodefensa contra els invasors.

I és en aquest punt que sorgeix el "a por ellos": és l'autodefensa, l'instint primari de defensa de l'estructura que dóna sentit a molts dels sentiments i dels comportaments de la gent. Quan trontolla la bastida, s'han de llançar les defenses contra tot allò que estigui provocant l'alarma.

Malauradament les defenses són justament la part menys humana del col·lectiu, són només els missatgers de la reacció autoimmune, són els predadors, els executors de les ordres de defensa. Altres els han enviat, i no ha estat la gent del poble qui ho ha fet, han estat els polítics, els periodistes, els intel·lectuals, tots aquells que sí que tenen la informació necessària per saber el que fan i que juguen la seva carta de poder.

dilluns, 2 d’octubre del 2017

La gent del cor negre

Recordo una vegada, quan jo tenia uns 18 anys, que en uns moments de descans a l'aula de la Facultar va entrar un professor que no tocava a aquella hora. Era el pare Botella (Francisco Botella Raduán, 1925-1987), un sacerdot que donava classes de geometria analítica i topologia a la nostra Facultat de Ciències Exactes.

Ràpidament ens va dir que la policia (els "grisos") anaven a desallotjar la Facultat aula per aula, i que ell ens ajudaria a no ser agredits per la policia. Efectivament, quan va arribar el caporal i la resta de policies, el pare Botella els va fer fora de l'aula tot dient que estàvem en plena classe. No van marxar, però ens van deixar sortir sense ser massacrats.

Ahir vaig pensar en el pare Botella. Vaig pensar molt, tot veient la que ens queia a sobre sense que ningú pogués aturar la indignitat d'una policia massacrant gent de la terra sense més culpa que la de voler expressar una opinió.



Res no justifica la violència, ni tan sols la defensa de la llei. La finalitat no deu mai justificar els mitjans.

Ahir vaig pensar molt en el pare Botella, i avui continuo pensant en ell, qui de ben segur s'hauria interposat entre el poble de Catalunya i les bèsties inhumanes, autèntics trolls, que van fer vessar la sang dels meus amics, dels meus veïns (literalment), de la gent de la meva terra.

Visca Catalunya, visca la terra de Pau. I que pagui davant la Justícia (sigui la que sigui) tot el que tingui el cor negre i les mans tacades de sang innocent.

No cal dir cap de quins són aquests cors, alguns de dins i altres de fora de Catalunya, no cal, són tots aquells que han justificat amb llenguatge estudiat per a no perdre vots l'ús indiscriminat de la força, que l'han intentat amagar, que el neguen, que encara afirmen, amb la sang al cor, que ho tornarien a ordenar o a fer.

Sortiu de la meva terra, gent del mal, Gent del Cor Negre, Catalunya és i serà sempre una terra de Pau.