Crítica o crònica

I tu, fas crítica o crònica?

Bé, diguem d'entrada que jo escric cròniques, és a dir, relats en primera persona d'algun fet viscut, normalment musical, encara que no sempre ho són, que de vegades n'hi ha algun altre tipus d'esdeveniments que m'empenyen a escriure, i em deixo dur per la ploma.

És clar que, si agafem el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, pot pensar-se que també, de vegades, faig crítica:

Crític: Persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes.

Crític: Art de jutjar el valor, les qualitats i els defectes d’una obra literària, artística, etc.

Hom considera que un crític ha de ser una persona amb coneixements tècnics sobre la matèria que valora, en canvi un cronista pot parlar de la fira tal com la va viure, sense haver d'explicar en quins estudis recolza les seves opinions. Així, quan jo dic «va desafinar a la seva entrada solista del segon moviment» qui ho llegeixi pot pensar que sóc força crític amb el pobre trompa, o que jo vaig creure que el músic desafinava, però que en realitat ho dic sense coneixements tècnics, només és una opinió personal, mai ho va fer, de cap de les maneres ... tot i que jo sé que desafinava.

També puc dir que de vegades sóc un pel crític amb les meves opinions, o sigui, tornant a l'IEC:

Crític: Que fa notar els defectes de les persones, de les coses, que censura les accions, la conducta, d’algú.

Crítica:  Acció de fer notar els defectes de les persones, de les coses, de censurar les accions, la conducta, d’algú.

Un pot ser cínic o sarcàstic, i res no passa amb els crítics professionals, però si un emet un comentari massa tècnic els crítics ràpidament et diuen que tu no ets un crític, que no facis crítica, i que les teves opinions son, doncs, criticables. Deu em valgui! Voler jo tenir problemes crítics en aquesta vida? Per res! La meva salut podria esdevenir crítica!

Deixeble: "Mestre, quan podré compondre una simfonia?"
Mozart: "Quan estiguis preparat, abans hauràs d'escriure obres menors"
Deixeble: "Però mestre, vostè a la meva edat ja n'havia fet unes quantes!"
Mozart: "Cert, però no li ho vaig preguntar a ningú"

Recordo que el pare del compositor i violinista Joan Maré no va deixar al seu fill estudiar composició, perquè volia que el noi desenvolupés una creativitat natural, no mediatitzada pels ensenyaments que podien forçar el seu art de compositor. Manén va ser, doncs, el que anomenem autodidacta, o sigui, un que s'instrueix sense ajuda d'un mestre. Sincerament crec que no existeix ni pot existir cap autodidacta, paraula que literalment vol dir que s'instrueix a si mateix, la qual cosa és notablement impossible, però Manén no es va deixar intimidar per la vida i va cercar la informació que necessitava pel seu compte, instruint-se amb llibres i partitures. Autodidacta de biblioteca, vaja.

Parlava jo de cròniques i crítiques, i ara de mestres autodidactes, i tinc la sensació de que ho he d'explicar: ser crític o ser cronista ve a ser com ser mestre o ser només deixeble, per moltes classes que rebis potser mai seràs un bon crític, o per molt que posis de la teva part, potser mai, malgrat ser tant il·lustrat, arribaràs a ser un aprenent de crític, mai deixaràs de ser un cronista, bo o no tan bo. I malgrat no haver rebut mai aquella formació que t'hauria convertir de ben segur en un crític titulat, potser les teves opinions són rebudes com valuoses pels professionals, i aleshores tant farà si ets crític titulat o cronista de carrer.

"I tu, fas crítica o crònica?"

"Depèn de qui em llegeixi". Vet aquí la meva resposta.