Ahir vaig assistir a la representació de l'obra de teatre Sòcrates,a l Teatre Romea de Barcelona. Vaig sortir amb la sensació de l'oportunitat perduda, tot i el bon treball d'alguns dels actors, i sobretot de la bona feina feta per Josep Maria Pou, immens com acostuma a ser cada cop que puja a un escenari.
És tracta d'una obra escrita per Mario Gas i Alberto Iglesias (no sabria dir qui vas tenir més pes en la creació del text) i direcció de Mario Gas. El plantejament és bàsic, potser massa bàsic: un al·legat a favor d'en Sòcrates, que el personatge històric ja no necessita i que l'obra no arriba mai a fer quelcom més que recordar als espectadors que Sòcrates es va suïcidar perquè el van condemnar en un judici democràtic a treure's la vida amb cicuta.
Però els autors no passen d'aquesta anècdota, dura i crítica en sí mateixa, de com la democràcia pot acabar amb un gran demòcrata. El sistema actual de democràcia occidental és així sacsejat amb unes poques línies, però sense cap ànim contra-sistema, sinó amb un regust de "mira si les coses són antigues en això de la democràcia", que no va més enllà de l'anècdota. Bé, ja està dit, ja ho hem dit, la democràcia no és el sistema més perfecte, però és el que tenim. Un cop dit això ja podem continuar l'obra.
L'hora i mitja que dura l'obra, introducció inclosa, recau sobre les espatlles de Josep Maria Pou, en un seguit de monòlegs, de vegades amb teòrica estructura de diàlegs, i sense Josep Maria Pou de ben segur que no estaríem parlant d'un espectacle aplaudir sinó d'un entreteniment televisiu passat de moda portat a un escenari de teatre ves a saber perquè. I és que la direcció d'aquest Sòcrates recorda molt als "Estudio 1" que la TVE feia 40 anys enrere, amb els actors estàticament situats a l'escenari, sense interacció escènica entre ells, declamant els seus papers mentre la il·luminació, treballant com feien les càmeres de televisió d'aleshores, enfoquen ara un actor ara un altre, enfosquint la resta, no sigui el cas que l'espectador es perdi entre 7 intèrprets.
L'obra no afegeix absolutament res al drama de la mort d'en Sòcrates, ni una solo línia innovadora, el text no deixa de sortir d'escrits clàssics d'autors contemporanis o posteriors al filòsof grec, i ens deixà a alguns espectadors (m'agradaria creure que a la majoria) amb la sensació de que s'ha perdut una bona oportunitat de fer quelcom interessant. Llàstima!
Totes aquestes opinions meves les vaig compartir amb la meva acompanyant, tots dos ben coincidir, i sent ella una habitual dels teatres ens va semblar que la nostra crítica era prou vàlida, i no el producte d'una decepció puntual. Avui he llegit crítiques de l'obra, i sembla que també els crítics professionals són de la mateixa opinió que nosaltres. I això ja sí que hauria de preocupar als autors, que els professionals i els espectadors estiguin d'acord en que ha sigut una oportunitat perduda és un toc d'atenció que no es pot ignorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada