Molière: del verd al groc, la malastrugança a escena

Sé que aquestes línies les he de començar tot dient que jo no sóc pas supersticiós, i que no crec pas en maleficis de colors ni en llegendes negres. Però haberlas háylas. Vull dir que hi ha gent que creu que aquestes coses passen, i en el món del teatre podem trobar un bon fotimer d'obres maleïdes i de supersticions associades al teatre. Sens dubte la més famosa és aquella de que no es pot portar res groc en escena, perquè, diuen, aquest n'era el color del vestit que duia Jean-Baptiste Poquelin "Molière" en la seva darrera representació, al final de la qual morí. La seva mort no va estar en absolut relacionada amb el vestit, ni amb el color groc, però vés per on allò del groc no li ha tornat a fer gràcia a cap actor.

Permeteu-me que no passi de llarg sobre la mort de Molière, de la qual es diuen moltes coses que, a la babalà, corren de tinta en tinta sense que ningú prengui la precaució de confirmar-les en biografies serioses. Es diu que va morir en escena: no va ser així. Es diu que va morir entre bastidors durant la representació: tampoc. Es diu que va morir al teatre vestit de groc: tampoc. Va morir a casa seva, després de la quarta representació de la genial obra seva "El malalt imaginari". No es trobava gens bé aquell dia 17 de febrer de 1673, tan malament que tant la seva dona com el seu jove amic actor Michel Boyron, conegut com a Michel Baron, li havien demanat insistentment que no representés l'obra, que es quedés a casa. Però ell va contestar: «què voleu que faci? Hi ha cinquanta treballadors que no tenen res per viure si no és pel salari que hi guanyen». I va anar a la representació. Molt fatigat, va poder interpretar l'obra, però a les acaballes va patir una sobtada convulsió, malgrat la qual cosa va aconseguir acabar l'obra.

Va arribar a casa seva, al carrer Richelieu, acompanyat de Baron, i de seguida va demanar pa i formatge. Després de menjar una mica es va anar al llit, pel seu propi peu. Va patir llavors un violent  atac de tos, tan fort que se li va trencar un vas sanguini als pulmons. Va demanar que fessin arribar un sacerdot de la parròquia de Sant Eustaqui, però abans no arribés el sacerdot, Molière morí en braços de dues Germanes de la Caritat Clarisses, les quals eren hostes a casa seva. Va morir d'hemoptisi franca, produïda per la tuberculosi que patia des de feia anys. Fins aquí la realitat sobre la mort de Molière, la resta és el que podríem anomenar la versió tradicional espanyola i escènica de la mort del gran Molière. No se m'acut res més curt, disculpeu-me per tanta cursiva.

Tornant al color groc, que no surt per enlloc en la veritable història de la seva mort, en cap de les biografies consultades (algunes fonts parlen del color vermell pel personatge interpretat per Molière). Se sap que el color groc es feia servir en representacions de les seves obres, combinat amb altres colors, per exemple verd i groc, però no consta històricament que en aquella darrera representació de la seva vida ell lluís una vestimenta parcial o totalment groga. I ara la sorpresa: els francesos diuen que Molière vestia de verd aquell dia, i per ells el color que no volen dur a escena és precisament el verd, no pas el groc. I encara més: saben que els espanyols rebutgen el groc a escena, però, segon ells, a cosa del color de les capes de torejar, no pas del color que va portar Molière el dia de la seva mort. Apa-li, la malastrugança del groc és un invent espanyol ! Ah, i els britànics tenen el blau com a color maleït, i els italians el violeta. Si ajuntem plegats actors de totes les nacionalitats, aleshores ens serà ben complicat vestir als personatges !

Però continuem amb el color verd, el del Molière francès. Algunes fonts indiquen que la superstició del color verd ve d'una pràctica de pigmentació de l'Edat Mitjana, l'ús de l'òxid de coure per tenyir la roba, el qual causa irritació, amb implicacions pels sistemes endocrí i nerviós central. Curiosament aquest producte no només serveix per tenyir de verd, sinó de blau o de vermell. És emprat com a pigment pirotècnic, o sigui que ja sabeu quins són els seus espectaculars efectes.

Una altra versió sobre el color verd de la superstició francesa, que deixa de banda els productes químics sobre la roba, és el que fa referència al verd com a color de superstició als vaixells, una superstició que hauria fet un salt a l'escena teatral, i no només a l'escena, sinó que va influir poderosament en la moda francesa a finals de l'Edat Mitjana. En aquella època el blau es va imposar com a color de moda.


Encara hi ha més sobre el verd: seria el color de l'Islam, dels musulmans, a l'època de les Croades. Els catòlics haurien doncs rebutjat aquest color per raons religioses, i la religió i les supersticions eren molt properes en les ments de les persones humils, sense gaire formació. El color verd s'esdevindria un sinònim de mort i de desastres.

 I de bojos! El color verd a la França de XVII era també un color de bogeria, com veiem en aquests versos de 1674:

«Monseigneur, puisque vous raillez,
Du vert et du gris que je porte,
Souffrez au zèle qui m'emporte
De vous dire que vous faillez.
Le vert, cette couleur jolie,
Est un blason de la folie,
Comme le gris l'est des douleurs»

 Els tres darrers diuen això:

 El verd, aquest alegre color,

és un emblema de bogeria,

 com el gris ho és dels dolors.

 
Vaja, un actor portant verd a un escenari francès s'esdevé doncs un home intoxicat, religiosament infidel ... i boig. Ara entenc que no vulguin passejar-se per l'escenari amb tal mena de vestits!

Però ja és l'hora de tornar cap a Espanya, i deixar el verd de més enllà dels Pirineus per centrar-nos de nou en el groc, o sigui, en el color en la tradició de l'Edat Mitjana espanyola que havien de dur els heretges, dels traïdors i dels, en general, repudiats, com ara les meuques. Aquella època determina un punt sense retorn en els gustos pels colors, inexistents abans, i les robes es tenyeixen amb uns colors forts, podem dir que escandalosos, als quals a més se'ls dota de significats específics. El vermell, color de la sang i del foc, és un color marcadament litúrgic, tot recordant la sang de Jesús de Natzaret. El groc recorda al metall més estimat per l'ésser humà, l'or, però també és el color del sofre (per tant de l'infern), dels malalts d'icterícia i dels morts. La paraula castellana amarillo ve de la paraula llatina amarus, que vol dir amarg, mentre que la catalana groc ve del safrà, corcus en llatí.

Com a color de roba a l'Edat Mitjana el trobem tant als vestits cerimoniosos, representant justament l'opulència que dóna l'or, com a la roba dels rebutjats. En aquest segon cas podria ser com a conseqüència, per oposició, del primer cas: el groc és pàl·lid al costat de l'or, és un succedani indesitjat, un color traïdor, i es converteix en el símbol dels traïdors. Recordem, a més, que el color d'un dels cavalls que anuncien l'Apocalipsi és el groc. Aquest cavall va muntat per un esquelet, el qual porta a la mà una dalla: és la mort.

Mort, traïció, malaltia, bogeria ... tot un ventall de significats, que associats al groc, el van fer fora dels escenaris teatrals. El pobre Molière no va tenir la culpa de res !

Mario Marzo, un vendaval Bartokià

Si alguna cosa m'agrada del cicle Hammerklavier Internarional Piano Series, del qual ens permet gaudir Pianos Jorquera, és d'aquella sensació de "a veure com va avui", de la sorpresa, de l'acció gairebé infantil d'obrir una joguina musical i gaudir-ne com un nen d'un tast gens habitual. I si en altres oportunitats he pogut escoltar peces de piano d'autors com ara Rakhmàninov o Prokófiev, avui el torn l'ha tocat a Béla Bartók, de la mà de jove pianista madrileny Mario Marzo.

Abans de Bartók hem escoltat la Sonata Op. 109 de Ludwig van Beethoven i la Sonada D.664 de Franz Schubert

Mario és de família de músics, i amb el seu pare va començar a estudiar piano de petit. Després, els estudis de música el van portar al Conservatori de Madrid a l'obtenció d'acreditats premis, principalment a la capital d'Espanya. Ara amplia estudis a la Hochscule für Musik "Hanns Eisler" de Berlín. Segurament per això el seu Beethoven i el seu Schubert sonen ben escolàstics, previsibles, encara que amb toc sonor de la potència que avui en dia s'ha imposat entre els joves pianistes, i que a mi, ho he de dir, no m'acaba de convèncer amb aquests autors, Beethoven i Schubert, que haurien literalment trencat els seus pianos si haguessin intentat tocar d'aquesta manera. Bé, de fet Beethoven ja ho feia, això de trencar pianos tot exigint al fabricant que els fes més robusts. Sempre que escolto aquesta enèrgica manera d'interpretar als preromàntics penso que el que seu al piano és Franz Liszt, possiblement l'introductor d'aquesta manera d'interpretar, o si més no el més famós dels seus defensors. I a mi m'agrada un Beethoven i un Schubert més nítids i menys aclaparadors, sóc de la vella escola jo.

Per acabar de deixar un cert regust de "llàstima!" algunes imprecisions en la sonata de Beethoven m'han fet recordar que Mario Marzo no és encara un virtuós del piano, en el sentit més estrictament musical, sinó un estudiant avançar i amb bona projecció de futur.

Tot ha canviat tan bon punt ha començat a sonar l'obra "Out of Doors" (A l'aire lliure) de Béla Bartók, una obra veritablement difícil de trobar en programes de concert, molt exigent des d'un punt de vista tècnic, incloent-hi el rítmic i el tímbric. Es tracta d'una composició de 1926, a la qual cinc peces diferents es donen la mà i conformen una unitat, sense interrupció entre peces. Els noms de les peces indiquen una certa voluntat programàtica de l'autor: With Drums and Pipes; Barcarolla; Musettes; Musiques Nocturnes; The Chase. No faré aquí una introducció del que hi ha darrere de cadascuna de les peces, car seria una mica llarg, però sí que diré que el caràcter ben marcat de cada peça, difuminats uns com si es toquessin al bosc enterbolit per la boira, radiants altres, com la cacera al sol del migdia, jocs de sons majestàtic o rituals ... els contrasts creats per Bartók en aquesta obra em van atrapar i van fer oblidar completament tot el que el concert havia esdevingut fins llavors. Magistral, Mario Marzo es va trobar aquí al seu element natural, que no és pas el preromanticisme passat pel filtre de Liszt, sinó el més pur estil cru i nu del Bartók de 1926.

Espero poder retrobar les seves interpretacions més endavant, quan una mica d'aquella serenor que donen els anys l'hagi fet créixer personalment. Estic convençut que ho farà.

El 5è aniversari de la GIOrquestra (5 de febrer de 2017)

A sobre la meva taula una partitura em parla d'uns temps llunyans, quan sovintejaven editorials de partitures, i totes eren una aventura amb pocs anys de vida. Ara ningú no se'n recorda d'això d'una forma vivencial, tots hem conegut els grans noms que ens han subministrat partitures i llibres de música al llarg de tota la nostra vida. Hi va haver un temps al qual el nom de Sobrequés i Reitg, que orgullosament porta aquesta partitura meva, era a Girona l'orgull musical de la ciutat. "Sobrequés & Reitg - 11 Ciutadans 11 - Música, pianos i instruments - Dipòsit exclusiu per a la venda a la província de Girona de la música de la Casa Editorial Vidal Llimona i Boceta", deien els anuncis a la premsa. I en lletra més petita afegien: "Representació exclusiva de les importants cases editorials: Vidal Llimona i Boceta, de Barcelona - Genecio Verturini, de Florència - B. Schott's Söhne, de Mainz - Carish i Janichen, de Milà - Marcello Capra, de Torí - Schubert i Cia, de Leipzig". Al capdavant, en Tomàs Sobrequés i Masbernat (1878-1945), violoncel·lista i compositor gironí, l'home que subministrava partitures al meu avi, en Salvador Rebés, qui vivia també al carrer Ciutadans de la ciutat.

Tomàs Sobrequés va portar a l'Enric Granados a Girona, volia ell demostrar que Girona podia ser una ciutat important en música i va jugar-se els seus diners fent anar a la ciutat al compositor i pianista de renom del moment. Era l'any 1905, i encara que Granados no havia estrenat les obres que més es recorden d'ell avui en dia, les Goyescas, ja era un compositor de gran fama i reconeixement a tota Espanya, i aviat ho seria a França també. Granados va tocar al Teatre Principal de Girona el 15 d'octubre de 1905, presentant els seus arranjaments de sonates de Scarlatti, i peces de Beethoven i del seu estimat Chopin. També va fer Granados concerts a altres indrets a les comarques gironines, com ara a Sant Feliu de Guíxols, la vil·la on va néixer en Juli Garreta, i a Puigcerdà, al Casino Ceretà ...

Però bé, aquestes són coses de més enllà de cent anys, però Girona continua treballant per trobar un espai important per a la música clàssica, no només en esdeveniments amb solistes, sinó també amb la seva gran formació orquestral, la GIOrquestra, dels germans Jaume i Marcel Sabaté i Reixach. Ara aquesta formació ha fet el seu cinquè aniversari, celebrat amb un magnífic concert a l'Auditori de Girona, i ha estat un concert on les tres obres interpretades ens explicaven una lluita particular, com bé ens va saber fer veure en Xavier Chavarria, presentador del concert pels espectadors de l'auditori i per tota Catalunya (i més enllà) a les ones de Catalunya Música. La primera obra, la Simfonia No.5 de Ludwig van Beethoven, representa la lluita contra l'amargura de la seva definitiva sordesa, la segona obra, el poema simfònic Núria de l'Albert Guinovart, representa la lluita que tots hem de fer contra la malaltia del càncer, i la tercera, l'Obertura 1812 de Piotr Ílitx Txaikovski, representa la d'un poble per la seva independència i la seva existència com a poble. Tres lluites, tres formes musicals, tres conceptes de l'orquestració ben diferents.

De la 5a de Beethoven vaig parlar en aquest blog, ja fa temps, tot explicant el que per a mi representa, com podeu veure aquí. Hi ha una certa tensió en el meu estat d'ànim segons abans que comenci a sonar, l'entrada de l'orquestra diu molt de com serà el desenvolupament de l'obra, i desitjant el millor sempre tinc una certa por de no trobar-ho. Ahir vaig veure el gest ràpid d'en Marcel Sabaté, i la resposta de l'orquestra amb una petita vacil·lació... o potser m'ho va semblar a mi. El primer moviment va continuar amb un seguit d'aquestes petites vacil·lacions, com si l'orquestra lluités per trobar la bona temperatura. I la van trobar, fent una interpretació remarcable a partir del segon moviment, per a mi un dels més intel·ligents de la música del romanticisme inicial. La joguina del tercer moviment va sonar perfectament equilibrada i sensual, i el trànsit del tercer moviment al quart magnífic, brillant. Un canvi de tempo molt ben controlat, que va donar pas a la recollida de temes que en definitiva és aquest quart moviment, amb brillantor, enlluernador, i sublim en la interpretació. Grup per grup, cordes, vent fusta, vent metall i percussió, el resultat va tornar a demostrar un fet que potser ja no hauríem d'esmentar: la consolidació de la GIOrquestra com un bloc amb projecció més que notable.

La proposta arriscada de la vesprada va ser el poema simfònic Núria de l'Albert Guinovart, arriscada no pel compositor ni per l'obra, sinó perquè estrenar una obra al ben mig de la 5a de Beethoven i la 1812 de Txaikovski és un risc: el de què es parli molt dels grans compositors i la teva estrena passi una mica com de costat. Però no va ser així, primer per una molt bona preparació de l'ambient, tot explicant al públic el per què de la composició, que podeu veure aquí, i després perquè l'obra es va fer mereixedora de molts aplaudiments i va agradar a tothom. L'inici de l'obra descriu el xoc emocional de la persona en el moment al qual li comuniquen que pateix la malaltia del càncer, i és exactament un xoc musical, expressiu, colpidor, gairebé explosiu, i que Guinovart no repeteix ja al llarg del poema simfònic, com crec que hauria d'haver fet, almenys des d'un punt de vista formal: la repetició del tema és el que fixa la seva importància, musicalment parlant. És com l'inici del "Així parlà Zaratustra" de Richard Strauss, aquella magnífica introducció que de ben segur tots coneixem, amants de la música i del cinema, i que es repeteix un cop més al poema simfònic.

Núria és una obra que cal tenir molt en compte, no és una pàgina per a oblidar, però com moltes de les obres que veuen la llum (o el so, millor dit) d'autors vius (i més d'autors vius i catalans) corre el risc de ser oblidada. Tant de bo no sigui així! I tant de bo es pugui enregistrar el DVD del concert, perquè aleshores jo no ho oblidaré.

La 1812 de Txaikovski en mans de Marcel Sabaté i de la GIOrquestra va sonar estructuralment sòlida, sense escletxes, sense entrebancs, sense retrets, majúscula, immensa. La GIO va sonar com mai, i és que, i no és el primer cop que ho dic, sembla com si l'orquestra estigués enamorada de la música de Txaikovski. I aquí sí que cal destacar la boníssima i fonamental participació d'un grup d'instrumentistes: el vent metall. Aquesta obra poc davallar amb un grup metall poc inspirat, i ahir la GIO va comptar amb els millors. Bon ritme, bons contrastes, plans sonors ben dibuixats, aquest confrontament entre l'ànima del poble rus, representada per la pregària inici del camperols, i més tard els exèrcits, representats pels himnes nacionals a càrrec del vent metall, La Marsellesa francesa i el Déu salvi el Tsar rus, en mans de la GIO va agradar a tothom, i va convèncer a tothom.

I puc dir que tots plegats, metalls, fustes, cordes i percussions, van estar a aquella alçada que et fa sentir orgullós de l'orquestra de la ciutat a la qual va néixer el teu pare, i a la que Tomàs Sobrequés va portar a l'Enric Granados al Teatre Principal.

Enhorabona, pels 5 anys d'història, per la vostra trajectòria, pel recolzament assolit de públic i institucions... però sobretot per la vostra bona feina.