«Para que la legua corresponda próximamente a lo que en toda España
se ha llamado y llama legua (que es el camino que regularmente se anda
en una hora) será dicha legua de veinte mil pies, la que se usará en
todos los casos que se trate de ella, sean caminos Reales, en los
Tribunales y fuera de ellos»
Aixó ho va dictar el rei Carles IV d'Espanya l'any 1801, fixant definitivament la distància equivalent a una llegua. És calr que vint-mil peus són molts peus a comptar, i si són meus o són d'un altre més alt que jo la cosa comença a donar valors diferents.
En realitat la llegua equivalia si fa no fa al que es feia caminant al llarg d'una hora, o sigui, una mica més de 5 kilòmetres en sistema mètric decimal, un sistema que el senyor Napoleó va tenir en gràcia potenciar per a ves a saber quina estratègia, i que no representa ni de bon tros la tradició, i que ni tan sols es pot mesurar amb el cos com a paràmetre.
Antigament les distàncies es mesuraven a peus. Als 3 peus (i no els del gat) li van dir una iarda (o una vara en català), i com que els peus i les mans mai són iguals de llargària la cosa sortia com a 4 pams (4 pams = 3 peus, doncs). La relació amb les milles de tot això és fàcil: 1 milla és un terç de llegua, o sigui, el camí que es fa en 20 minuts de rellotge.
Tot aproximat, que l'home no en té cap necessitat de ser precís, quan camines de Igualada a Castellolí tan fa si són 1½ llegues o 1½ llegues més 3 peus. Peu va peu ve son faves comptades, oi?
Vet aquí que el senyor Napoleó Bonaparte, i que es deia en realitat Napoleone di Buonaparte (genovès afrancesat, tot s'ha de dir, per la compra de Còrsega als genoveses per part de França un any abans de que nasqués el futur emperador) va decidir tirar cap endavant el canvi a unes unitats de mesura úniques per a tota la civilització (els britànics van quedar fora, com sempre) fent obligatori el sistema mètric decimal tal com una mica abans havia sigut definit pels revolucionaris francesos. Corria l'any de 1800 quan Napoleó va fer obligatori aquest sistema a França.
La ciutat de Barcelona va ser una convidada molt especial a la definició del kilòmetre, perquè els francesos van mesurar la de distància des de Barcelona (des del Castell de Montjuïc) a Dunkerque, o millor dit, la cosa anava des de Dunkerque a la frontera francesa dels Pirineus, però no se sap ben bé perqu`q (ni la Pedrera ni la Sagrada Família encara no s'havien començat a construir) els científics francesos van decidir arribar fins a Barcelona. El propòsit bàsicament consistia en mesurar un la longitud d'un arc terrestre, però com que donar la volta al planeta no era gens pràctic (com caminar per sobre les agües dels oceans encara no s'havia inventat) van parar a Barcelona. El viatge mesurant, mesurant i mesurant van durar més de 7 anys, però va pagar la pena fer-ho, van crear el metre, una mesura més gran que 3 peus, més petita que 4 peus, que no es pot mesurar en pams, que no hi ha qui la pugui mesurar sense fer servir una cinta mètrica. O sigui, és van passar 3 peus.
A Espanya es va adoptar aquest metre l'any 1849, encara que pocs es van assabentar, i no va ser fins 1879 que es va declarar aquest sistema, el mètric, com a sistema oficial de mesures. Hem de dir que ara les modes franceses ens arriben més ràpidament que al segle XIX, 79 anys per a adoptar el sistema obligatòriament !
Explicat tot això ara ja podeu comprendre les distàncies del gran llibre "De Madrid a Barcelona" publicat el 1853, i que descriu un viatge des de la capital d'Espanya a la capital catalana, un llibre que explica com era la societat d'aquells "vells" temps, com les terres i com els costums (i de pas com era l'ortografia!).
Gaudiu de la lectura, amics.
Clique aquí i gaudiu del llibre
Aixó ho va dictar el rei Carles IV d'Espanya l'any 1801, fixant definitivament la distància equivalent a una llegua. És calr que vint-mil peus són molts peus a comptar, i si són meus o són d'un altre més alt que jo la cosa comença a donar valors diferents.
En realitat la llegua equivalia si fa no fa al que es feia caminant al llarg d'una hora, o sigui, una mica més de 5 kilòmetres en sistema mètric decimal, un sistema que el senyor Napoleó va tenir en gràcia potenciar per a ves a saber quina estratègia, i que no representa ni de bon tros la tradició, i que ni tan sols es pot mesurar amb el cos com a paràmetre.
Antigament les distàncies es mesuraven a peus. Als 3 peus (i no els del gat) li van dir una iarda (o una vara en català), i com que els peus i les mans mai són iguals de llargària la cosa sortia com a 4 pams (4 pams = 3 peus, doncs). La relació amb les milles de tot això és fàcil: 1 milla és un terç de llegua, o sigui, el camí que es fa en 20 minuts de rellotge.
Tot aproximat, que l'home no en té cap necessitat de ser precís, quan camines de Igualada a Castellolí tan fa si són 1½ llegues o 1½ llegues més 3 peus. Peu va peu ve son faves comptades, oi?
Vet aquí que el senyor Napoleó Bonaparte, i que es deia en realitat Napoleone di Buonaparte (genovès afrancesat, tot s'ha de dir, per la compra de Còrsega als genoveses per part de França un any abans de que nasqués el futur emperador) va decidir tirar cap endavant el canvi a unes unitats de mesura úniques per a tota la civilització (els britànics van quedar fora, com sempre) fent obligatori el sistema mètric decimal tal com una mica abans havia sigut definit pels revolucionaris francesos. Corria l'any de 1800 quan Napoleó va fer obligatori aquest sistema a França.
La ciutat de Barcelona va ser una convidada molt especial a la definició del kilòmetre, perquè els francesos van mesurar la de distància des de Barcelona (des del Castell de Montjuïc) a Dunkerque, o millor dit, la cosa anava des de Dunkerque a la frontera francesa dels Pirineus, però no se sap ben bé perqu`q (ni la Pedrera ni la Sagrada Família encara no s'havien començat a construir) els científics francesos van decidir arribar fins a Barcelona. El propòsit bàsicament consistia en mesurar un la longitud d'un arc terrestre, però com que donar la volta al planeta no era gens pràctic (com caminar per sobre les agües dels oceans encara no s'havia inventat) van parar a Barcelona. El viatge mesurant, mesurant i mesurant van durar més de 7 anys, però va pagar la pena fer-ho, van crear el metre, una mesura més gran que 3 peus, més petita que 4 peus, que no es pot mesurar en pams, que no hi ha qui la pugui mesurar sense fer servir una cinta mètrica. O sigui, és van passar 3 peus.
A Espanya es va adoptar aquest metre l'any 1849, encara que pocs es van assabentar, i no va ser fins 1879 que es va declarar aquest sistema, el mètric, com a sistema oficial de mesures. Hem de dir que ara les modes franceses ens arriben més ràpidament que al segle XIX, 79 anys per a adoptar el sistema obligatòriament !
Explicat tot això ara ja podeu comprendre les distàncies del gran llibre "De Madrid a Barcelona" publicat el 1853, i que descriu un viatge des de la capital d'Espanya a la capital catalana, un llibre que explica com era la societat d'aquells "vells" temps, com les terres i com els costums (i de pas com era l'ortografia!).
Gaudiu de la lectura, amics.
Clique aquí i gaudiu del llibre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada