Les coses en política
Les coses han canviat en política, és del tot cert que els temps que vivim
ja no tenen res a veure amb els que fins fa ben poc consideràvem com els temps
actuals de la política. Les coses sempre canvien, però hi ha vegades que els canvis
son qualitatius, no són pas petites petjades que porten a un futur encara no
escrit. I no sempre tothom està preparat per detectar el salt.
El salt
Ara estem en aquest temps del salt, portats de la mà de les xarxes socials
hem pujat a bord d’un gran salt en les comunicacions, com mai s’havia produït,
a on tot és a l’abast de tothom en dècimes de segon, on una frase pot donar la
volta al món abans fins i tot de que ningú pari a verificar si el que diu és
verídic o no. Diuen que amb només 5 salts de persona enllaçada a persona
podríem arribar a qualsevol persona del món connectada a una xarxa social. Tu
coneixes a un que coneix a un altre i així fins arribar a un vulguis. És clar,
has de començar per una bona llista de contactes, o bé tenir al teu abast a la
persona adequada per arribar-hi entre les que tu o els teus contactes teniu al
llistat de coneguts. I és fàcil: si tu tens 200 contactes de xarxa (siguin
“amics”, “seguidors”, etc.) i cadascú d’ells té també un bon grapat similar, al
5é pas es trobaràs amb una piràmide de 2005 persones, o sigui
320.000.000.000 persones (tres-cents vint milions !). És clar que els teus
contactes no tindran cadascú 200 contactes totalment diferents dels teus propis
200 contactes, sinó que tindreu un bon grapat de contactes en comú, la qual
cosa fa baixar molt aquesta xifra si suprimim les repeticions. Fes una prova:
si uses Facebook dóna-li un cop d’ull al nombre d’amics comuns que tens amb uns
quants dels teus contactes, per fer-te’n una idea del nivell de repeticions que
hauries d’esborrar del càlcul.
Però és clar, tu pots tenir 1000 contactes o més, i també els teus
contactes podrien tenir una xifra elevada de contactes de xarxa, i aleshores
els càlculs et podrien portar, fàcilment, a descobrir la identificació en xarxa
social de qualsevol persona del món “civilitzat” connectada a una xarxa.
El perill
Aquest és el gran salt social: tots estem interconnectats en molt poc
temps. El teu comentari simpàtic i ocurrent a sobre un esdeveniment social
–polític, de esports, xafarder, inventat- pot arribar a tothom abans de que tu
el puguis aturar o puguis corregir una errata. Si l’has ben fotuda aleshores
hauràs de veure com mig món se’n fot de tu. I això pot passar-te factura si tu
no ets un particular amb quatre amics, sinó una persona coneguda en un àmbit
ampli, com ara un esportista. Però si ets un polític en exercici ... aleshores
més val que tinguis molta cura del que fas amb els teus missatges, siguin
privats o polítics: tot acaba arribant i tot esclata a les mans del polític
bocamoll.
És per això que un polític no pot tenir la mateixa ràpida reacció que un
“ciutadà del carrer”. Aquest es pot permetre equivocar-se i no tindrà més
transcendència la seva errada que una anècdota al cercle d’amics i familiars.
Però pobre del polític que la erri a una xarxa social, el seu missatge serà
exponencialment distribuït i acabarà sent un testimoni molt pesant de la
incapacitat del seu emissor. Poc ens importa si un esportista és un ximple en
qüestions socials, però si un polític parla de qualsevol cosa en públic, sigui
la que sigui, tindrà als enemics -polítics i/o personals- aplicant la lupa a la
errada, i per regla exponencial tot el món “civilitzat” sabrà als pocs minuts
“què n’és de ximple aquest paio”. Ja pot retirar-se a meditar sobre el seu
futur, i de pas podrà comprovar quants no l’agafaran ja el telèfon.
El community manager
“La culpa ha sigut del meu community manager” ... Bé, podria ser la excusa
perfecta del polític bocamoll ... si volgués fer-la encara més grossa! Si els
que han de posar-te veu no ho fan bé, cóm podrem confiar en la teva capacitat
d’elecció de col·laboradors i cóm la teva claredat d’idees si qui les expressa
no és capaç de fer-ho convenientment?
El community manager (CM) és a les institucions com el rostre a les
persones. Ha de ser honest, ràpid, sincer, alegre, ha de comunicar i ha d’estar
tot el sant dia al peu del canó. Així de fàcil. He vist bons CMs reaccionant en
segons a piulades que ho mereixien, i he vist institucions reaccionant massa
tard davant missatges importants. Una institució sense CM no hauria de donar la
cara en les xarxes socials, ningú obliga a obrir comptes, però si les obres
aleshores més val que les cuidis.
Tinc alguns bons “amics” que treballen de CM en institucions importants,
alguns sorprenentment bons, capaços d’establir un vincle personalitzat amb els
seguidors de la institució, i increïblement fidels a la institució per a la que
treballen. Són el punt d’inici de les comunicacions en xarxa i també el millor
amic dels seguidors. Com a punt d’inici de comunicacions fan arribar el
missatge institucional a milers o milions de persones, i amb les seves
respostes acosten la institució als seguidors fent-les més humanes i properes.
Bravo per ells!
La idea compartida
El següent pas, el que en definitiva és el gran salt d’aquest darrers
temps, és la aparició de les associacions d’amics que comparteixen una mateixa
idea, un fi, una ideologia bàsica, una meta somniada o un repte factible. No
cal que hi hagi darrera una institució, però sempre hi ha una que acaba
recollint –de vegades iniciant- aquesta mena d’associació ideològica.
Ho vam veure a ran dels esdeveniments de l’11 de Març de 2004, aquells
maleits atemptats que tantes vides es van endur. Dos dies més tard un moviment
espontani (alguns diuen que no va ser tan espontani) va recórrer de telèfon
mòbil en telèfon mòbil una convocatòria, mitjançant els SMS. Això no havia
passat mai abans, i va ser l’inici del salt. Milers de persones van rebre i
re-emetre el missatge, i de forma exponencial aquest va arribar a un nombre de
receptors més enllà de qualsevol càlcul i de qualsevol previsió inicial. Fos o
no iniciat per un col·lectiu el missatge va ser distribuït espontàniament i va
trencar les barreres del silenci institucional.
L’assemblea permanent
Del senzill SMS, que en aquell 2004 calia reescriure i reenviar manualment,
a les xarxes socials actuals el salt a pres ales. Ara una idea pot ser repetida
només amb un senzill clic amb el ratolí de l’ordinador, i amb aquest gest,
encara més senzill que un SMS, es pot donar a conèixer una proposta, una idea,
una imatge, o tot això plegat, a un nombre elevadíssim de persones, i
exponencialment arribar a milers / milions en uns pocs minuts.
De totes les xarxes potser Twitter és la que més força té en aquest moviment,
i és de tal magnitud que es podria fàcilment mantenir una assemblea públic amb
milers de persones mitjançant la xarxa. Prendre una decisió assembleària no
necessita ara de la presència de les persones en un mateix indret, tret que es
consideri un indret “el núvol” virtual.
Tot i això, el tipus d’assemblea que permeten les xarxes no és el de la
pressa de decisions, sinó més aviat el de la comunicació i distribució
d’informació. I aquí són tots iguals, els partits polítics, les institucions
culturals, les empreses, tots poden transmetre un missatge que pot ser
redistribuït ràpidament i de forma gratuïta, però, ves per on, alguns sectors
són massa lents en produir notícies i encara més en decidir-se a
distribuir-les. Un polític no pot difondre novetats de partit pel seu compte,
no sense arriscar-se a una bona estirada d’orelles, i un partit és massa lent
reaccionant davant qualsevol fet com per poder no ja exposar una opinió, sinó
sobretot, respondre als interrogants que sortiran després de la exposició
inicial. Els CM dels partits polítics estan lligats de peus i mans, no poden
improvisar, no poden personalitzar, no poden ser ni amables ni simpàtics, només
poden ser l’altaveu de les decisions d’un comitè polític que difícilment
reaccionarà tan ràpid com una persona davant qualsevol fet.
En canvi les idees senzilles de les associacions són més fàcils de
distribuir, perquè no hi ha, normalment, res a improvisar. Si prenem com a
exemple l’Assemblea Nacional Catalana, veurem que és molt fàcil fer arribar missatges
sense conflictes en la xarxa. De fet les idees de l’ANC són reconegudes tan
fàcilment que no cal parlar de l’ANC per saber de què s’està parlant i de on
surten aquestes idees. Avantatge: idees senzilles són sempre repetides amb
fidelitat, idees amb força i senzilles són transmeses arreu en pocs minuts.
El temps dels partits s’està
acabant
Aquesta mena d’assemblees establertes mitjançant les xarxes acaba influint
de tal manera en els partits polítics que només els que són capaços d’assimilar
i recolzar les voluntats assembleàries poden mantenir el seu electorat intacte.
No es tracta aleshores de copsar simplement l’opinió del propi electorat davant
d’una decisió de partit ja pressa –a la antiga-, més aviat al contrari, es
tracta de reaccionar davant les opinions del possible electorat per liderar el
missatge senzill donant-li la força adient al missatge per poder convertir-se
en el gran defensor de la iniciativa “del poble”. És a dir, la autèntica
democràcia assembleària arriba de la mà de les xarxes socials.
Mentrestant els partits clàssics van perdent quota, van reculant i en el
cas concret de la realitat espanyola, i no és un cas aïllat, el típic
bipartidisme dona pas ara a un trencadís de partits, amb alguns que han aprés
la lliçó de les xarxes i ofrenen com a programa de partit simplement la
voluntat expressada per una certa majoria en aquestes xarxes. Incapaços
d’oferir un ventall de solucions als problemes socials, al menys semblen
representar les veus a les que han pres la paraula. Però la falta de solucions
els girarà la truita tard o d’hora, i acabaran morint de la mateixa manera que
van sorgir: a mans de les xarxes.
I ara què?
Com en tots el temps de crisi la resposta al “i ara què?” no és gens fàcil.
Quan una fórmula deixa de funcionar tan críticament és difícil preveure quina
serà la que esdevindrà la continuadora de la convivència ciutadana, que d’això
es tracta. Per molt que el dia a dia ens tapi la darrera raó, la política és
l’art de l’articulació de la convivència en pau de les diferents idees i
plantejaments econòmics, culturals i humans, en una manera ample i extensa, tan
a nivell individual com al dels col·lectius que formen part de la societat.
Però encara que sigui una mica d’hora per preveure la forma que prendrà
aquesta nova societat una cosa està clara: les xarxes socials seran el mitjà de
la seva implementació.
Josep Maria Rebés Molina
@jmrebes
