Pot semblar pretensiós, i un xic elitista si dic que és una llàstima que el públic dels concerts de clàssica estigui cada cop menys preparat per a aquest mena d'esdeveniments musicals, però sembli el que sembli no deixa de ser ben cert que estem assistint, i a mi em fa molta pena, a una davallada del nivell musical del públic de concerts de clàssica. I això del nivell musical jo li anomeno cultura musical. M'explico, per si s'escau.
- Els telèfons mòbils i les tabletes. Fa uns quants anys aquest problema no existia simplement perquè no hi havien telèfons mòbils. Avui en dia és un dels problemes més importants del comportament de l'esser "modern" en qualsevol situació, ja sigui conduir un vehicle mentre es manipula un enginy electrònic, mantenir-ho engegat durant certs actes -com ara els concerts-, o fer-ho servir a tot arreu sigui o no prudent, molesti o no als que són a prop, pugui ocasionar o no un problema de seguretat o simplement una molèstia.
- Recordo un concert, ara fa uns mesos, durant el qual la majoria dels espectadors feien servir tabletes i smartphones sense cap mena de vergonya, prestant nul·la atenció a la música. Es tractava d'un concert de cloenda d'un acte del col·lectiu de farmacèutics de Catalunya, amb el qual, després de l'entrega de premis, recordatoris i de parlaments i comunicats, el Col·legi obsequiava als presents a l'acte. A les files d'espectadors hi havia més llum que a l'escenari, i no era per l'enllumenat de la sala: eren els mòbils i les tabletes. Es feia difícil mirar a l'escenari perquè aquest aparells molestaven molt a la vista.
- Ahir vaig anar a un concert. Una parella va fer tard però, ves a saber el perquè, els van deixar entrar mentre l'intèrpret començava ja a fer sonar el seu instrument. La parella va voler fer aixecar-se als espectadors de la seva fila per a poder passar fins al seient indicat a la seva entrada, però un home es va negar i els que feien tard van haver de seure a les primeres places disponibles que van trobar. Entre peça i peça els van permetre acomodar-se al seu seient, i només sure la senyora va treure la seva tableta, gran i molt brillant, i es va dedicar al llarg de tota la peça següent -uns 10 minuts- a xafardejar la seva tableta amb tota la des-vergonya del món, molestés a qui molestés.
- I això és només la part menys molesta a l'audició d'un espectacle musical de clàssica, perquè la llum no molesta a la música, però és clar, molts són incapaços de recordar que han d'apagar el seu enginy sorollós, sigui tableta o telèfon mòbil, i vet aquí que concert rere concert sempre sona un d'aquests infernals invents, i normalment quan més molesta (quan no molesten sonen també, n'estic convençut). I sol passar que el propietari de l'aparell no tan sol no ho ha desconnectat, malgrat els avisos corresponents previs al concert, sinó que a més a més ni se'n adona de que és el seu telèfon mòbil o és la seva tableta. He vist molts cops a terceres persones haver-se de fer càrrec d'apagar l'aparell davant la incapacitat del propietari de fer-ho.
- Els tossits. Recordo que un director d'orquestra va fer callar l'orquestra al ben mig d'un concert, es va girar al públic i va dir: "Senyors, això és un auditori, no pas un sanatori". L'anècdota podria ser real, i sincerament s'hauria de produir més sovint, a veure si la gent prenc consciència de que tossir sense para a un concert és una falta de respecta total pels demés. Si tens un problema de vies respiratòries no entris a la sala, i si ho fas fes els possibles per no tossir o surt fora de la sala si veus que no pots controlar-te. Senzill, oi? Doncs no, assistim inevitablement al doble concert: música a l'escenari i tossits a la zona d'espectadors. I sempre, sempre!, sona els tossits quan l'orquestra interpreta les parts de menys volum (els pianissimo) d'una obra!
- Els aplaudiments. Els autors conceben les obres com un tot, com una unitat, encara que s'estructurin en parts diferenciades. Els espectadors sovint ho ignoren, i aplaudeixen quan es produeix la primera pausa, el primer silenci de l'orquestra o de l'intèrpret solista. Tant els fa que el director d'orquestra mantingui el braç aixecat o que l'intèrpret no abaixi els braços, si hi ha un silenci els espectadors aplaudeixen. La 5a Simfonia de Txaikovski mai s'interpretarà com cal, perquè el darrer moviment té un moment de pausa desprès d'un vibrant tutti, i sistemàticament un gran nombre d'espectadors ho aprofiten per a aplaudir sorollosament (al vídeo és justament en el moment indicat a l'enllaç, si fa no fa el minut 46:49). Quin desastre cada cop que s'interromp l'orquestra en aquest punt!
- A la majoria dels programes de mà està indicat per a cada obra quin són els seus moviments, i de vegades també la durada aproximada de l'obra en conjunt. Arribo fàcilment a la conclusió de que molts no s'ho miren, o que ignoren que no s'hauria d'aplaudir entre moviments. No cal conèixer l'obra, només cal tenir una mica de sentit comú (i ja sé que demano massa) i esperar a veure quina és l'actitud dels intèrprets, que ens dona clarament la pista de si l'obra ha acabat o no. O sigui, o no llegeixen el programa de mà o no saben interpretar el que passa a l'escenari ... o no tenen prou cultura musical, que és la meva conclusió.
- Les converses. Dec ser molt maniàtic jo, de ben segur que ho sóc, però a mi em molesta enormement sentir converses a prop meu durant l'execució d'una obra de música clàssica. Admeto que hom pugui fer un ràpid comentari a l'orella d'un company a la sala, però no que es mantinguin converses obertament com si un fos a casa seva o al carrer. Aquí sí que no trobo cap justificació, tret de la manca de cultura, no ja musical, sinó de la simple cultura i civisme humans.
Llàstima d'un públic tan poc culte !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada