Ha sigut un immens plaer, i tot un orgull, el ser convidat per l'OCM al concert de celebració del seu 10è aniversari. Vaig assistir al concert al Teatre de Tarragona, un lloc emblemàtic de la ciutat, que s'omple de tarragonins «de tota la vida», o sigui, de gent de casa que s'estima les seves coses i que recolza els seus artistes i les aportacions culturals de tota mena. A mi això m'agrada molt, sentir aquest ambient de família, on la senyora Pepita saluda al senyor Pepet a platea i li pregunta per la família, pels nets, pels fills, i recorden tots dos plegats aquell concert o aquell altres, i es feliciten de que les coses vagin, si fa no fa, com han d'anar, i desprès escoltin a prop l'un de l'altre el concert i en acabar s'acomiadin «fins la propera» ... tot això m'entusiasme, perquè si alguna cosa bona tenen les arts escèniques, i la música n'és una d'elles, és aquesta comunicació emotiva entre la gent, siguin espectadors o siguin els que a sobre l'escenari ens donen l'oportunitat de celebrar la festa de l'amistat.
En sóc molt conscient de que allà, a dalt l'escenari, les coses no són gaire diferents. Quan acaba el concert els músics s'abracen entre ells, es feliciten, es petonegen i en resum celebren, com fem els de les butaques, l'èxit de la festa de l'amistat.
N'hi coses que m'agraden de l'OCM abans de que comencin a tocar, accions que de ben segur han sigut estudiades, pensades i acceptades per tots, perquè es veu, se sent, que tots estimen aquestes petites coses que donen sentit a ser d'una família musical. M'explico: els músics entren a l'escenari per les cametes seguint un ordre concret i amb un ritme estudiat per donar una imatge de serenor, concentració, organització ... tot plegat la de ser un conjunt harmònic i no pas la suma d'individualitats. Ho fan d'una manera molt pròpia d'aquesta orquestra, i romanen tots drets fins que hi són tots a l'escenari. Es una gran família en la qual no n'hi ha cap que sigui l'estrella del conjunt, tots són importants, tots s'estimen els espectadors i tots es respecten mútuament. Tots porten calçats idèntics en disseny (bé, algú potser no, que la perfecció té sempre les seves excepcions), tots un detall vermell de roba sobre un vestit negre: els homes la corbata, les dones el cinturó o qualsevol d'altre detall. Identitat familiar i de conjunt, acció unitària, pertinença al grup de bon cor.
Bé, si esperàveu una crònica del concert heu hagut de tenir una mica de paciència amb mi, però he de dir que aquesta introducció no és pas només un afany literari, sinó un intent, i en això jutjareu vosaltres si satisfactori, de posar-vos en antecedents del que jo sentia ahir abans de que sonés la primera nota del Rèquiem de Fauré. Una obra que és com una petita porcellana, fràgil però alhora una obra d'art d'indubtable bellesa i serenor. N'és un adéu i també un agraïment a la vida, és tendre i emotiu, és acollidor i reconfortant, i el que no és en absolut és un cant a la mort ni al dolor que la mort dels essers estimats ens deixa quan se'n van. Si penseu en aquestes paraules quan em toqui el moment de l'adéu dediqueu-me una interpretació d'aquesta obra, porcellana magistral, orfebreria musical.
L'OCM la va resoldre molt bé, seguint aquest pensament meu sobre l'obra, donant una lliçó magistral de comprensió del sentit de la partitura, i deixant als espectadors immersos en la fragilitat i la fortalesa de la seva versió. Perfectes les aportacions del baríton Àngel Òdena i la soprano Núria Rial, amb colpidores intervencions, l'únic «però» per a mi de la interpretació del Rèquiem es troba en el Cor Jove de l'Orfeó Català, i no per manca de qualitat, ni molt menys, sinó perquè l'escenari del Teatre de Tarragona no té prou qualitat acústica i no ajuda al cor, situat al fons de l'escenari, donant la sensació en alguns moments que mancava volum sonor. N'estic convençut de que avui, que ho interpretaran al Palau de la Música Catalana, jo no hauria tingut aquesta mateixa sensació. Molt bé el cor, molt en la línia tendre i emotiva de la partitura, molt equilibrat en veus, afinat i en tot moment col·laborador de la festa del 10è aniversari, fent-la seva. Enhorabona, doncs, a tots els intèrprets, i per suposat al que al capdavant de tots va fer possible una interpretació remarcable, el director Tomàs Grau. Els aplaudiments del públic van mostrar clarament la bona acollida de la interpretació, amb molta justícia.
Durant el descans pensava jo, i així ho vaig comentar a algú, en el canvi que representa tocar una obra com el Rèquiem de Fauré i haver de començar la segona part amb l'entrada metàl·lica (de vent metall) de la 4a Simfonia de Piotr Ilitx Txaikóvski, dos mons musicals ben diferenciats, i fins i tot quasi antagònics. El primer ple de suaus matisos, el segon de sentiments exaltats. Ja el començament de la 4a suposa un repte rere el Rèquiem, i aquest començament marca molt el ritme del primer moviment. No em va convèncer aquest primer moviment, o si ho de dir amb exactitud no em va convèncer la primera exposició del primer moviment. Deixant de banda la pifia d'una de les trompes, instrument que segurament va inventar el diable, pel meu gust el tempo inicial va ser massa lent, un pel adormit, i en el meu interior l'obra s'anava desenvolupant a un altre ritme. Aquestes coses són les que fan bona la paraula "interpretació", perquè la meva interpretació no coincideix, o no pas ahir, amb la de'n Tomàs Grau, però això no vol dir que no estigués bé. Bé o malament no deuen aplicar-se a la interpretació d'una obra, sinó a la tècnica durant la mateixa interpretació, i ahir la tècnica va resoldre perfectament la manera de sentir aquest moviment del director de l'OCM. Per tant he d'aplaudir l'orquestra, tot discrepant de la interpretació. Ah, tot afegint que potser demà, o el proper any, trobaré genial la interpretació d'ahir, perquè jo sóc així: accepto que les coses poden ser d'una altra manera i cerco sempre d'entendre els discursos nobles dels demès.
A partir d'aquest punt va continuar desenvolupant-se com un preciós rellotge suïs, una orquestra sense fissures, una direcció (de memòria, sense partitura) atenta a tots, gens rígida, i molt, ara sí, en la línia que jo esperava. Remarcable el tercer moviment, els pizzacati de les cordes d'aquest moviment (al qual com n'és ben sabut no es fa servir l'arc en cap moment) poden fer trontollar un conjunt de cordes poc treballat o amb individualitats, però no va ser així ahir: l'OCM va resoldre amb un gran nivell aquest moviment. Allò va donar pas a una finalització esplèndida del concert, sense cap entrebanc, sense cap fallida en un quart moviment complicat de plans sonors i ple de riscos, tant a les cordes com als instruments de vent metall. Un brillant final per un gran aniversari.
No voldria acabar aquestes línies sense tornar a agrair a l'OCM la invitació que em van fer arribar per assistir al concert. Malauradament no vaig poder quedar-me molta estona, un cop acabat el concert, i no vaig poder-ho fer personalment, per la qual cosa demano sinceres disculpes.
En sóc molt conscient de que allà, a dalt l'escenari, les coses no són gaire diferents. Quan acaba el concert els músics s'abracen entre ells, es feliciten, es petonegen i en resum celebren, com fem els de les butaques, l'èxit de la festa de l'amistat.
N'hi coses que m'agraden de l'OCM abans de que comencin a tocar, accions que de ben segur han sigut estudiades, pensades i acceptades per tots, perquè es veu, se sent, que tots estimen aquestes petites coses que donen sentit a ser d'una família musical. M'explico: els músics entren a l'escenari per les cametes seguint un ordre concret i amb un ritme estudiat per donar una imatge de serenor, concentració, organització ... tot plegat la de ser un conjunt harmònic i no pas la suma d'individualitats. Ho fan d'una manera molt pròpia d'aquesta orquestra, i romanen tots drets fins que hi són tots a l'escenari. Es una gran família en la qual no n'hi ha cap que sigui l'estrella del conjunt, tots són importants, tots s'estimen els espectadors i tots es respecten mútuament. Tots porten calçats idèntics en disseny (bé, algú potser no, que la perfecció té sempre les seves excepcions), tots un detall vermell de roba sobre un vestit negre: els homes la corbata, les dones el cinturó o qualsevol d'altre detall. Identitat familiar i de conjunt, acció unitària, pertinença al grup de bon cor.
Bé, si esperàveu una crònica del concert heu hagut de tenir una mica de paciència amb mi, però he de dir que aquesta introducció no és pas només un afany literari, sinó un intent, i en això jutjareu vosaltres si satisfactori, de posar-vos en antecedents del que jo sentia ahir abans de que sonés la primera nota del Rèquiem de Fauré. Una obra que és com una petita porcellana, fràgil però alhora una obra d'art d'indubtable bellesa i serenor. N'és un adéu i també un agraïment a la vida, és tendre i emotiu, és acollidor i reconfortant, i el que no és en absolut és un cant a la mort ni al dolor que la mort dels essers estimats ens deixa quan se'n van. Si penseu en aquestes paraules quan em toqui el moment de l'adéu dediqueu-me una interpretació d'aquesta obra, porcellana magistral, orfebreria musical.
L'OCM la va resoldre molt bé, seguint aquest pensament meu sobre l'obra, donant una lliçó magistral de comprensió del sentit de la partitura, i deixant als espectadors immersos en la fragilitat i la fortalesa de la seva versió. Perfectes les aportacions del baríton Àngel Òdena i la soprano Núria Rial, amb colpidores intervencions, l'únic «però» per a mi de la interpretació del Rèquiem es troba en el Cor Jove de l'Orfeó Català, i no per manca de qualitat, ni molt menys, sinó perquè l'escenari del Teatre de Tarragona no té prou qualitat acústica i no ajuda al cor, situat al fons de l'escenari, donant la sensació en alguns moments que mancava volum sonor. N'estic convençut de que avui, que ho interpretaran al Palau de la Música Catalana, jo no hauria tingut aquesta mateixa sensació. Molt bé el cor, molt en la línia tendre i emotiva de la partitura, molt equilibrat en veus, afinat i en tot moment col·laborador de la festa del 10è aniversari, fent-la seva. Enhorabona, doncs, a tots els intèrprets, i per suposat al que al capdavant de tots va fer possible una interpretació remarcable, el director Tomàs Grau. Els aplaudiments del públic van mostrar clarament la bona acollida de la interpretació, amb molta justícia.
Durant el descans pensava jo, i així ho vaig comentar a algú, en el canvi que representa tocar una obra com el Rèquiem de Fauré i haver de començar la segona part amb l'entrada metàl·lica (de vent metall) de la 4a Simfonia de Piotr Ilitx Txaikóvski, dos mons musicals ben diferenciats, i fins i tot quasi antagònics. El primer ple de suaus matisos, el segon de sentiments exaltats. Ja el començament de la 4a suposa un repte rere el Rèquiem, i aquest començament marca molt el ritme del primer moviment. No em va convèncer aquest primer moviment, o si ho de dir amb exactitud no em va convèncer la primera exposició del primer moviment. Deixant de banda la pifia d'una de les trompes, instrument que segurament va inventar el diable, pel meu gust el tempo inicial va ser massa lent, un pel adormit, i en el meu interior l'obra s'anava desenvolupant a un altre ritme. Aquestes coses són les que fan bona la paraula "interpretació", perquè la meva interpretació no coincideix, o no pas ahir, amb la de'n Tomàs Grau, però això no vol dir que no estigués bé. Bé o malament no deuen aplicar-se a la interpretació d'una obra, sinó a la tècnica durant la mateixa interpretació, i ahir la tècnica va resoldre perfectament la manera de sentir aquest moviment del director de l'OCM. Per tant he d'aplaudir l'orquestra, tot discrepant de la interpretació. Ah, tot afegint que potser demà, o el proper any, trobaré genial la interpretació d'ahir, perquè jo sóc així: accepto que les coses poden ser d'una altra manera i cerco sempre d'entendre els discursos nobles dels demès.
A partir d'aquest punt va continuar desenvolupant-se com un preciós rellotge suïs, una orquestra sense fissures, una direcció (de memòria, sense partitura) atenta a tots, gens rígida, i molt, ara sí, en la línia que jo esperava. Remarcable el tercer moviment, els pizzacati de les cordes d'aquest moviment (al qual com n'és ben sabut no es fa servir l'arc en cap moment) poden fer trontollar un conjunt de cordes poc treballat o amb individualitats, però no va ser així ahir: l'OCM va resoldre amb un gran nivell aquest moviment. Allò va donar pas a una finalització esplèndida del concert, sense cap entrebanc, sense cap fallida en un quart moviment complicat de plans sonors i ple de riscos, tant a les cordes com als instruments de vent metall. Un brillant final per un gran aniversari.
No voldria acabar aquestes línies sense tornar a agrair a l'OCM la invitació que em van fer arribar per assistir al concert. Malauradament no vaig poder quedar-me molta estona, un cop acabat el concert, i no vaig poder-ho fer personalment, per la qual cosa demano sinceres disculpes.
La familiaridad y la humanidad te desborda, felicidades
ResponEliminaUn retrat molt exacte del que va ser el concert pels que varem tenir la sort de ser-hi.
ResponElimina