Sé que aquestes línies les he de començar tot dient que jo no sóc pas supersticiós, i que no crec pas en maleficis de colors ni en llegendes negres. Però haberlas háylas. Vull dir que hi ha gent que creu que aquestes coses passen, i en el món del teatre podem trobar un bon fotimer d'obres maleïdes i de supersticions associades al teatre. Sens dubte la més famosa és aquella de que no es pot portar res groc en escena, perquè, diuen, aquest n'era el color del vestit que duia Jean-Baptiste Poquelin "Molière" en la seva darrera representació, al final de la qual morí. La seva mort no va estar en absolut relacionada amb el vestit, ni amb el color groc, però vés per on allò del groc no li ha tornat a fer gràcia a cap actor.
Permeteu-me que no passi de llarg sobre la mort de Molière, de la qual es diuen moltes coses que, a la babalà, corren de tinta en tinta sense que ningú prengui la precaució de confirmar-les en biografies serioses. Es diu que va morir en escena: no va ser així. Es diu que va morir entre bastidors durant la representació: tampoc. Es diu que va morir al teatre vestit de groc: tampoc. Va morir a casa seva, després de la quarta representació de la genial obra seva "El malalt imaginari". No es trobava gens bé aquell dia 17 de febrer de 1673, tan malament que tant la seva dona com el seu jove amic actor Michel Boyron, conegut com a Michel Baron, li havien demanat insistentment que no representés l'obra, que es quedés a casa. Però ell va contestar: «què voleu que faci? Hi ha cinquanta treballadors que no tenen res per viure si no és pel salari que hi guanyen». I va anar a la representació. Molt fatigat, va poder interpretar l'obra, però a les acaballes va patir una sobtada convulsió, malgrat la qual cosa va aconseguir acabar l'obra.
Va arribar a casa seva, al carrer Richelieu, acompanyat de Baron, i de seguida va demanar pa i formatge. Després de menjar una mica es va anar al llit, pel seu propi peu. Va patir llavors un violent atac de tos, tan fort que se li va trencar un vas sanguini als pulmons. Va demanar que fessin arribar un sacerdot de la parròquia de Sant Eustaqui, però abans no arribés el sacerdot, Molière morí en braços de dues Germanes de la Caritat Clarisses, les quals eren hostes a casa seva. Va morir d'hemoptisi franca, produïda per la tuberculosi que patia des de feia anys. Fins aquí la realitat sobre la mort de Molière, la resta és el que podríem anomenar la versió tradicional espanyola i escènica de la mort del gran Molière. No se m'acut res més curt, disculpeu-me per tanta cursiva.
Tornant al color groc, que no surt per enlloc en la veritable història de la seva mort, en cap de les biografies consultades (algunes fonts parlen del color vermell pel personatge interpretat per Molière). Se sap que el color groc es feia servir en representacions de les seves obres, combinat amb altres colors, per exemple verd i groc, però no consta històricament que en aquella darrera representació de la seva vida ell lluís una vestimenta parcial o totalment groga. I ara la sorpresa: els francesos diuen que Molière vestia de verd aquell dia, i per ells el color que no volen dur a escena és precisament el verd, no pas el groc. I encara més: saben que els espanyols rebutgen el groc a escena, però, segon ells, a cosa del color de les capes de torejar, no pas del color que va portar Molière el dia de la seva mort. Apa-li, la malastrugança del groc és un invent espanyol ! Ah, i els britànics tenen el blau com a color maleït, i els italians el violeta. Si ajuntem plegats actors de totes les nacionalitats, aleshores ens serà ben complicat vestir als personatges !
Però continuem amb el color verd, el del Molière francès. Algunes fonts indiquen que la superstició del color verd ve d'una pràctica de pigmentació de l'Edat Mitjana, l'ús de l'òxid de coure per tenyir la roba, el qual causa irritació, amb implicacions pels sistemes endocrí i nerviós central. Curiosament aquest producte no només serveix per tenyir de verd, sinó de blau o de vermell. És emprat com a pigment pirotècnic, o sigui que ja sabeu quins són els seus espectaculars efectes.
Una altra versió sobre el color verd de la superstició francesa, que deixa de banda els productes químics sobre la roba, és el que fa referència al verd com a color de superstició als vaixells, una superstició que hauria fet un salt a l'escena teatral, i no només a l'escena, sinó que va influir poderosament en la moda francesa a finals de l'Edat Mitjana. En aquella època el blau es va imposar com a color de moda.
Encara hi ha més sobre el verd: seria el color de l'Islam, dels musulmans, a l'època de les Croades. Els catòlics haurien doncs rebutjat aquest color per raons religioses, i la religió i les supersticions eren molt properes en les ments de les persones humils, sense gaire formació. El color verd s'esdevindria un sinònim de mort i de desastres.
I de bojos! El color verd a la França de XVII era també un color de bogeria, com veiem en aquests versos de 1674:
Els tres darrers diuen això:
Vaja, un actor portant verd a un escenari francès s'esdevé doncs un home intoxicat, religiosament infidel ... i boig. Ara entenc que no vulguin passejar-se per l'escenari amb tal mena de vestits!
Però ja és l'hora de tornar cap a Espanya, i deixar el verd de més enllà dels Pirineus per centrar-nos de nou en el groc, o sigui, en el color en la tradició de l'Edat Mitjana espanyola que havien de dur els heretges, dels traïdors i dels, en general, repudiats, com ara les meuques. Aquella època determina un punt sense retorn en els gustos pels colors, inexistents abans, i les robes es tenyeixen amb uns colors forts, podem dir que escandalosos, als quals a més se'ls dota de significats específics. El vermell, color de la sang i del foc, és un color marcadament litúrgic, tot recordant la sang de Jesús de Natzaret. El groc recorda al metall més estimat per l'ésser humà, l'or, però també és el color del sofre (per tant de l'infern), dels malalts d'icterícia i dels morts. La paraula castellana amarillo ve de la paraula llatina amarus, que vol dir amarg, mentre que la catalana groc ve del safrà, corcus en llatí.
Com a color de roba a l'Edat Mitjana el trobem tant als vestits cerimoniosos, representant justament l'opulència que dóna l'or, com a la roba dels rebutjats. En aquest segon cas podria ser com a conseqüència, per oposició, del primer cas: el groc és pàl·lid al costat de l'or, és un succedani indesitjat, un color traïdor, i es converteix en el símbol dels traïdors. Recordem, a més, que el color d'un dels cavalls que anuncien l'Apocalipsi és el groc. Aquest cavall va muntat per un esquelet, el qual porta a la mà una dalla: és la mort.
Mort, traïció, malaltia, bogeria ... tot un ventall de significats, que associats al groc, el van fer fora dels escenaris teatrals. El pobre Molière no va tenir la culpa de res !
Permeteu-me que no passi de llarg sobre la mort de Molière, de la qual es diuen moltes coses que, a la babalà, corren de tinta en tinta sense que ningú prengui la precaució de confirmar-les en biografies serioses. Es diu que va morir en escena: no va ser així. Es diu que va morir entre bastidors durant la representació: tampoc. Es diu que va morir al teatre vestit de groc: tampoc. Va morir a casa seva, després de la quarta representació de la genial obra seva "El malalt imaginari". No es trobava gens bé aquell dia 17 de febrer de 1673, tan malament que tant la seva dona com el seu jove amic actor Michel Boyron, conegut com a Michel Baron, li havien demanat insistentment que no representés l'obra, que es quedés a casa. Però ell va contestar: «què voleu que faci? Hi ha cinquanta treballadors que no tenen res per viure si no és pel salari que hi guanyen». I va anar a la representació. Molt fatigat, va poder interpretar l'obra, però a les acaballes va patir una sobtada convulsió, malgrat la qual cosa va aconseguir acabar l'obra.
Va arribar a casa seva, al carrer Richelieu, acompanyat de Baron, i de seguida va demanar pa i formatge. Després de menjar una mica es va anar al llit, pel seu propi peu. Va patir llavors un violent atac de tos, tan fort que se li va trencar un vas sanguini als pulmons. Va demanar que fessin arribar un sacerdot de la parròquia de Sant Eustaqui, però abans no arribés el sacerdot, Molière morí en braços de dues Germanes de la Caritat Clarisses, les quals eren hostes a casa seva. Va morir d'hemoptisi franca, produïda per la tuberculosi que patia des de feia anys. Fins aquí la realitat sobre la mort de Molière, la resta és el que podríem anomenar la versió tradicional espanyola i escènica de la mort del gran Molière. No se m'acut res més curt, disculpeu-me per tanta cursiva.
Tornant al color groc, que no surt per enlloc en la veritable història de la seva mort, en cap de les biografies consultades (algunes fonts parlen del color vermell pel personatge interpretat per Molière). Se sap que el color groc es feia servir en representacions de les seves obres, combinat amb altres colors, per exemple verd i groc, però no consta històricament que en aquella darrera representació de la seva vida ell lluís una vestimenta parcial o totalment groga. I ara la sorpresa: els francesos diuen que Molière vestia de verd aquell dia, i per ells el color que no volen dur a escena és precisament el verd, no pas el groc. I encara més: saben que els espanyols rebutgen el groc a escena, però, segon ells, a cosa del color de les capes de torejar, no pas del color que va portar Molière el dia de la seva mort. Apa-li, la malastrugança del groc és un invent espanyol ! Ah, i els britànics tenen el blau com a color maleït, i els italians el violeta. Si ajuntem plegats actors de totes les nacionalitats, aleshores ens serà ben complicat vestir als personatges !
Però continuem amb el color verd, el del Molière francès. Algunes fonts indiquen que la superstició del color verd ve d'una pràctica de pigmentació de l'Edat Mitjana, l'ús de l'òxid de coure per tenyir la roba, el qual causa irritació, amb implicacions pels sistemes endocrí i nerviós central. Curiosament aquest producte no només serveix per tenyir de verd, sinó de blau o de vermell. És emprat com a pigment pirotècnic, o sigui que ja sabeu quins són els seus espectaculars efectes.
Una altra versió sobre el color verd de la superstició francesa, que deixa de banda els productes químics sobre la roba, és el que fa referència al verd com a color de superstició als vaixells, una superstició que hauria fet un salt a l'escena teatral, i no només a l'escena, sinó que va influir poderosament en la moda francesa a finals de l'Edat Mitjana. En aquella època el blau es va imposar com a color de moda.
Encara hi ha més sobre el verd: seria el color de l'Islam, dels musulmans, a l'època de les Croades. Els catòlics haurien doncs rebutjat aquest color per raons religioses, i la religió i les supersticions eren molt properes en les ments de les persones humils, sense gaire formació. El color verd s'esdevindria un sinònim de mort i de desastres.
I de bojos! El color verd a la França de XVII era també un color de bogeria, com veiem en aquests versos de 1674:
«Monseigneur, puisque vous raillez,
Du vert et du gris que je porte,
Souffrez au zèle qui m'emporte
De vous dire que vous faillez.
Le vert, cette couleur jolie,
Est un blason de la folie,
Comme le gris l'est des douleurs»
Du vert et du gris que je porte,
Souffrez au zèle qui m'emporte
De vous dire que vous faillez.
Le vert, cette couleur jolie,
Est un blason de la folie,
Comme le gris l'est des douleurs»
Els tres darrers diuen això:
El verd, aquest alegre color,
és un emblema de bogeria,
com el gris ho és dels dolors.
Vaja, un actor portant verd a un escenari francès s'esdevé doncs un home intoxicat, religiosament infidel ... i boig. Ara entenc que no vulguin passejar-se per l'escenari amb tal mena de vestits!
Però ja és l'hora de tornar cap a Espanya, i deixar el verd de més enllà dels Pirineus per centrar-nos de nou en el groc, o sigui, en el color en la tradició de l'Edat Mitjana espanyola que havien de dur els heretges, dels traïdors i dels, en general, repudiats, com ara les meuques. Aquella època determina un punt sense retorn en els gustos pels colors, inexistents abans, i les robes es tenyeixen amb uns colors forts, podem dir que escandalosos, als quals a més se'ls dota de significats específics. El vermell, color de la sang i del foc, és un color marcadament litúrgic, tot recordant la sang de Jesús de Natzaret. El groc recorda al metall més estimat per l'ésser humà, l'or, però també és el color del sofre (per tant de l'infern), dels malalts d'icterícia i dels morts. La paraula castellana amarillo ve de la paraula llatina amarus, que vol dir amarg, mentre que la catalana groc ve del safrà, corcus en llatí.
Com a color de roba a l'Edat Mitjana el trobem tant als vestits cerimoniosos, representant justament l'opulència que dóna l'or, com a la roba dels rebutjats. En aquest segon cas podria ser com a conseqüència, per oposició, del primer cas: el groc és pàl·lid al costat de l'or, és un succedani indesitjat, un color traïdor, i es converteix en el símbol dels traïdors. Recordem, a més, que el color d'un dels cavalls que anuncien l'Apocalipsi és el groc. Aquest cavall va muntat per un esquelet, el qual porta a la mà una dalla: és la mort.
Mort, traïció, malaltia, bogeria ... tot un ventall de significats, que associats al groc, el van fer fora dels escenaris teatrals. El pobre Molière no va tenir la culpa de res !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada