«La majoria de nosaltres vam arribar ahir a Catalunya, però alguns d'aquests joves han arribat de Boston aquest matí a l'aeroport de Barcelona i ara són aquí tocant. La música ens dona l'energia per fer-ho, la música ens dona energia i ens fa gaudir de la vida i de la música mateixa.»
El director de la Boston Philharmonic Youth Orchestra (BPYO), l'anglès Benjamin Zander, ens transmetia amb aquestes paraules el que els joves músic de l'orquestra ens acabaven de demostrar amb la primera de les obres del concert que va tenir lloc ahir, 15 de juny de 2016, al magnífic Auditori del Centre Cultural de Terrassa. I es que començar el concert amb l'obertura de "Ruslan i Liudmila" de Mikhaïl Glinka (començada pel director mentre entrava a l'escenari) pot ser tot un repte per a un grup de joves que encara no han pogut refer-se d'allò que ja tothom anomena "jet lag", el trastorn del canvi d'horari. I un cop superat el repte amb bona nota el director va presentar el concert i la gira als assistents a l'auditori amb un to de gran orgull, barrejat amb el del mestre que és alhora com un pare dels seus joves deixebles.
Aquesta formació és força jove també, va ser formada el 2012. Els joves intèrprets tenen entre 12 i 21 anys d'edat, i pel que vaig veure les edats estan molt relacionades amb l'instrument que toquen: els grans els contrabaixos, la percussió, el vent metall i el vent fusta. Els més joves són als instruments de corda, tret dels contrabaixos, és clar. «Benjamin Zander», va dir Richard Dyer, crític musical en cap del Boston Globe (període 1973-2006), «va néixer per posar els joves al camí d'una llarga relació amb la música, tant si s'esdevenen professionals com si no». D'això es tracta en definitiva en formacions com ara la BPYO, de donar formació musical però també humana, que l'una sense l'altra no té sentit. A les joves orquestres els músics tenen l'oportunitat de treballar la feina compartida, la meta comú, el resultat del conjunt en comptes del virtuosisme individual, i tot això sense més recompensa que la pròpia feina i l'estima dels espectadors i dels mestres.
Ahir vaig sentir una orquestra que per moments semblava veritablement professional, amb moltes virtuts i amb només els detalls lògics que et fan adornar-te que et trobes davant d'una orquestra de joves, no pas de professionals, com ara certes imprecisions en instruments de vent metall. En general l'orquestra va donar una sensació de conjunt formidable, sense errades en les entrades, tocant tothom en tempo, amb una excel·lent coordinació pel que fa a les cordes, i un xic inferior en altres seccions. He d'afegir que el nombre de cordes és dels que fan por: al voltant de 80 instrumentistes, incloent-hi 8 contrabaixos i 16 violoncels. És una clàssica formació estatunidenca, amb un predomini del volum sonor basat en un nombre excepcional d'instrumentistes. Pensem per un moment que no fa gaire vaig escoltar una de les obres presentades ahir, la Simfonia No.5 de Piotr Ílitx Txaikovski, a la GIOrquestra, a l'Auditori de Girona, i aquesta formació gironina, dirigida per Marcel Sabaté, ni de bon tros s'acotava a la xifra de 120 músics de la BPYO, no arribant ni tan sol a 80. De fet a casa nostra només l'OBC pot presentar a l'escenari un nombre similar de músics, si no estic pas equivocat.
«La setmana passada vam tocar al Carnegie Hall de Nova York, i m'heu de creure que l'acústica d'aquesta sala de Terrassa és força més neta i més bona que la de la famosa sala novaiorquesa». Jo no hi he estat mai al Carnegie Hall, però sí sé que puc estar d'acord amb Benjamin Zander en que la sala del Centre Cultural de Terrassa té una acústica fabulosa. Es tracta d'una sola oval amb el pati de butaques una mica enfonsat respecta a l'escenari, amb una lleugera inclinació a la zona de butaques, i nul·la a l'escenari, de tal sort que alguns músics queden lleugerament tapats pels seus companys. No és pas la millor solució per a una orquestra tan nombrosa, sobretot pel que fa al vent fusta. Així, un nombre d'instruments de corda relativament alt i un escenari massa pla van donar com a resultat un so mancat de profunditat i de relleus. No oblidem, ho torno a dir, que es tracta d'una orquestra no professional i de joves intèrprets, per la qual cosa el resum continua sent extraordinàriament positiu.
Del concert cal destacar un nom que, tant de bo no m'equivoqui, sentirem a futur com un dels grans del violoncel: el jove Leland Ko, que segons les notes del programa té ara 17 anys, un veritable virtuós del violoncel. «D'aquesta terra catalana van sortir els dos noms més importants per a mi d'instrumentistes del violoncel: Pau Casals i Gaspar Cassadó. Jo he crescut amb el so de les cordes catalanes, els meus joves toquen les cordes com els catalans i Leland Ko toca el violoncel com es fa a Catalunya». El director Benjamin Zander semblava molt emocionat de trobar-se a la terra d'aquests dos grans músics de casa nostra, i entre les dues peces interpretades per aquest jove com a solista (Klid d'Antonín Dvořák i Pezzo Capriccioso de Piotr Ílitx Txaikovski) i la darrera de la primera part del concert (La mer de Claude Debussy) ens va deixar el mestre Zander aquestes paraules de reconeixement a la música catalana, tot just afegint que la següent obra (La mer) és d'una notable dificultat per a una orquestra, més en el cas d'una de joves intèrprets. Però s'han van sortit amb lluïment i van rebre una sincera ovació del públic assistent.
Al llarg del descans en Benjamin Zander va xerrar amb els espectadors, passejant-se entre ells, donen mans, signant, somrient, saludant, escoltant. És un home al qui agrada la proximitat, el caliu de la gent i l'ensenyament, i aquesta proximitat és la que fa de la música un art, no pas una mecànica predictible.
A la segon part vam assistir a una Cinquena de Txaikovski seriosa, en quant a la qualitat, però a la qual en alguns moments es començava a notar el cansament dels músics, una fatiga força normal producte d'un llarg viatge i també d'un programa força llarg, de més de dues hores de durada. Malgrat això el resultat va ser magnífic i va aixecar molts aplaudiments dels espectadors.
I així, peça a peça, que les del programa ja hi són totes a aquestes línies, va arribar la propina en forma del Nimrod de les Variacions Enigma d'Edward Elgar, resolta amb una gran qualitat i concentració per la Jove de la Filharmònica de Boston.
Una darrera reflexió: el futur no pot estar en mans dels individualismes heroics, per molt extraordinàries que siguin les accions dels herois. El futur d'un poble, el d'un conjunt, el de la societat, el de la joventut, passa per l'educació i el treball en conjunt, per la col·laboració i la feina resolta amb les aportacions de tots els que puguin fer que el seu esforç sumi i no caigui en l'oblit. Una orquestra jove no es pot jutjar només pel seu resultat musical, sinó per la qualitat humana dels seus intèrprets. Una jove orquestra, ara que ens hem estat a punt de quedar sense la de la Unió Europea, és part d'aquest futur de construcció compartida. Llarga vida a les joves orquestres!
 |
| Fotografies cortesia de la Boston Philharmonic Youth Orchestra |
El director de la Boston Philharmonic Youth Orchestra (BPYO), l'anglès Benjamin Zander, ens transmetia amb aquestes paraules el que els joves músic de l'orquestra ens acabaven de demostrar amb la primera de les obres del concert que va tenir lloc ahir, 15 de juny de 2016, al magnífic Auditori del Centre Cultural de Terrassa. I es que començar el concert amb l'obertura de "Ruslan i Liudmila" de Mikhaïl Glinka (començada pel director mentre entrava a l'escenari) pot ser tot un repte per a un grup de joves que encara no han pogut refer-se d'allò que ja tothom anomena "jet lag", el trastorn del canvi d'horari. I un cop superat el repte amb bona nota el director va presentar el concert i la gira als assistents a l'auditori amb un to de gran orgull, barrejat amb el del mestre que és alhora com un pare dels seus joves deixebles.
Aquesta formació és força jove també, va ser formada el 2012. Els joves intèrprets tenen entre 12 i 21 anys d'edat, i pel que vaig veure les edats estan molt relacionades amb l'instrument que toquen: els grans els contrabaixos, la percussió, el vent metall i el vent fusta. Els més joves són als instruments de corda, tret dels contrabaixos, és clar. «Benjamin Zander», va dir Richard Dyer, crític musical en cap del Boston Globe (període 1973-2006), «va néixer per posar els joves al camí d'una llarga relació amb la música, tant si s'esdevenen professionals com si no». D'això es tracta en definitiva en formacions com ara la BPYO, de donar formació musical però també humana, que l'una sense l'altra no té sentit. A les joves orquestres els músics tenen l'oportunitat de treballar la feina compartida, la meta comú, el resultat del conjunt en comptes del virtuosisme individual, i tot això sense més recompensa que la pròpia feina i l'estima dels espectadors i dels mestres.
Ahir vaig sentir una orquestra que per moments semblava veritablement professional, amb moltes virtuts i amb només els detalls lògics que et fan adornar-te que et trobes davant d'una orquestra de joves, no pas de professionals, com ara certes imprecisions en instruments de vent metall. En general l'orquestra va donar una sensació de conjunt formidable, sense errades en les entrades, tocant tothom en tempo, amb una excel·lent coordinació pel que fa a les cordes, i un xic inferior en altres seccions. He d'afegir que el nombre de cordes és dels que fan por: al voltant de 80 instrumentistes, incloent-hi 8 contrabaixos i 16 violoncels. És una clàssica formació estatunidenca, amb un predomini del volum sonor basat en un nombre excepcional d'instrumentistes. Pensem per un moment que no fa gaire vaig escoltar una de les obres presentades ahir, la Simfonia No.5 de Piotr Ílitx Txaikovski, a la GIOrquestra, a l'Auditori de Girona, i aquesta formació gironina, dirigida per Marcel Sabaté, ni de bon tros s'acotava a la xifra de 120 músics de la BPYO, no arribant ni tan sol a 80. De fet a casa nostra només l'OBC pot presentar a l'escenari un nombre similar de músics, si no estic pas equivocat.
«La setmana passada vam tocar al Carnegie Hall de Nova York, i m'heu de creure que l'acústica d'aquesta sala de Terrassa és força més neta i més bona que la de la famosa sala novaiorquesa». Jo no hi he estat mai al Carnegie Hall, però sí sé que puc estar d'acord amb Benjamin Zander en que la sala del Centre Cultural de Terrassa té una acústica fabulosa. Es tracta d'una sola oval amb el pati de butaques una mica enfonsat respecta a l'escenari, amb una lleugera inclinació a la zona de butaques, i nul·la a l'escenari, de tal sort que alguns músics queden lleugerament tapats pels seus companys. No és pas la millor solució per a una orquestra tan nombrosa, sobretot pel que fa al vent fusta. Així, un nombre d'instruments de corda relativament alt i un escenari massa pla van donar com a resultat un so mancat de profunditat i de relleus. No oblidem, ho torno a dir, que es tracta d'una orquestra no professional i de joves intèrprets, per la qual cosa el resum continua sent extraordinàriament positiu.
Del concert cal destacar un nom que, tant de bo no m'equivoqui, sentirem a futur com un dels grans del violoncel: el jove Leland Ko, que segons les notes del programa té ara 17 anys, un veritable virtuós del violoncel. «D'aquesta terra catalana van sortir els dos noms més importants per a mi d'instrumentistes del violoncel: Pau Casals i Gaspar Cassadó. Jo he crescut amb el so de les cordes catalanes, els meus joves toquen les cordes com els catalans i Leland Ko toca el violoncel com es fa a Catalunya». El director Benjamin Zander semblava molt emocionat de trobar-se a la terra d'aquests dos grans músics de casa nostra, i entre les dues peces interpretades per aquest jove com a solista (Klid d'Antonín Dvořák i Pezzo Capriccioso de Piotr Ílitx Txaikovski) i la darrera de la primera part del concert (La mer de Claude Debussy) ens va deixar el mestre Zander aquestes paraules de reconeixement a la música catalana, tot just afegint que la següent obra (La mer) és d'una notable dificultat per a una orquestra, més en el cas d'una de joves intèrprets. Però s'han van sortit amb lluïment i van rebre una sincera ovació del públic assistent.
Al llarg del descans en Benjamin Zander va xerrar amb els espectadors, passejant-se entre ells, donen mans, signant, somrient, saludant, escoltant. És un home al qui agrada la proximitat, el caliu de la gent i l'ensenyament, i aquesta proximitat és la que fa de la música un art, no pas una mecànica predictible.
A la segon part vam assistir a una Cinquena de Txaikovski seriosa, en quant a la qualitat, però a la qual en alguns moments es començava a notar el cansament dels músics, una fatiga força normal producte d'un llarg viatge i també d'un programa força llarg, de més de dues hores de durada. Malgrat això el resultat va ser magnífic i va aixecar molts aplaudiments dels espectadors.
I així, peça a peça, que les del programa ja hi són totes a aquestes línies, va arribar la propina en forma del Nimrod de les Variacions Enigma d'Edward Elgar, resolta amb una gran qualitat i concentració per la Jove de la Filharmònica de Boston.
Una darrera reflexió: el futur no pot estar en mans dels individualismes heroics, per molt extraordinàries que siguin les accions dels herois. El futur d'un poble, el d'un conjunt, el de la societat, el de la joventut, passa per l'educació i el treball en conjunt, per la col·laboració i la feina resolta amb les aportacions de tots els que puguin fer que el seu esforç sumi i no caigui en l'oblit. Una orquestra jove no es pot jutjar només pel seu resultat musical, sinó per la qualitat humana dels seus intèrprets. Una jove orquestra, ara que ens hem estat a punt de quedar sense la de la Unió Europea, és part d'aquest futur de construcció compartida. Llarga vida a les joves orquestres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada