dimecres, 15 de febrer del 2017

Mario Marzo, un vendaval Bartokià

Si alguna cosa m'agrada del cicle Hammerklavier Internarional Piano Series, del qual ens permet gaudir Pianos Jorquera, és d'aquella sensació de "a veure com va avui", de la sorpresa, de l'acció gairebé infantil d'obrir una joguina musical i gaudir-ne com un nen d'un tast gens habitual. I si en altres oportunitats he pogut escoltar peces de piano d'autors com ara Rakhmàninov o Prokófiev, avui el torn l'ha tocat a Béla Bartók, de la mà de jove pianista madrileny Mario Marzo.



Abans de Bartók hem escoltat la Sonata Op. 109 de Ludwig van Beethoven i la Sonada D.664 de Franz Schubert

Mario és de família de músics, i amb el seu pare va començar a estudiar piano de petit. Després, els estudis de música el van portar al Conservatori de Madrid a l'obtenció d'acreditats premis, principalment a la capital d'Espanya. Ara amplia estudis a la Hochscule für Musik "Hanns Eisler" de Berlín. Segurament per això el seu Beethoven i el seu Schubert sonen ben escolàstics, previsibles, encara que amb toc sonor de la potència que avui en dia s'ha imposat entre els joves pianistes, i que a mi, ho he de dir, no m'acaba de convèncer amb aquests autors, Beethoven i Schubert, que haurien literalment trencat els seus pianos si haguessin intentat tocar d'aquesta manera. Bé, de fet Beethoven ja ho feia, això de trencar pianos tot exigint al fabricant que els fes més robusts. Sempre que escolto aquesta enèrgica manera d'interpretar als preromàntics penso que el que seu al piano és Franz Liszt, possiblement l'introductor d'aquesta manera d'interpretar, o si més no el més famós dels seus defensors. I a mi m'agrada un Beethoven i un Schubert més nítids i menys aclaparadors, sóc de la vella escola jo.

Per acabar de deixar un cert regust de "llàstima!" algunes imprecisions en la sonata de Beethoven m'han fet recordar que Mario Marzo no és encara un virtuós del piano, en el sentit més estrictament musical, sinó un estudiant avançar i amb bona projecció de futur.

Tot ha canviat tan bon punt ha començat a sonar l'obra "Out of Doors" (A l'aire lliure) de Béla Bartók, una obra veritablement difícil de trobar en programes de concert, molt exigent des d'un punt de vista tècnic, incloent-hi el rítmic i el tímbric. Es tracta d'una composició de 1926, a la qual cinc peces diferents es donen la mà i conformen una unitat, sense interrupció entre peces. Els noms de les peces indiquen una certa voluntat programàtica de l'autor: With Drums and Pipes; Barcarolla; Musettes; Musiques Nocturnes; The Chase. No faré aquí una introducció del que hi ha darrere de cadascuna de les peces, car seria una mica llarg, però sí que diré que el caràcter ben marcat de cada peça, difuminats uns com si es toquessin al bosc enterbolit per la boira, radiants altres, com la cacera al sol del migdia, jocs de sons majestàtic o rituals ... els contrasts creats per Bartók en aquesta obra em van atrapar i van fer oblidar completament tot el que el concert havia esdevingut fins llavors. Magistral, Mario Marzo es va trobar aquí al seu element natural, que no és pas el preromanticisme passat pel filtre de Liszt, sinó el més pur estil cru i nu del Bartók de 1926.

Espero poder retrobar les seves interpretacions més endavant, quan una mica d'aquella serenor que donen els anys l'hagi fet créixer personalment. Estic convençut que ho farà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada