La meva mare era d'un petit
poble de la província de Jaén, un poble amb un nom maco, d'aquells que
fan pensar en d'altres temps: Torredonjimeno. Avui en dia és ja una mica
més que in petit poble, però aleshores era una d'aquelles poblacions a
les quals tothom es coneix. Bé, de fet quan va néixer la meva mare,
l'any 1924, tot era així, tothom es coneixia a totes les poblacions "de
províncies".
La meva avia Dulcenombre era a més a més la mestra del poble, i això feia que la família fos encara més coneguda de tots. El meu avi Pepe treballava amb ramats, i s'estava poc temps al poble. A la meva mare li agradava explicar que el avi baixava un parell de cops a l'any al poble, feia un fill i batejava al anterior, abans de tornar a marxar a comprar i vendre ramats. I com que a cada viatge no se'n recordava de cóm es deien els seus fills quan arribava al registre i li preguntaven: "¿Pepe, y cómo le quieres poner a éste de nombre?" el meu avi sempre deia "Manuel" o "Manuela". I el del registre li havia de dir: "Pero Pepe, ¡ya tienes un Manuel y una Manuela!". I així va ser que la meva mare tenia un germà Manuel i una germana Manuela. Manolito va ser el que va morir a la guerra civil, amb només 9 anys, d'una pulmonia que no es va poder curar perquè no hi havien recursos, no hi havien medicaments, i perquè el metge no es va atrevir a sortir de casa per por a que el matessin...
Amb el temps van anar a viure a Linares, el poble més important de la província, amb més població fins i tot que Jaén, que és la capital de la província. Allà van anar a viure a una casa gran a la qual Dulcenombre tenia la escola, al pis baix, i tots plegats vivien al pis de dalt, el matrimoni i els 9 fills que la meva avia va tenir (Manolito va morir a Linares), a més a més d'una noia que ajudava a l'avia.
La olor d'aquella casa està encara molt present als meus records d'infantesa, de quan em van enviar a passar-hi allà un parell d'estius, quan jo tenia 4 i 5 anys, anys 1959 i 1960. A aquella època la escola estava tancada, és clar, era l'estiu. A les parets del pati de la escola, que també es veia des de el pis de dalt, penjaven tests amb geranis, aquells tests pintats de color típics d'Andalusia, pintats i brillants, ara de vermell ara de blau o verd, en fort contrast amb el blanc emblanquinat de cal de les parets. I del pis de dalt, de la llar, la olor que més recordo era la de les "gachas" que feia la meva avia, un postre típic amb farina de blat, sucre i llavors d'anís, que acompanyaven amb pa fregit. Era un postre de pobres, però pels nens era un postre de festa!
Un parell d'anys després els meus tiets de Linares, els únics que de 9 germans encara vivien al poble, la meva tia Manuela i el seu marit l'Antonio, van comprar una casa a d'alt d'una muntanya al nord de la província, casi tocant Despeñaperros, el pas que separa Jaén de Ciudad Real. El poble a on es trobava era un poble de miners abandonat feia poc, després del tancament de la empresa que explotava la mina de plom de la que vivien tots. El nom del poble: "El Centenillo", avui en dia un lloc d'estiueig, aleshores un poble fantasma. Aquelles cases pràcticament les regalaven els propietaris, que no tenint de què viure a d'alt de la muntanya les havien anant venent al preu que oferís el comprador.
La meva mare va convèncer al meu pare de comprar una casa a aquell poblet, així ella podria estar més a prop de la família, veure a la seva mare, tenir-la a casa amb nosaltres als estius i sortir amb els quatre germans que som fora de Madrid, fora del asfalt. La meva mare no treballava, el meu pare no volia que ella treballés, coses de la època, i es dedicava als quatre fills mentre estudiava "per lliure" la carrera de Dret (la va acabar just a temps d'exercir d'advocada quan els meus pares es van separar anys després).
I així és com els meus estius entre els 9 i els 16 anys van tenir com a rerefons un poble al ben mig d'una muntanya, estius de bicicletes, de passejades, de jocs de futbol al antic camp que els miners havien construït buidant una zona a prop de l'església, un camp de sorra de pissarra, un camp negre amb unes porteries de fusta encara més velles que el poble, a dins de les quals era fàcil veure rat ratapinyades ... a dins de la fusta de les porteries !!!
A Andalusia no es pot viure al carrer a l'estiu entre el migdia i el vespre, i allà, a d'alt de la muntanya, la única cosa que es podia fer a aquelles hores era romandre a casa, llegir, fer una migdiada, i esperar, esperar, esperar, fins que a les 7 o així la nostre mare ens donava permís per sortir al carrer. La conseqüència era que el sopar es feia molt tard i que anar a dormir s'allargava fins la mitjanit. I aquella hora, la mitjanit, era la hora màgica, quan la temperatura queia, quan bufava una mica d'aire, quan a la muntanya l'aire deixava ràpidament d'estar calent i tots renaixíem com si fóssim a un altre país. I era també la hora de les estrelles, com mai les havia vist abans i mai les veuria després. En aquell poblet no hi havia enllumenat públic, i a prop de casa nostra no hi vivia ningú, o sigui que només ens calia amb tancar les llums de casa per poder gaudir d'un espectacle insòlit a Madrid i malauradament únic a la meva vida: la Via Làctia, milions d'estrelles, no milers, no, milions! T'hi podies estar hores mirant les estrelles...
El meu pare portava de Madrid cada any el seu equip de música la setmana o el parell de setmanes que ell prenia de vacances. Era un tocadiscos força bo, més l'amplificador i dos altaveus enormes. I quan arribava la nit els treia al pati de darrera de casa nostre, un terreny aplanat que havia sigut una casa, i que nosaltres havíem comprat i enderrocat per fer-hi una esplanada, que vam cobrir de pedretes. Allà trèiem quatre cadires, d'aquelles amb un respatller que es podia tirar cap endarrere, i això era precisament el que calia per gaudir de les estrelles!
I un dia, i tota aquesta història és només per parlar d'aquell dia, el meu pare va posar al tocadiscos un disc nou que jo mai havia sentit, allà les trompetes i tota l'orquestra dibuixaven arcs al cel, mentre unes dones a cavall travessaven l'infinit portant als morts cap al Valhalla: eren les Valquíries. Era la increïble cavalcada de les valquíries, versió orquestral, a una nit estelada d'estiu, i aquells compassos i aquelles dones a cavall es confonien amb milions de punts brillants del cel i amb aquell camí que tots sabíem que portava a Santiago.
La meva avia Dulcenombre era a més a més la mestra del poble, i això feia que la família fos encara més coneguda de tots. El meu avi Pepe treballava amb ramats, i s'estava poc temps al poble. A la meva mare li agradava explicar que el avi baixava un parell de cops a l'any al poble, feia un fill i batejava al anterior, abans de tornar a marxar a comprar i vendre ramats. I com que a cada viatge no se'n recordava de cóm es deien els seus fills quan arribava al registre i li preguntaven: "¿Pepe, y cómo le quieres poner a éste de nombre?" el meu avi sempre deia "Manuel" o "Manuela". I el del registre li havia de dir: "Pero Pepe, ¡ya tienes un Manuel y una Manuela!". I així va ser que la meva mare tenia un germà Manuel i una germana Manuela. Manolito va ser el que va morir a la guerra civil, amb només 9 anys, d'una pulmonia que no es va poder curar perquè no hi havien recursos, no hi havien medicaments, i perquè el metge no es va atrevir a sortir de casa per por a que el matessin...
Amb el temps van anar a viure a Linares, el poble més important de la província, amb més població fins i tot que Jaén, que és la capital de la província. Allà van anar a viure a una casa gran a la qual Dulcenombre tenia la escola, al pis baix, i tots plegats vivien al pis de dalt, el matrimoni i els 9 fills que la meva avia va tenir (Manolito va morir a Linares), a més a més d'una noia que ajudava a l'avia.
La olor d'aquella casa està encara molt present als meus records d'infantesa, de quan em van enviar a passar-hi allà un parell d'estius, quan jo tenia 4 i 5 anys, anys 1959 i 1960. A aquella època la escola estava tancada, és clar, era l'estiu. A les parets del pati de la escola, que també es veia des de el pis de dalt, penjaven tests amb geranis, aquells tests pintats de color típics d'Andalusia, pintats i brillants, ara de vermell ara de blau o verd, en fort contrast amb el blanc emblanquinat de cal de les parets. I del pis de dalt, de la llar, la olor que més recordo era la de les "gachas" que feia la meva avia, un postre típic amb farina de blat, sucre i llavors d'anís, que acompanyaven amb pa fregit. Era un postre de pobres, però pels nens era un postre de festa!
Un parell d'anys després els meus tiets de Linares, els únics que de 9 germans encara vivien al poble, la meva tia Manuela i el seu marit l'Antonio, van comprar una casa a d'alt d'una muntanya al nord de la província, casi tocant Despeñaperros, el pas que separa Jaén de Ciudad Real. El poble a on es trobava era un poble de miners abandonat feia poc, després del tancament de la empresa que explotava la mina de plom de la que vivien tots. El nom del poble: "El Centenillo", avui en dia un lloc d'estiueig, aleshores un poble fantasma. Aquelles cases pràcticament les regalaven els propietaris, que no tenint de què viure a d'alt de la muntanya les havien anant venent al preu que oferís el comprador.
La meva mare va convèncer al meu pare de comprar una casa a aquell poblet, així ella podria estar més a prop de la família, veure a la seva mare, tenir-la a casa amb nosaltres als estius i sortir amb els quatre germans que som fora de Madrid, fora del asfalt. La meva mare no treballava, el meu pare no volia que ella treballés, coses de la època, i es dedicava als quatre fills mentre estudiava "per lliure" la carrera de Dret (la va acabar just a temps d'exercir d'advocada quan els meus pares es van separar anys després).
I així és com els meus estius entre els 9 i els 16 anys van tenir com a rerefons un poble al ben mig d'una muntanya, estius de bicicletes, de passejades, de jocs de futbol al antic camp que els miners havien construït buidant una zona a prop de l'església, un camp de sorra de pissarra, un camp negre amb unes porteries de fusta encara més velles que el poble, a dins de les quals era fàcil veure rat ratapinyades ... a dins de la fusta de les porteries !!!
A Andalusia no es pot viure al carrer a l'estiu entre el migdia i el vespre, i allà, a d'alt de la muntanya, la única cosa que es podia fer a aquelles hores era romandre a casa, llegir, fer una migdiada, i esperar, esperar, esperar, fins que a les 7 o així la nostre mare ens donava permís per sortir al carrer. La conseqüència era que el sopar es feia molt tard i que anar a dormir s'allargava fins la mitjanit. I aquella hora, la mitjanit, era la hora màgica, quan la temperatura queia, quan bufava una mica d'aire, quan a la muntanya l'aire deixava ràpidament d'estar calent i tots renaixíem com si fóssim a un altre país. I era també la hora de les estrelles, com mai les havia vist abans i mai les veuria després. En aquell poblet no hi havia enllumenat públic, i a prop de casa nostra no hi vivia ningú, o sigui que només ens calia amb tancar les llums de casa per poder gaudir d'un espectacle insòlit a Madrid i malauradament únic a la meva vida: la Via Làctia, milions d'estrelles, no milers, no, milions! T'hi podies estar hores mirant les estrelles...
El meu pare portava de Madrid cada any el seu equip de música la setmana o el parell de setmanes que ell prenia de vacances. Era un tocadiscos força bo, més l'amplificador i dos altaveus enormes. I quan arribava la nit els treia al pati de darrera de casa nostre, un terreny aplanat que havia sigut una casa, i que nosaltres havíem comprat i enderrocat per fer-hi una esplanada, que vam cobrir de pedretes. Allà trèiem quatre cadires, d'aquelles amb un respatller que es podia tirar cap endarrere, i això era precisament el que calia per gaudir de les estrelles!
I un dia, i tota aquesta història és només per parlar d'aquell dia, el meu pare va posar al tocadiscos un disc nou que jo mai havia sentit, allà les trompetes i tota l'orquestra dibuixaven arcs al cel, mentre unes dones a cavall travessaven l'infinit portant als morts cap al Valhalla: eren les Valquíries. Era la increïble cavalcada de les valquíries, versió orquestral, a una nit estelada d'estiu, i aquells compassos i aquelles dones a cavall es confonien amb milions de punts brillants del cel i amb aquell camí que tots sabíem que portava a Santiago.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada