Hi havia curiositat per veure el resultat del primer concert de la temporada de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l'OBC, d'aquesta temporada 2016-2017. El seu director titular, Kazushi Ono, va dirigir l'orquestra aquest cap de setmana, tal com va fer en el primer concert de la temporada 2015-2016, la primera a la qual l'orquestra el va tenir com a director titular. Però a diferència de la temporada passada en aquesta el tornarem a veure aviat al faristol principal de l'orquestra, els dies 29 i 30 d'octubre, després al desembre, al febrer del 2017 i al maig per dos cops. Uns pocs més concerts que la temporada passada, i esperem que també hi hagi una major feina de continuïtat amb l'orquestra, que sincerament crec que la necessita.
El concert inaugural de la temporada va començar amb una d'aquelles obres que saps que comencen i acaben sense que trobis un per què, dues composicions d'Hèctor Parra, compositor en residència per segona temporada a l'Auditori, anomenades "Lumières Abissales - Chroma I" i "Kárst - Chroma II". En una breu explicació, abans de l'audició de totes dues, el compositor va explicar al públic assistent el sentit de cadascuna de les peces, una que intenta expressar les llums de les profunditats abissals i l'altre que expressa la terra en si mateixa. També ens va explicar que les peces cerquen la col·laboració entre els músics, entre els grups d'instruments, sense la qual la producció de les obres no pot entendre. Sincerament no vaig trobar cap més diferència substancial entre totes dues que els títols, i això que per les explicacions es podien esperar contrastes entre elles; tot plegat em va semblar com la part musical d'un documental al qual li mancaven les imatges, sense les quals la música en si mateixa no produïa ni cap descripció ni cap motivació específica. Llampegades de so, sons produïts com la pintura que surt disparada d'un pinzell quan el pintor vols des de lluny impressionar dràsticament un llenç, brots aïllats de vegetació que sense cap ordre surten en terrenys desèrtics ... moltes comparacions es podrien fer per acabar dient que són composicions que no tenen les bases que fan que la música quedi al cap dels oients: ritme i melodia. És a dir, per molt que una obra sigui tècnicament molt interessant pels músics, al final el gran públic és el destinatari final, i aquest gran destinatari acaba apreciant d'allò més la música que pot reconèixer i, potser, recordar. Disset minuts de Chroma per a inaugurar la temporada de l'OBC, disset minuts de sons fets a cops cromàtics i percussionistes, com llampecs, com pintura llançada amb força sense més intenció que la de produir sons. I sense més història que recordar.
Aquest primer concert de la temporada ens ha permès escoltar dues peces poc freqüentment programades, el quart Concert per a piano de Serguei Rakhmàninov, Op.40, en Sol menor (versió de 1941) i la tercera Simfonia de Piotr Ilitx Txaikovski, Op.20, "Polonesa".
El concert de Rakhmàninov sembla una prolongació poc afortunada dels dos anteriors concerts del mateix compositor, sobretot del tercer, i és un concert mancat de la inspiració d'aquells altres dos. Va ser retallat en durada successivament fins a arribar a la versió de 1941, la que normalment s'interpreta avui en dia. Tot i ser una obra complexa en la part pianística, el seu romanticisme queda lluny del de les millors obres de Rakhmàninov, i difícilment subjuga. La interpretació del pianista noruec Leif Ove Andsnes va ser molt correcte, remarcable en el fraseig, però en una partitura que cerca inútilment el seu tema principal és difícil arribar a veure si a més de l'excel·lent tècnica emprada el pianista noruec aporta la plusvàlua del sentiment musical. Una melodiosa propina, potser ser un complement necessari per a justament mostrar les seves capacitats musicals, ens va permetre gaudir de la seva interpretació des d'una òptica ben diferent, la del compositor Jean Sibelius i una romança per a piano de la Op.24.
L'OBC en aquesta obra es va mostrar fidel a la partitura, sense entusiasme però, com tot en aquesta obra. Una bona col·laboració entre tots, orquestra, pianista i director, ens va permetre tornar a donar un cop d'ull a una obra poc convincent.
La segona part ens va presentar la tercera de Txaikovski, primera audició per part de l'OBC, una obra que navega entre la simfonia, la suite i el ballet simfònic, excepte potser en el seu darrer moviment, brillant i que fa preveure la meravellosa quarta simfonia en el seu interior. Per oferir el resum abans que el detall, he de dir que l'orquestra va sonar molt ben equilibrada, tret d'algun passatge on el tutti va desdibuixar la coherència de la partitura. Tot a l'obra de Txaikovski s'ha de poder escoltar, tots els grups d'instruments tenen molt a dir en cada moment de la simfonia. L'equilibri en la sonoritat de les famílies instrumentals és per això delicat, difícil i imprescindible. El so característic de la música d'aquest compositor rus és un so compacte i equilibrat, sense el qual la seva música s'esdevé poc convincent. L'OBC va trobar aquest punt sota la batuta de
Kazushi Ono, també amb excel·lents aportacions solistes de les quals vull destacar la d'en Juan Manuel Gómez, amb la trompa. Potser en alguns moments de l'últim moviment el so aclaparador del vent metall no ens va deixar sentir tal com voldríem les cordes més greus, però sincerament crec que això també depèn del lloc que ocupis com a espectador a l'Auditori.
En resum, un concert d'aquells que no deixen entreveure si l'orquestra pica cap amunt o es manté estable. Veurem en els propers concerts.
El concert inaugural de la temporada va començar amb una d'aquelles obres que saps que comencen i acaben sense que trobis un per què, dues composicions d'Hèctor Parra, compositor en residència per segona temporada a l'Auditori, anomenades "Lumières Abissales - Chroma I" i "Kárst - Chroma II". En una breu explicació, abans de l'audició de totes dues, el compositor va explicar al públic assistent el sentit de cadascuna de les peces, una que intenta expressar les llums de les profunditats abissals i l'altre que expressa la terra en si mateixa. També ens va explicar que les peces cerquen la col·laboració entre els músics, entre els grups d'instruments, sense la qual la producció de les obres no pot entendre. Sincerament no vaig trobar cap més diferència substancial entre totes dues que els títols, i això que per les explicacions es podien esperar contrastes entre elles; tot plegat em va semblar com la part musical d'un documental al qual li mancaven les imatges, sense les quals la música en si mateixa no produïa ni cap descripció ni cap motivació específica. Llampegades de so, sons produïts com la pintura que surt disparada d'un pinzell quan el pintor vols des de lluny impressionar dràsticament un llenç, brots aïllats de vegetació que sense cap ordre surten en terrenys desèrtics ... moltes comparacions es podrien fer per acabar dient que són composicions que no tenen les bases que fan que la música quedi al cap dels oients: ritme i melodia. És a dir, per molt que una obra sigui tècnicament molt interessant pels músics, al final el gran públic és el destinatari final, i aquest gran destinatari acaba apreciant d'allò més la música que pot reconèixer i, potser, recordar. Disset minuts de Chroma per a inaugurar la temporada de l'OBC, disset minuts de sons fets a cops cromàtics i percussionistes, com llampecs, com pintura llançada amb força sense més intenció que la de produir sons. I sense més història que recordar.
Aquest primer concert de la temporada ens ha permès escoltar dues peces poc freqüentment programades, el quart Concert per a piano de Serguei Rakhmàninov, Op.40, en Sol menor (versió de 1941) i la tercera Simfonia de Piotr Ilitx Txaikovski, Op.20, "Polonesa".
El concert de Rakhmàninov sembla una prolongació poc afortunada dels dos anteriors concerts del mateix compositor, sobretot del tercer, i és un concert mancat de la inspiració d'aquells altres dos. Va ser retallat en durada successivament fins a arribar a la versió de 1941, la que normalment s'interpreta avui en dia. Tot i ser una obra complexa en la part pianística, el seu romanticisme queda lluny del de les millors obres de Rakhmàninov, i difícilment subjuga. La interpretació del pianista noruec Leif Ove Andsnes va ser molt correcte, remarcable en el fraseig, però en una partitura que cerca inútilment el seu tema principal és difícil arribar a veure si a més de l'excel·lent tècnica emprada el pianista noruec aporta la plusvàlua del sentiment musical. Una melodiosa propina, potser ser un complement necessari per a justament mostrar les seves capacitats musicals, ens va permetre gaudir de la seva interpretació des d'una òptica ben diferent, la del compositor Jean Sibelius i una romança per a piano de la Op.24.
L'OBC en aquesta obra es va mostrar fidel a la partitura, sense entusiasme però, com tot en aquesta obra. Una bona col·laboració entre tots, orquestra, pianista i director, ens va permetre tornar a donar un cop d'ull a una obra poc convincent.
La segona part ens va presentar la tercera de Txaikovski, primera audició per part de l'OBC, una obra que navega entre la simfonia, la suite i el ballet simfònic, excepte potser en el seu darrer moviment, brillant i que fa preveure la meravellosa quarta simfonia en el seu interior. Per oferir el resum abans que el detall, he de dir que l'orquestra va sonar molt ben equilibrada, tret d'algun passatge on el tutti va desdibuixar la coherència de la partitura. Tot a l'obra de Txaikovski s'ha de poder escoltar, tots els grups d'instruments tenen molt a dir en cada moment de la simfonia. L'equilibri en la sonoritat de les famílies instrumentals és per això delicat, difícil i imprescindible. El so característic de la música d'aquest compositor rus és un so compacte i equilibrat, sense el qual la seva música s'esdevé poc convincent. L'OBC va trobar aquest punt sota la batuta de
Kazushi Ono, també amb excel·lents aportacions solistes de les quals vull destacar la d'en Juan Manuel Gómez, amb la trompa. Potser en alguns moments de l'últim moviment el so aclaparador del vent metall no ens va deixar sentir tal com voldríem les cordes més greus, però sincerament crec que això també depèn del lloc que ocupis com a espectador a l'Auditori.
En resum, un concert d'aquells que no deixen entreveure si l'orquestra pica cap amunt o es manté estable. Veurem en els propers concerts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada