Un Rèquiem poc reixit al Liceu de Barcelona

El passat dimarts 15 de novembre vaig assistir a un d’aquells concerts que sobre el paper em produeixen una certa preocupació: tres obres de Wolfgang Amadeus Mozart. La preocupació té una explicació molt subjectiva: m’agrada més varietat en un concert, un cert contrapunt que pugui, opcionalment, suposar un descans si la lectura de l’únic compositor per part del director no és del meu plaer. Però bé, no per això arribava predisposat en contra dels resultats.

El programa incloïa 3 obres:  1) Música per a un funeral maçònic, KV477 (479a); 2) Concert per a piano n.23 en La major, KV488; 3) Rèquiem en Re menor, KV626 (versió Franz Xaver Süssmayr). Com a solistes: al piano l’Ignasi Cambra, i al Rèquiem la soprano Elena Copons, la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert, el tenor David Alegret i el baríton José Antonio López. Amb ells l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida per en Josep Pons, i el seu Cor, dirigit per la Conxita Garcia.

Fetes les presentacions, començaré per dir que estaria bé que els responsables escènics del Liceu pensessin en les files de platea, si més no en les primeres, a l’hora de crear l’espai escènic. Des de la meva posició, a la fila 6, no podia veure més enllà de la primera fila de cordes, cap so directe dels instruments de vent, siguin fusta o metall, ni de la percussió. És a dir, un so descompensat en la recepció auditiva. El so dels instruments de vent m’arribava, òbviament, per reverberació, mentre violoncels, contrabaixos i violins primers m’arribaven directament. Violes i violins segons molt esmorteïts. Donat que van poder preparar una plataforma pel cor, no es podria fer el mateix pel vent fusta i metall, com a tots els teatres simfònics del món? No és pas l’únic teatre al qual he assistit amb aquest problema, molt freqüent amb locals que de fet són locals de teatre, dramàtic o líric, però estem parlant del Gran Teatre del Liceu.

Entrant ja en la Música per a un funeral maçònic he de dir que els meus dubtes es van veure esvaïts en qüestió d’un parell de compassos: l’entrada desordenada dels instruments convidava a marxar de la sala, a esperar el final de l’assaig i tornar després. Però lamentablement no es tractava d’un assaig, i aquest problema d’entrades esglaonades dels instruments, on caldria esperar entrades a l’uníson, va continuar al llarg de tota la nit en moments puntuals, o sigui, quan fa mal. El ritme d’aquesta peça, sumat a la falta d’inflexions dramàtiques o de modulacions melòdiques, va produir l’equivalent d’un tic-tac-toc, una pulsació continua sense matisos, amb molt poc encert en la direcció. I faltaven dues obres del mateix compositor!

El Concert per a piano número 23 de Mozart és senzillament una obra per a gaudir-la de principi a fi, en una tonalitat, la de La major, poc freqüent en obres orquestrals, però de les poques una és la sensacional Simfonia No.7 de Ludwig van Beethoven, i com aquesta, el concert de piano de Mozart es caracteritza per ser brillant, lluminós, despreocupat i, segons la tradició musical, representa l’amor innocent, l’alegria juvenil ... No m’ho va semblar així al Liceu, em va semblar molt planer, sobretot en la part pianística, mancat d’inflexions, mancat de brillantor no per excés de lluminositat, sinó per absència. M’explico: si toques amb un pianoforte de l’època de Mozart pots esperar obtenir un so d’aquestes característiques, però si ho fas amb un Steinway & Sons actual és d’esperar que, fins i  tot Mozart, soni més lluent. Ignasi Cambra va demostrar un bon coneixement de l’obra, tret de les errades de la Cadenza, però crec que li falta una lectura musical més profunda.

Responent als aplaudiments del públic, i a l’evident suggeriment del director Josep Pons, Cambra ens va oferir com a propina una Sonata en Re menor de Domenico Scarlatti, si no m’equivoco la Kk.9 “Pastorale”, amb un resultat força millor que el del concert, amb un so planer com s’espera d’una sonata escrita per a un instrument anterior al piano.

Després d’un descans de mitja hora, l’habitual al Liceu, em vaig preparar a escoltar el Rèquiem de Franz Xaver Süssmayr, sobre uns apunts de Wolfgang Amadeus Mozart, alguns d’ells força acabats, pel que diuen. A banda de l’entrada un altre cop gens encertada, el cor inicial, el del Introitus em va donar esperances, si el cor aguantava el nivell aleshores podíem encara gaudir d’una bella obra, sabent a més que els solistes, a tots els quals he sentit abans, ho farien bé, que ho van fer. Però no, el cor del Liceu és un cor d’òperes, té el so agafat d’un cor d’òperes, i les sopranos canten amb un enorme vibrato tan bon punt la nota s’enfila amunt, convertint-se en protagonistes, quasi en antagonistes de la resta dels cantaires. Aquí hi ha un altíssim component personal meu en la meva apreciació: no suporto que les sopranos passin per sobre de la resta de les veus (difícilment ho faran els baixos, l’orella humana percep més els aguts, per això els sons dels mòbils són sempre aguts). Les demés veus del cor li van donar un bon equilibri a les intervencions corals de l'obra.

Deixeu-me dir que la trompa és un instrument infernal (ho dic a cada crònica) i que només per això acostumo a disculpar els instrumentistes de trompa. Un cop dit això afegiré que ahir no es va assolir, ni de bon tros, el nivell esperat en un concert d’aquesta orquestra.

Molt bé els quatre solistes, amb uns concertants molt ben executats, sense tapar-se entre ells, respectant-se i respectant la partitura amb una gran professionalitat. Nobles veus totes elles, la millor part de la nit, gairebé l’única bona part de la nit, veus que espero poder gaudir en millors circumstàncies.

Per últim, comentar el bon nivell del programa de mà, en el que donava una pista del que no vam viure: es destaca la Música per a un funeral maçònic amb la frase “il·lustra amb gran intensitat expressiva el caràcter espiritual que batega en la música maçònica de Wolfgang Amadeus Mozart”, justament una intensitat expressiva que no va ser present al Liceu.