Les parets són d’un suau to crema,
tant suau que si no et fixes quasi diries que no hi són. Les cortines
una mica més fosques, però no molt més, separen la sala del món
exterior, d’aquell del que sovint diem que n’és el preu a pagar de la
civilització urbana: les sirenes de les ambulàncies, els passos
precipitats, el soroll de les motos, el de l’helicòpter que a prop vola
sobre el barri Gràcia ... tot això queda rere les cortines de la Sala Alícia de Larrocha de l’Acadèmia Marshall de Barcelona. Dins som a un altre món, a una sala presidida pels busts de dos mestres: el de l’Enric Granados i el d’en Frank Marshall.
El primer, mestre de mestres, i el segon el mestre d’una generació de
pianistes que han deixant la seva empremta arreu del món.
 |
| (c) Ignasi Soler |
A aquella sala un quadre, pintat per la dona de Frank Marshall, Teresa Cabarrús, com a còpia del retrat que pintà el pintor canari Néstor Martín-Fernández de la Torre,
presideix en silenci la sala, i ho fa amb una atenció delicada i,
segons alguns, fins i tot vigilant el que passa. De vegades, quan sona
la seva música a aquella sala, tanco els ulls i aquell quadre prenc vida
i el que interpreta és el mestre de mestres, que ens explica amb notes
el que acaba de compondre i que així, tot simplement, ens fa la tarda
agradable i ens enriqueix culturalment. Som la seva colla d’amics.
De
fet aquesta sala mai va veure els passos perduts de l’Enric Granados,
perquè en Frank Marshall traslladaria la Acadèmia a aquest edifici del
carrer Conte de Salvatierra, quan l’acadèmia ja duia el seu nom,
molt anys desprès de la mort del compositor lleidatà. Aquesta sala mai
va escoltar la música que la prodigiosa ment del compositor escriuria
amb aquella barreja de genialitat i lleugeresa, però tota la sala parla
de Granados, com si l’hagués conegut. En realitat es podria dir que
molts altres són entre aquelles parets quan sona la seva música, com ara
el seu professor barceloní, Joan Baptista Pujol i Riu, qui va tenir com a deixebles la crème de la crème dels pianistes catalans (Isaac Albéniz, Joaquim Malats, Frederic Lliurat, Ricard Viñes, ...) i perquè no també el professor d’en Pujol, el Pere Tintorero, deixeble ni més ni menys que del gran pianista Franz Liszt, creador de l’escola catalana de piano.
Quan sona el piano a aquella sala l’instrument que sona és el que la Carmen Bravo, la dona del Frederic Mompou, va donar a l’Acadèmia, un Steinway&Sons
de mitja cua, un piano que de ben segur hauria agradat a Granados, però
que ell mai va tocar. És un piano que es podria dir que està ben
acostumat a la música goyesca, a l’Adagio de Concert, a les Dances romàntiques
i a tantes i tantes altres composicions de Granados, però també a la
música de Mompou, que jo he escoltat moltes vegades tocada amb ell.
Tot
un món musical aquest de la música de casa nostra que hi és en aquella
sala cada cop que sona una nota. I aquest cop, el dijous 2 de juny de
2016, ha sigut la pianista japonesa Yoko Suzuki qui ha fet aquest encanteri de fer-nos sentir en família, en la gran família dels pianistes catalans a la presentació del seu CD “Granados piano – cartes de amor” (Columna Música 1CM0352). La Yoko va ser deixebla de l’Alícia de Larrocha i de la Carlota Garriga, totes dues deixebles de Frank Marshall, i es nota molt el so Marshall
quan toca el piano. Les peces que conformen aquest CD les ha preparat
amb l’ajuda de la Carlota Garriga, sent algunes de les peces tant
infreqüents que és fàcil pensar que mai s’han enregistrat. Les Cartas de amor,
que donen títol al CD, són quatre peces en miniatura que, malgrat no
portar dedicatòria expressa, és fàcil pensar que el compositor va
dedicar a la seva estimada Ampar Gal, quan encara no s’havien
casat, la noieta valenciana que l’havia robat el cor. D’una cinquena de
les cartes d’amor s’ha trobat només un començament de 8 compassos, que
la Yoko ha volgut fer servir tot afegint uns quants més de la seva
pròpia imaginació (ella és una bona compositora), en un estil
absolutament Granados, i amb un resultat esplèndid.
La
interpretació de la pianista ha mostrat una línia senzilla, en
aparença, amb un dibuix de les melodies i dels enginys del mestre
lleidatà molt elegant, jugant amb les notes com m’imagino que faria
Granados divertint als seus amics o enamorant a la seva dona.
L’aprenentatge a l’Acadèmia serveix per a fer fàcil allò que en realitat
requereix molta tècnica i molt control dels petits espais sonors de les
partitures de Granados, i la Yoko Suzuki demostra concert rere concert
que ha sabut fer seva aquesta manera de tocar tan catalana, tan Marshall
i en definitiva tan Granados. Un plaer escoltar-la interpretant al
piano i també un plaer poder escoltar les seves explicacions sobre les
peces i la gestació de l’enregistrament.
 |
| (c) Ignasi Soler |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada